19 de març 2011

Picos de Europa. El massís central o dels Urrieles

| Localització: 39570 Potes, Espanya
La primera vegada que vaig estar en Picos de Europa, em vaig quedar fascinat pel relleu de les seves muntanyes, d’alguna manera m’havien captivat eixes siluetes retallades que semblaven formar part d’un joc capritxós natural de les erosions i que feien que el paisatge de Picos fora tan alpí. A diferència d'altres zones per les quals havia caminat com Pirineus, on podia recórrer llargues valls sense tenir perquè trobar-me amb un paisatge d'alta muntanya, no ocorre el mateix en Picos de Europa on les seves rutes i camins et conviden constantment a una vista impressionant dels seus pelats cims.
Quan es va decidir al Grup Scout Parpalló que eixe estiu el campament seria en Picos de Europa, no vaig poder dissimular la meva alegria i és que sense adonar-me els camins de Picos ja m'havien contagiat de la seva història, tradició i aventura. Terra de pastors i paradís de muntanyencs i escaladors, concentren també a milers de senderistes que cada any acudeixen al Parc Nacional de Picos de Europa, amb l'única intenció de recórrer les seves sendes i viure quantitat d'experiències. 

Urriellu i massís central

El Parc Nacional va ser creat en 1995 i s'estén per Astúries, Cantàbria i Castella - Lleó. Existeix una gran quantitat d'excursions que es poden realitzar per Picos, molts d'aquests camins han estat transitats durant molt temps per pastors, caçadors, geògrafs, fins i tot miners, perquè no cal oblidar que molts d'aquests camins van ser construïts per les empreses que van explotar les mines de la zona. L'excursió que hem triat consisteix en visitar Fuente Dé, des d'allí anirem cap al Picu Urriellu i recorrerem la que possiblement siga la ruta més famosa de Picos, la senda del Cares arribant finalment a Caín. Aquest recorregut ens permetrà travessar el cor del massís central de Picos de Europa, anomenat Urrieles.


Mapa detallat, perfil i estadístiques| Veure en Google Earth| Com arribar-hi

La ruta es pot fer en dues jornades amb una durada aproximadament de 6 hores cadascuna, podent dormir en el refugi Urriellu, als peus del Picu. L'inici de la ruta la situarem a Cantabria, on seguirem, des de Potes, una carretera cap a l'oest en direcció a Fuente Dé.


Situats a la vall de Liébana, just per damunt dels nostres caps vola rumb cap als núvols el telefèric de Fuente Dé, superant 753 metres de desnivell. Nosaltres ens trobem en l'estació inferior i que popularment és coneguda com "el cable". Des que en 1966 realitzara el seu primer viatge, aquest telefèric transporta cada any a milers de persones cap a l'estació superior. Molts busquen endinsar-se a les seves muntanyes, allí on es sent el cor de Picos, mentre que uns altres visiten el restaurant o algunes de les tendes que allí hi ha i asomar-se a la vertiginosa balconada que hi ha fabricada amb reixeta metàl·lica i que surt una mica de la paret, amb la impressió que aixó causa. El telefèric obri de 09:00h a 20:00h a l'estiu i de 10: 00h a 18:00h la resta de l'any, és clar els mesos d'estiu són on hi ha major aglomeració de gent. També cap la possibilitat de pujar per un camí de vertigen conegut com la canal de la Jendunda.

Penya Olvidada

Una vegada en l'estació superior, començarem a caminar per una pista que acabarà convertint-se en senda i que ascendint ens portarà en una mica més de dues hores a l'encreuament que hi ha cap al descens de Horcados Rojos. Molt a prop queda el refugi Cabanya Verónica, al qual paga la pena desviar-se per contemplar l'excel·lent vista, envoltats pel paisatge que caracteritza a Picos, on podem arribar a sentir la màgia que transmeten aquestes muntanyes, convertint-lo en un dels llocs més espectaculars pels quals he caminat.

Horcados Rojos
El refugi Cabanya Verónica, que es troba a 2.325 metres, té una peculiar forma ja que va ser construït amb cúpules artilleres d'un portaavions americà, i brilla amb força en els dies assolellats podent identificar-lo a gran distància.

Cabanya Verónica

De nou en la nostra direcció ens trobem amb el descens de  Horcados Rojos, sempre amb precaució descendirem sense molta dificultat. En alguns punts disposem d'un cable en forma de passamans per poder agafar-nos i baixar amb una mica més de seguretat. Una vegada a la base, si tornem la vista enrere ens adonarem del fort desnivell que hem baixat.

Horcados Rojos

Continuarem per la senda en tot moment molt ben definida que ens conduirà al refugi Delgado Úbeda o Vega Urriellu, on acaba la  nostra primera jornada.

 
Refugi de Vega Urriellu

L'Urriellu
Ja estem! hem arribat a Vega Urriellu. Estem a la base d'una impressionant paret vertical de 550 metres, la vessant oest del pic conegut com el Naranjo de Bulnes, o Picu Urriellu. És un dels pics més coneguts encara que no el més alt, i el nom de "Naranjo" pareix ser que li ve pel seu característic color taronja a un paisatge on predomina clarament el blanc de la pedra calcària, encara que no està molt clar ja que també hi ha una altra versió que diu que és a causa d'una paraula local asturiana "naranco" que significa lloc amb fonts. De tota manera aquest nom no acaba d'agradar a la gent de la contornada, ja que no és el tradicional. Com diu una dita local: "No me llameis naranjo, si naranjas no puedo dar, llamadme Picu Urriellu que es mi nombre original". Compta amb una gran quantitat de vies d'escalada, fent d'aquest lloc un paradís pels escaladors.
La primera ascensió va ser el 5 d'Agost de 1905.  Pedro Pidal, marqués de Villaviciosa, i Gregorio Pérez "el Cainejo", pastor i caçador de Caín, compartiren un propòsit comú, arribar al cim verge del Naranjo de Bulnes, i ho van aconseguir. Gregorio Pérez va pujar descalç, i després d'ells molts  altres prendrien l'iniciativa de seguir els seus passos, creant així les diferents vies d'escalada que existeixen. 

Vessant oest del Picu Urriellu

Ací en el refugi, a la tarda, al costat del Picu és fascinant observar el color gris i ataronjat que la llum projecta sobre la paret, i molts dies podrem vore un magnífic mar de núvols als nostres peus provinents del Mar Cantàbric. 


L'endemà després d'un bon desdejuni, preparar la motxilla i fer una última mirada al Picu, començarem la segona part del nostre trajecte. La nostra direcció ens porta a passar per Bulnes, així que des del refugi tenim varies opcions: la primera i molt més llarga seria pel refugi J. Ramón Lueje, una altra opció seria pel refugi de la Terenosa i la més directa per la Majada de Camburero, que és la que nosaltres escollim. Després d'un recorregut preciós i a poc a poc perdent alçada, entre el paisatge apareixen les teulades de les cases de Bulnes, un petit poble de muntanya situat a 650 metres d'altitud, amb tot just 20 veïns i que pràcticament ha viscut de la ramaderia. 

Arribant a Bulnes

La seva extensa zona de pasturatge ha ajudat en certa manera a aquesta activitat per als vilatans. Podríem dir que Bulnes és un poble que per la seva situació ha viscut una mica allunyat de la civilització ja que per arribar fins ací es tenia que recórrer el Canal del tejo o Texiu, un sender d’aproximadament 45 minuts, per on els veïns tenien que baixar i pujar constantment per gestionar qualsevol cosa. Actualment existeix un funicular que va ser inaugurat l'any 2001 i que salva aquest recorregut. La construcció d'aquest funicular va estar un poc envoltada en la polèmica, ja que per a uns era atacar les costums populars i la vida rural, i per a altres era la salvació del poble. Siga com siga també cal dir que va ser la solució meins agressiva amb el medi, ja que el funicular circula per dins de la roca, i a banda de a la seua entrada i eixida, pràcticament no es veu, i les alternatives eren la construcció d'un telefèric o d'una carretera.
Des de Bulnes, continuarem el nostre itinerari i en uns 45 minuts arribarem fins a Puente de la Jaya, just on passant el pont, es troba el encreuament que a la dreta ens conduiria cap a Poncebos i a l'esquerra ens encararà a un dels recorreguts més populars de Pics d'Europa, conegut com la senda del Cares o Garganta Divina. Un recorregut d'aproximadament 12 km que uneix els pobles de Poncebos (Asturies) i Caín (Lleó). 

Gorja del Cares

Es tracta d'una gorja impressionant que deixa a més d'un amb la boca oberta. El vertiginós camí, d'uns dos metres d’amplària, es va construir per facilitar el manteniment de la canal que conduïa l'aigua des de la presa de Caín fins a la central hidroelèctrica de Puente Poncebos. Avui dia aquest camí és recorregut per milers d'aficionats al senderisme, sobretot a l'estiu.
En aproximadament 3 hores arribarem a Caín. Situat a 500 metres d'altitud, compta amb uns 90 habitants, anomenats casines o cainejos, té aproximadament unes 50 cases i ha viscut tradicionalment de la ramaderia. Podeu consultar la ruta del Cares al següent article. En definitiva és un recorregut fantàstic, carregat d'història, experiències i dels quals no s'obliden fàcilment.


Rutes relacionades:

El Cares
Els ports d'Áliva

11 comentaris:

  1. Magnífic article, molt fluit i agradable de lllegir. Estic d'acord amb tu que Picus és de lo miloret que hi ha a Espanya, de fet a mi m'agrada més q Pirineus. Jo recomane al senderista que vaja fora de l'estiu, quan la massificació és brutal.

    ResponElimina
  2. El Cares, qué ruta tan increible!

    ResponElimina
  3. Monooooo, quin mono m'ha entrat de tornar!

    ResponElimina
  4. Hola, Interessantissim blog sobre el patrimoni comarcal. Vos anime a enllaçar el meu blog sobre el riuraus a La Safor (riuraus.blogspot.com ) així com animarvos a fer-vos resó d'aquestes mostres de patrimoni agrícola que tan important va ser a la comarca. (He intentat enviar-vos un mail però no he trobat cap al blo). Felicitats de nou

    ResponElimina
  5. Mono digueu per ahi? Mira si m'ha entrat mono que a l'estiu me'n vaig una setmaneta a pèrdrem per picus, que ja fa 2 anys que no vaig!
    Això si, a 110 km/h... qué dur deu ser!!

    ResponElimina
  6. Otia, amics, quina pallisa vos pegareu! Si jo l'únic que he fet de Picos és pujar al telefèric i pegar la volteta per dalt, i fer el Cares i quasi em pega un infart :D

    Però molt interesant saber que hi ha una conexió per dalt, amb refugis, i que passen pel famós Naranco (perdó, Urriellu :D)

    ResponElimina
  7. Vas tindre sort jo quan vaig anar, després de la pallissa del cotxe, vaig pujar al telefèric, a meitat de pujada havia boira i quan va parar el telefèric dalt estava nevant, així que ni volta ni vistes.

    ResponElimina
  8. Jo que tinc de muntanyer només les botes, vaig pujar al telefèric i vaig anar caminant fins el refugi de Aliva (o algo paregut) i estava tancat!! quasi em dona un patatús!
    Al igual que ha dit un altre comentari a un altre article, la meua relació amb la muntanya és la justeta per a després menjar botifarres!

    ResponElimina
  9. Juan, botifarres no se si tenen, però al refugi que comentes, Àliva, fan uns entrepans de xoriço muntanyés impressionants. Només per l'entrepà val la pena la caminata :D

    ResponElimina
  10. Acabo de llegir aquest fantàstic article i m'han donat ganes de passar-me per allà aquest estiu. He estat buscant fotos i documentació per google i he arribat fins a aquestes que estan molt bé.
    Gràcies per posar-me les dents llargues.
    - http://www.rutadelcares.org
    - http://www.casasruralespicosdeeuropa.es

    ResponElimina
  11. Gràcies, Raul, estigues connectat, que com diu la cançó lo millor està encara per arribar. Tenim guardades per a quan torne el bon oratge les rutes del Cares i altres més pel massís central i oriental

    ResponElimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse