El Barranc de l'Infern d'Ebo

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Parlar de barranc de l’Infern és parlar d’aventura: ressalts, ràpels, gorgs, passamans i marmites trampa ens esperen al més formidable barranc esportiu del País Valencià. El barranc de l’Infern o de Greger és un espectacular i estretíssim congost càrstic d’uns 9 quilòmetres excavat entre les serres de la Carrasca, del Penyal de Laguar i del Migdia, per on les aigües del riu Gironà o Ebo travessen una estretíssima esquerda a la roca envoltades d'altíssimes parets, creuant per tota una variada col·lecció de salts, cascades i marmites de gegant, tot un paradís per als amants dels esports d'aventura.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
El barranc de l'Infern
El seu origen està lligat a un terreny format per roques molt carbonatades que s’elevaren amb la tectònica alpina més recent. Amb el contacte amb l'aigua del primitiu barranc, i després de mil·lennis d’anys, la roca va anar dissolent-se formant el canó càrstic de l'Infern. En general aquest tipus de congost no sol portar aigua en superfície, i si es construeixen preses mai arriben a omplir-se per produir-se fortes filtracions, com va ocórrer amb la presa que instal·laren a la fi del barranc, la d’Isbert, i que tingueren que abandonar per les seues filtracions. El riu Gironà, amb una longitud de 32 quilòmetres i una superfície de conca de 117.7 quilòmetres quadrats, naix als Llombos i al Penyal Gros de la Vall d'Alcalà i travessa la Vall d'Ebo amb el nom de riu Ebo. A continuació s'endinsa al nostre barranc de l'Infern, restant reduïnt a l'altura de la font de Reinós a una estretíssima esquerda a la roca. Superat el congost, a l'anomenada Cova Santa, rep les aigües dels barrancs de Racons i del Salt. A continuació discorre per la vall de la Retoria (Orba, Tormos, Sagra, Benimeli i Sanet i Negrals), passa pel Verger i desemboca a la mar als Poblets, a la platja de l'Almadraba.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Estret al congost de l'Infern

L'experiència de descendir pel cau del barranc de l’Infern està reservada només per a gent amb experiència i els suficients coneixements tècnics en escalada o espeleologia, així que si no aneu preparats no vos claveu, ja que el recorregut va descendint escalonadament per una sèrie de salts i marmites de parets molt llises, pel que si entreu ja no hi ha retorn possible. Tingueu en conter que al barranc de l’Infern ha mort molta gent i s'han tingut que realitzar molts rescats, tant a senderistes imprudents com a escaladors experimentats als que ha sorprès una tromba d'aigua.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
El barranc de l'Infern abans del seu estretament

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Pas inundat
Un aspecte a tenir en compte abans d’acudir al barranc és l’oratge. Donat que el barranc està sec tot l’any no vos podem recomanar una determinada època de l’any per a fer la ruta (encara què, evidentment, a l’estiu la calor és asfixiant). Això si, tingueu la precaució de no anar amb previsió de fortes pluges, ja que les crescudes al barranc, com endavant veurem, arriben de sobte i són molt perilloses, molta gent ha tingut que ser rescatada per una tromba d’aigua. Si acudiu una vegada han passat els episodis de pluges, possiblement necessiteu neoprè (o banyador si fa bon oratge) per trobar-se moltes marmites plenes d’aigua. En aquesta circumstància el descens del barranc és una experiència al·lucinant, única i completament diferent a fer-ho en sec.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Instal·lacions fixes al barranc de l'Infern
Malgrat que pràcticament tot el barranc compta amb una bona instal·lació amb ancoratges químics i alguns passamans, caldrà que portem sempre material d’instal·lació per possibles sorpreses. També cal tindre en conter que el muntatge del barranc està previst per a fer-lo en sec o semi-sec. L'aproximació al llit del barranc des del punt on deixem els vehicles és d'uns 15 minuts. La part esportiva requereix d’unes 2-3 hores aproximadament, depenent del nivell i el nombre de participants. En total es descendeix aproximadament un quilòmetre de distància i uns 80 metres de desnivell. Per a remuntar el llit del barranc i les escales dels moros necessitarem d’una hora aproximadament a bon ritme. En total, entre 4 i 5 hores.

L’accés al descens al barranc de l’Infern el podem realitzar des de dos punts diferents, un per la pista forestal de la serra de la Mançaneda, a Ebo, i una altra seguint el PRV-147 “La Catedral del Senderisme”.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesCom arribar-hi

Donat que tenim que anar amb les saques plenes de material, vos aconsellem l’accés amb vehicle per la pista forestal. En eixe cas ens dirigirem a la Vall d’Ebo per la carretera de Pego; quan arribem a la part més alta del port, uns quilòmetres abans d’arribar al poble, veurem un restaurant abandonat amb forma de molí i un camí terrer a l’esquerra, que envoltat de bancals de secà seguirem durant uns 4 quilòmetres fins arribar a unes casetes a l’ombra d’una gran carrasca, on un senyal ens indica el sender d’accés al barranc de l’Infern.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Sender del barranc de l'Infern

Deixarem els vehicles i veurem senyals i indicacions del sender PRV-147. Abans també es podia descendir, prou vertiginosament, per una altre sender que descendia, junt l’hedra més gran del País Valencià –al menys subjectivament- per un barranc fins la font de Reinós, però el poc ús del mateix l’han acabat fent prou impracticable. Així que resseguirem la senda oficial, que còmodament i amb vistes sobre el barranc ens conduirà cap a la font de Reinós, on si acudim a la tardor gaudirem gratament dels bells colors dels rojos i ocres, fent molt adequada la frase d’Albert Camus: “la tardor és una segona primavera, on cada fulla és una flor”.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Camí de la font de Reinós

Font de Reinós. Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Font de Reinós
Situats a la font, on l'aigua brolla abundantment damunt d'una menuda canaleta escalonada de pedra, mirarem cap al sud-oest, on ja podrem endevinar les altíssimes parets que forma el barranc de l'Infern. Descendirem fins el cau del barranc i girarem a la nostra esquerra, començant a caminar pel mateix. Al poc veurem a la dreta la continuïtat del sender PRV-147 que puja cap a les Juvees de Dalt i que obviarem.
L'inici de la ruta esportiva és molt evident, ja que prompte veurem cóm el riu queda tallat per un mur de roca transversal, quedant a la dreta un salt d'uns quatre metres impossible de baixar sense corda. Com alternativa a aquest punt però amb moltíssima prudència, per l'esquerra del mur hi ha una baixada escalonada i prou factible.

Ens trobarem davant d’algunes marmites, que en funció de les trombes d’aigua poden estar completament plenes de cudols i grava, completament buides o plenes d’aigua. Com veureu, el barranc és un ésser completament viu, d’un any per a l’altre pot canviar completament. Si les trobem buides, abans de descendir a les mateixes hem de fixar-nos be i estudiar com eixir a l’altra banda si no ens trobàrem alguna corda o punt d’ancoratge, ja que escalar a ma és molt complicat degut a la verticalitat de les parets i a lo llisa i polida que es troba la roca, situació que pot complicar-se si a més hi ha aigua estancada.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Accés a la zona esportiva del barranc

Caminant pel cau i superant menuts obstacles sense massa dificultat, prompte ens trobarem amb una primera vertical d’uns 7 metres seguit d’un bot de menys de 2 metres. Si som atrevits el podem descendir per la seua esquerra, però per seguretat recomanem instal·lar en aquests passos, que solen ser els causants de més accidents. A més, la instal·lació és molt senzilla.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Continuarem amb un parell de bots més i observarem que el barranc s’obri durant un centenar de metres, per on entra un afluent. Prompte el barranc es torna a tancar notablement, amb unes parets completament verticals d’alguns centenars de metres que, en alguns punts, arriben pràcticament a tocar-se. Hi ha fins i tot trams de foscor on la llum mai arriba a entrar, fet que, junt a les regulars avingudes d’aigua que pateix, fa que la vegetació no siga molt abundant. Continuarem superant uns pocs ressalts de poca importància i alguna trepada un poc costosa, per lo polit de la roca, fins que trobem una marmita que pot resultar problemàtica.

Aquest pas sol ser superat descendint en ràpel els escassos 3 metres fins el fons i escalant a la paret frontal gràcies a una corda fixa que sol haver. El problema pot sorgir si l’últim que ha passat no deixa la corda com toca, o si la marmita es troba inundada. De tota manera, l’última vegada que estiguérem el problema havia desaparegut gràcies a la instal·lació d’un passamans fixe que supera la marmita per dalt.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Superant la marmita inundada per un passamans

No obstant aixó, és adequat portar material d’instal·lació per si cap de les dues cordes estiguera.  Només superar la paret del fons de la marmita ens trobem amb un bot d’uns dos metres, on és aconsellable posar la corda.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix


Més endavant trobarem un pou d’uns 8 metres amb forma de cúpula, al qual accedirem mitjançant un menut passamans per tal d’evitar un toll. 

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Passamans d'accés al pou de 8







Prop hi ha un altre rapelet, i a continuació el descens més important del recorregut (al meins en aparença, ja que l’últim descens, el de l’escala, pot ser tinga algun metre més). Aquest pas consisteix en un passamans per evitar un toll que dona pas a una vertical d’uns 10 metres amb forma de cúpula, pel que el sector és conegut com “la Gran Sala”. Després d’una remuntada amb certa dificultat dona pas a un menut bot d’uns 2 metres.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Descens esportiu al barranc de l'Infern

En ocassions, especialment desprès de dies de pluja, és habitual trobar-nos amb el fons del pou inundat, pel que deureu anar preparats amb neopré o banyador per a creuar un tram de verticals parets on no hi ha cap altra possibilitat.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
La Gran Sala

El penúltim obstacle és un tram tan estret que només pot realitzar-se per un reduït pas al centre del barranc, que generalment inclòs a l’estiu està ple d’aigua bruta i estancada. Però afortunadament hi ha instal·lat un divertit passa-mans recolzat d’alguns ferros amb els quals superarem l’obstacle.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Passamans
Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Passamans i posterior vertical

Al final del passamans en trobem amb l’última i més gran vertical del recorregut, amb 12 m. En un lateral hi ha uns graons de ferro, els quals no recomanem utilitzar per la seua antiguitat. A més, es tracta d’un ràpel molt còmode.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Últim ràpel del trajecte, a l'esquerra s'aprecien els esglaons en desús.

Arribarem a la fi del congost, on el barranc es tanca formant un túnel amb forma de cova, la coneguda Cova Santa, generalment inundada, pel que caldrà fer el saltimbanqui de pedra en pedra o arremangar-nos els pantalons.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Eixint de la Cova Santa

Uns quants metres més i als pocs minuts eixirem del congost. Continuarem ja caminant per un tram incòmode per la grava i cudols, d'uns dos quilòmetres, que cal dir que s'arriba a fer pesat.

Barranc de l'Infern Ebo Fleix
La cova Santa

Passarem baix d’un cridaner abric a la roca i arribarem a l'encreuament del PRV-147, que per la dreta puja a Fleix i per l'esquerra a les Juvees d'Enmig, el que seguirem.

Escales dels Moros. Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Les escales dels Moros
Tenim davant nostre un desnivell d’uns 300 metres d’interminables corbes caminant per un acuradíssim sender empedrat, les famoses escales dels moros del barranc de l’Infern. Les terres al voltant del camí es troben abancalades, amb restes d'antics cultius de secà, amb abundància de figueres, ametlers, oliveres i garroferes. Gaudiu del paisatge i no vos confieu, ja que ens trobem davant del típic sender en el que quan penses que ja has arribat al final descobreixes que encara queda un bon tram.
A mitjana altura la senda s’endinsa en un barranc i gira cap al nord. Ens trobem al tram més ombrívol i frondós de la ruta, tot un goig per als sentits i amb una costera menys acusada. Unes revoltes més i arribarem dalt de la muntanya, al Pou de la Juvea, on recuperarem forces i continuarem en direcció nord. Passarem junt unes antigues casetes, són les Juvees d'Enmig. Si vos pregunteu què vol dir Jovada o Juvees, terme tan emprat a la vall, cal dir que va ser una mesura utilitzada per al repartiment de terres durant la repoblació a la Reconquesta, equivalent al terreny que podien llaurar un parell de bous, o “jovada” de bous.

Pou de la Juvea. Barranc de l'Infern Ebo Fleix
Al pou de la Juvea

A l'esquerra de la pista veurem uns senyals que ens indiquen el camí del barranc de l'Infern, punt on deixàrem els vehicles i fi de la ruta.

Topografia del barranc de l'Infern d'Andrés Martí


Rutes relacionades:

La Catedral del Senderisme o les Escales de les Juvees
La presa d'Isbert

Comentaris

  1. Increibles fotografías, debe ser fascinante saber y poder adentrarse en ese barranco tan claustrofóbico. Enhorabuena por el artículo!

    ResponElimina
  2. Si el "Barranc de l'Infern" resulta fascinant alhora molt perillós (molta gent a patit accidents, ha estat rescatat i algun mort) i com sou conscients, l'afició us perd tot i donar molts consells.
    I no menys sorprenent resulta el singular accés a la llera del riu (per sort més aviat sec a temporades, però perillós en dies de pluja intensa,com apunteu). Des del poble de Fleix, i per una inclinada vessant situat al costat del "Barranc del Salt", parteix el camí zigzaguejant, format per 1750 escalons de pedra feta pels moros . És impressionant la història trista que amaga aquests llocs que encisen i recorden la història. En 1609 va esclatar la revolta entre moros i cristians de la Vall de Laguar. "Les mares preferien tirar-se amb els seus fills pels barrancs abans que caure en mans dels cristians"
    Volia visitar l'Escala dels Moros però ni això, 1750 escalons, són massa per la meva edat. Per cert l'article completíssim no feu esment a la barbaritat de escalons, perquè per a vosaltres això serà com un passeig.
    Ara vosaltres pel que veig en fotos ja no tennis 18 anys per suportar aquest risc. Aneu amb compte que la confiança mata ..
    Això no dedja de felicitar pel gran article i la seva vivència.

    ResponElimina
  3. Hola, José, evidentment ue pujar les escales és una palisa, per això recomanem anar a fer el descens des d'Ebo, això si les escales des l barranc fins les Juvees no te les lleva ningú, i com diguem al text, és un camí interminable!!!
    De tites formes ho diguem ben dit, no és cap opció vàlida de cap manera si nomes compta amb experiència en el descens de barrancs. Pots saber rapelr be però trobar-te amb un tram on te toca fer na instal-lació pel motiu x, improvisar, en definitiva, i ahi fa falta molta experiència. Aixì que, de les 1700 i pico escales (qui les haurà contat totes?) només pujrem un terç, això si, amb la saca plena de material imcorda, que fot més. Salutacions a tots!

    ResponElimina
  4. Gràcies pels comentaris.
    José, tampoc parlem massa de les escales perquè ja està descrit al article: http://www.auntirdepedra.com/2011/05/la-ruta-de-les-juvees-les-escales-dels.html

    ResponElimina
  5. David: Tens raó he entrat a l'enllaç que has proporcionat i està molt detallat l'article que esmenta els no sé quants escalons, com diu Oscar existeixen. Qui els ha comptat?.Te raó.
    La meva intervenció es va deure que m'interessa tot el relacionat amb el patrimoni que van deixar els moros i tot i que segueixo vostres articles es em va passar el referenciat, de les Escales de l'Moros o La Catedral del senderisme publicat al maig passat.(normal pel ritme que porteu en publicació)
    Moltes gràcies, m'ho he tornat a llegir, és molt interessant.

    ResponElimina
  6. Gràcies a tú i als demés per opinar. Aixó és el que li dona més vida i sentit al bloc.

    ResponElimina
  7. José, no patisques per esta gent, mirant el blog es claven a cada forat que fa por de pensar-ho, mira els articles dels forats de Tous o de Cantàbria i voràs!. Jeje, vos agrada clavar-la als forats, eh?
    (dic la saca, malpensats :D)

    ResponElimina
  8. Un parell de vegades m'he trobat amb gent carregada amb cordes entrant al barranc al pasar la font de Reinós, i sempre m'he dit: "mira els xalaos eixos on van!". I resulta que vosatros sou uns d'eixos xalaos, je je.
    Mai m'he clavat dins, ni pensarho!, alguna web havia vist que parlaba del descens pero cap que demostre tanta estima al barranc com vosaltres, es nota que no ho feu per esport, ho feu per afició i estima, o almenys em pareix llegint-vos. Molt chulo el articulet

    ResponElimina
  9. José, 1750 són els que baixen al riu, després hi ha al menys el doble en pujada fins les Juvees del Poble d'Enmig, on està el descens al barranc (i els seus escalons de més). Per això diuen d'anar en cotxe per Ebo, un lloc on recomane pujar per una sendeta del poble del meu cunyat, Tormos. Per cert, en total la ruta té uns 6.500 escalons, tot un trencames!!! J.J.

    ResponElimina
  10. Per descomptat estic convençut que el que feu no és per esport, comporta una estima a la natura i un afany de descobriment tant en escalada com en espeleologia i altres facetes que desenvolupeu, i així ho demostren les vostres intervencions i després la seva preparació per publicar amb dades que aneu recollint. La espeologia no deixa de tenir els seus orígens en una ciència que estudia la morfologia de les cavitats naturals del subsòl, que és el que feu i doneu a conèixer. L'escalada no esportiva o artificial que és la que feu vosaltres contínuament com observo, és molt usada-per exemple-pels espeleòlegs per explorar finestres penjades en parets i sostres de les coves. El escalar per arribar a dalt o entrar en una cavitat per visitar sense més, si que se li pot catalogar com a esport. No és el vostre cas.
    Per cert estic d'acord amb els comentaristes,"esteu poc locos", esmenta més d'un. Per què es dirà al Barranc de l'Infern? És curiós que acompanyi la perillositat que comporta, els infortunis que han passat en aquest lloc i el nom "casual" que li van donar en el seu moment. O no.
    Tindrà alguna relació?

    ResponElimina
  11. En realitat hi ha un barranc de l'Infern quasi per cada poble: El racó del Duc, per exemple, o en Gandia un afluent de Les Voltes (aquest és poc conegut i menudet).
    Nosaltres el que intentem és coneixer la natura i transmitir aixó, per portar endavant la nostra màxima: per estimar algo hi ha que coneixer-ho.
    Si fa falta corda, doncs corda, mentre el cos i la salut ens ho permeta :D

    ResponElimina
  12. L’inquietant nom d’Infern res té que veure amb llegendes de dimonis o antics aquelarres amb bruixes ballant en conill; segons Cavanilles el barranc es coneixia com ise/be/er que volia dir base estreta, que amb la transformació b>f va originar “isfer”, transformat pel temps en “infern”. No obstant, el terme Infern és el més utilitzat per a descriure barrancs estrets i profunds a tota la geografia del País Valencià, així que possiblement s’utilitzara el topònim en al·legoria a l’infern bíblic.

    ResponElimina
  13. Eixos barrancs tancats i estrets en l'estiu es converteixen en saunes per la calor que fa, igual els veins de la zona per eixa circunstància els batejaren com del "Infern"

    ResponElimina
  14. Oscar: Per descomptat saps però no ho vols acceptar la difinición maleïda de l'Infern a Barrancs i muntanyes escarpades, em crec la teva més tècnica i concurrent però et diré: El nom Maladière a França és un eufemisme amb què es designa un Sanatori de Malalts Mentals. Rocher de la Maladiére són unes roques escarpades amb un tall de 500 metres de caiguda sobre el poble de Cluses. No hi ha Centre de Salut. Casualitat.
    El Mont Maudit és un topònim que ens obliga a fer una reflexió de gran profunditat. Designa un conjunt d'impressionants escarpes al costat del Mont Blanc. Com topònim és molt habitual en l'orografia dels grans massissos, només als Pirineus Els Montes Malditos, El Massís de la Maladeta, Monts Maleïts, en els Apenins Costa Meidetta etc. Aquests topònims sempre estan associats a precioses llegendes de bruixeries i malediccions. També l'aglutinació dels morfemes Mal / Mur "cònic i escarpat" s'observen en el topònim Malamort, referit a un pic cònic i escarpat de 3334 m. al Sud-oest de Vallonise (França).
    Aquí a Espanya a part del nostre Barranc de l'Infern hi ha el de Adeje, la Rioja, Almeria, Bakio, Pobla de Segur, Navacerrada i molts mes.Tots anomenats Barrancs de l'Infern. Una cosa tindran aquestes definicions tan maleïdes.
    Casualitat?
    Salutacions.

    ResponElimina
  15. Infern se me va fer la ruta del barranc pero la de caminar, la de la Catedral. Quin trencacames, quasi em dona un atac al cor. Pero he de reconeixer que estic desentrenat i que la ruta és preciosa, molt vistosa en vistes valga la redundancia. El tram de l'Infern que ens conteu es veu des de dalt i crida molt l'atenció (des dela carretera d'Ebo tb impresiona), un filet estret que trenca la plana on hi ha un barranc pq ho saps. Gran zona, gran terra. Pepe Ramiro

    ResponElimina
  16. Albert, possiblement tingues raó, no t'ho vaig a negar, però l'origen del nom Maleïts o massís de la Maladeta a Pirineus tinc entès que és un altre. El 1789 Ramond de Carbonières va traduir erròniament la Maladeta com a Maleït, quan el prefix “mal" vol dir "la més alta", mentre que la terminació "eta" es troba molt a sovint als topònims aragonesos, per tant la Maladeta vindria a ser la "més alteta". De fet, abans de la primera ascensió al pic de la Maladeta hom pensava que era més alt que l'Aneto, per això la totalitat del massís heretà el seu nom. I eixe és el motiu de que al massís de la Maladeta també se l’anomena com els Monts Maleïts, per una errada.

    Pere Ramiro, la ruta de la Catedral és un fantàstic, preciós i increble trencacames, quasi 6000 escales amb trams consecutius en pujada i en baixada. Però com diuen, "xino-xano" i un peu darrere l'altre, acabes fent la ruta i la gaudixes per què t'he guanyes el dinar ben guanyat!!!

    Salutacions

    ResponElimina
  17. Desde siempre, la gente ha relacionado algunos barrancos con lugares misteriosos o peligrosos, bien por su configuración, cerrada y oscura con profundos desfiladeros o por una espesa y tupida vegetación que hace imposible ver su fondo, despertando en la imaginación que algo misterioso se oculta en sus entrañas. Por ello es habitual relacionarlos con una entrada o antesala del Infierno. De ahí que Barranco del Infierno o Barranc de l’Infern sea uno de los topónimos más utilizados para nombrar este tipo de accidentes geográficos en toda España, ya que frente a los cerca de 60 barranos que se pueden encontrar con ese nombre (de los cuales, al menos 10 se encuentran dentro de la provincia de Alicante), es muy extraño hallar un barranco que se llame “del Cielo” o “del Paraíso”, aunque hay muchísimos que por su belleza, merecen más este nombre, que cualquier otro.

    ResponElimina
  18. El mateix ocorre amb els avencs, molts eren la porta de l'Infern i en la imaginació popular "no tenien fons"

    ResponElimina
  19. Y esta es la explicación de aquello que siempre he querido y nunca he podido/me he atrevido a hacer, pese a tener amigos que han ido. Debe ser una gran experiencia atravesar el "Infierno" y volver para contarlo :D
    Antonio

    ResponElimina
  20. Sé que David és espeológo i dels bons amb molta experiència, l'he vist penjat en alguna vertical de muntanya i submergit en Cuevas i com els altres fent els seus apunts ..
    Vicent un enamorat explorador i es manifesta més la seva inquietud pel Nord i França i també un bon fotògraf.
    I la teva Oscar autor de la majoria dels articles, que fas penjat, fent escalada, espeleologia etc.?, (Després de veure diverses fotos), perquè correcamins es de bona font ho ets de moltíssims anys, la teva faceta descriptiva en història, biologia , patrimoni, geologia etc. etc. i el teu coneixement del Territori és impressionant i la seva redacció i difusió espectacular. Per això em pregunto el de penjat de cordes, que no tens prou amb ordenar un article per publicar-lo, t'agrada el risc també, està clar.
    En resum formeu un equip fenomenal i concentrat que no es fa en 2 dies i menys es manté, per això i l'èxit de les vostres experiències em toca donar-vos l'enhorabona i fer un brindis a l'amistat i coneixements compartits. Sou un exemple dels pocs que se solen mantenir.
    Salutacions,

    ResponElimina
  21. "Un penjat del bloc", moltes gràcies seguirnos. Ací tots ens fiquem el mono, faltaria més!!

    ResponElimina
  22. M'ha cridat una cosa l'atenció. Digueu "és habitual trobar-nos amb el fons del pou inundat, pel que deureu anar preparats amb neopré o banyador per a creuar un tram de verticals parets on no hi ha cap altra possibilitat", i fiqueu la foto del tram inundat. Portàveu el neopre a la motxilla? Pq la data de l'article és novembre, molt de fred per anar amb banyador, jeje

    ResponElimina
    Respostes
    1. jeje, tota la raó. De fet aquesta ocasio va ser on descobrirem que s'inunda habitualment, ja que abans sempre haviem anat a la primavera i estava sec. Com pots imaginar, algo de fret sí que pasarem ;).

      Elimina
  23. malauradament el barranc s'ha cobrat una nova víctima mortal, un home d'Ondara ha mort ofegat i 21 han segut rescatats. El barranc de l'Infern és un canó altíssims i molt estret, fet pel qual una tromba d'aigua fa que el riu s'encaixone guanyant altura i agafe una força terrible, tant que fins i tot va destrossar passamans i ancoratges, pel que restaren atrapats. Aneu en compte i amb trellat, no és de rebut acudir a la zona davant d'una alerta per fortes plujes!!!!!

    http://www.levante-emv.com/sucesos/2012/11/18/atrapados-noche-infierno-agua-roca/952756.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".