El soroll del silenci

Avui he anat a caminar a la muntanya, immers en els meus pensaments. Si haguera de triar un moment per reflexionar, aquest sense cap mena de dubte seria el moment perfecte. Pense en moltes coses i el meu desig en escriure aquestes ratlles és posar el meu granet de sorra per ajudar a conservar el nostre patrimoni. Tal vegada siga una aportació petita, davant la magnitud de la tasca que cal fer en la cura i protecció dels nostres paratges; i és que després d’aquest últim incendi he vist cóm tot es torna a fer fosc, com si entrarem dins d’una atmosfera tan espessa com una boira sòlida. Avui a la muntanya ja no es respira calma, avui els seus colors ja no són tan vius. Allò que em ve al cap és com una cançoneta familiar, una lletania coneguda, com un brunzir molest, inoportú...
L’estima per les nostres muntanyes ens fa admirar-les inalterables, les visitem sovint, gaudim d’elles i fins i tot fem un front comú per defensar la seva integritat; en ocasions som espectadors privilegiats de molts dels tresors que tenim a la Safor, però l’últim atemptat ecològic, l’incendi de la vall del Vernissa de mà d’algun desaprensiu, ha alterat de nou la pau i la serenitat d’un dels elements més valuosos que tenim, el nostre entorn.

Les pèrdues de patrimoni que estem patint els últims anys són tan importants que ens aclapara pensar cóm restaran els nostres paratges per a les properes generacions. La Cuta, la serra Grossa, el Toro, el Mondúver, el Massalari, les Creus, la Muntanyeta de Santa Anna, la Marjal... Encara tinc l’encant inalterat d’aquells indrets, si tanque els ulls encara els puc veure; però només els que ho coneguérem tenim aquest privilegi, només els que xafarem els seus verds boscos podem recordar bons moments envoltats d’amics, només nosaltres poguérem gaudir d’eixos tresors del nostre patrimoni. Cóm els veuran les properes generacions? Cóm els veuran els nostres fills? Quants anys passaran fins que tornen a omplir-se de vida? Una muntanya cremada és una dolorosa i irrecuperable batalla perduda dins de la guerra per la protecció i coneixement del medi.

Avui de nou la muntanya crida, crida fort que l’ajudem i ho fa de l’única manera que pot, amb el soroll del vent, de la pluja o dels animals; però aquest crit, aquest soroll es queda mut en un immens silenci. La muntanya ja no sap a qui dirigir-se. A les autoritats? a les administracions? als excursionistes? al poble? als vells? a tu mateix que estàs llegint aquestes paraules?. La prepotència, la vanitat, la ignorància i la deixadesa d’alguns polítics, la timidesa i la por de prendre decisions d’uns altres en aquests afers, les duplicacions de competències, les lluites entre departaments d’una mateixa administració, la incompetència i la burocràcia de molts dels gestors del medi ambient, fan que tinguem el deure d’actuar en conseqüència, de sensibilitzar-nos si cap més davant d’aquests problemes i obligar-nos a tindre un canvi d’actituds i a una revalorització dels nostres paratges.

Cadascú pot treure les seves conclusions, però que a dia d’avui encara tinguem amenaces com els projectes d’edificar l’Ahuir, construir un camp de golf a la marjal o destrossar arbredes urbanes ens demostra que açò se'ns escapa de la mà com l’aigua a una cistella. Sembla que no hem avançat gaire, però no és cert, som molts els que lluitem en aquesta guerra; l’esforç i la il·lusió de tots els que hi treballen directa o indirectament en la defensa del nostre patrimoni fan possible una rotunda oposició a tots els atacs que sofrim constantment. Amb aquestes paraules vull convidar a tothom, una vegada més, a una presa de consciència pel respecte, cura i protecció dels nostres paratges, a denunciar i condemnar qualsevol atac a les nostres muntanyes. Per a evitar que el soroll de la muntanya torne a quedar en silenci.

El Mondúver encara espera les ajudes promeses per Pelé i Melé des del 2006

Comentaris

  1. Compartisc el teu sentiment de tristesa i estic pessimista amb la pregunta que llances de "Cóm els veuran els nostres fills?". Crec que molt pitjor respecte a com nosaltres ho rebérem. Abans molta gent treballava i cuidava a la muntanya: pastors, llauradors, hi havia ramat que mantenia la muntanya neta, fins i tot ICONA amb més o menys encert va reforestar la major part de la nostra geografia. Hui dia ni es neteja, ni es cuida i molt menys es reforesta. Com afirmava Xavi Ródenas, els nostres boscos poden suportar incendis cada centúria, no cada 10 o 20 anys.
    Al soroll del silenci que anomenes caldrà afegir el soroll (autobombo) i silenci (posterior) de les administracions com a símbol de les seues polítiques forestals.

    ResponElimina
  2. Crec que ningú ha rebut un euro de la generalitat per a restaurar els paratges cremats. Oblideu-vos que mai ho voreu. Què voran els meus fills? viuen al Campello, ja sabeu com estan de recremades i torrades estes muntanyes, feuvos a l'idea i aneu mirant al sud d'Alacant i Múrcia, serà el vostre futur lamentablement.

    ResponElimina
  3. Joder Vicent, m'has deixat flipat. És una article preciós, magestuós. Està escrit des del cor, em sembla una reflexió genial, serena i molt hermosa. Moltes gràcies. Sentir-se acompanyat en el camí i en el treball de i per la natura de la Safor és un premi.
    Un bon abraç companys!!!

    ResponElimina
  4. Un gran article, un sentiment que jo també tinc ben endins de rabia i frustació però també de rebeldia amb un desig compartit, "que el soroll de la muntanya mai torne a quedar en silenci."

    ResponElimina
  5. Vicent, que el soroll de la muntanya mai torne a quedar en silenci!

    ResponElimina
  6. Los piromanos pillados se merecen lo peor.Morir ejecutados en la hogera.Dicen que es la muerte mas dura y que mas la sientes, porque siente como te arde cada parte del cuerpo, pq el 99% del cuerpo tiene agua.Aunque parezca radical la justicia sin fuerza, pierde todo su potencial de equilibrar las cosas, y luego pasa lo que pasa...La reincidencia.

    ResponElimina
  7. Extraordinari article que conté el sentit més profund a l'amor a la Naturalesa. Permitixme que siga un acompanyant d'aquest mal somni i meravellosa reflexió amb aquestes paraules:

    EL SOROLL DEL SILENCI.

    Hola, obscuridad, la meua vella amiga;
    he vingut a parlar amb tu una altra vegada
    perquè una visió, lliscant-se suaument,
    va deixar els seus gèrmens mentre estava dormint
    i la visió sembrada en el meu cervell encara continua
    dins del soroll del silenci.
    En somni interminables passejava solament
    per interminables muntanyes calcinades;
    sota l'halo d'una massa de llum tènue adormida
    em vaig alçar el coll pel fred i la boira,
    i els meus ulls van ser ferits
    pel centelleig d'una llum filtrada de la lluna
    que hendió la obscuritad
    i va aconseguir el soroll del silenci.
    En la nua llum vaig veure
    milers d'arbres, o pot ser que més;
    entre ells semblaven sanglotar, sense parlar,
    semblava que sentien sense escoltar,
    en el murmuri de la solitud i el silenci
    m'imaginava escriure cançons
    que cap veu compartiria.
    I la Natura morta no podia...
    Caminant en el fred per trencar el soroll del silenci.
    «Bobos! –els vaig dir–, no sabeu
    que el silenci creixerà com un càncer.
    Escolteu les paraules que podria ensenyar-vos;
    preneu els braços que podria estendre cap a vosaltres».
    Però les meues paraules van caure
    com a silencioses gotes de pluja
    que van ressonar en el pou del silenci.
    I imaginació es va agenollar i va resar,
    convertint a la llum de la lluna en el seu déu.
    I el rètol va emetre el seu missatge
    amb les paraules que estava format.
    I el rètol deia:
    «Les paraules dels profetes
    estan escrites en les parets dels cims
    i en els troncs dels arbres ».
    I murmurades en el soroll del silenci.
    Salutacions,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Genial Carles, és preciós, m'ha agradat molt, et felicito!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".