La Bretxa de Rotllan i el Casco de Marboré per Bujaruelo

Ens anem a Pirineus?” De sobte tornen a sonar les paraules màgiques! És igual el lloc, sabem que el singular encant de qualsevol racó de Pirineus ens inundarà una vegada més de la seva riquesa i meravella natural. Però concretem: el lloc triat és el Parc Nacional d’Ordesa, i la idea fer una apassionant ruta circular amb inici i fi al bonic llogaret de Sant Nicolás de Bujarelo, passant per la Bretxa de Rotllan i ascendint a dos dels més bells i emblemàtics cims del Pirineu, el Taillón (3.144 m) i el Casco de Marboré (3.006 m); tornarem pel Llac Gelat i per les Grades de Soaso, completant una ruta que es podrà fer en dues o tres jornades ja que passarem pels refugis de Serradets i Góriz.

Accés

El nostre objectiu es troba a Torla, un menut i bonic poble del Pirineu situat al nord d’Osca. Seguirem l'autovia A-23 (amb connexió per Sagunt al País Valencià) fins arribar a Osca; a continuació seguirem l'A-32 fins Sabiñanigo, on connectarem amb l'N-260 fins Torla, seguint les indicacions del Parc Nacional d'Ordesa. A Torla, si aneu a l’estiu, recordeu comprar un bitllet per a l’autobús fins el pont dels Navarros per a la tornada. En direcció nord buscarem l’accés al Parc Nacional d’Ordesa, desviant-nos al pont dels Navarros per l’esquerra buscant la vall de Bujaruelo; al final de la pista forestal hi ha el paratge de Sant Nicolas de Bujaruelo (consulteu cóm arribar-hi), un antic hospital de peregrins del segle XII equipat amb càmping-refugi, les ruïnes d’una església i un magnífic pont romànic, punt de sortida de nombroses excursions cap als massissos de Tendeñera, el Vignemale o Monte Perdido, que serà la nostra opció. Farem nit i ens prepararem per a començar a caminar el més prompte possible.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesCom arribar-hi


Pont de Bujaruelo (1.325 m)

Pont romànic de Bujaruelo

Després d’un copiós desdejuni, l’intercanvi d’alguns dubtes de la ruta i les inevitables anècdotes d’anteriors viatges a la zona començarem a caminar des del càmping de Bujaruelo. Deixarem el camí de Bujaruelo que per l’esquerra es dirigeix a la vall d’Ordiso i al Vignemale, i creuarem el cristal·lí riu Ara per un bell pont romànic empedrat. De nou obviarem la drecera de l’esquerra, el GR-11 que es dirigeix a Panticosa, i continuarem per la dreta, pel GR-T-30 Port de Bujaruelo-camí de Gavarnie; seguirem una sendeta que sense cap treva va guanyant altura, alternant trams de forta vegetació i espectaculars boscos de fajos; obviarem una drecera a l’esquerra que es dirigeix a l’ibon i cim de Bernatuara i seguirem en direcció est. 

Vall del riu Ara

L’altura comença a condicionar notablement la presència d’arbres; remuntant el torrent de Lapazosa i caminant a mitja vessant, als peus del Gabieto (3.034 m), passarem junt un refugi, una antiga cabana de pastors, i ens acomiadarem d’una línia d’alta tensió que des de Bujaruelo ens havia acompanyat. Ens endinsarem a una definida vall entre el Pic Entre els Ports (2.481 m) i el Pic de les Tourettes (2.635 m), molt dura i costeruda, que irremeiablement ens conduirà fins el Port de Bujarulo (2.273 m), on el vent ens donarà la benvinguda a França.

Port de Bujaruelo

Port de Bujaruelo (2.273 m)

Farem un merescut descans, i mentre va arribant gent de la zona d’aparcament del coll de Tentes (2.208 m), amb accés per Gavarnie (França), reprendrem el nostre itinerari seguint la senda de Sarradets, ampla, còmoda i envoltada pels colossos Gabietos i Taillón. Al poc passarem per un incòmode caos rocós per on creua una caiguda d'aigua procedent del glaciar del Taillón, superable a l’estiu sense problemes i on fins i tot ens podrem ajudar d’unes cadenes a modus de passamans quan a l'hivern la neu fa acte de presència. Arribem a la part superior dels blocs on una senda, després de creuar alguna que altra gelera, ens porta al coll de Serradets, un magnífic punt panoràmic des d’on s’observa tot el circ de Gavarnie i la Gran Cascada, que afavorida pels vents de la zona sembla no arribar mai a tocar terra. Descendirem fins el refugi de Serradets (2.587 m), construït el 1956 pel Club Alpí Francés, obert de maig a setembre i amb 30 places lliures a l’hivern.

El refugi de Serradets. A la dreta ja s'observa el Casc de Marboré i al fons Monte Perdido

Des del refugi contemplarem clarament els nostres següents objectius alineats d’esquerra a dreta: l’imponent Casco de Marboré (3.006 m), la Bretxa de Rotllan i l’abrupta paret del Taillón (3.144 m). Al poc temps assolirem la Bretxa de Rotllan després d’ascendir per una traicionera pedrera i una gran i costeruda gelera, frontera entre França i Espanya i antic pas natural que utilitzaven els contrabandistes. 

La Bretxa de Rotllan des del refugi

Les parets de la Bretxa i el seu profund tall de 40 m d’amplària i fins a 100 d’alçada ens deixen impressionats; és gratificat veure cóm tan grandiós capritx de la natura pot fer-nos sentir tan menuts i alhora tan grans per poder gaudir d’aquest moment!. Segons una antiga llegenda, la Bretxa va ser oberta pel cavaller Rotllan, nebot de Carlemany, mentre intentava destruir la seva espasa Durandal colpint-la contra la roca al final de la batalla de Roncesvalls per a evitar que caiguera en mans dels sarraïns. Com a curiositat, a prop de la Bretxa i al vessant d’Osca el geòleg francès Norbert Casteret va descobrir l’anomenada gruta Casteret, el complex subterrani de gel més alt de tot Europa.

La Bretxa de Rotllan. Baix de la paret dreta s'observa l'abric on faríem nit
La Falsa Bretxa, la Bretxa de Rotllan i a la dreta el Casco des del vessant sud


Bretxa de Rotllan (2.804 m)

Les parets de la Bretxa ens obsequien amb un regal, just al seu costat dret, on un refugi natural en forma d’abric ens convida a apropar-nos; un lloc perfecte per deixar les motxilles i beure aigua, abans d'afrontar l'ascensió al cim del Taillón. Creuant la Bretxa i a mà dreta, cap a l’oest, recorrerem una senda que va pegada a la mateixa paret envoltant el Bazillac; després de creuar un nou tall a la muntanya, la Falsa Bretxa i el seu extrem, l’afilat i fabulós Dedo de Bazillac, crestejarem fins assolir poc a poc i sense complicacions el cim del Taillón o Punta Negra (3.147 m). 

Camí del Dedo de Bazillac i la Falsa Bretxa

Al cim, el vent bufa amb força i la sensació tèrmica baixa considerablement, però com tenim temps descansem merescudament gaudint d’un paisatge dominat per gegants rocosos com el Gabietos, el circ de Gavarnie, el Vignemale o el Monte Perdido.

Vistes des del Taillón, amb la Bretxa i el Casco en primer pla

Taillón o Punta Negra (3.147 m)

Tornats a la Bretxa amb moltíssima precaució accedim al refugi natural on havíem deixat les motxilles, un fantàstic lloc on passar la nit i descansar. Així doncs preparem la nostra privilegiada habitació d'hotel de milers d’estreles i muntem la tenda ja que prevenim que la nit serà freda, i en aquest costat de la paret el sol ja comença a amagar-se. Encenem el fogó i ens disposem a preparar el sopar, ens vindrà bé per entrar en calor; al fons, a la gelera, encara veiem gent que descendeix a la recerca del refugi de Serradets. 

Vessant sud de la Bretxa, amb l'espectacular perfil del Casco al fons

Després de recollir els utensilis, ens fiquem en el sac, disposats a descansar, disposats a dormir envoltats d’una de les meravelles que ens ofereix Pirineus, la Bretxa de Rotllan. L'endemà, quan despertem, el cel ens regala un magnífic mar de núvols; la naturalesa plasma els seus colors i nosaltres, convidats d'aquest lloc, no podem deixar de sentir-nos afortunats. 

Mar de núvols

El desdejuni, perfecte juntament amb aquesta vista, ens convida a quedar-nos asseguts un moment més, abans d'abandonar el que ha estat el nostre refugi, la nostra habitació amb vistes a les estreles. Una vegada més creuem la Bretxa, però en aquesta ocasió dirigint-nos a l'esquerra.

Acomiadant-nos de la Bretxa

La senda, també pegada a la paret com al Taillón, ens permet no perdre altura mentre arribem al Pas dels Sarrios, un pas que sense neu pot impressionar molt per la seua forta verticalitat. La presència d’un passamans fet amb cadenes ens ajudarà a creuar-lo i guanyant altura acostar-nos al coll dels Sarrios.

L'espectacular Pas dels Sarrios

Anirem donant la volta al Casco de Marboré, el nostre següent objectiu, fins a situar-nos a la base del mateix, punt on atacarem una pedrera amb algunes geleres que en poc temps ens deixarà a la part superior, on després d'algunes petites grimpades sense complicacions arribarem al cim.

Ascensió al Casco de Marboré

Des del Casco tenim una panoràmica perfecta del Taillón i la Bretxa, d’eixes que et deixen bocabadat; però la resta de vistes no defrauden, ja que tenim al nostre abast cims mítics com el Vignemale, Monte Perdido, Marboré o el Cilindro.

Envoltant la fita del Casco i d'esquerra a dreta el Marboré, el Cilindro i Monte Perdido

El Casco forma, junt a la Torre de Marboré, els Pics de la Cascada i el propi Marboré, l’impressionant paret nord del Circ de Gavarnie, que amb 1.500 m de desnivell afavoreix la presència de la major cascada d’Europa, la de Gavarnie amb 425 m de altura.

A l'esquerra el Taillón i la Bretxa des del Casco

Casco de Marboré (3.012 m)

Descansarem merescudament, a les vistes segueix acompanyant-nos el mar de núvols; després de les fotos de rigor descendirem fins una glacera i ens dirigirem cap a l’esquena del Marboré i envoltem el Cilindro, que per temps i material decidim evitar.

Baixant del Casco. Al fons, el Taillón
Crestejant camí del Monte Perdido, a la dreta de la imatge. A l'esquerra destaca el Marboré
Camí de Monte Perdido

En direcció est després de passar diverses geleres i algun tram de cresta arribarem al Llac Gelat, just a la vora de la senda que ascendeix a Monte Perdido, que coincident amb el bon oratge la trobem tan transitada que sembla una processó.

Escupidera de Monte Perdido


Llac Gelat (2.950 m)

Llac Gelat
Cansats, decidim baixar en direcció al refugi de Góriz i al poc ens trobem una persona demanant ajuda des de dalt d’una paret, un anglès perdut i desorientat de camí a la Punta de les Escaleres, que segons ens contava portava més d’una hora demanant ajuda sense resultat. Afortunadament, tot va quedar en un petit esglai per a ell i una anècdota per a nosaltres.
Una vegada al refugi de Góriz, encara que podríeu fer nit, nosaltres decidírem continuar el nostre camí; baixem per les clavilles de Soaso fins la Cua de Cavall per a iniciar la ruta de l’ascens normal a Monte Perdido que ja vos comentàrem a la ruta Les Grades de Soaso.

Refugi de Góriz baixant de Monte Perdido

Arribats a la Prada d’Ordesa, si hem comprat un bitllet a Torla podrem anar en autobús fins al pont del Navarros, des d’on caminarem 3.5 quilòmetres per pista fins a Bujaruelo. Hi havia també l’opció d’anar caminant seguint el GR-11, una opció més agradable tanmateix més llarga, però ja ho tenim be per avui!!.

Acomiadant-nos del circ de Soaso

Hi ha una opció més curta i consisteix en baixar, des de la Bretxa, cap a Cotatuero i la Gruta Gelada de Casteret  fins la Cua de Cavall i la Prada d’Ordesa.





Rutes relacionades:

La vall d’Ordiso des de Bujaruelo
El camí vell de Bujaruelo 
Monte Perdido per Soaso
El Circ de Soaso
El Vinyamala-Vignemale per la Canal de Moskowa

Comentaris

  1. Buena ruta!

    Me la apunto para próximas visitas

    Saludos

    ResponElimina
  2. Bufff, massa nivell per a mi, em quede amb la de Sant Maurici, que és on he estat a l'estiu seguint la vostra ruta.
    Una cosa no lleva l'altra, què fotos!!!!

    ResponElimina
  3. Estube la semana pasada, llegué al refugio desde Bujaruelo pero tube que abandonar por cansancio. Eso sí, la vista de la Brecha, increible, es mucho más grande de lo que te imaginas. ¡Qué envidia de ruta hicisteis!, a ver si otro año más fuerte lo vuelvo a intentar.

    ResponElimina
  4. Yo planeo ir la semana que viener por Cotatuero, sabeis si hace mucho calor a esas alturas? ¿Conoceis las clavijas? ¿Son muy complicadas?
    Gracias y saludos

    ResponElimina
  5. El pitjor de les clavelles de Cotatuero és que son molt exposades, un error pot ser fatal. Apart si que tenen algo de dificultat. Si no estàs posat a fer cosetes tècniques et recomane que les evites. Al menys a mí em van donar prou de canguelo :P
    Sobre calor, home, si que fa, però si vas ben aprovisionat d'aigua i crema solar no deuria haver problema.

    ResponElimina
  6. ¡Qué brutal! menudo puntazo la brecha esa, he estado por Ordesa un par de veces y no tenía ni idea de su existencia. Pensar que ir a la Cola de Caballo era lo más para mi, jajaja

    ResponElimina
  7. Veig que la Bretxa de Rotllan prové d'una antiga llegenda, però i el Casco? Perquè tenim el Casco, el Cilindro i el propi Marboré. Sabeu qui era o què representava?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marboré es refereix tant al circ i l'altiplà de Marboré com a una sèrie de pics com el Cilindro de Marboré, l'Espalda de Marboré, el Casco de Marboré i la Torre de Marboré. A la zona se la coneix també com Marmorés, que pel que vaig llegir fa temps podria provenir l'arrel llatina Marmol (marbre), el que derivaria en el Marbre francés i català. I què te que veure el marbre amb una muntanya calcària? Només estic teoritzant, però el Cilindro forma part junt a Monte Perdido i Añisclo de las Tres Sorores o Tres Serols, nom que prové d'un llegenda segons la qual tres germanes, fugint d'uns guerrers o fugint amb uns guerrers, segons la versió, foren convertides com a càstig o com a virtut per a sempre en les tres inseparables muntanyes, negres i eternament cobertes amb vetes blanques de neu. Negres i blanques, com tres muntanyes de marbre que simbolitzarien la seva puresa?? Allà va la teoria, algú que conega la versió real?

      Elimina
  8. No sé si tindrà algo que vore, peró al pirineu proper ja he trobat dos indrest anomenats "la Marmolera", als pics "Infiernos" i al "Vignemale", i en ambdós casos es tracta d'una paret molt llisa i vertical, originada a un glaciar. Donades les característiques de les tres Sorores, és molt probable que siga una forma típica de denominar aquest tipus de formació.
    Sobre les denominacions "Casco", "Espalda" etc. pareixen ser prou noves (un segle com a molt), i no crec que tinguen cap orige llegendari, sino més be basant-se en la seua forma.

    ResponElimina
  9. Què brutal!!!!!!!!!!!!!!!
    Quina enveja em doneuuuuuu!!!!
    Enhorabona per l'article!

    ResponElimina
  10. Eiiii sou grans, ja feia temps que no vos llegia, collonuda l'excursió, per a l'estiu proper ja tinc pendent fer una reserva a Torla i revisitar alló. Continueu sent els putos amos!
    Saluts!!

    ResponElimina
  11. Fantàstica la ruta, sou uns animals en el bon sentit de la paraula. D'ací 2 dies vos veig amb el Calleja a la tele

    ResponElimina
  12. Artículo precioso y muy descriptivo pero ya que tanto los comentarios de Oscar y Andrés inciden en las leyendas típicas de las montañas,os expongo mi forma de catalogar el significado del Cilindro de Marboré (Pico del Monte Perdido:

    Marboré se aplica a varios picos de la zona, visibles desde Francia, como el pico Marboré hombro, o de Marboré. Su definición incluye dos supuestos:

    El metamorfismo de contacto llamado también metamorfismo térmico es una posibilidad de conversión de una roca caliza en mármol. La roca originaria entra en contacto con una masa de magma y la alta temperatura del magma es lo que transforma la roca produciendo entre otros el mármol. Esto queda DESCARTADO debido a que no existe volcán por sus alrededores.
    Las primeras teorías geológicas del siglo XVIII supone que el Monte Perdido se compone de piedra caliza especialmente duro, el mármol es decir, rocas metamórficas derivadas de piedra caliza.

    LA PRESENCIA DE UNA ANTIGUA CANTERA DE MARMOL en el pie de la zona, da pie a evidenciar la correlación de el mármol-marboré por ésta deducción:
    En geología mármol es una roca metamórfica compacta formada a partir de rocas calizas que, sometidas a elevadas temperaturas y presiones, alcanzan un alto grado de cristalización. El componente básico del mármol es el carbonato cálcico, cuyo contenido supera el 90%; los demás componentes se consideran "impurezas” que forman los colores. De hecho, el Monte Perdido se compone generalmente de "arenisca Marboré" localmente conglomeráticas (Campaniano-Maastrichien), pero cubierto con una capa de piedra caliza para sus picos más altos y su parte occidental. Sin embargo, en la parte superior del cilindro, surgen los afloramientos de arenisca conglomerado y restos fósiles marinos.

    A partir de aquí debemos pensar en un proceso Geotectónico de los Pirineos.

    La colisión entre las Placas Ibérica y Eurasiática cerró el mar del que, hace 80 millones de años, surgieron los Montes Pirineos. La Cordillera actual se sostiene por una profunda raíz cortial que se adentra en el manto terrestre, elevándose el fondo marino a más de 3000 metros en algunos sectores. La Cordillera Pirinaica surgió de los fondos marinos. De las rocas sedimentarias estractificadas que en ellos se acumulaban. Este es el caso de las rocas calizas del Cilindro de Marboré (3325 m). El levantamiento tectónico siempre se produce en zonas amplias y sobre ellas la erosión de ríos y glaciares esculpe el relieve de las montañas. Los procesos de formación de una cordillera causan la deformación y el plegamiento de los estratos como se puede observar en la pared oriental del Cilindro de Marboré.
    En la cara sur del Casco de Marboré, además de conservar en su interior un magnífico lago helado subterráneo, es la cavidad helada europea situada a mayor altitud.
    Los lagos e ibones permanecen gran parte del año helados. El de Marboré, que desagua en el Cinca.
    Geología: Orogenia edad: Eoceno tardío.
    Formación de rocas: Campaniano-Maastricien.

    Las rocas metamórficas son las que se forman a partir de otras rocas mediante un proceso llamado metamorfismo. El metamorfismo se da indistintamente en rocas ígneas, rocas sedimentarias u otras rocas metamórficas, cuando éstas quedan sometidas a altas presiones (de alrededor de 1.500 bar) como es el caso que nos ocupa y altas temperaturas (entre 150 y 200 °C); o a un fluido activo que provoca cambios en la composición de la roca, aportando nuevas sustancias a ésta, el magma, ya descartado.
    En resumen el movimiento tectónico y el plegamiento de los estratos se produjo por las altas presiones, motivo por el cual en los alrededores de Monte Perdido existe Cantera antigua de mármol , que evidencia el nombre de MARBORÉ.
    Saludos,

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".