A la vora del Serpis. Un passeig per la ciutat ducal

El riu Serpis o d’Alcoi, testimoni del naixement i desenvolupament de Gandia, durant centúries ha modelat la configuració urbana i ha influït en el comerç, la indústria i l’arquitectura de la ciutat; però també ha demostrat, al llarg de la història, ser implacable i destructor causant sovint quantiosos danys materials. Les darreres actuacions, encaminades a reforçar el seu cau i habilitar un camí per als vianants, han permès recuperar un espai natural valuosíssim, un cinturó verd per a córrer o passejar acompanyats només pel soroll del riu, un passeig per a descobrir una Gandia inèdita, una ciutat on fins l’any 2011 el patrimoni i la història encara es fonien amb el segle XXI.

Vos proposem fer una ullada diferent i inèdita a la història de Gandia seguint una ruta circular molt senzilla, un agradable passeig d’uns 6 quilòmetres pel qual, en poc més d’hora i mitja, recorrerem els dos vessants del riu Serpis al tram urbà, un riu molt estacional però tanmateix molt sensible als episodis de gota freda. Per aquest motiu va nàixer un projecte de remodelació de la seua ribera per un import de 36 milions d’euros amb el qual s’alçaren murs i dics per tal d'evitar riuades a les zones més afectades, les Foies i el seu nou PAI de 1.700 habitatges, Venècia i els Marenys de Rafalcaïd. D’aquell ball de milions 13 es destinarien al tram que discorre junt a Gandia; unes obres, finalitzades a març del 2011, on a banda de netejar el cau es construïren murs de formigó, dics de protecció, una canal d'aigües baixes i, aprofitant les terrasses fluvials, el passeig per als vianants i el parc que anem a conèixer.

Canal d'aigües baixes del Serpis baix del pont del ferrocarril Carcaixent-Dénia

Hui el Serpis discorre plàcid i tranquil pel seu cau artificial, al menys aparentment. Ningú de nosaltres ha conegut cap inundació del Serpis, però la història ens diu que el carrer Carmelites era conegut com del Mur Trancat per algun motiu; també ens conta que el 1891 els jesuïtes del palau Ducal tingueren que construir una escullera de 300 metres per a contenir les fortes avingudes del mateix. Cavanilles també ens contava, a les seus Observacions, que l'any 1779 una riuada va provocar que l'aigua circulara sis pams per damunt del pont Vell d'Oliva, inundant les zones baixes de Gandia. Però fa més d’un segle que el riu no es desborda, malgrat haver patit fortíssimes riuades com les del 1987, rècord de la península amb el permís d’Oliva. La presència del pantà de Beniarrés emmagatzemant l'aigua sobrant ens ha evitat més d'un disgust seriós; penseu que mentre que el cabal mitjà del Serpis a l'Orxa és de 0.8 m3/s, a novembre del 1922 per exemple s'enregistraren 800 m3/s. Desconeixem si la forta inversió haurà servit per a alguna cosa, al menys de moment la forta tromba d'aigua i el "downburst" de la tardor del 2012 no li feren ni cosquerelles; esperem en el futur no tindre que comprovar-ho.


Accés

Encara que el passeig per a vianants del Serpis té multitud d'accessos anem a iniciar la ruta des del pont del polígon Rafalcaïd (el d'accés al CC Plaza Mayor y la Vital), al qual accedirem deixant els vehicles al parc Joan Fuster. Passarem junt l’alqueria Laborde (antiga seu de Gandia TV) i creuarem la carretera del Grau arribant al nou centre d'atenció integral Sant Francesc de Borja, darrere del qual naix un camí terrer que descendeix cap al riu.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesCom arribar-hi

Abans de baixar passarem junt a la talada soca del que fins fa poc era l'exemplar més singular de tot el catàleg d'arbres monumentals de Gandia, un venerable i insòlit lledoner (Celtis australis) d'uns 150 anys i 19 metres d'alçada que restaria tombat per una forta ventada a finals de l'estiu i la més que discutida acció d'una motoserra.

Lledoner (Celtis australis) del parc Joan Fuster

Pont del Polígon Rafalcaïd
El caminet de terra baixa ràpidament junt un mirador a prop d’una interessant omeda (Ulmus minor) i es dirigeix per la dreta cap al primer dels set ponts del nostre recorregut, el del polígon Rafalcaïd, comunament el "pont de Continente", una estructura de formigó amb dos ulls, funcional però poc estètica, construïda l'any 1994 per a donar accés als polígons i centres comercials. Caminant per una terrassa de terra observarem al riu transcórrer, al llarg d'una sèrie de cridaners meandres, canalitzat entre esculleres de pedra. Aquesta canalització artificial, anomenada canal d'aigües baixes, compta amb un metre de profunditat i 13 d’amplària i es troba dividida per menuts dics de roca transversals que formen una espècie de piscines intercomunicades d’uns 40 metres; la canal serveix per a garantir l'existència d'una làmina d'aigua permanent i un cabal ecològic mínim, potenciat teòricament durant l'estiu per un sistema de bombeig que deuria estar apagat per a estalviar, ja que a l'agost no circulava ni gota.

Canal d'aigües baixes del Serpis

Passarem junt una pineda (Pinus halepensis) jove que amb els anys facilitarà la integració ambiental dels murs i camins i permetrà, quan els arbres cresquen, amagar els grafits i les pintades que han sorgit literalment en cada pam de mur. Perquè no han deixat cap pedra ni paret sense pintar, un lamentable espectacle que fa que t'avergonyisques de pertànyer a l'espècie humana. I que no em vinguen amb el concepte d'art urbà, ja que el 99% dels grafits del riu són signatures, el mateix que fan els gossos quan pixen a les faroles per a marcar el seu territori. No només estan pintades les parets i murs, també ho estan els ponts, les infraestructures i fins i tot els panels informatius impedint llegir el seu contingut. Una llàstima, de veres.

Grafits a ponts, rius i fins i tot panells informatius

Passarem junt al poliesportiu i el camp de futbol Guillermo Olagüe del defenestrat C.F. Gandia, un club abandonat a la seua sort per uns encabotinats Torró i Sanz que capritxosament van voler jugar a ser presidents i l’acabaren d’afonar, no sense abans haver injectat vora 300.000 € a fons perdut mentre deien que l’ajuntament estava en fallida i amb uns deutes insuportables. Deixarem l'estadi i l'adjunt poliesportiu municipal i seguirem el nostre caminar per darrere del col·legi Gregori Maians, per a trobar-nos amb el segon dels ponts del recorregut, el del ferrocarril Carcaixent-Dénia.

A la dreta, instal·lacions del Poliesportiu i canal d'aigües baixes

Pont del ferrocarril Carcaixent-Dénia

Construït l'any 1884, pels seus 190 m de longitud circularen interrompudament locomotores de vapor fent el trajecte Carcaixent - Gandia - Dénia. Però l’origen d’aquest ferrocarril l’hem de buscar 20 anys abans, a un tramvia entre Carcaixent i Gandia de tracció animal, concessionat a Alcalà de Olmo i que de la mà del Marqués de Campo es transformaria en el primer ferrocarril a vapor de via estreta de l’estat espanyol. La línia seria ampliada fins a Dénia, inaugurant-se el nostre esvelt i robust pont de pedra de 4 ulls a març del 1850, fet que es celebraria amb la plantà d’una de les primeres falles de Gandia. Aquell ferrocarril va dividir durant dècades Gandia de Corea, un barri que no comptava amb llum elèctrica ni altres avantatge del progrés («sense llum per culpa vostra» seria el lema de la falla), una població que amb resignació i bon humor rebatejaria la via del ferrocarril com el paral·lel 38 i posteriorment al barri com Corea, al produir-se la històrica divisió de Corea en dos països.

Pont del ferrocarril Carcaixent-Dénia

El ferrocarril va ser tancat l'any 1969 i part del seu traçat seria destinat tres anys després al pas del rodalies València-Gandia, una línia que malgrat les promeses mai arribaria a Dénia (quasi 40 anys després encara estem esperant). Afortunadament podem aprofitar el pont i l’antic camí de la via, habilitat i prohibit per als vehicles baix el nom de Camí Natural de la Safor, per a córrer i passejar a peu o en bicicleta fins Oliva; amb els seus 13 quilòmetres podem completar, junt al camí del riu, un circuit més que interessant.

Pont del ferrocarril de Dénia

Continuarem caminant uns pocs metres per a passar junt l'accés al poliesportiu (carrer Mossen Moragues). El menudet jardí de les Ànimes, situat a la vora de les instal·lacions del col·legi Gregori Maians, ens recorda la ubicació d'una antiga ermita enderrocada al segle XX. Passarem per baix del pàrquing de l’avinguda d’Alacant i ens trobarem als peus del pont d’Alacant, antic carrer Canalejas o Màrtirs.


El pont de l’avinguda d’Alacant o pont Nou d'Oliva

Pont Nou d'Oliva i camí peatonal del riu

Encara que el coneguem de tota la vida no és el més antic del conjunt, ja que fins el segle XIX només el pont Vell d’Oliva, al Raval, creuava el Serpis. El pont Nou, de 175 m i tres ulls, es construiria l’any 1889 per a comunicar Gandia amb la carretera València - Alacant, un camí de terra que fins l'any 1927 no seria empedrat, i que fins el 1934, amb l’arribada més generalitzada dels vehicles a motor, no comptaria ni amb voreres ni passarel·les.

Pont de l'avinguda d'Alacant

Només passar el pont, per baix d’un modern marc de formigó, observarem un llenç de muralla i la rectangular torre del Baluard, l’últim testimoni en bon estat del primer recinte emmurallat de la primitiva Gandia, una vila medieval de nova planta creada pocs anys després de la caiguda del castell de Bairén a mans de Jaume I.

Muralles i torre del primer recinte emmurallat de la vila de Gandia

La torre del Baluard i les muralles de Gandia

El 1280 Jaume I dotaria a la flamant vila amb 3.000 sous per a envoltar-la del nostre sòlid recinte emmurallat de tàpia, 2 metres de grossor i 8 m d'alçada rematat per merlets, reforçat per una sèrie de torres d’uns 12 m d’alçada i envoltat per fosses amb l’excepció evident del tram vora riu. El descendent de Jaume I, Pere el Gran, i els seus fills Alfons el Franc i Jaume II, reis d'Aragó, València i comtes de Barcelona, contribuirien amb diners, privilegis i excepcions al reforçament d’una muralla que no seria finalitzada fins temps de l’infant Pere IV i el seu fill, Alfons el Vell, primer duc reial de Gandia com després veurem.


Veure Muralles i antiga vila de Gandia a un mapa més gran

En aquella època dins de les muralles hi havia només tres carrers principals: el Major, on residia la majoria de la població, el de la Plaça (actuals Sant Duc i Sant Pasqual) i el del Riu (actual Carmelites). Des de la nostra posició la muralla es dirigia cap a l'oest paral·lela a l'avinguda d'Alacant on, envoltada de dues torres rectangulars que encara romanen encastades entre els habitatges, hi havia el portal de Sant Lluís, antic accés des de l’extramurs Prat de València per Sant Pasqual al Palau. Els murs continuaven fins creuar l'actual plaça de les Escoles Pies, on hi havia l’ermita de sant Sebastià, dirigint-se a continuació paral·lels entre els carrers Major i Duc Carles de Borja (actual Duc Alfons el Vell), on encara s’observen restes als carrers Brúnel i Arquebisbe Palou. En arribar al passeig de les Germanies, antigament una fossa, la muralla tornava a buscar el riu fins un nou portal, el del Tossal o de la Beata, punt d’accés al carrer de la Plaça on es trobava el palau Ducal (actual carrer Sant Duc).

Imatge de la vila de Gandia emmurallada

Torrelló del Pi
El més famós duc de Gandia, el canonitzat Francesc de Borja i Aragó, va impulsar l’eixample de la vila el 1543 construint una segona muralla renaixentista de pedra i morter de calç amb torres circulars i un nou accés, el portal de Benipeixcar. El nou recinte va nàixer junt a la muralla de la plaça de les Escoles Pies envoltant la primera universitat jesuïta del món, fundada el 1546 pel mateix duc; a la plaça s’obriria un nou portal, el de l’Àngel o de València, que donaria accés al carrer Major. La muralla girava cap a l’oest pel carrer Alzira, on hi havia una torre rodona, i connectava amb el carrer Sant Rafael, on encara hui dia es conserva un tram de la mateixa i el simbòlic torrelló del Pi.

A continuació baixava cap al sud, connectava amb una torre ortogonal més menuda que la resta i arribava al Passeig de les Germanies on hi havia una nova torre rodona, bessona a la del Pi; paral·lela a la fossa connectava amb la vella muralla a prop de la plaça del rei Jaume I o del Segó. Dins muralles s'obririen dos nous carrers, la Vila Nova de Sant Roc, actual Duc Alfons el Vell, i la Vila Nova del Trapig, l’actual Sant Francesc de Borja. Murs endins Carles de Borja fundaria el convent de Sant Roc, conegut popularment com el Beato, un edifici que en el seu dia va albergar una comunitat de franciscans descalços i actualment és seu de la Biblioteca Municipal i de l’Arxiu Històric. Al segle XVIII s'obriria una nova porta, la de Sant Domènech, que comunicaria el carrer Major amb el passeig de las Germanies.

Muralles vora riu des del parc de l'Est. Hi destaca l'enorme casuarina de l'Hospital de Sant Marc

El 23 se gener del 1881 s’iniciaria simbòlicament i a colp de picola l’enderrocament de les muralles i l’eixample de la vila per part de l’alcalde Rausell, aquell que cediria "desinteressadament" els actuals terrenys del Prat, segons una llegenda no demostrada, mentre la mutilada soca d’un antic om reemplaçat, refalcat i ridículament redecorat romanguera presidint el mateix. El que no conta la llegenda és que gran part dels solars vora murs, entre d’ells els voltants del revaloritzat Prat, li pertanyien, però ja en parlarem en una altra ocasió.


El convent de Santa Clara

Convent de Santa Clara
Tornem al nostre recorregut; la torre i els llenços de muralla adjacents protegien l'hort, el temple gòtic i el claustre del convent de clausura de Santa Clara, el primer de l'ordre de les clarisses a Espanya fundat el 1423 per la filla del primer duc Reial de Gandia Alfons el Vell, Violant d'Aragó; el convent va ser matriu del de les Descalces Reials de Madrid, on tingueren com abadessa a la germana del duc Francesc de Borja, sor Joana de la Creu. Dalt de la torre les clarisses pujaven una imatge del 1457 de la verge del Baluard, la verge de la pluja, origen de la tradició de dur ous a les mongetes per a que espanten la pluja dels dies que hi ha boda. Si pugem per unes rampes habilitades als peus de la torre podrem contemplar de prop la muralla, incomprensiblement lluïda; observarem a un cantó una porta tancada on hi hauria antigament la porta de la Mar, un dels portals més antics de la vila i que ens recorda que la primitiva Gandia es va construir seguint el curs de l’aigua, tant la del riu com la de dues sèquies que des del Raval es dirigien cap al Grau. Paral·lela a una de les sèquies, encara existent hui dia soterrada, va nàixer el carrer del Riu, posteriorment anomenat del Mur Trencat com a conseqüència dels danys provocats per les avingudes del riu, i que amb el pas dels segles s’anomenaria carrer del Serpis, Canonge Morell, Germana Carmelita Rita i finalment Carmelites. La sèquia travessava les en aquell moment inexistents Clarisses i es dirigia cap al nord per l’avinguda del Grau, antic camí de la Mar; el carrer del Riu per contra es dirigia al portal de la Mar fins la construcció del convent, quan seria clausurat i cegat. Al voltant d’una altra sèquia més sinuosa s’alinearen els habitatges del carrer Major, motiu pel qual aquesta via té una particular forma curvilínia en contradicció amb la resta de carrers del casc antic.


L’antic hospital de Sant Marc

Ens acomiadarem de la porta de la Mar i d'una torre rodona i seguirem paral·lels a la muralla per darrere de l'antic Hospital de Sant Marc, una construcció gòtica del segle XIV erigida per Alfons el Vell. Concebuda com a antic alberg de peregrins i posterior institució benèfica, estava dividida en dues sales, una per als homes i l'altra per a les dones. Remodelat per Francesc de Borja al segle XV, l'Hospital va ser el centre de pràctiques de l’antiga Universitat fins que va caure en desús; l’any 2003 seria restaurat i reconvertit en seu del Museu Arqueològic de Gandia, el MaGa, amb exposicions permanents al voltant de la prehistòria comarcal, des del Paleolític, on destaquen les plaquetes del Parpalló, fins l’època romana. En l’actualitat torna a estar en obres per a augmentar la capacitat del museu amb la sala de les Dones.

Torre rodona. Murs de l'Hospital de Sant Marc


Les Carmelites

La muralla desapareix entre els murs del col·legi Carmelites, als peus del qual caminarem creuant un pont i superant una lleugera costera amb rampes i graons. L'espai ocupat pel col·legi des del 1870, antic convent de les Carmelites i anterior palau dels Vich, va formar part dels habitatges que ocupava la noblesa en l'Edat Mitjana, entre d’altres la casa del fill menor de Francesc de Borja, Alonso; posteriorment seria utilitzat com a convitori de moriscs, com a dipòsit de recaptació del delme i com habitatge dels jesuïtes. Hui dia d’aquell palau gòtic només es conserva el portal, l'actual accés al col·legi.

Panoràmica del casc antic vora riu

Entre Carmelites i l’antic mercat municipal creua un solar en diagonal una enderrocada muralla buscant el naixement del proper palau. Passarem per darrere de l'antic mercat municipal i pel pati del col·legi Borja dels Jesuïtes, a terrenys del Palau Ducal. No deixeu de fixar-vos en els magnífics arbres que hi ha al pati, inclosos al catàleg d’arbres singulars de Gandia. Trobarem exemplars d'entre 100 i 120 anys de plataners (Platanus hispanica) de fins a 22 metres d'alçada, casuarines (Casuarina equisetifolia) o pins de París, molt presents als jardins gandians, i bellíssimes xacarandes (Jacaranda mimosifolia) de morada floració. Fora de catàleg, però dignes de contemplar, trobarem eucaliptus (Eucaliptus camadulensis), aurons (Acer negundo), cedre de l’Himàlaia (Cedrus deodara), tujes (Thuja orientalis), xiprers (Cupressus sempervirens) o ficus (Ficus macrophilla).

Jardí del col·legi Borja

El palau Ducal

A l’altra banda del pati es troba l'edifici més emblemàtic de Gandia i la mansió senyorial més important del País Valencià, el palau Ducal o dels Borja. El palau, antiga residència dels ducs reials de la Corona d'Aragó i de la família Borja, és un fabulós palau senyorial fortificat, estructurat al voltant de dos patis; encara que va nàixer amb la idea ser un castell urbà d'estil gòtic civil, va acabar sent transformat en una difícilment catalogable barreja d’estils on destaca el saló de Corones del segle XIV, la barroca Galeria Daurada del XVII o la renaixentista capella del Duc del XV.

Pati del palau Ducal
El palau va nàixer amb la transformació, duta a terme per Martí l'Humà el 1399, del senyoriu reial de Gandia en un ducat encapçalat per la figura d’Alfons el Vell, nét del rei Jaume II i possiblement el personatge més influent de la corona catalano-aragonesa, qui a banda del palau construiria la seu i l’hospital. Després d'una època fosca en què Gandia seria "derranclida, cremada e roboda", quasi destruïda per les hosts de Pere el Cruel per les implicacions polítiques d'Alfons el Vell, el ducat coincidiria amb el segle d’or de les lletres valencianes, encapçalat per Ausiàs March, el seu cunyat Joanot Martorell i Joan Roís de Corella. El 1485, atret per la prosperitat del conreu de la canyamel saforenca, tant el palau com el ducat serien adquirits pel papa Alexandre VI (Roderic de Borja) per al seu fill Pere Lluís, la branca gandiana menys pel·liculera dels Borja. El palau i Gandia tornarien a viure una etapa d’apogeu cultural i polític sense parangó de la mà de Maria Enríquez, vídua de Pere i cosina de Ferran el Catòlic, la qual s’envoltaria dels millors artistes i mestres de l’època com Pere Comte, Damià Forment o Paolo de San Leocadio. La menuda Gandia arribaria a ser un dels nuclis més influents i poderosos de la Corona amb l’arribada del canonitzat i famós Francesc de Borja i Aragó i del seu fill, Carles de Borja, el qual després de cassar-se amb la comtessa d’Oliva, Magdalena Centelles, seria declarat un dels 25 Grans d'Espanya.

Vista posterior del Palau Ducal

Galeria Daurada
Desprès de segles d’esplendor va arribar una època ben fosca amb les famílies Benavent i especialment amb les Téllez-Girón, ducs d'Osuna i Gandia, que per a fer front a les seues despeses vendrien el palau d'Oliva a trossos i el de Gandia a un particular per 70.000 pessetes, no sense abans no deixar res que no es poguera arrancar de les parets. Declarat en ruïna i condemnat a l’enderroc, l’any 1890 seria adquirit i restaurat per la Companyia de Jesús, inspirats en la figura del seu tercer General, el duc Francesc de Borja. Partint de la ruïna més absoluta, el palau acabaria sent declarat Monument Històric Artístic el 1964; successius governs i alcaldies tornarien al palau part del seu antic esplendor arribant a convertir-se en el principal símbol cultural de Gandia fins l’arribada, a l’igual que en temps dels Osuna, d’una nova època negra: la política cultural del partit popular amb un dràstic retall d’un 50% a les ajudes que provocaren l’acomiadament de personal, la disminució de festivals i la manca de visites d'escolars pels retalls. Desconeixem el futur de l’immoble, perquè la cultura necessita subvencions, però que a ningú li estranye si acaba convertit en restaurant o casa rural (pitjors coses s'han vist!).


Passeig de les Germanies

Passeig de les Germanies
Arribats al cantó del Palau veurem unes rampes que pugen al passeig de les Germanies, un espai que fins l'any 1878 es trobava fora murs separant Gandia del Raval per una fossa i la plaça del Quarter, i que tindria que esperar fins l'any 1881 a ser obert, quan caigueren unes muralles encara observables si ens acostem a un lateral de la rampa del pàrquing subterrani. Posteriorment serien tombades unes cases que entre el palau i el Raval tancaven el pas al riu, motiu pel qual l’ajuntament aplicaria als veïns del Passeig l’impost de la “brisa marina”, un invent justificat pels beneficis que obtindrien gràcies a l’enderroc de les cases (i ens queixem dels impostos d’ara!). Malgrat ser el passeig i el seu trencadís hui dia un espai vertebrador i una de les icones més reconegudes de Gandia, crida l'atenció saber que fins l'any 1927 no seria empedrat, la mateixa dècada en que es plantarien els seus enormes plataners (Platanus orientalis).


Passarel·la per a vianants

De nou al riu passarem baix una moderna passarel·la per a vianants de 150 m de llargària i 7.3 m d'amplària, un modern i espectacular monstre d'acer i formigó construït entre els anys 1986-88 per a comunicar el passeig amb el parc de l'Est, el flamant pulmó verd de la ciutat, i el parc d’Ausiàs March, construït per albergar la Fira i Festes i el mercat setmanal. La verdor del parc s’estén fins i tot al cau del riu, una vegetació reforçada des de fa quatre anys gràcies al programa d'educació ambiental Arbres a l'Aula de l’Aixortà de l’amic Xavi Ródenas, mitjançant al qual els xiquets de les escoles cuiden a classe uns arbrets que posteriorment aniran a plantar.

Passarel·la per a vianants del Serpis

Caminarem als peus del pàrquing del Serpis per baix d’unes estructures en cascada cobertes del que semblen gegantesques fulles de plàstic, coses de l'art modern que personalment mai entendré; l’obra va ser dissenyada pel prestigiós arquitecte Juan Navarro Baldeweg formant part de la polèmica rehabilitació de la plaça del Tirant; la plaça de la Vergonya deurien rebatejar-la, vergonya que no tingueren els anteriors governants per gastar-se un milió d’euros sense planificar construint uns espais comercials que més d’un any desprès continuen buits, i vergonya la de l'actual alcaldia, que sense donar-li cap oportunitat vol enderrocar-la.

A l'esquerra, plaça del Tirant des del camí per a vianants del parc d'Ausiàs March

Antigament, als terrenys on hi ha les milers de tones de formigó del pàrquing del Serpis, hi havia l’hort del Palau o dels Jesuïtes, un espai on el 1940 es construiria el camp de futbol Ducal, seu de l'A.D. Gandia, l’equip local fundat el 1923. El 1973 els terrenys serien adquirits per l'ajuntament per a fer un espai verd, però el 1979 el primer govern de la Democràcia, l’UCD, decidiria construir un pàrquing descobert que alhora serviria d'escenari per als concerts de la Fira i Festes. El 1997 el pàrquing es va transformar en l’actual subterrani, convertint-se l'espai superior obert en una plaça que ningú sap per a què serveix excepte per a donar-nos una fugaç i breu ombreta de camí al més venerable i antic dels ponts i monuments de la vila antiga de Gandia, el pont Vell d'Oliva.


El pont Vell d’Oliva i el Raval

El pont Vell d'Oliva, construït en estil gòtic l'any 1310, era una necessitat per a poder comunicar comercialment la vila amb els pobles del sud, una vila que havia rebut de Jaume II i del seu fill, l’infant Pere, la confirmació de la fira setmanal des del 1276 o la creació de la fira anual de Sant Miquel el mateix any de la seua construcció. De pedra calcària i amb sis ulls semicirculars, el pont donava servei al portal d'Oliva, l'antic accés al barri del Raval juntament amb el portal de Sant Salvador. El raval en aquella època es trobava envoltat com la vila d’una muralla, encara que de menor importància i mesura (uns 2.5 m d'alçada i 50 cm de grossor). Al raval antic, al voltant de la mesquita (actual església de Sant Josep des del 1774) s'estenien els estrets i sinuosos carrers que han arribat fins els nostres dies on vivien els jueus i els mudèjars. La major part d'ells treballaren per al duc a les collites de canyamel fins la seua expulsió de la península el 1690, circumstància que deixaria al ducat quasi en fallida i sense mà d’obra barata. A l'altra banda del portal d'Oliva s'escamparen els artesans, molts d'ells agrupats en gremis on es trobaven els pellers, sastres, sabaters, fusters o obrers, artesans que establiren els seus tallers a carrers amb els evocadors noms d’Obradors (actual Canonge Noguera), Algepseria, Forn o Pellers.

Pont Vell d'Oliva

El portal d'Oliva seria enderrocat el 1883 amb l'eixample de Gandia, però el pont de pedra de 95 m de llargària, sòlid i resistent, romandria en peu al llarg dels segles, resistint nombroses crescudes del Serpis al llarg dels anys com les del 1814, on s’enfonsaren dos arcs, o les de l'any 1987, tan fortes que fins i tot s’enfonsaria el pont de la carretera de Daimús. Una desafortunadíssima restauració a finals del segle XX cobriria amb morter tota l'estructura del pont, ocultant el seu aspecte original.

Més enllà desapareix la canal d'aigües baixes i se'ns mostra al Serpis més autèntic, salvatge i sense domesticar, una ampla làmina d'aigua envoltada de xoperes (Populus nigra), alberedes (Populus alba) i omedes (Ulmus minor) dignes de figurar al catàleg d’arbres singulars que s’estenen fins el proper pont, el de l’avinguda del Raval. Junt al cau del riu, en contrast amb el net tram anterior, trobarem abundant vegetació aquàtica com la bova (Typha), el senill (Phragmites australis) o l'omnipresent i verinós baladre (Nerium oleander L.). Gràcies a la gran abundància de plantes aquàtiques submergides no és rar trobar-nos corrent per damunt de l’aigua a les gracioses polletes d'aigua (Gallinula chloropus).

Pont de Menéndez i Pelayo des del pont Vell d'Oliva

El camí vora riu fineix a prop del pont; haurem de remuntar per una rampeta el carrer Oliva i seguir pel carrer Vora Riu uns 100 m fins a connectar amb un nou camí terrer que ens tornarà a deixar a prop del cau, al parc del Marroc. Dalt nostre es troba l’eixample del 1925 del Raval, el barri obrer del Llavador, que aprofitant les infraestructures hidràuliques dels moriscs seria construït al voltant de l’antic molí fariner de Lapeyre, posterior molí arrosser enderrocat a la dècada dels 1980 (hui dia encara podem trobar-nos la seua ximenera al carrer Moreria).


Pont de Menéndez i Pelayo

Ens aproximarem al més recent dels ponts del riu Serpis a Gandia, el de l'avinguda del Raval o Menéndez i Pelayo, una moderna estructura de 115 m i un únic ull que es va construir per a comunicar Gandia amb el polígon de Benieto i els pobles del Vernissa. On hi ha el pont antigament finalitzava el carrer Menéndez y Pelayo, trobant-nos un talús de terra que descendia al riu, on hi havia un antic forn de calç i els horts de les Ambrosies.

A l'altra banda del riu, a la partida de Benieto, veurem l'ermita de Sant Vicent Ferrer del segle XVI, una construcció modesta i austera, però no per això menys important dins del nostre patrimoni. L’ermita, incomprensiblement encaixada entre dues naus industrials amb el vistiplau de l’anterior alcalde, es troba en un estat de ruïna molt preocupant malgrat uns requeriments de Conselleria que l’ajuntament, malgrat prometre-ho electoralment, continua ignorant. Travessarem el pont per baix d'un marc des d’on contemplarem els seus nervis completament embrutats de grafits; ens endinsarem al parc de les Ambrosies, una parcel·la d'antigues hortes repartides entre germans i cosins de la família Martí (entre els quals es trobava el meu besavi) que assolien fins el carrer Safor, lloc on es trobaven les cases dels horts articulades al voltant d'un pati.

Parc de les Ambrosies i pont de Menéndez i Pelayo

El camí fineix junt a l'últim dels ponts de Gandia, el del desaparegut ferrocarril Alcoi-Gandia, on una rampa puja fins deixar-nos a la rotonda de l’institut Maria Enríquez; recorde que l’última vegada que hi vaig anar venia corrent del camí Gandia-Oliva i al pujar dalt de la rampa no vaig poder resistir-me a alçar els braços estil Rocky davant la incredulitat d’alguns vianants. Però què voleu, a Gandia no tenim escales com a Philadelphia :D.

El pont del ferrocarril Alcoi-Gandia

El pont del Ferrocarril Alcoi-Gandia

El pont de ferro del ferrocarril d'Alcoi, malgrat portar en desús des del 15 d'abril del 1969, encara es conserva inalterat des de que el "tren dels anglesos", fundat per la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, el creuara per primera vegada el dia de la seua inauguració, el 24 de gener del 1893. Durant dècades les locomotores "Gandia", "Villalonga", "Lorcha", "Beniarrés", "Gayanes", "Muro", "Cocentaina", "Alcoy", “Almoines” i “Diana” transportaren passatgers, primeres matèries i productes industrials entre el port de Gandia i les industrialitzades comarques de l'Alcoià i el Comtat. El tren accedia per aquest pont, construït el 1892, provinent de l'estació d'Almoines i junt a l'institut enfilava pel carrer Rafelcofer en direcció al carrer Ferrocarril d'Alcoi, límit urbà de Gandia per l'oest, i on des del 1962 feia parada al passeig de les Germanies. A continuació des del carrer Xeresa accedia a l'estació, actual biblioteca, on també es trobava l'estació del ferrocarril Carcaixent-Dénia.

Pont del ferrocarril Alcoi-Gandia

El pont hui dia està reservat per a vianants, i des d’ell podem accedir caminant o en bicicleta fins Almoines, Beniarjó, Potries i Vilallonga, des d’on podríem connectar pel Racó del Duc fins l’Orxa. A l'altra banda, al vessant d'Almoines i junt al polígon Benieto, hi ha una sèrie de parcel·les conreades pertanyents al projecte dels Horts Socials Ecològics.

El riu Serpis provenint del Real de Gandia, amb el pont de la circumval·lació de la N-332 al fons

L’alquerieta de Martorell

Aprofitarem que estem al carrer per acostar-nos un centenar de metres cap al sud a veure l'alquerieta de Martorell, una ermita del segle XV adossada a un antic trapig de sucre on es produïa el 15% del total de producció de la comarca. En 1548 va ser adquirit pels ducs de Gandia, els quals traslladaren el trapig a l'alqueria del Duc, instal·lant en el seu lloc un enginy que substituiria la força animal per la de l'aigua. Tant innovador va resultar que fins i tot el monarca Felip II va visitar les instal·lacions el 1586 aprofitant una visita personal al duc de Gandia. Amb motiu de les obres de restauració de l'ermita, a l'espai adjacent s'han trobat les restes d'un edifici d'època romana. La troballa podria ser molt important, ja que l'edifici podria haver estat reutilitzat durant 2.000 anys sense patir grans modificacions. L'edifici, a l'igual que l'ermita de sant Vicent, es troba en un preocupant estat de ruïna malgrat el requeriment de conselleria.


Camí de tornada

Tornarem a baixar al riu junt al pont del ferrocarril i desfarem el camí recorregut fins el pont vell d'Oliva, on podem observar cóm un dels seus cinc ulls, el situat a l'extrem més oriental, al trobar-se cegat va ser obert durant la rehabilitació de la ribera del riu. Creuarem el pont acomiadant-nos del vessant esquerra del riu i passarem a l'altra banda, on trobarem de nou un camí terrer que descendeix paral·lel al cau del riu; seguirem el traçat d'una antiga terrassa fluvial natural, feta sobre els sediments antics del riu (llims i arenes barrejades amb cantals) i reformada per facilitar el seu trànsit.

Casc urbà de Gandia des del pont Vell d'Oliva

Ara ens toca fer el camí a la inversa, però amb una visió privilegiada del casc antic de Gandia; observarem cóm el mur de formigó (antigament hi havia un sòlid mur de pedra calcària) ha segut revestit per a no trencar l'estètica del centre històric i la muralla, encara que crida l'atenció la diferència de textures que apareixen entre el tram de les Clarisses, on s'ha utilitzat formigó amb un pigment roig, i el del següent fragment, entre el palau Ducal i el pont Vell d'Oliva, on s'ha utilitzat un alicatat de pedra natural. Pel vessant on caminem, per contra, l'acabat és més natural, utilitzant com a material grans blocs de pedra calcària.

El palau Ducal des del camí per a vianants del parc de l'Est

Darrere les muralles observem com s’alça elegant i majestuós el campanar de quatre cossos de la Col·legiata de Santa Maria, més coneguda com la Seu, una sòbria nau gòtica de pedra i estil ogival construïda entre els segles XIV i XVI i declarada Monument Històric Artístic Nacional.

Camí vora parc d'Ausiàs March

Els parcs d’Ausiàs March i de l’Est

Obviarem un camí que descendeix al riu i passarem de nou per baix de la passarel·la del parc d’Ausiàs March, en memòria del qual s’alçaren uns murals amb dos extractes de poemes del segle XV del poeta gandià més universal amb permís del seu cunyat, Joanot Martorell. Mentre que un d'ells parla de la mort, "trist amb delit, aviat prendré la mort / i ja en mi és perdut el remei", l'altre parla de l'amor: "excés d’amor em porta innocència / vull i no vull sense cosa que ho motive". Com no podia ser d’una altra manera, alguns imbècils s’han dedicat a signar la paret amb grafits embrutant els poemes.

Casa de la Natura

Travessarem el parc d’Ausiàs March i per un bonic camí envoltats de palmeres caminarem paral·lels al jardí del Parc de l'Est, un dels principals pulmons verds de Gandia. Als pocs metres ens acomiadarem temporalment del camí vora riu i seguirem un camí que naix a la nostra dreta i que s’endinsa al parc; uns pocs metres més i arribarem a la Casa de la Natura, un edifici destinat a ser la seu d'un interessantíssim museu etnològic que mai va veure la llum per fer falta de pressupost. Davant veurem, restaurats, un pou amb caseta i la bassa i sènia del Fil de l'Hort, una antiga estructura circular de maçoneria amb contraforts de 10x10 i 1.9 m de fondària.

Bassa i sènia del Fil de l'Hort, al parc de l'Est

Pou del Fil de l'Hort, parc de l'Est
Adossada a la bassa es troba l’escoleta infantil del centre històric i l'edifici de l'ex-Universitat Popular Infantil (UPI), una moderna construcció molt sòbria per fora i construïda al voltant d'un pati interior on es respectaren les sis moreres que hi creixien. L'UPI de Gandia era un projecte original destinat a xiquets entre els 4 i els 12 anys que pretenia posar en marxa programes de sensibilització, però que va ser fulminantment tancada amb l’arribada dels populars a l’ajuntament, alhora que anunciaven la privatització, definitiva després de muntar un bon paripè, de les escoletes infantils, l'augment significatiu de la matrícula i les mensualitats, l'acomiadament de totes les educadores amb l'excusa de que l’ajuntament “no és una empresa per a gestionar escoletes” mentre s’anuncia l’adquisició d’un centre comercial ruïnós, la creació de dos camps de golf, la sol·licitud de 5 milions d'euros per a construir una passarel·la de fusta a una zona protegida, l'adquissició d'un concessionari de cotxes per una burrada de milions (quan a pocs metres es disposa de terreny municipal) o s'injecta a fons perdut 300.000 € en un club de futbol.

Parcs de l'Est i d'Ausiàs March. En primer pla l'UPI i l'escoleta. Imatge del Google Maps.

Davant l'escoleta trobarem un llac artificial presidint l'extrem d'un fabulós pulmó verd, una meravella de jardí urbà amb espais oberts, bosquets de pins i garrofers. Des del llac caminarem uns quants metres cap al sud per a visitar, a l'altra banda del parc d'Ausiàs March, dos enormes pins canaris (Pinus canariensis) singulars, centenaris, amb una alçada de 15 i 17 metres respectivament i unes soques al voltant dels 80 cm. de diàmetre. Ja resta fora del nostre recorregut, però un centenar de metres més cap al sud hi ha un altre pi singular, a la rotonda de la carretera d’Almoines.

Llac del parc de l'Est

Tornarem els nostres passos i, vorejant el llac en direcció nord, assolirem la porta del parc junt a la carretera d’Alacant. Em direu “on ens haveu portat!”; calma, encara que no estiga senyalitzat, si creuem amb precaució la carretera veurem a l’altre banda com el nostre camí torna a aparèixer.


Vora riu

Ens acomiadarem del casc antic i, després de creuar el pont del ferrocarril Carcaixent-Dénia per baix d’un ull habilitat, començarem a caminar paral·lels a les fàbriques del polígon la Vital. Davant nostre i junt un baixador al riu veurem un enorme i frondós exemplar de xop (Populus nigra) centenari d'enorme copa i agraïda ombra.

Xop centenari. Al fons els ponts del ferrocarril Carcaixent-Dénia i d'Alacant

Aprofitarem la conjuntura per a baixar al riu i acostar-nos a contemplar els sòlids i centenaris murs de pedra dels ponts del tren Carcaixent-Dénia i d’Alacant mentre passegem vora la canal d'aigües baixes i observem, si som sigil·losos, el vol de garsetes (Egretta garzetta), garses reials (Ardea cinerea), dels cridaners ànecs collverds (Anas platyrhynchos) o de l'acolorit blavet (Alcedo atthis). Però recordem que estem vora nucli urbà, circumstància que afavoreix la forta presència d’aus més urbanes com els coloms i els teuladins (Passer domesticus).

Garsa reial (Ardea cinerea)
Ponts del ferrocarril Carcaixent-Dénia i d'Alacant vora riu

Tornarem al camí i arribarem als murs i dics d'un conegut hipermercat. En aquest punt existia des del 1800 el molí hidràulic de Valcàrcel o del riu, que abandonat en 1950 va ser enderrocat amb la construcció de la zona comercial, el 1994. Només passar per baix del pont del polígon Rafalcaïd observarem el punt terminal de la canal d'aigües baixes, punt on el riu s’estreta per una nova canalització durant un centenar de metres per a continuació discórrer salvatge entre un mar d'altíssimes i invasores canyes (Arundo donax) fins la seua desembocadura, entre les platges de Venècia i els Marenys de Rafalcaïd i junt al parc del riu Serpis, allà on romanen morts els pins arrancats del Clot de la Mota per a construir el desastrós Maremàgnum.

El Serpis camí de les Foies, Venècia i els Marenys
El Mondúver i l'alqueria Laborde des del pàrquing de la zona comercial

Parc Joan Fuster

Pata d’elefant (Beaucarnea recurvata)
Seguirem el camí durant uns pocs metres fins accedir al pàrquing obert del Plaza Mayor, el qual creuarem fins accedir al pont. Creuarem el riu i arribarem de nou al parc Joan Fuster, on no deixarem de visitar el jardí de l'alqueria Laborde, una meravella verda de 2.600 m2. Al jardí ens trobarem possiblement amb la major diversitat d'espècies de tota Gandia. Fora del recinte i junt a la carretera veurem una immensa magnòlia (Magnolia grandiflora), espectacular quan ens mostra la seua blanca i aromàtica floració. A l’interior destaca un magnífic exemplar de baladre (Nerium oleander), molt comú als barrancs però amb una mesura d'arbre adult sorprenent; igualment sorprenents són una increïble araucària (Araucaria heterophylla) visible des de ben lluny, una curiosíssima pata d’elefant (Beaucarnea recurvata), l’altíssima i esvelta palmera mexicana (Washingtonia robusta) i especialment un venerable teix (Taxus bacatta), l'únic arbre de Gandia protegit pel catàleg de la Diputació de València. Però el jardí està tancat i aparentment abandonat, el teix està ressec i l'araucària sembla morta de meitat tronc cap amunt; abans encara es podia visitar, quan l'alqueria albergava les instal·lacions de la televisió pública de Gandia, Gandia TV, incomprensiblement tancada pel govern popular només arribar al poder al·legant falta de diners. Els treballadors foren acomiadats sense cobrar la indemnització alhora que l’ajuntament destinava 1.700.000 € a dues televisions locals.

Passejant pel frondós parc de Joan Fuster, on veurem falcada amb cables d’acer a la palmera de set braços que l’actual alcaldia va arrancar capritxosament del seu lloc originari a la plaça Major, ens acomiadarem de la nostra ruta. Un passeig urbà diferent i alternatiu, una ullada al trànsit de la Gandia en blanc i negre a la Gandia en color (encara que ara tinga un gustet seixanter i caspós). Un passeig que es complementa perfectament amb la ruta dels arbres monumentals de Gandia i amb el qual hem descobert una nova perspectiva de la ciutat Ducal. Una ruta senzilla, accessible a tot el món i de la que podreu gaudir encara que no sigueu “persones de bé”.



Altres accessos

A banda de l’alternativa que vos proposem, disposeu d’accessos al camí pel polígon industrial la Vital, amb accés per la rotonda que hi ha entre la carretera d’Alacant i el centre comercial; pel pàrquing de l’avinguda d’Alacant; pel passeig de les Germanies; pel parc de l’Est, tant des de la plaça Ausiàs March com des de l’avinguda d’Alacant; pel pont Vell d’Oliva, tant pel carrer Vora Riu com pel carrer Marroc; pel Pont del ferrocarril Alcoi-Gandia amb accés per la Ronda d’Albaida.


Annex: el riu Serpis

El riu Serpis, Blanc o d’Alcoi és un riu de 75 quilòmetres que naix a Alcoi gràcies a l’aportació dels aqüífers de la Mariola i del cabal d’afluents com el Barxell, el Molinar o el Cinc. A Cocentaina rep les aigües del riu Agres i zigzaguejant travessant el Comtat omplint l'embassament de Beniarrés, gràcies al qual s’estabilitzen les avingudes i es manté un cabal més o menys regular. A continuació s’uneix al barranc de l'Encantà i s'endinsa a l'estret de l'Infern per l’Orxa, creuant la comarca de la Safor fins assolir Beniarjó, on rep les aigües del Vernissa; desprès de travessar Gandia, ja sense pràcticament desnivell, desemboca entre les platges de Venècia i els Marenys de Rafalcaïd.


Referències

Alonso i López, J.A. (2011) “Història de Gandia. Segles XIII-XX”.
Vàzquez i Blanco, A., Vinson i Palmer, G., Alonso i López, J.A. “Un passeig per la ciutat perduda. Gandia vers 1850".
VVAA. “Mirar el Passat. Gandia en blanc i negre”
Perles i Martí, F. (1981) “Història gráfica de Gandia”
Ferrairó, J.M., Romaguera, F., Vilaplana, J. (1996): “Un passeig per la natura urbana a Gandia”, CEIC Alfons el Vell, Gandia.




Rutes relacionades

Els arbres monumentals de Gandia
La marjal de Gandia i l'alqueria del Duc
El castell de Gandia


Altres enllaços

Alfons el Vell, Duc Reial de Gandia
Auca d'Alfons el Vell al CEIC

Comentaris

  1. Imprescindible per a recóprrer Gandia amb altres ulls, gràcies per la currada

    ResponElimina
  2. Xè, esteu fent un veritable servei públic. Tots, i especialment els responsables de turisme, estem en deute amb vosaltres. Gràcies, també, per utilitzar les fonts que utilitzeu.
    L'altre dia vaig recomanar el vostre bloc per a un informe sobre vies verdes que ha de fer el Consell Valencià de Cultura... Chapeau!

    ResponElimina
  3. Un article de gran qualitat on s'ordena i especifica molt bé el nostre patrimoni al vessant del Riu, que per cert avui m'he baixat a fer la ruta per tal fer una mica de footing per els Sendes marcades en l'article i és un plaer aquest recorregut cobert d'història.
    Esteu donant a conèixer Gandia-Ciutat, Platja, Muntanya, Marjal etc. amb molt detall tant actual, històric i anecdotari en els vostres articles que no es trobarien en cap Guia de Turisme ni Enciclopèdia.
    Enhorabona per la tasca ben feta.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, m'alegre molt que vos agrade! Jesus, moltíssimes gràcies per la recomanació.

    ResponElimina
  5. Article esplèndid en el seu contingut i la seva completa descripció del lloc, ara et vaig a proporcionar un anecdotari sobre uns punts que per la teva joventut possiblement desconegues i són interessants:
    1 º Comencem pel 2 º punt de la Zona de la Via Verda, "El Hort de les Ambrosies" exactament on els marques en el teu detall. La Zona del esmentad Hort es deia fins a 1923 "Paratge del Azoch" fins a 1942 que va passar a denominar-se "Paratge La Soc" y comprenien les parceles 6, 15, 16, y 61 en linde de terres de Sáez de Juano y Lapeyre i que efectivament pertanyien a avantpassats teus Oscar, la Família "Martí" els quals tenien fàbrica de curtits.
    Aquesta família molt coneguda a Gandia, segons l'últim descendent més gran que va faltar fa pocs anys Pepe Martí, en un programa de la TV local del cronista amateur Sr. Noguera que el va entrevistar, va confirmar al detall, que els seus avantpassats Martí eren propietaris dels horts compresos des de la República Argentina fins al que és avui la Plaça Elítica i comprenia els actuals carrers Abad Sola, Dos de Maig, Sant Pere, Parc Sant Pere fins el que és avui el Barranc de Beniopa i fins a la Sèquia Mare que creuava el Passeig pel que és avui Mercadona cara a Beniopa. (En aquelles dates quasi tot l'exposat eren terrenys del municipi de Beniopa). Per tant encara que hage desaparegut el "Hort de les Ambrosies" a quedat en el record per la importància que tenia en el seu temps.
    Salutacions,

    ResponElimina
  6. Seguint el comentari anterior en aquesta Via Verda d'avui i al costat del "Hort dels Ambrosies" desaparegut, havia com bé indiques un forn de calç,. Una mica més endavant (on és avui el Pàrquing Municipal) estava l'hort del Palau i els Jesuïtes van cedir el terreny per fer una piscina municipal, esvoranc que es va arribar a realitzar i posteriorment a tapar, a causa que eren sabedors de la gran afició que hi havia al futbol a Gandia i que va ser paralitzada per la Guerra Civil. Es va adequar el terreny per a la U.D Gandia, jugadors que ja venien d'altres equips locals com El Atòmic i El Gandia Foot Ball entre d'altres. El Camp de Fútbol es va inaugurar el 1940 amb el nom de Ducal i va ser inaugurat jugant contra el València Club de Futbol, amb un gran enrenou d'aficionats i el Club de Gandia va obsequiar als del València amb unes bosses de taronges.
    Entre aquests jugadors del Gandia que van inaugurar el Camp i van servir de base per crear posteriorment el Club de Futbol Gandia sobresortia un jugador anomenat Martí (Martinet), que procedent de l'Sporting Club Farense de Faro (Portugal), on va estar unes temporades, va fer les delícies de l'afició.
    Casualment aquest gran jugador era el teu avi Oscar Martí.
    Ves per on fas un article i apareixen sorpreses.
    Salutacions,.

    ResponElimina
  7. I com a tercer anecdotari i seguint la passarel · la de la Via Verda del riu, apareix el Col · legi Carmelites, antic Palau dels Vich. Efectivament com indiques va tenir diversos ocupants dit casalot però els propietaris finals van ser dues famílies terratinents de Gandia, La Família Avargues i la Família Maricón propietària de gran quantitat d'horta de Gandia i voltants.
    Les últimes descendents de les dues famílies van cedir el seu Palau perquè es convertís en un Col · legi Públic per a nens necessitats d'educació i sense possibilitats.
    El procés tot i la bona voluntat dels donants i les Monges va ser un veritable fracàs pel fet que les necessitats del seu temps els pares jornalers no autoritzaven els seus fills a estudiar ja que manifestaven que feien falta a casa per treballar i ajudar la seva família, el estudiar era un handicap per a la casa.
    Atès aquest abandonament de les seves primeres inquietuds per adaptar als col · legials pobres, les monges obtaron per convertir-lo en un Col · legi de fills de famílies benestants i així es va convertir durant dècades a l'educació exquisida fins amb classes de música i tots els requsitos demandats pels pares dels alumnes amb possibilitats.
    Quan va haver més possibilitats, les monges van admetre a tots, però diferenciant, els benestants entraven per la porta principal i els no per la part posterior.
    Salutacions.

    ResponElimina
  8. Dels tres comentaris descrits anteriorment he de rectificar que els camins descrits a la vora del riu no es poden considerar Via Verda, no sé el perquè ho he manifestat així. Rectifique.

    ResponElimina
  9. Excel · lent l'article. Heu sabut treure el seu costat bo a un projecte molt costós i criticat.
    Salutacions,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Pablo. Costós i criticat va ser, possiblement massa i també possiblement uns quants millonets anaren de mà en mà, però ara tenim un espai verd molt interessant i que podria ser aprofitat enormement. Llàstima que es trobe tan abandonat, però és llei de vida, sembla una regla no escrita que tot polític que substitueix a l'anterior deu deixar abandonat i perdut les obres d'aquell.

      Elimina
  10. Moltes gràcies anònim per aportar-nos més dades de la Gandia antiga; evidentment coneixia la història dels meu iaio, però s'agraeix sempre el recordatori.

    ResponElimina
  11. Este bloc té un premi, entreu al meu Racó viatger per saber un poc més. http://racoviatgermarilo.blogspot.com.es/2012/12/premi-dardos-al-raco-viatger-de-marilo.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la menció, Mariló, moltes gràcies per recordar-te de nosaltres i felicitats pel teu bloc, que per cert ja tenia a la llista. Prompte farem una nova llista de premiats al Premi Dardos. Salutacions!

      Elimina
  12. Em habeu fet baixar a la senda del Riu i m'ha agradat i he repetit,un passeig molt gratificant i una descripció molt bona.
    Un article molt treballat.

    ResponElimina
  13. Muy completo y trabajado, sois uno de mis blogs de cabecera. Sólo daos la razón con lo abandonado que tienen el paraje el ayuntamiento, una pena porque se podría haber explotado mucho mejor, hacerlo más verde, más amigable, tal vez iluminado para pasear cuando oscurece... pero es un proyecto de Orengo, y consecuentemente en el punto de mira de Torró para hacerlo desaparecer u olvidar.

    ResponElimina
  14. Perfecta exposición del patrimonio ligado al Rio Serpis a su paso por Gandía. Muy trabajado y ameno.
    Gracias.

    ResponElimina
  15. Em satisfà molt el recorregut que habeu relatat perquè era desconegut per a mi i la muntanya no m'arriba, és un bon passeig ple d'història que recorregenlo et fa recordar la vella història de Gandía. La faig quasi tots els dies.
    Gràcies.

    ResponElimina
  16. Excelente artículo, con la vista puesta en el transcurso del Rio Serpis a su paso por Gandía has sabido recomponer muy bien todo el Patrimonio de lo más antiguo de Gandía, con gran acierto.
    Gracias por la información,

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".