14 d’abril 2014

Cau la nit

Cau la nit mentre una pluja feble i fina trenca el perfecte mirall de l'ullal de Borrons; des d'un plàcid mirador de fusta les primeres llums artificials de la tan propera però allunyada platja comencen a manifestar-se reflectides a l'aigua reclamant la nostra atenció; però de sobte la interrupció sonora i enèrgica d'un brúfol i el xipolleig rítmic d'un parell de collverds, fragmentant fins a difuminar les groguenques estructures reflectides, ens obliguen a concentrar l’atenció cap a llevant, cap a la silenciosa i plàcida foscor.


Accelerem el pas mentre un primerenc llamp trenca l'incipient foscor i la vellutada veu de Serrat a l'mp3 ofega un intimidant però allunyat tro:

"De vegades plou al cor
i no saps ben bé perquè.
De vegades plou i fa sol
plou i no vol ploure però dol...



...Plou en el teu cor i prou
sense pressa ni repòs.
De vegades plou i no fa fang.
Plou sense llamps i sense trons...


...I l'anima fuig com un gos sol
que no troba aixopluc en lloc.
De vegades plou sense fer enrenou
i plou, i plou,
i plou al cor".


El soroll de la pluja travessa sorollosament l'artificial aïllament dels auriculars; refresca i s'agraeixen les gotes de pluja que mitiguen la suor de la carrera i trenquen el nostre furtiu i difuminat reflex a les fosques aigües de l'ullal; de fons una melancòlica melodia lluita per destacar entre els murmuri del ruixim i el fragor de l'allunyada tempesta.

"'A la vora de la mar
hi ha una donzella..."

Què se n'ha fet d'aquell mar,
què s'ha fet de la donzella?
Ja fa temps i temps i temps
que tots som d'una altra mena.

Si bonic era aquell cant
i bonica aquella lletra
i gloriós aquell passat,
ja no ens plau mirar endarrere...


...'Que en brodava un mocador,
n'és per la reina...'

¿Què n'hem fet dels mocadors
que volien ser banderes,
què n'hem fet d'aquells colors,
què n'hem fet d'aquelles reines...?

Si m'ho preguntava algú,
jo em giraria d'esquena:
tantes coses hem perdut
que el record també cal perdre...


...Oblidem velles cançons
que encomanen la tristesa.
Estrenem la nova veu
i alegrem l'antiga terra.

A la vora de la mar
ara un noi de mans ben netes
ha colgat el mocador
ben endins sota l'arena...


...A la vora de la nit
el dia es lleva..."

Fosques siluetes inunden el paratge ocultant camins i esborrant tota petjada humana; la naturalesa recupera el seu lloc mentre un lleuger i fresc llevant s'emporta la pluja i insufla vida a les senilleres, que a mode de mirall ens deixen entreveure una amistosa successió de mallades, barrancs, cingles i recingles, colls i planes rematats pel reconegut i agut cimall del benvolgut Mondúver.



Però la foscor no és suficient per ocultar la greu ferida que una abandonada i depredadora urbanització ha causat al contrafort més llevantí del Mondúver, un patètic símbol que deuria ser suficient per allunyar al vell fantasma de l'especulació que lamentablement algun que altre alcalde manté més viu que mai. Bum, bum, bum. El cor bateja amb força, no tant en resposta a l'esforç físic com davant la creixent indignació que nombrosos projectes d'hotels, ressorts, camps de golf i xiringuitos amenacen greument el nostre apreciat, bell i massa delicat paratge.

"Pare digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare, el riu ja no és el riu.
Pare, abans que torni l'estiu 
amagui tot el que és viu... 



...Pare digueu-me què 
li han fet al bosc 
que no hi ha arbres. 
A l'hivern no tindrem foc 
ni a l'estiu lloc per aturar-nos.

Pare, el bosc ja no és el bosc.
Pare, abans de que no es faci fosc 
ompliu de vida el rebost...



...Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare 
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare, si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.
Pare, on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.
Pare, que el camp ja no és el camp.
Pare, demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant...



...Pare, ja són aquí... 
Monstres de carn 
amb cucs de ferro. 
Pare, no, no tingeu por, 
digueu que no, 
que jo us espero. 

Pare, que estan matant la terra. 
Pare, deixeu de plorar 
que ens han declarat la guerra"



Cras, cras, el xafar les eixutes i asèptiques fulles d'eucaliptus mentre travessem un atapeït i llarguerut bosquet sona emfatitzat per damunt del xiuxiuejar del vent travessant unes altives i ramificades copes que cobrint la lívida llum de la lluna deixen volar l'imaginació. Els escassos esgarips de les garces, garcetes, esplugabous i de foscos, desconeguts i esquius ocells nocturns són substituïts pel sorolls dels cotxes i la música; la natura més viva i fascinant evoluciona cap a un món de formigó, acer i asfalt que ens inunda de tristor i enyorança mentre creuem els escassos metres que ens separen de l’asserenada, assossegada i amenaçada Auir.



Només el clacar d'una gavina blava ens altera mentre ens acomiadem de les tènues i groguenques llums de la formigonada platja; una gavina riberenca, estirada i tossuda que claca i claca fort i estridentment una i altra vegada gairebé marcant un territori que li és aliè, impassible davant del crit enèrgic de tot un poble indignat. Davant nostre s'obri el Mediterrani arropat per un altre mar de dunes, fosques i de moment verges...

"Bressol de vida,
camins de somnis,
pont de cultures
(ai, qui ho diria...!)
ha estat el mar.
Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar...



...Sembla mentida
que en el seu ventre
es fes la vida.
Ai, qui ho diria
sense rubor!

Mireu-lo fet una claveguera,
ferit de mort....



...De la manera
que el desvalisen
i l'enverinen,
ai, qui ho diria,
que ens dóna el pa!

Mireu-lo fet una claveguera.
Mireu-lo anar i venir sense parar...


...Quanta abundància,
quanta bellesa,
quanta energia
(ai, qui ho diria!)
feta malbé!

Per ignorància, per imprudència,
per inconsciència i per mala llet


Jo que volia
que m'enterressin
entre la platja
(ai, qui ho diria!)
i el firmament!



I serem nosaltres
(ai, qui ho diria!)
els qui t'enterrem."



Torna el dia, el sol lluita per trencar la foscor mentre l'exhaurida bateria de l'mp3 encara lluita per acompanyar-nos amb una última cançó...

"Quan per la sorra només
hi ha petjades de rates i de mariners,
és llavors quan un mar blau és el meu mar blau.

Quan tres roques fan un port,
i cada gra d'arena sembla un trosset d'or,
és llavors quan una platja és la meva platja...



...Bon dia, 
bon dia a tothom.
Bon dia, bon dia.

Bon dia, ventet de llevant
que véns d'on el sol neix
i mors en el meu velam....


...Bon dia, bon dia.
Si bufa cap on s'amaga el peix,
és llavors quan el llevant és el meu vent....



...Si és lleuger com un colom
i a la proa pintat de vermell hi ha el teu nom,
és llavors quan un llaüt és el meu lläut...


...Si les ones són joglars
i el sol mitja magrana creixent a la mar,
és llavors quan jo vull ser mariner"




Salvem l'Auir, salvem la marjal


3 comentaris:

  1. Encara que no sóc res de Serrat un 10 per les fotos

    ResponElimina
  2. Que bellesa conjugar aquestes paraules amb les magnifiques fotografies.
    Ens has tret una altra faceta teua saber acostar l'art plàstic al poema. Que bonic.

    ResponElimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse