02 de juny 2014

El conte del coll de la Rafaela

A les cinc en punt com cada dia va sonar el timbre del col·legi que anunciava la sortida de classe; Miquel i Joan estaven desitjant-ho doncs havien deixat una partida de pic i pala pendent d'acabar amb els seus amics. Tots els dies, després del col·legi es reunien a la plaça del poble juntament amb altres nens del barri i jugaven una estona abans que les seves mares els cridaren per fer els deures. Aquella plaça a aquesta hora s'omplia de vida, la cridòria dels nens i nenes jugant juntament amb l'anar i venir de la gent, o l'activitat de les diferents botigues que envoltaven la plaça li donaven un aspecte molt alegre.
La partida era a punt de començar, el resultat que havia quedat pendent el dia anterior era de 100 a 25; la diferència era notable, però Miquel estava convençut que aquella tarda tindria un cop de sort i el resultat s'escurçaria prou com per fer més interessant el joc. A la plaça també es podia veure a unes nenes jugant al sambori, en una cantonada havien altres nens jugant a les bales, mentre que un petit grup de nens donava puntades a una pilota intentant que l'equip contrari no li la furtés dels peus.



Al fons de la plaça hi havia un vell xop enorme que les tardes caloroses d'estiu donava ombra a moltes persones majors del poble, aquest era el cas del iaio Vicent, un ancià que totes les tardes es distreia veient als nens jugar mentre donava alguna que  altra calada a la seva vella pipa, aconseguida anys enrere en una de les seves múltiples aventures. En ocasions els nens en lloc de jugar s'asseien al costat de l'ancià perquè aquest els expliqués velles històries i aventures viscudes anys enrere. Un dia el iaio Vicent els va explicar que a la part alta de les muntanyes properes al poble hi havia una que es deia Rafaela, molt presumida i sempre parlant de quant alts, bonics i verds eren els seus boscos.

Pineda de pinastre a la Rafaela

"Ja, ja, ja”- reia dintre seu mentre pensava “sóc la muntanya més alta i verda de tota la Safor"; i si alguna muntanya es cremava mai ajudava i per descomptat mai volia donar cap dels seus verds arbres que la feien tan bonica i bella. Aquest comportament no acabava d'agradar molt a les altres muntanyes, no era molt ben rebuda per la resta i clar no tenia moltes amigues; un dia que el Mondúver es va creuar amb ella li va dir que si no canviava d'actitud seria molt bella però estaria completament sola, però a Rafaela això no li preocupava gens ni mica doncs ella sabia que era la més alta i la més verda, i per tant pensava que mai es podria quedar sola.

Els dies anaven passant i les paraules del Mondúver es feien realitat, era tan vanitosa que a poc a poc s'anava quedant sola i trista, no tenia amics i això li preocupava enormement. Sense pensar-ho dues vegades va anar a visitar al Mondúver per preguntar-li què podia fer per canviar les coses i que la resta de muntanyes l'acceptaren per no quedar-se sola; el Mondúver li va contestar que només havia de fer gestos bonics i amables amb els altres; Rafaela es va quedar pensativa, però no sabia que fer per agradar als altres.

La Penya Negra

El iaio Vicent els va explicar que fa molts, molts anys va haver-hi un moviment de terres i tot va començar a tremolar, la gent no sabia on posar-se doncs dempeus no podien estar perquè queien ràpidament perdent l'equilibri a causa del moviment. L'ancià els va explicar que un grup desafortunat de llenyataires que es trobava treballant a la Rafaela va quedar atrapat en un lloc molt perillós a causa dels moviments de la terra que van fer que les muntanyes se separessin deixant un buit grandíssim i clar, si els llenyataires es movien, corrien el perill de caure en el fons de la vall i desaparèixer per sempre, però el pitjor de tot és que el camí de tornada a casa, havia quedat just en l'altre extrem i era pràcticament impossible arribar fins allí. Rafaela va observar atònita el que ocorria, al principi no sabia que fer, va demanar ajuda a les altres muntanyes, però aquestes amb tot el que estava ocorrent no podien sentir-la. De sobte se li va ocórrer una idea, tal vegada si s'ajupia i cedia el seu coll pegant-ho sobre l'altra muntanya, els llenyataires podrien creuar i així salvar-se, però llavors va pensar que ja no seria tan bella i alta, es quedaria petita i allargada, no, no puc fer això es deia, si jo sóc Rafaela, la muntanya més alta i bella de tot el lloc, ja se m'ocorrerà una altra cosa va pensar.

El Coll de la Rafaela

Llavors va ser quan es va acordar del que li va dir el Mondúver: "Has de fer un gest bonic, perquè t'acceptin..." Ràpidament Rafaela va pegar el cap a la vora de la muntanya veïna, servint el seu coll de pont perquè els llenyataires poguessin creuar i així salvar-se.
Els moviments de terra van cessar i les muntanyes es van quedar tal com estaven para no moure's mai més i així doncs Rafaela va deixar de ser la muntanya més alta i bella de la zona a canvi d’haver salvat la vida dels agraïts llenyataires.



Rafaela no va saber molt bé com, però va començar a sentir-se molt bé, les altres muntanyes de sobte se li apropaven i volien estar amb ella, la felicitaven pel seu gest i pel valent que havia estat. A causa d'aquell gest els déus de les muntanyes van crear un paisatge excepcional just enfront de la Rafaela i el millor lloc per veure-ho era des del seu coll, diuen que qui puja a contemplar-ho, s'omple d'amabilitat i alegria però sobretot de gratitud.
Des d'aquell dia, el coll de la Rafaela rep moltíssimes visites de nens, homes, dones i animals i mai més va tornar a sentir-se sola.

3 comentaris:

  1. Un molt bonic conte per contar als xiquets, però ara falta que ens mostreu com pujar a eixe paratge amb ells :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Disponible al llibre 'A un tir de pedra' :D
      Ara en serio, està al caure, molt prompte la penjarem

      Elimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse