El barranc de l'Infern: la Catedral del Senderisme

Escales dels moros al Barranc de l'Infern
Per afició al senderisme, a la geologia, ornitologia, zoologia, història, etnologia... qualsevol raó és bona per visitar la que sense dubte és una de les rutes més completes del País Valencià. 6.873 escalons, quasi quinze quilòmetres de ruta circular amb tres baixades i pujades de bon desnivell, fonts, coves, despoblats, un dels barrancs més salvatges del País Valencià, barregem-ho tot i obtindrem l'anomenada Catedral del Senderisme, Barranc de l'Infern, Escales dels Moros o Camí de les Juvees, una de les rutes de muntanya més espectaculars que ens podem trobar a les nostres terres.

Les "escales dels moros"
Encara que nosaltres l'hem coneguda tota la vida com la ruta de les Escales dels Moros, la Federació Valenciana de Muntanyisme la va batejar amb el títol de "la Catedral del Senderisme", possiblement una miqueta pretensiós, però realment la ruta compta amb un entorn espectacular i una senda preciosa, d'eixes que tot excursionista està obligat a fer al menys una vegada a la vida. L'ajuntament de la Vall de Laguar organitza tots els anys dos rutes multitudinàries per la zona, la "Volta Senderista al Barranc de l'Infern", que recorre íntegrament el PR-V 147 cap a l'octubre, i la "Volta Senderista a les Fonts de la Vall de Laguar", cap a juny i que segueix el traçat del PR-V 181. La ruta no té cap cap dificultat tècnica, però cal comptar amb un bon estat físic, ja que cal salvar molta pujada i baixada amb costeres considerables. Una bona època per a fer-la seria a primavera, amb els cirerers en plena floració i, mentre que a la tardor i a l'hivern cal que evitem les èpoques de fortes pluges, a l'estiu és una autèntica bogeria fer la ruta, com totes les de cert nivell del País Valencià.
L'inici de la ruta es troba a la Vall de Laguar, terra de cireres al cor de la Marina Alta i un dels racons més pintorescs del País Valencià. La Vall de Laguar, últim reducte dels moriscs al Regne de València, està formada per tres pobles, Campell, Fleix i Benimaurell, coneguts a la vall com els pobles de Baix, d'Enmig i de Dalt respectivament. A l’accés de la vall es troben els terrenys del sanatori de Fontilles, un complex sanitari d'origen benèfic creat a principis del segle XX per al cuidat dels malats de lepra. Podem accedir a la Vall de Laguar per Ondara (amb accés des de l'AP-7 i la N-332) seguint la CV-731 direcció Beniarbeig fins a Orba, o des de Pego seguint la carretera de Sagra i Tormos, trencant per la CV-718 a Orba cap a la Vall. Passarem junt al sanatori de Fontilles, Campell i per fi Fleix, on deixarem els vehicles als voltants de l'escola municipal.


Mapa detallat, perfil i estadístiques| Veure en Google Earth| Com arribar-hi

Llavador de Fleix
Abans de començar ja ens trobarem envoltants de muntanyes, al sud la serra del Cavall Verd, i al nord l'abrupta serra del Migdia. Ens dirigirem direcció a Benimaurell fins arribar a un antic llavador del segle XVIII, junt al qual es troba la font Grossa. Darrere i a poca distància es troben les ruïnes d'un antic molí fariner, també del segle XVIII, mogut per aigua. Seguirem uns quants metres endavant i veurem, a mà dreta i baix d'unes figueres, una sinuosa senda empedrada que descendeix fins el cau d'un barranc i puja per l'altra vessant de la vall. Com vos podeu imaginar, són els famosos escalons empedrats, construïts pels moriscs amb la fi d'accedir als bancals de l'altra banda del riu Gironà, als camps de cultius de les Juvees, i per a desplaçar-se fins a Ebo.

Font Grossa

Des del principi la senda descendeix còmodament en ziga-zaga, adequant el seu desnivell al del barranc; els primers 1.750 escalons que baixen al riu ens portaran a travessar la Foradà o Forat de la Juvea, un forat artificial amb el qual accedirem al barranc del Salt. Al Forat s'ha instal·lat una passarel·la de fusta per a salvar un recent afonament.

El Forat de la Juvea


Vista des del Forat de la Juvea

Davant nostre veurem la cascada del Salt, molt espectacular encara que sol estar seca. Arribarem al cau del riu Gironà, sec pràcticament tot l'any, però summament destructor en èpoques torrencials. De fet, quan sentiu parlar d’inundacions a la Marina Alta, el culpable és moltes vegades aquest riu. Des d'ací baix tenim unes rutes alternatives, la d'anar per la dreta fins l'abandonada presa d'Isbert, o anar per l'esquerra cap al final del congost del barranc, l'anomenada cova Santa, i seguint cap a l'oest pujar a Benimaurell (consulteu la variant al final de l’article).

Abandonarem el cau del barranc i seguirem el sender cap al nord, remuntant les escales empedrades. Tot lo que hem baixat ens toca pujar-ho, 350 metres de desnivell corba rere corba per un ziga-zaga interminable. Les terres al voltant del camí es troben abancalades, amb restes d'antics cultius de secà, amb abundància de figueres, ametlers, oliveres i garroferes. Gaudiu del paisatge i no vos confieu, que ens trobem davant del típic sender en el que quan penses que ja has arribat al final descobreixes que encara queda un bon tram. Unes corbes més i arribarem dalt de la muntanya, al Pou de la Juvea, del qual podrem poar aigua mitjançant una bomba de manxar.

Al capdamunt del barranc de l'Infern


Pou de la Juvea

Recuperarem forces i continuarem en direcció nord. Seguirem el camí i passarem junt unes antigues casetes, són les Juvees d'Enmig. Si vos pregunteu què vol dir Jovada o Juvees, terme tan emprat a la vall, cal dir que va ser una mesura utilitzada per al repartiment de terres durant la repoblació a la Reconquesta. Sembla que era el terreny que un mul llaurava en un dia.

Juvees d'Enmig
Davallant al barranc de l'Infern

Seguirem cap al nord per la pista asfaltada de la serra de la Mançaneda; reteniu-la en memòria, ja que és un punt comú de trobada de rutes que connecten amb Ebo, la Gallinera i Pego al nord, Tormos i Sagra a l'est, Fleix al sud i Benimaurell a l'oest, i que poc a poc anirem coneixent al bloc. A l'esquerra de la pista veurem uns senyals que ens indiquen el camí del barranc de l'Infern, que seguirem, passant junt unes cases a l'ombra d'unes boniques carrasques i uns cartells informatius. Envoltats d’una gran i variada frondositat, paradís dels aficionats a la botànica, prompte arribarem a la bonica font de Reinós, on l'aigua brolla abundantment damunt d'una menuda canaleta de pedra en un entorn verdíssim i idíl·lic. Farem un descans, ja que portem unes dues hores caminant.

Font de Reinós

 Al cau del barranc ja podem endevinar les altíssimes parets que formen el barranc de l'Infern, un espectacular congost on el riu Gironà travessa, envoltat d'altíssimes parets de fins a 150 metres d’alçada, tota una variada col·lecció de salts, cascades i marmites de gegant fins a l’anomenada cova Santa. L'experiència de descendir pel cau del barranc està reservada només per a gent amb experiència i els suficients coneixements amb cordes, així que si no aneu preparats no vos claveu, ja que si entreu no hi ha retorn possible. Tingueu en conter que al barranc de l’Infern ha mort gent i s'han tingut que realitzar molts rescats, tant a senderistes imprudents com a senderistes experimentats als que ha sorprès una tromba d'aigua. Des de la font descendirem fins el cau del barranc i el remuntarem uns quants metres fins que trobem una senda per la dreta, que resseguirem. La costera és molt forta des de l'inici i prompte prendrem certa altura.


Barranc de l'Infern
Pou a la costera de les Juvees de Dalt



De camí anirem trobant-nos corrals i antigues cases enrunades, i serem espectadors privilegiats de l'espectacular sinuositat, estretor i profunditat que s’aprecia del barranc de l’Infern. Arribarem a les Juvees de Dalt, un conjunt de cases i antics pous a una explanada.

Juvees de Dalt

Barranc de l'Infern des de les Juvees de Dalt

Serra de la Solana d'Ebo des de les Juvees

Típica cisterna d'aigua. El barranc de l'Infern al fons.
Caseta amb la seua cisterna
Caseta amb la seua cisterna

De nou toca baixar cap al barranc de Racons per un tram aparentment més llarg però menys costerut. De camí, i després de passar junt una casa, obviarem un camí que es dirigeix cap a la carretera Murla-Castell de Castells. En menys de mitja hora arribarem al cau del barranc de Racons, afluent del barranc de l’Infern, a l'anomenat Fondó dels Perets. A l'altra banda del barranc tornen a apareixen de nou les escales morisques.

Barranc de Racons
Davallant al barranc de Racons

Panoràmica del barranc de Racons

Ens dirigirem als impressionants tallats i penya-segats que observàvem des de les Juvees de Dalt. Als 30 minuts d'ascens arribarem a un preciós balcó natural des del qual divisem la mar. De camí ens trobarem amb l'encreuament de la Cova Santa, eixida natural del congost de l'Infern, per la qual també podríem desviar-nos i tornar a Fleix per les escales del barranc del Salt.

Cap a Benimaurell. La Segària al fons
Cap a Benimaurell. La Segària al fons

Caminant per les Costeres Baixes arribarem a la font dels Olbis, junt al camí dels Olivarets, on farem un descans, que no en va portem quatre hores i més de 10 quilòmetres caminant.

Font dels Olbis

Des de la font seguirem una pista que ens portarà fins al bonic poble de Benimaurell, on buscarem el camí del Rei, una pista asfaltada que naix junt al llavador i discorre entre preciosos arbres de gran mesura i amb el Cavall Verd de fons. Passarem junt l'accés al barranc dels Llidoners, també exclusiu per a gent experimentada amb cordes. El camí ens portarà, en aproximadament un quilòmetre, al llavador de Fleix, inici de la nostra aventura.

Llavador de Benimaurell


Variant. La Seu del Senderisme

Si a la senda completa li diuen la Catedral, baixarem al nivell de Seu Col·legiata i realitzarem un fragment de la mateixa, amb inici al cau del riu després de baixar les escales des de Fleix. Ens dirigirem a la dreta per a visitar la presa d'Isbert, un rotund fracàs com a obra hidràulica, ja que al poc de ser inaugurada se'n adonaren que l'aigua embassada es filtrava pel subsòl. Tornarem i remuntarem riu amunt, passarem per on havíem baixat de Fleix i ens anirem a visitar el final del circuit esportiu del congost de l'Infern, la coneguda Cova Santa, on encara que vegeu una vella ferrata que puja, no vos ho aconsellem si no porteu equip d'escalada (a banda, el barranc cal descendir-lo, no pujar-lo).

Desviament cap a la Cova Santa

Tornats al barranc seguirem un sender cap a l'oest què, amb una forta costera, connecta de nou amb les escales empedrades del PRV-147 (quan ja s'havia creuat el barranc de Racons), camí de Benimaurell, moment en que l'ascensió es suavitza prou fins assolir la font dels Olbis, des de la qual arribarem al poble.


Detall de les laborioses Escales dels Moros


Mapa detallat, perfil i estadístiques| Veure en Google Earth


Esquema:

Distància: 14,54 quilòmetres
Temps:   4 hores 30 minuts
Fleix - Juvees d'Enmig: 1h 20'
Juvees d'Enmig - Juvees de Dalt: 1h 20'
Juvees de Dalt - Benimaurell: 1h 35'
Benimaurell - Fleix: 0h 15'

Articles relacionats:

El barranc de l'Infern
La presa d'Isbert
El Cavall Verd

Comentaris

  1. Pel que he llegit i desconeixia es tracta d'una ruta molt interessant i està molt detallada. No obstant això me l'hauré de passar desapercebuda perquè ja no estic per a aquests menesters. És més per a professionals i amb molta experiència. No sabeu el que em sap greu. Encara que si trobe algú que em empenta segur que ho intentaré. És que té de tot .. M'ha agradat això de "Les escales dels moros". Bon treball.

    ResponElimina
  2. Per a fer la ruta normal no és necesària experiencia. No te cap problema tècnic. Simplement les recomanacions normals: dur prou aigua, no fer-la al estiu, saber quin oratge farà, etc.

    ResponElimina
  3. Només com diuen les mares, "coneixement"

    ResponElimina
  4. Feina de moros s'ha dit sempre, però quasi 7000 escalons, és més be feina de xinesos!!
    Si a un moret d'aquells li hagueren donat un sac de formigó en aquella època li hagueren saltat les llàgrimes!!

    ResponElimina
  5. No sé en quin altre article havia llegit que feien la ruta només per les butifarres de després, jo esta la faig pel putxero, jeje. Tots els anys s'organitza una volta Senderista al Barranc de l'Infern on a l'acabar tens putxero per a dinar, d'eixa manera saps que tot el greix que cremes pujant i baixant escales el recuperaras d'una bona farterà de cigrons. Allà l'octubre la solen fer

    ResponElimina
  6. sols una pregunta, pot ser "tonta" : quína finalitat tenien aquests esgraons?, evidenment haurien de fer verdadera falta per alguna raó, més que en altres parts, 7000 no és cosa de broma, o és que era típica la seva existencia en altres llocs i s'han perdut?

    ResponElimina
  7. Li he fet una ullada lleugera al vostre blog i m'encanta!!! Demà me'l voré amb més tranquilitat perquè hi ha molt que llegir i tot ben interesant. L'he enllaçat al meu blog "Las lunas de Perputxent". Ací vos deixe el enllaç per si voleu fer-li una ulladeta: http://laslunasdeperputxent.blogspot.com
    Enhorabona

    ResponElimina
  8. Gràcies Justo. Molt bo el teu també. L'enllaçarem tambe (en quant entre Óscar, que eixes coses les enten ell molt més :*)
    La finalitat dels graons era evitar la pendent del terreny per a que no es desfera a les fortes plujes tan típiques d'aquestes terres, i per a que els animals caminaren més cómodament. Si que eren tipics, i es poden veure a molts altres camins, encara que molt degradats pel temps i mai amb tanta claretat i abundància com ací.

    ResponElimina
  9. ¿No hi ha cap senderista que hagi fet aquest trajecte?. M'agradaria conèixer l'experiència, si és complicada, difícil o no.
    Es que els autors de A un Tir de Pedra com he llegit diuen que no hi ha problema, ho fan fàcil, però és que ells ho tenen tot fàcil, és clar amb la seva experiència ..... Digueu-me alguna cosa algú sense tanta autoritat en el tema que el conegue. Xe algú aficionat del senderisme ..

    ResponElimina
  10. Home, Carles, fàcil no la fem :D
    De fet, al text fiquem: "6.873 escalons, quasi quinze quilòmetres de ruta circular amb tres baixades i pujades de bon desnivell". És a dir, un trenca-cames, senzilla ja que no implica cap dificultat, però trencacames. De totes formes, res de l'altre mon si tens les cames acostumades a caminar.

    ResponElimina
  11. Vaja un blog més ben fet, haveu detallat la ruta de puta mare!. Respecte al xic este Carles, no tingues problema, fàcil és, dura és, i com diu el xicon a l'article hi ha un ou d'escales. Conclusió? un mínim físic i te la fas en un no res! ;)
    Javi

    ResponElimina
  12. Hello Oscar!en tu foto del desvio a cova santa,desaparecio el cartel de cova santa,x uno de senda cortada.la hice de abajo arriba la senda del barranc dels racons y m molo,aunqe habia trozos con la tierra corrida,y siendo estrecho todavia era mas peligroso,y eso q esta expuesta y estrecha.la parte del isbert m lleve una ostia atrevesando los juncos cn un cajon de naranjas todo escondido.m parecio ver un agujero q conectaba cn el agujero de adelante de la presa.

    Vi muchas cacas cerca de la presa y en lo alto vi cabras salvajes cn cuernos,no se si serian machos cabrios...esos son vacilones cuando huelen testosterona de hombre?

    Gracias!

    ResponElimina
  13. Hola!

    Duc molt de temps mirant mapa i al Google Earth una senda que conecta el llit del riu amb l'últim tram que va a la Font dels Òlbits, al cap damunt del Bc dels Racons, i no em faig una idea de com està a día de hui.

    Algún l'ha feta??

    Gràcies!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".