A un tir de pedra

A la vora del port de la Bonaigua, dins la zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i amb inici al refugi de Gerdar, s'enlaira entre densos avetars i sucosos pradells solcats de rierols i barrancs, una bellíssima sendera que mena a la cascada de Gerber o Salt de Comials. 

La icònica cresta d'Espases del Pirineu aragonés, gens recomanada per a gent poc agosarada i sense experiència, tanmateix senzilla dins del món dels crestalls, ens convida a conquerir en una sola jornada mitja dotzena de tres-mils, fins i tot huit si ens disposem a allargar una miqueta el recorregut, guanyant, de premi, el mític Posets (3.375 m), segon sostre del Pirineu amb permís del proper Aneto. El recorregut s'inicia al pàrquing de la cascada d'Espingantosa, on accedirem des del poble d'Eriste, a toca de Benasc (a l'estiu és obligatori l'ús d'un autobús públic). Prompte ens veurem trescant a la vora d'una gegantina i sorollosa cascada, l'Espigantosa. Cascada Espigantosa La senda de l'Os, envoltada d'avellaners, àlbers i boix, remunta amb energia i sense descans la vall d'Eriste fregant el barranc de l'Aigüeta d'Eriste fins a guanyar la Pleta d'Eriste, plana on s'inicia un costerut tram de s

" En assolir la base de les parets de la Serrella, a mitja penombra, s’endevinava un paisatge solitari, retallat per una orografia força complicada. Els colors eren ara més enèrgics i vius, de roca pelada tacada per obscures flocades de carrasques, de lluentes taques de marfulls i de vibrants aurons. El contrast era brutal. Per ponent un senderol s'enlairava cap a un bosc de palplantats frares cisellats pels rugosos dits del temps, ben polits per la inclement fúria de l’oratge. El silenci es podia tocar amb les mans. Semblava que cap ésser viu gosara de fer qualsevol soroll davant d'aquella fantasmagòrica processó del silenci i la solitud."

Escortada per un rabassut garrofer i una enramada figuera i senyorejada per l'esvelta penya de l'Àguila s'alça, amb el sostre despentinat, les finestres eternament obertes i l'entrada sense portes, la casella número 14, una menuda construcció, icona de l'arqueologia industrial perfectament sincronitzada amb la natura, que adossada i contemporània a la construcció del ferrocarril d'Alcoi-Gandia (finals del segle XIX) s'alçà al Racó del Duc per a disposar d’un magatzem per a ferrament es i materials, per a servir d'habitatge a les guardesses -sovint dones de ferroviaris de RENFE- i de centre d’operacions per a les brigades de construcció i conservació que mantenien el tram de via compresa entre el Tarrasó i la mina de la Garrofera.  Casella nº 15 o del Tarrasó I és que l’arribada del ferrocarril introduiria un nou gremi de treballadors, els ferroviaris; des de caps d’estació, guardaagulles, guardabarreres, guardafrens, vigilants, enganxadors

El diumenge 10 de setembre portàrem un trosset de casa a les terres més enllà de l'Ebre. A l'ombra de la catedral i davant d'un nombrós públic parlàrem del #Mondúver i de la natura saforenca a la fira del Llibre de Barcelona, dins dels actes de la Setmana del Llibre en Català. I per a rematar el viatge, què res millor que allargar-nos al pre-Pirineu i retornar al Pedraforca, símbol del muntanyisme a Catalunya; un goig de muntanya, que tot i rebre'ns amb vent, fred, boira i molta, molta pluja, gaudirem de valent

Encara no fa un mes de l'eixida del llibre 'El Mondúver a un tir de pedra' i ja l'hem tret a passejar per tot arreu, especialment al seu medi natural, a la muntanya. A les presentacions de la fira del llibre de València i la Casa de la Marquesa de Gandia cal afegir dues presentacions fetes al bell cor del massís, la primera al corral de les Cabres, organitzat per l'ajuntament de Xeresa, i la segona al paratge de la Caldereta, organitzat per l'ajuntament de Gandia.

El diumenge es celebra el dia del llibre. Coneixeu millor regal que un exemplar de 'El Mondúver a un tir de pedra', tret hui mateix del forn? L'únic llibre del  món que no necessita la típica rosa; marida meravellosament amb un ramillet de romer, una branqueta de murta o una mateta d'espígol. Fins i tot d'argelaga, si no sou tiquismiquis. Ja a la venda a les principals llibreries de Gandia, Bellreguard i Oliva, a Tramuntana Esports, a la llibreria Patagònia i a la fira del llibre de València. La setmana que ve, a la resta del món! ;)

Situada al nord d'Alacant, entre els termes municipals de Sax (Alt Vinalopó), Castalla (Alcoià) i Petrer (Vinalopó Mitjà), s'alça la serra de l'Arguenya o de la Replana del Carrascar, el punt més septentrional i millor conservat de les 15.842 hectàrees del Paisatge Protegit del Maigmó , el major nucli forestal del País Valencià, considerat el pulmó d’Alacant. L'Arguenya està completament coberta per un fantàstic carrascar barrejat amb denses pinedes, una fantàstica taca de verdor sobre les aspres i eixutes terres de secà del Vinalopó, un agraït verger comparable al carrascar de la Font Roja però de més modestes mesures.

El 1884 Ramon Ferrandis Deusa, José Peiró i Salvador Sastre adquiriren i dividiren en dues parts les 200 fanecades del forner de Concepció Roselló a la mallada Fonda, una extensa llenca de terra delimitada, al vessant més llevantí del Mondúver, pel barranc de Pacal o de la Mina de l'Or per migjorn, pel pla de la Vella per llevant, per la xeraquera vall de les Fonts per la banda de tramuntana i pels rotunds Flarets pel vessant de ponent. La meitat inferior de la replana, dita la mallada de Baix, se la quedaria Salvador Sastre Serralta, el tio Saoret de Botifarra, qui alçaria el ben plantat corral de Foquio, anyenc oliverar de laborioses margenades i llar dels ramats d'ovelles que els pastors transhumants de Conca i Aragó, dits xurros al poble, baixaven al regne a passar l'hivernada.

Si, és cert, hem estat uns mesos amb el blog aturat, però teníem un bon motiu. Estàvem centrats en finalitzar el que serà el nostre proper llibre, ' El Mondúver a un tir de pedra' , un monogràfic amb 32 rutes temàtiques al voltant d'un dels cims senyers del País Valencià. Hem treballat ben dur per a cercar el major recull toponímic, etnogràfic, històric i senderístic d'un dels símbols comarcals més benvolguts, arreplegant els testimonis dels pastors, llauradors i veïns que modelaren i visqueren al massís.  Docs la setmana passada tinguérem l'honor de ser finalistes a la divuitena edició dels premis Bernat Capó per la difusió de la cultura popular, celebrada a Dénia! No ho haurem fet malament del tot :) Ara només falta maquetar, imprimir i ben prompte el tindreu a les principals llibreries del País Valencià. Per cert, us agrada la foto per a la portada? Salut i muntanya!