A un tir de pedra

  Per les Revoltes de Barx pujava, arraulit entre penyes i rocam, el camí vell de Gandia a Barx; un antic sender medieval, afermat als escarpats costers del congost de les Voltes i ben arrelat a l’exposat crestall llevantí del Mondúver. Aquell era un camí de veïns, jornalers i forners, de quan encara no existia la carretera de Barx. I també va ser vial de pelegrins lleugers d’equipatge, de mendicants que, procedents del monestir de Sant Jeroni d’Alfauir, cercaven menjar, allotjament i redempció als cenobis de Santa Maria de Valldigna, Aigües Vives o la Murta. Per les Voltes, els ramats procedents de terres castellanes baixaven a la Marxuquera durant els mesos de la hivernada, entre octubre i abril, seguint el traçat de la canyada reial de Castella. També hi descendien les bouades que anaven a la dula a terres mar- jalenques seguint el curs del barranc del Borrell, així com els carnissers pasturant els moltons. Per les Voltes, s’hi allargaven cap a Simat els collidors de Beniopa i Marxu

La cova del Parpalló   La solana del Mondúver, adusta i severa, ofereix al visitant un exemple genuí d’un esponerós bosquetó mediterrani, amb els seus margallons aspres i colossals, algunes agraïdes motes de carrasca, i amb les seues pinedes, diàfanes i lluminoses, esclarissades a força d’adversitats. Entre tants diferents colors del verd, un camí hi giragonsa, amable i calmat. És tota una escola per a aquells que debuten en l’apassionant plaer de trescar les serres, sense reptes i sense més complicacions. Un sender benèvol amb l’agosarat diumenger, l’aguerrit muntanyenc o les eixides iniciàtiques en familia. I, sota la bosquina i al capdamunt d’aquest camí, la cèlebre, la inconfusible, catedral del Solutrià: la cova del Parpalló. Un temple de pelegrinatge tribal únic al món. Un santuari prehistòric dels primers pobladors de les nostres contrades —si fa no fa vint mil anys—, bressol del conjunt més gran d’art moble paleolític d’Europa. Solana de la Drova Eivissa i el coll de la Rafaela

Penyalba Remuntant de ple la cara oest del Mondúver s’enlaira un bell sender que, escodrinyant murmuris del nostre passat, guanya la carena suprema, aspra i aèria, i con- quereix el sostre de la Valldigna: el cim de la Penyalba. La Penya Blanca, la primera a rebre les primerenques nevades hivernals, la subtil, la sonora i escaient Penya del Migdia, la solemne cinglera de perfecte traçat, la perfecta mitja lluna, ben volguda pels escaladors que a les seues parets indaguen reptes verticals; ben apreciada pels adeptes a vertiginosos racons, i imprescindible per als col·leccionistes de belles contrades. El forat de la Drova El Mondúver El Tramús des de la cresta Cresta de la Penyalba Frares de les Foies Cresta de la Penyalba

Font de Madallars La visita, obligada, a la històrica font de Madallars, esdevé un assossegat passeig que evoca sentiments d’harmonia i d’arrelament a la terra de tot amant o ad- mirador de les nostres muntanyes. La vella remor de pastors, de concòrdies senyorials i de conflictes camperols. Les aromes familiars i els colors amables de les terres de cultiu anomenades sorts, treballats, trossos o bancals, segons els diferents pobles de la comarca. Terres on encara hi ressonen les esquelles, els lladrucs dels gossos d’atura i les petjades de parelles de bous junyits davant la rella. Tot un flamant i rude món rural que, tan sols fa unes dècades, encara bullia de vida allà on ara renaix, envalentida, la forest. Bassa de la font de Madallars Pista forestal del Picaio Piló medieval de terme Homenatge a Joan Pellicer

Remuntant els barrancs de l’Escudella i de l’Abadejo, la ruta circular de les Foies guanya el cim del Mondúver per la seua vessant nord, resseguint camins que reculen el corrent implacable del temps; senders de pelegrinatge, de silencis i de rondalles, de cavalleries i d’esquelles; camins de ferradura ancorats al passat, de sabates d’espart, de rucs rebufant i d’alé de gent senzilla; de cançons de collita, de pedres polides, de corrals, de marges de genuïna pedra seca i d’infinits i bancals d'olivera. Camí de ferradura de les Foies Monestir de la Valldigna Casa de Santoma Arcades del barranc de l'Abadejo

  Tavernes de la Valldigna A l’ondulant ombria del massís, solcant airejades carenes que xiuxiuegen contalles, braves obagues tramunta- nals de tardors memorables i feréstecs barrancs on s’establiren els primers pobladors del país, s’enlairen vells camins medievals de bon traçat i desbordant per- sonalitat que ressegueixen, camí dels Plans, les fermes petjades que uns o altres pobladors anaren imprimint amb el seu pas. Les petjades dels moriscos que, en un altre temps, conrearen aquelles terres altes; les dels ramats que les senyorejaren; les dels monjos que les dominaren i les dels repobladors que les modelaren. La Cisterna Castell de la Reina Mora Barranc de Cremades Pla de Cocons Torre de l'Homenatge  

  Senda de la Taula A l’ombria del Mondúver s’estenen les terres altes dels Plans, un conjunt de dolines i pòlies, això és, grans de- pressions tancades i folrades de fèrtils argiles, producte de la descalcificació de la roca calcària, i on l’aigua s’emmagatzemaria formant llacs si no fora drenada per ponors i avencs. Aquelles clotades i fondals, d’antuvi dedicades al conreu, s’escampen alineades, de ponent a llevant, des de les planes de les Foies, Santoma i Cucons, fins a les planes solcades per la ruta present: Campillo i Foietes. Barranc Fondo

Llarga, però senzilla i assequible, la ruta de la vall de les Fonts ressegueix el curs dels barrancs de Ruta i Serra, i enlairant-se encoratjada pels crestalls cara-so- lans dels Plans, envolta el Tossal Redó. Es tracta d’un recorregut ben aconsellable de ser trescat durant la tar- dor, quan els fleixos, nogueroles i aurons s’embraveixen de color; o a l’hivern, quan el marfullar que folra el paratge esclata de blancor; o a la primavera, quan les fonts vessen d’aigua i els barrancs bramen salvatges; i, per què no, també a les acaballes de l’estiu, quan els arbocers i els esbarzers regalen al caminant un bon tast de dolços fruits del bosc. La font del Xopet Senda de la font de l'Escudella Font de l'Ull Font de l'Ull  

Podríem dir que l’ascensió al Mondúver per Xeraco és, dins de totes les opcions que partint de la plana litoral freguen el quilòmetre vertical, l’opció més assequible. Major comoditat implica, conseqüentment, major dis- tància. Tanmateix, l’esforç se’ns veurà recompensat en trescar raconades selvàtiques, reposades mallades, fonts embravides, cingleres aclaparadores i panora- mes amb la capacitat d’emocionar les ànimes més indolents. Fleixos al barranc de Ruta  

  Les Senilleres Allà on el Mondúver sembla voler tocar la mar, s’estén el Racó de la Ferradura, un encisador i ample amfite- atre rocallós, reverdit i agraciat amb eternes panoràmi- ques a la vella Mediterrània; un sòcol amable, inesti- mable testimoni de l’ancestral aprofitament de la terra. Delimitat per la Solana del Molí al sud i la serra de la Barcella al nord, trobarem un ample repeu a ponent, el pla de la Vella, on suren els records d’un extint món rural, de corrals, garrofers i oliveres, de calç, carbó i pedra seca, de pedrapiquers, de llauradors, rucs i matxos carregats de feixos de llenya i herba. Marges al Piló de les Hortes Senda del Porc Senglar Forn de calç de les Senilleres