A un tir de pedra

"Mitjan el segle XIII, les valls més septentrionals de la muntanya alacantina eren un vesper, una illa d’Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre‐la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al‐Azraq, el Blau. Huit segles després, la gloriosa conquesta del Regne de València que les cròniques medievals beneïren amb els fums dels altars ha esdevingut, a la llum de la historiografia recent, el brutal extermini d'una cultura. Així, la mateixa crònica règia que antany aprofità per enaltir la insigne figura del Conqueridor es presenta ara com la prova irrefutable de la seua feroç croada.

Malgrat l’aspecte inexpugnable i rocallós de l’arrodonida ombria d’Aitana, els seus inaccessibles, grisos i verticals cingles oculten una sèrie d’herboses i acollidores planes regades per cabaloses fonts, totes elles comunicades per un grapat de còmodes pistes terreres fortament arborades travessades per antics senders que ens conviden animosament a refrescar-nos a les més elevades i gèlides fonts de la província, les del Noguer i Forata, camí dels més elevats i afilats penya-segats del sostre d'Alacant, Aitana i la Penya Alta.