A un tir de pedra

Article publicat a l'exemplar d'abril de la revista Saó . A les comarques turístiques per excel·lència però amb un ric patrimoni natural, com poden ser la Safor o la Marina Alta, s'ha viscut d'esquena a les seues muntanyes. Els camins, coves, castells o rius sempre els hem tingut molt a prop, a un tir de pedra, però molt poca gent n’és conscient. Abans, quan sortíem a caminar per la muntanya, ens trobàvem al nostre pas amb molt poca gent. Ara és sorprenent no sols la gran quantitat de gent que et pots creuar pel camí, sinó amb la que et pots creuar a les ciutats o pobles, on s’han creat nombrosos punts de trobada on és habitual trobar-se els diumenges de bon matí a molta gent esperant per a realitzar alguna activitat a la muntanya.

La ruta del Portalet, envoltada d'alts penya-segats i abruptes i afilades penyes, discorre per un tram del Paratge Natural Municipal Parpalló-Borrell, a l'oest de Marxuquera. Malgrat l'extrema senzillesa i escassa distància del recorregut, durant tot el camí gaudirem d'una zona amb un gran impacte visual, verda i exuberant, perfectament senyalitzada pel sender local SL-CV 80. Els més agosarats tanmateix podrem completar la ruta oficial remuntant el barranc de la Gota, un impactant indret ple de tolls i basses, recomanable visitar en èpoques de pluja quan les basses estan plenes a vessar d’aigua, part de l'antic i desaparegut camí de Gandia a Pinet.

A l'interior de la Marina Alta hi ha una monumental cova d'elevades cúpules, fabuloses formacions i increïbles policromies formada per una llargueruda galeria d’uns 440 m que dona accés a un riu subterrani parcialment explorat; un món subterrani amb restes paleontològiques de gran rellevància, refugi i hàbitat humà des del Paleolític fins el Neolític i santuari iberoromà, on la troballa de 12 calaveres al seu interior va fer nàixer tota una sèrie de llegendes que la convertirien en cova maleïda per als veïns dels voltants, una circumstància que malauradament no impediria la seua brutal transformació en atracció turística.

Quan ascendim un cim assumim que l'alçada del mateix es defineix prenent com a referència el nivell de la mar. Però quina mar? Els 841 metres del Mondúver o els 8.848 metres de l' Everest estan mesurats segons el mateix nivell? Com es mesura l’alçada de les muntanyes? Són preguntes que conviden a la reflexió després de saber que encara es desconeix exactament l'alçada de l'Everest, la muntanya més famosa del món, motiu pel qual les autoritats de Nepal enviaran una expedició al cim per a realitzar una enèsima comprovació.

Parlar de barranc de l’Infern és parlar d’aventura: ressalts, ràpels, gorgs, passamans i marmites trampa ens esperen al més formidable barranc esportiu del País Valencià. El barranc de l’Infern o de Greger és un espectacular i estretíssim congost càrstic d’uns 9 quilòmetres excavat entre les serres de la Carrasca, del Penyal de Laguar i del Migdia, per on les aigües del riu Gironà o Ebo travessen una estretíssima esquerda a la roca envoltades d'altíssimes parets, creuant per tota una variada col·lecció de salts, cascades i marmites de gegant, tot un paradís per als amants dels esports d'aventura.

Hui anava a escriure de muntanya, de senderisme... però no puc. Quan encara estava mal digerint el més que segur futur camp de golf a la marjal de Gandia i assumint la capritxosa i destructiva remodelació de la placeta dels Colomets , m’assabente de l'anunci de la propera construcció d'un camp de golf a la Marxuquera! El camp de golf, de 18 forats, s'ubicaria al Racó de Tomba, dins d'una finca de 2 milions de metres quadrats als peus de la Penya Roja, una zona d’un gran valor ecològic. La veritat és que un bon titular alternatiu a la notícia seria "La Immobiliària Municipal de Torró anuncia un nou camp de golf"

L’alcalde de Gandia, el senyor Arturo Torró, sent conseqüent amb el seu “talante” dialogant amb la ciutadania i la resta de grups polítics a que ens té acostumats , ha decidit unilateralment remodelar la plaça del Rei en Jaume, placeta del Segó o dels Colomets, com l’hem coneguda els gandians tota la vida. A l’igual que va fer a octubre amb la plaça Major, on va eliminar el parterre, pretén deixar un espai més diàfan, eliminant els arbres i les infraestructures de la mateixa.

Dins de Cantàbria i a pocs quilòmetres de la costa es troba un dels espais naturals més injustament desconeguts malgrat ser, curiosament, únic a la Península: el singular i excepcional bosc de sequoies gegants del Monte Cabezón. El bosc, amb una superfície de 2.467 hectàrees, està compost per 848 exemplars de sequoia de Califòrnia ( Sequoia sempervirens ), l’arbre més alt i longeu de la Terra, i 25 exemplars de pi de Monterrey ( Pinus radiata ). Plantat a finals dels anys 40, el bosc presenta hui dia un aspecte tan magnífic i un volum tan dens que fins i tot la llum del sol no arriba pràcticament a tocar sòl.

El Benicadell, crestuda serra que divideix les comarques de la Vall d'Albaida i el Comtat, és un increïble museu etnològic viu, un espai utilitzat des de la prehistòria per l'home, farcit de castells musulmans i fortaleses cristians, lloc d’habitatge i feina de llauradors, llenyataires, forners, carboners, nevaters o ramaders, dels que hui dia encara conservem, especialment al vessant nord-oest, la seua impremta a través de corrals, fonts, forns de calç, carboneres, marges, antics bancals i neveres , un impressionant testimoni paisatgístic i arquitectònic del nostre passat que anem a visitar mitjançant una completíssima ruta circular.

Ens anem a visitar terra de cireres, història (molta història) i natura en el seu estat més viu, la Vall d’Alcalà, una encantadora zona situada al cor de la Marina Alta, entre les serres d’Alfaro i el barranc de Malafí al sud, i la serra Foradà al nord. Terra de moriscs, vos recomanem una ruta molt senzilla (encara que llarga) amb dues variants per tal d’adaptar-la a tots els públics; la ruta ens permetrà conèixer com era la vida dels moriscs que vivien a l’interior de la Marina, dins dels dominis d’ Al-Azraq , visitant els despoblats de l’Atzuvieta i la Queirola, els millors conservats del País Valencià.

Un any més el Grup Scout Parpalló obri les portes per oferir a tots els joves de la Safor la possibilitat de gaudir i educar-se en valors a l’aire lliure. Aquest grup porta 37 anys treballant de forma ininterrompuda des de que Francisco Ferrer reunirà a un grup de pares i xiquets que es convertirien en la llavor d’una associació juvenil que ha segut el bressol de moltíssims muntanyers de la Safor. 

Si tinguera que catalogar el vessant nord-oest de la serra de la Safor triaria dos adjectius: humit i ombrívol. I és que el pas del riu Serpis pel congost de l'Infern, juntament amb la presència de les benvolgudes fonts de la Mata, Serquera , Olbis o Bassiets , afavoreixen una de les zones més frondoses i amb major biodiversitat del País Valencià. Però un dels majors tresors del paratge es troba amagat a simple vista, cal anar al fons d'un escarpat barranc, com si d'un paradís ocult a una selva amazònica es tractara, per a gaudir d'una espectacular cascada: el Salt de la Font de la Mata.

Tots hem rebut alguna vegada al correu un d’aquells interminables fitxers de PowerPoint on se'ns mostren una sèrie d’imatges amb més o menys gràcia, que normalment solen acabar amb una gran frase extreta d'algun manual d'autoajuda o d'algun líder polític o espiritual. La majoria d'aquells fitxers acaben a la paperera de reciclatge de l'ordinador abans inclòs de ser visionats, però en aquesta ocasió no m'he pogut resistir. Vos adjunte una impressionant col·lecció de fotos de muntanya, d’eixes que ensomnies tota la vida traure de la memòria SD de la càmera i mai t’aproximes ni de lluny. Evidentment es nota que estan realçades digitalment, distorsionades de la realitat, però en fi, un dels milacres de la fotografia és que ens permet veure coses que els nostres ulls no poden. Cada imatge compta amb un enllaç al catàleg de l’autor, on podreu gaudir de moltes més meravelles digitals.

Ahir presentarem el llibre “A un tir de pedra” a la Casa de la Cultura de Vilallonga. La presentació es va realitzar dins d’un cicle de conferències que any rere any organitza per a celebrar el canvi d’estació el Col·lectiu Baladre, una associació cultural per al coneixement i defensa del patrimoni natural i històric de la localitat. Les xerrades de tardor d’enguany comptaren amb interessants conferències com “ El moviment dels indignats de la Safor-Valldigna contat pels seus protagonistes ”, on una assemblea d’indignats de la comarca exposaren les seues propostes. Fa un parell de setmanes es va realitzar la presentació d’un magnífic llibre de muntanya, “ La Vall de Gallinera ”, a càrrec dels autors Vicent Morera i Juanjo Ortolà. Ahir ens va tocar a nosaltres fer la xerrada.

Com els carrancs anem. El Consell valencià vol modificar la llei forestal del 1993 per tal d'eliminar la prohibició de reclassificar sòl en les muntanyes cremades, baix “ situacions d'interès general ”. Concretament " con carácter singular y mediante su declaración como de interés general para la Comunitat Valenciana, el Consell podrá excepcionar la prohibición de cambio de uso forestal al menos durante 30 años mediante acuerdo justificado ". Sóc l'únic que es tira les mans al cap davant de cada moviment d'aquesta gentola? Sabeu quina serà la primera “ excepcionalitat ”? donar cobertura legal a les obres de l'ampliació de l’abocador de Dos Aigües, paralitzades per trobar-se part de la instal·lació a terrenys forestals cremats. L'avarícia innata del govern valencià és tan gran que ja no tenen ni por de mostrar-la públicament. Com ja ocorria en temps del tio Paco, tornen a estimular als piròmans pagats per les constructores o a propietaris de muntanye

" Tengo un tema gordo en Valencia, con un PAI prácticamente cerrado, el tío pide 1.000 kilos más. Compramos a 10.000 y vendemos a 20.000. Ganamos 12.000 kilos. Un empresario pone el 50% y yo otro 50%. De mi 50% yo reparto con Ramón Blanco, con Álvaro [Pérez "El Bigotes"], con Pablo Crespo y con el alcalde [Bernabé Cano]. Hay un tema medioambiental que lo desbloqueo yo ". Al cap de la trama Gürtel, Francisco Correa, li quadraven els conters de la lletera segons aquesta gravació del sumari Gürtel. I és que al País Valencià les figures de protecció no són més que declaracions formals de la Generalitat, poc més. Unes figures que fan inevitable que, quan un sòl no urbanitzable passa a ser urbanitzable (i digueu-me malpensat), pense en corrupció, suborn, prevaricació, enviliment, deshonestedat... en fi, que pense en un nou “ pelotazo ”.

El menut i encisador riu Asón, enclavat a l'interior de Cantàbria, té el seu naixement dins d'una cova ubicada dalt d'un vertical cingle, formant les seues aigües al caure una espectacular cascada de 70 metres d'altura sobre una profunda vall glacial de pedra calcària, bressol d’alguns dels millors sistemes càrstics d’Europa i cor del Parque Natural Collados del Asón, un dels tresors més sorprenents i desconeguts del cantàbric, injustament eclipsat pels propers Picos de Europa . Anem a seguir un preciós sender que travessa un dels millors boscos atlàntics del nord de la península, des del qual coneixerem l'accés al món subterrani més fascinant d'Europa.

" Penyagolosa, gegant de pedra, la teva testa plena de neu, Penyagolosa, Penyagolosa, a la tempesta, al sol i al vent, fita senyera del poble meu ". Només superat pel cerro Calderón (1.839 m), el massís de Penyagolosa esta considerat com el sostre del País Valencià (1.813 m), la muntanya més emblemàtica de tot el territori i un referent muntanyenc, natural i cultural de primer ordre, declarat Parc Natural en 2006 amb 1.094,45 ha protegides. Penyagolosa forma part del les serralades Ibèrica valenciana i de la costanera catalana, entre l’Alt Millars, l’Alcalatén, el Maestrat i l’aragonesa serra de Gudar. El massís s’estén entre els termes de Vistabella del Maestrat, Xodos i Vilafermosa , ocupant una superfície de 31.921 hectàrees. 

El divendres 26 d’agost es va declarar l’alerta màxima per risc d’incendis forestals al País Valencià; com tots els anys, una asfixiant ponentà va atraure als piròmans com mosques a la mel, donant com a resultat 32 incendis forestals que arrasaren 75 hectàrees a Vilamarxant, Manises, Cases Baixes, Riba-Roja, Guardamar del Segura, l’Atzúvia, Xàbia, Cabanes o Benicàssim. Però quan semblava que els incendis estaven controlats, a mitja nit una negligència va provocar un incendi de 50 hectàrees a la muntanya de Santa Anna a Beniopa. La nit seria molt llarga, ja que les marjals de Xeresa i Gandia patirien fins a 5 incendis intencionats.

El govern popular de Gandia, autoritzat per la Generalitat i sense la corresponent declaració d'impacte ambiental favorable, vol construir un camp de golf de 18 forats a la marjal de Gandia . Un camp que golf que ocuparà 150.000 metres quadrats de terreny qualificats com a sòl NO urbanitzable protegit segons figura al Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), uns terrenys inclosos dins d'una zona humida declarada com a ZEPA (zones d'especial protecció de les aus) i LIC (lloc d'interès comunitari), integrat dins de la Xarxa Natura 2000 i dins de l'aplicació del Conveni Ramsar. La majoria absoluta electoral que tenen els populars a les Corts i a l’ajuntament no deuria implicar carta blanca per a obviar la legislació urbanística i territorial valenciana, però ja sabem, “ Spain is different ”, i el País Valencià més encara!.

Hui dia podem enviar missatges a qualsevol punt del planeta simplement amb un clic. El correu electrònic és una eina de comunicació tan quotidiana que no ens adonem de la seua relativa curta existència. Però l’origen del concepte bàsic del correu, enviar missatges codificats a llargues distàncies, es remunta a les fogueres, senyals de fum, espills, tam-tams, els coloms missatgers o el correu a cavall, tots mètodes primitius, lents i d’escassa fiabilitat. Caldria esperar fins el segle XVIII per a contemplar el naixement del precursor d’Internet, un mètode que revolucionaria les comunicacions i deixaria comunicades Madrid i València: el telègraf òptic.

El paratge natural del naixement del riu Mundo (Albacete) és d'una bellesa i espectacularitat impressionant, un dels llocs més coneguts i visitats per senderistes i espeleòlegs de tot arreu, on una increïble cascada d'uns 80 metres d'alçada naix a la boca de la cova dels Chorros, la octava cavitat més llarga de la Península amb uns 32 quilòmetres descoberts. El sender discorre paral·lel al curs del riu, on l'aigua cau per una successió de cues de cavall formant al seu pas una sèrie de menuts i transparents gorgs o calderes.

Al bell mig de la Reserva Natural del Cap de Sant Antoni i als peus del Montgó , seguint l'escarpada i abrupta línia costanera entre Dénia i Xàbia, es troba la cova Tallada, una gruta litoral de gran bellesa natural i paisatgística aprofitada durant segles com a pedrera de pedra tosca, material molt valorat a la Marina Alta amb el qual es construïren, entre d’altres, el castell de Dénia en temps d’ocupació musulmana. L'accés a la cova forma part d’una ruta que podem qualificar d'autèntic tresor natural, un mon de contrastos visuals i aromàtics i amb una varietat patrimonial difícil de trobar en cap altre lloc.

El Puigpedrós o Puig de Campcardós és el cim més alt del Pirineu de Girona, una muntanya de 2.913 metres situada a la comarca de la Baixa Cerdanya, entre els municipis de Ger, Guils de Cerdanya i Meranges. El Puigpedrós és un quasi-3000, una magnífica talaia natural, línia fronterera amb França i prou accessible per als que s'inicien en Pirineus; compta amb l'atractiu de distingir-se des del cim, en dies clars, la serralada pirenaica des de la Maladeta fins al Canigó i pràcticament tota la serralada prepirenaica , des del Montseny al Montsant. Als peus del Puigpedrós hi ha menuts circs glacials ocupats per encisadors estanys com els Llarg, Guils o Malniu. L'ascensió també pot suposar una magnífica excusa per a visitar el magnífic circ d'Engorgs o la coma de Campcardós i la seua curiosa cresta Roc Colom-Peiraforca.

La marjal de Gandia és un terreny humit amb un gran valor mediambiental que alberga nombroses espècies endèmiques del País Valencià, tant de flora com de fauna; un espai protegit que, malgrat trobar-se completament transformat, delimitat pels tarongers i en ràpida i clara regressió, en les darreres dècades havia gaudit de una relativa tranquil·litat. S’havien fet nombrosos esforços per part de l’administració i els governs locals per a la conservació i ampliació de l’àrea protegida. Però com al conte del pastor mentider, ens havíem acostumat a sentir la cançoneta de “ que ve el llop ”, en aquesta ocasió disfressat de camp de golf ... fins que ha vingut.

El "Caminito del Rey" és un pas aeri de tres quilòmetres construït fa més d'un segle a les parets verticals de l'estret dels Gaitanes, entre Álora i Ardales (Màlaga). Es tracta d'un estretíssim pas de menys d'un metre d'ample, penjat a uns 100 metres per damunt del riu Guadalhorce. En l'actualitat es troba molt deteriorat, quasi sense baranes i amb molts segments enfonsats, i malgrat estar prohibit l'accés, la mort d'excursionistes i escaladors ha contribuït a crear una llegenda negra que continua atraient aventurers de tot el món.

La setmana passada parlàvem de l'aparent fi dels PAI a la Safor , però ens deixàrem a banda intencionadament el PAI de les Foies de Gandia, per a profunditzat més en ell; com no podia ser d'una altra manera a la ciutat Ducal, on hi ha alqueria, hi ha enderroc! L'alqueria dels Peiró del segle XIX i el seu jardí centenari es troben en perill, malgrat el seu interès natural, etnològic i paisatgístic, a més de constar com a be a protegir per catàlegs municipals i de la Conselleria de Cultura. Sembla que la història es torna a repetir només un parell d'anys desprès, quan un altre PAI va enderrocar al barri de Santa Anna l'alqueria de Romaguera, també del segle XIX.

Les Creus, porta d'accés oriental a la Valldigna i singular relleu prelitoral, és una fita paisatgística de primer ordre i tot un referent del senderisme valencià. La muntanya de les Creus es troba al vessant llevantí de la serra de Corbera, últim contrafort aïllat de la serralada Ibèrica pel sud. Es tracta d’un dels millors indrets per a la pràctica del senderisme del País Valencià, al ser tot el conjunt visitable a excepció de la cresteria de les Agulles, molt abrupta i violenta. Des de les Creus disposem d’una xarxa de senders molt diversa i interconnectada que uneix joies com la Ratlla-Massalari, el Cavall Bernat, la Casella o la Murta .

Els nous alcaldes de Tavernes (Bloc, PSPV i EU) i Vilallonga (PSPV i Bloc) han anul·lat tres macrourbanitzacions anunciades anys arrere per les anteriors alcaldies del PP. A Tavernes hi havia 3 camps de golf previstos i uns 10.000 habitatges sota una superfície d'uns vuit milions de metres quadrats. Barbaritats que fins i tot Conselleria va rebutjar per insostenibles des d'un punt de vista mediambiental, i en el cas de la Vall de la Mar per incomplir normes fonamentals de l’ordenament territorial, per trobar-se en una zona inundable delimitada pels rius Xúquer i Vaca i per destruir dunes protegides.

Ha passat un any des de l'eixida del llibre, i gràcies a tots encara dona que parlar. Dotze mesos durant els quals el nostre nivell d'autoestima s'ha incrementat notablement cada vegada que hem vist algú per carrer amb el llibre en la mà, quan hem vist com dia a dia anava buidant-se de les prestatgeries, quan algú, sobre tot els més veterans de la muntanya, ens ha lloat el treball, quan ens han dit que el gasten com a llibre de capçalera o quan ens han cridat per a fer presentacions, articles, programes de ràdio i fins i tot documentals a la televisió. I com no, gràcies a tots els que ens visiteu al bloc, que malgrat el reduït àmbit geogràfic i la temàtica, poc generalista i orientada a un públic molt determinat, ja hem superat les 35.000 visites, no està gens malament!. Vos adjuntem algunes de les últimes crítiques que ens han fet arribar.

El riu Serpis, durant mil·lennis, va configurar al Racó del Duc o barranc de l'Infern un paisatge de gran valor per la seua singularitat i bellesa natural. Hom descriu el Racó del Duc parlant del riu Serpis, de la vegetació, dels túnels... Hi ha milers d’articles i guies que parlen del Racó del Duc, però totes solen deixar de costat uns elements arquitectònics de gran valor històric que durant dècades configuraren la vida al paratge: els molins fariners, els assuts i les fàbriques de llum del segle XIX.

Quan parlem del Benicadell a tots ens ve al cap el seu elegant i característic cim, la Penya, una afilada i crestuda mola calcària de 1.104 metres d'alçada amb una silueta identificable des de molt lluny, que ha il·lustrat desenes de llibres, símbol del senderisme i un dels elements més característics i singulars del País Valencià. Però cegats per l'ascens al cim, molta gent inicia l'excursió directament des de la casa de les Planisses, accessible amb vehicles, deixant de conèixer un dels majors tresors que la serra amaga, la senda d'ombria del Ràfol de Salem, la major extensió boscosa del Benicadell.

La marjal de Xeresa i la platja de l'Auir (Ahuir en castellà) formem un paratge natural únic dominat pel senill i el borró, una de les zones humides més importants de la Península que malauradament l'home ha anat soterrant durant dècades. Malgrat la forta recessió dels terrenys i la gran degradació a que es veu sotmesa, la marjal de Xeresa és un espai amb un important valor ecològic i botànic, declarat al mateix temps reserva de fauna i microrreserva de flora, a l'interior de la qual es desenvolupen plantes endèmiques, espècies aquàtiques úniques i llocs de reproducció i cria tant d'aus migratòries com de nidificants

Per afició al senderisme, a la geologia, ornitologia, zoologia, història, etnologia... qualsevol raó és bona per visitar la que sense dubte és una de les rutes més completes del País Valencià. 6.873 escalons, quasi quinze quilòmetres de ruta circular amb tres baixades i pujades de bon desnivell, fonts, coves, despoblats, un dels barrancs més salvatges del País Valencià, barregem-ho tot i obtindrem l'anomenada Catedral del Senderisme, Barranc de l'Infern , Escales dels Moros o Camí de les Juvees, una de les rutes de muntanya més espectaculars que ens podem trobar a les nostres terres.

Durant els segles XVII i XIX, quan començaven les nevades, els homes de Salem recorrien la Foia del Benicadell per a recollir la neu i omplir les neveres de gel . Per la nit carregaven els matxos amb dos peces de gel de fins a 50 quilos envoltades de palla, i la baixaven a Xàtiva i als pobles de la Ribera. Les neveres quedaren en desús a finals del segle XIX amb la fi del fred, però en 1926, com a conseqüència de l'anomenada " nevada grossa ", encara es va realitzar una última collita, restant a partir d'aquell any definitivament abandonades. Amb l'apertura del PRV-122 podem rememorar el camí que seguien aquells durs homes de muntanya, la ruta dels nevaters.

Entram en la val de Bayrén e ab aquels de Vilalongua e de Borró e de Villela e de Palma, qui eren castells de rocha grans e forts. E dixeren-nos que, quan l’alcayt de Bayrén hauria feit pleit ab nós, que tots aquels de la val se rendrien. Llibre dels Feyts. Jaume I

A finals del segle XIX, a conseqüència del desenvolupament industrial de les comarques de l’Alcoià i del Comtat, la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited va construir un ferrocarril que unia Alcoi amb el port de Gandia per al transport de primeres matèries i de productes industrials d’aquelles comarques, principalment tèxtils i siderúrgics. Conegut com « el tren dels anglesos », aquest ferrocarril va funcionar durant 76 anys fins que el 15 d’abril de 1969 va fer el darrer viatge per la seua baixa rendibilitat.

En 1249, després de conquerir Bairén , Jaume I va donar a la família Carnicer l'alqueria i terres de Xaresa, situada molt a prop d'una altra alqueria musulmana, Xeresa. Durant segles la ubicació de Xaresa va ser un misteri, però gràcies a les troballes arqueològiques realitzades a la Servana, una alqueria i riurau del segle XIX, es va poder tirar d’un fil que portaria a un importantíssim descobriment, la major necròpolis islàmica de la Safor, i amb ella la possible localització de l’antiga alqueria musulmana.

L'ascensió al Morro Blau (1.125 m) constitueix una senzilla i alhora dura ruta de muntanya que discorre per una de les més fascinants serres d'Alacant, la Xortà, on els seus agrests i quasi impossibles relleus d’aparença alpina ens acompanyaran fins un dels més privilegiats balcons panoràmics del País Valencià. El Morro Blau és la segona altura de la Xortà després de la Penya Alta (1.219 m) i es troba a l’extrem llevantí d’una llargueruda i afilada serra de 7.5 quilòmetres de llargària orientada de sud-oest a nord-est, continuació de la Serrella cap a la mar i separació natural de les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa.

Un projecte del Ministeri de Medi Ambient i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer pretén restaurar i rehabilitar els 16 quilòmetres del riu Serpis que discorren entre els termes de l'Orxa i Vilallonga, el conegut Barranc de l'Infern o Racó del Duc . Es tracta d'un projecte molt interessant, ja que en l'actualitat l'estat ecològic del riu està prou deteriorat, però comporta l'eliminació d'alguns assuts centenaris que ja formen part del patrimoni col·lectiu. El projecte es troba en fase d'exposició pública.

El PRV-207 és una sorprenent ruta circular amb eixida a l’Orxa que recorre el vessant oest de la serra de la Safor. Passant per les cabaloses fonts i refugis de Bassiets, Olbis i Serquera, ens meravellarem amb increïbles panoràmiques i arrodonirem l’eixida tornant pel Racó del Duc o barranc de l’Infern, un espectacular congost format pel riu Serpis al seu pas entre les serres de la Safor i la Cuta.

Divendres per la nit es va declarar un incendi a Benicolet que durant dos dies va arrassar 1.480 hectàrees. S'ha cremat la major part dels termes municipals de Benicolet, Llutxent, Almiserà i Ròtova, arrassant al seu pas una de les joies més volgudes i valorades de tota la comarca de la Safor, els barrancs d'Atanasi i Blanc de Ròtova.

El Pla dels Avencs, situat a la serra del Buixcarró, és una zona de gran interès espeleològic perquè en un espai d’un quilòmetre quadrat es desenvolupen almenys sis avencs de més de 100 metres de profunditat, entre els quals destaca l’avenc Pilar amb -235 m, cota màxima del País Valencià. De camí recorrerem l’antiga ruta de les neveres de Barx i podrem gaudir de l’encisador barranc de Manesa, un dels més bells i exuberants de la Safor. Opcionalment visitarem el Pla del Surar, la surera més meridional del País Valencià.

Aquest dijous, 7 d'abril, comença la Fira del Llibre de València, que estarà fins al 17 d'abril al Jardí de Vivers de València. Com cada any, a les casetes 40-41 de la llibreria Botafocs, edicions del Bullent farà presentacions i alguns dels autors, entre els quals estarem nosaltres, es vindran a la caseta per a conèixer a tots els lectors. Ens veiem el 17 als jardins de Vivers!

Parlar de Moixent no és parlar únicament de la Bastida de les Alcusses i el seu famós guerrer. Al sud del municipi es troba l'estimat Bosquet de Moixent, un bonic pantà artificial creat en 1770 per a regar els horts i molins de la vila, declarat Be d’Interès Cultural. El llac es troba envoltats de frondosos boscos de pinedes i carrasques i un agradable camí per on fer un passeig. Aprofitarem la jornada per a visitar el castell musulmà de Moixent.

Continuant amb la celebració del 2011 l'Any Internacional dels Boscos, el MAGa - Museu Arqueològic de Gandia, el CEIC - Alfons el Vell i la UPG (Universitat Popular de Gandia), organitzem el Cicle de conferències " Visions històriques i ecològiques dels boscos de la Safor ", que tindrà lloc a la Casa de Cultura Marqués de González Quirós, a les 20h00. 

El PRV-158 és una ruta circular que recorre el Carrascar de Parcent, una ombrívola i frondosa serra amb forma d'arc, a l'abric de la qual es troba el poble de Parcent, un paradís entre muntanyes en paraules de l’oriünd Gabriel Miró . Poc coneguda al mon del senderisme en general, el gran atractiu de la ruta són els grans contrastos: denses pinedes, impressionants parets verticals, bonics senders empedrats, paratges lunars quasi fora de lloc, fortíssimes costeres i miradors privilegiats ens esperen en una ruta de 15 quilòmetres.

La primera vegada que vaig estar en Picos de Europa , em vaig quedar fascinat pel relleu de les seves muntanyes, d’alguna manera m’havien captivat eixes siluetes retallades que semblaven formar part d’un joc capritxós natural de les erosions i que feien que el paisatge de Picos fora tan alpí. A diferència d'altres zones per les quals havia caminat com Pirineus, on podia recórrer llargues valls sense tenir perquè trobar-me amb un paisatge d'alta muntanya, no ocorre el mateix en Picos de Europa on les seves rutes i camins et conviden constantment a una vista impressionant dels seus pelats cims.

Si fem una vista aèria a la comarca de la Safor, ens cridarà molt l'atenció l'enorme quantitat de tarongers que s'estenen per les planures i arriben fins i tot a escalar muntanyes amunt pels laboriosos bancals. Estem tant habituats al monocultiu del taronger que ens hem oblidat d'altres cultius que en segles passats constituïen el motor econòmic de la comarca, gràcies a la disponibilitat de terres fèrtils, d'aigua i a la bondat de les temperatures. I és que, durant segles, la indústria associada al cultiu de la canyamel a la Safor va originar una època daurada tant des d'un punt de vista econòmic com cultural.

Tots els anys, els dies 8 de març i 4 d'octubre, dia de Sant Francesc, es produeix una insòlita alineació solar entre el forat de la Foradà i el sol, il·luminant els rajos del sol les ruïnes d'un antic convent franciscà. A la Gallinera preparen el cap de setmana amb festa i excursions a la Foradà i a la font de la Mata.