Penyagolosa. Les sendes del Parc Natural
"Penyagolosa, gegant de pedra, la teva testa plena de neu, Penyagolosa, Penyagolosa, a la tempesta, al sol i al vent, fita senyera del poble meu".
Només superat pel cerro Calderón (1.839 m), el massís de Penyagolosa esta considerat com el sostre del País Valencià (1.813 m), la muntanya més emblemàtica de tot el territori i un referent muntanyenc, natural i cultural de primer ordre, declarat Parc Natural en 2006 amb 1.094,45 ha protegides. Penyagolosa forma part del les serralades Ibèrica valenciana i de la costanera catalana, entre l’Alt Millars, l’Alcalatén, el Maestrat i l’aragonesa serra de Gudar. El massís s’estén entre els termes de Vistabella del Maestrat, Xodos i Vilafermosa, ocupant una superfície de 31.921 hectàrees.
La seua orografia és molt abrupta, fet que li atorga un inigualable perfil on contrasta la suau pendent del vessant nord amb l’abrupte precipici de 300 m de la paret sud. Un dels grans atractius del parc natural és el gran contrast de paisatges que trobem conforme ens endinsem en el massís, des de les valls càlides del Millars fins les planes altes i fredes del Maestrat i l'Aragó. Aquesta circumstància, unida a una combinació insòlita de sòls calcaris i silicis i un clima mediterrani amb influències continentals, han permeten l'existència d'una gran biodiversitat. Mentre que a les cotes més baixes del massís creix la pinassa o pi negre (Pinus nigra), a les més altres i a l'ombria creix abundantment el pi roig (Pinus sylvestris); a la solana, abundant en sòls silicis, predomina el pi pinastre (Pinus pinaster). D'entre les densíssimes masses arbòries de pins destaquen taques aïllades de savina turífera (Juniperus thurifera), roure valencià (Quercus faginea), teix (Taxus baccata) i interessants formacions de roure reboll (Quercus pyrenaica).
Pi Gros de les quatre forques |
Al massís, a banda de moltíssims exemplars d’arbres monumentals al voltant dels límits del parc, hi trobem tres pins i un teix que són dignes de visitar: El pi Gros de les Quatre Forques, un magnífic exemplar de pi negre (Pinus nigra) d'uns 250 anys, 25.5 m d’alçada i 3.5 m de perímetre, que creix junt a l’accés a la zona d'acampada de Planàs. El pi roig de Manuel Calduch i Almela, un pi roig (Pinus sylvestris) centenari situat a uns 100 metres de la pista forestal que puja al cim. El pi Gros de les cinc branques, un pi negre (Pinus nigra Arnold) de 200 anys situat a la pineda de Sant Joan que puja a l'àrea recreativa Vela I. El teix del barranc de la Teixera, un teix (Taxus baccata L.) mil·lenari situat al barranc del mateix nom. Un ecosistema tan ric i variat alberga al seu interior una gran varietat faunística, on cal destacar rapinyaires com l'àguila reial (Aquila chrysaetos), l'àguila perdiuera (Hieraetus fasciatus) o el duc (Bubo bubo). També és rellevant la presència del trencapinyes (Loxia curvirostra), del picot garser gros (Dendrocopos major) i de la gralla de bec roig (Pyrrhocorax pyrrhocorax). Entre els mamífers és important la presència del gat salvatge (Felix silvestris), la cabra salvatge (Capra pyrenaica), la geneta (Genetta genetta), el teixó (Meles meles) i el cabirol (Capreolus capreolus). També cal destacar especialment la major població valenciana de rata penada de cova (Miniopterus schreibersii) i de la sargantana de paret (Podarcis muralis).
L’origen del topònim Penyagolosa es perd en el temps, però sembla que procedeix de l’evolució del terme llatí pinna (muntanya) i lucosa (boscosa), segons diuen alguns documents com el relatiu a la donació de Culla a l’Orde del Temple el 1213, encara que hi ha altres versions, menys acceptades, com les de Coromines pinna aquilosa (penya de les àguiles) o la penya Colosal de Cavanilles. El massís ha estat habitat des de temps molt antics, tal i com demostren els assentaments ibers o les restes de calçades romanes que hi ha a la contornada del parc. El gegant de pedra, com es coneix amb estima pels amants de la natura, ha inspirat poemes i llibres com la Muntanya Sagrada de l'anglès Jason Webster.
L'accés a Penyagolosa el podem realitzar per qualsevol dels pobles que envolten al massís. Des de Vilafermosa cal seguir la CV-175 i abans d'arribar a Puertomingalvo (Terol) hi ha que seguir una pista forestal front al cementeri que arriba fins a Sant Joan de Penyagolosa. Per Xodos cal dirigir-nos a Vistabella i a uns 500 m a l'esquerra seguir una pista que arriba al pla de la Creu, i d'ací a l'ermitori. Per Vistabella del Maestrat seguim la CV-170 un parell de quilòmetres fins l'encreuament cap a Sant Joan. També podeu accedir a peu seguint els traçats del GR-7, que recorre de nord a sud la península, i del GR-33 des de la capital de la Plana. El punt d'inici de la majoria de rutes del parc és Sant Joan de Penyagolosa, un ermitori declarat Bé d'Interès Cultural, antic cenobi del segle XV sobre el qual es va edificar l’actual edifici neoclàssic en el segle XVII. Sant Joan està format per un conjunt d'edificacions en torn a una plaça i un menut pati interior al voltant del qual s'articulen diferents dependències, les més antigues del conjunt. Al sud destaca l'església, d'una sola nau i quatre trams a l'interior, on es troba la imatge del segle XII de Sant Joan, on el seu cap i coll desproporcionats ens recorden que va morir degollat. L'ermitori és destí de peregrinacions i romeries des de Vistabella, Culla, Xodos o Puertomingalvo. De totes les peregrinacions destaca l’antiquíssima romeria dels Pelegrins de les Useres: cada any des del segle XIV, seguint part del GR-33 o senda de la Lluna Plena, 13 habitants de les Useres (representat als 12 apòstols més Jesús) recorren 35 quilòmetres en silenci, per a demanar a Sant Joan aigua per a les collites. Altra romeria, però aquesta esportiva, és la Marató i Mitja del Penyagolosa, només apta per a les cames més dures i que un parell de col·laboradors del bloc ja han tastat.
El parc natural, a banda de nombrosos PRs com el de l'excursió Penyagolosa per Vilafermosa o la circular del Rebollar (PRV-66), compta amb 3 rutes bàsiques, senyalitzades i documentades, que ens permeten conèixer gran part del massís i que poden ser combinades entre si. La ruta Roja, punt d'inici de la resta de rutes, transcorre pel barranc de la Pegunta, un recorregut curt que es pot cobrir en aproximadament una hora (només l'anada), i amb un nivell de dificultat baix. La ruta Verda és l'ascensió al cim de Penyagolosa, la podem catalogar com a dura, i es pot realitzar en uns 45 minuts. Per fi la ruta Groga, la circular del Penyagolosa, compta amb una dificultat mitjana i es pot realitzar en unes 3 hores. Anem a combinar les tres rutes en una sola, que amb una distància d'uns 18 quilòmetres i entre 5.5 i 6 hores de marxa ens permetran fer-nos una bona idea del parc. Una altra opció és realitzar només l'ascens combinant les rutes Roja i Verda, que podrem realitzar en menys de 3 hores. Darrere de l’ermitori, a les instal·lacions de l’antiga casa dels forestals, es troba el centre d’interpretació La Casa Forestal on podreu consultar tota la informació que necessiteu de rutes, natura i gaudir de exposicions didàctiques al voltant de la vida dels masovers.
El parc natural, a banda de nombrosos PRs com el de l'excursió Penyagolosa per Vilafermosa o la circular del Rebollar (PRV-66), compta amb 3 rutes bàsiques, senyalitzades i documentades, que ens permeten conèixer gran part del massís i que poden ser combinades entre si. La ruta Roja, punt d'inici de la resta de rutes, transcorre pel barranc de la Pegunta, un recorregut curt que es pot cobrir en aproximadament una hora (només l'anada), i amb un nivell de dificultat baix. La ruta Verda és l'ascensió al cim de Penyagolosa, la podem catalogar com a dura, i es pot realitzar en uns 45 minuts. Per fi la ruta Groga, la circular del Penyagolosa, compta amb una dificultat mitjana i es pot realitzar en unes 3 hores. Anem a combinar les tres rutes en una sola, que amb una distància d'uns 18 quilòmetres i entre 5.5 i 6 hores de marxa ens permetran fer-nos una bona idea del parc. Una altra opció és realitzar només l'ascens combinant les rutes Roja i Verda, que podrem realitzar en menys de 3 hores. Darrere de l’ermitori, a les instal·lacions de l’antiga casa dels forestals, es troba el centre d’interpretació La Casa Forestal on podreu consultar tota la informació que necessiteu de rutes, natura i gaudir de exposicions didàctiques al voltant de la vida dels masovers.
Mapa detallat, perfil i estadístiques | | | Com arribar-hi |
Ruta Roja: el barranc de la Pegunta
Amb la ruta Roja recorrerem el barranc de la Pegunta, un riuet que transcorre aigües avall amb corbes sinuoses enmig d'un paisatge envoltat per pins, teixos, grèvols, ginebres, aurons, cirerers, vescs... una ruta quasi màgica que captiva qualsevol caminant que s'endinsa per la seva senda. El barranc de la Pegunta és un dels enclavaments de major biodiversitat tant del parc com del País Valencià. Malgrat no comptar amb aigua tot l’any, va ser declarat microreserva vegetal en 1998 per tractar-se d'una zona on conviuen espècies botàniques rares, endèmiques i amenaçades com el lliri de neu (Galanthus nivalis), la lletugueta de bosc (Hieracium valentinum), el grèvol (Ilex aquifolium) i el teix (Taxus baccata), totes elles bellament entapissats de molsa i liquen.
Sant Joan de Penyagolosa |
La ruta és molt senzilla, només 1 hora fins la Banyadera i una escassa costera d’uns 150 m que la converteixen en una opció molt apta per a qualsevol perfil de senderista, inclòs per anar amb xiquets. La ruta Roja és el punt de connexió tant amb l'ascens al cim de Penyagolosa seguint la ruta Verda com a la circular del parc seguint la ruta Groga. I no, no ens hem enganyat, no és barranc de la “pregunta”, ja que sembla que la “pegunta” era una substància negra que s’obtenia de la pinassa (Pinus nigra), amb la qual se marcaven les ovelles.
Barranc de la Pegunta |
La ruta Roja s'inicia des de l’esplanada de l'ermitori (1.275 m), on ens acomiadarem de l’antic tronc d’un om centenari i ens dirigirem cap al sud, prenent com a referència la font i una enorme creu de pedra. Seguirem una senda que discorre per un barranc paral·lel a la pista forestal. Arribats al punt on creuem la pista, la senda començarà a prendre una lleugera costera i ens introduirà en una ombrívola pineda. Als 20 minuts arribarem a la font Nova (1.340 m), eixida d'aigües del dipòsit d’obra on es troba la font de la Pegunta, que trobarem després d’uns 5 minuts seguint un sender que va prenent certa costera. Seguint el sender observarem un cridaner canvi a la vegetació, a banda de l'abundant pi roig, hi ha altres espècies com el cirerer de santa Llúcia (Prunus mahaleb), heura (Hedera helix), arç blanc (Crataegus monogyna), teix, grèvol, auró (Acer opalus), pomera borda (Malus sylvestris), roser boscà o el lliri de neu (Galanthus). Ens trobem al bell cor de les 20 ha protegides de la microreserva, un bosc tant frondós i tancat que vos costarà pensar que esteu al País Valencià, especialment encisador si el visiteu a la tardor amb la seua gran varietat cromàtica, des de l’ocre dels aurons fins el fosquíssim verd dels teixos. Un punt a favor de la ruta és que s'ha fet una excel·lent feina al senyalitzar el nom i usos dels arbres més comuns.
Senyalitzacions de flora al barranc de la Pegunta |
Als 10 minuts arribarem a un encreuament. Si volem finalitzar la ruta Roja, seguirem per la bifurcació de l'esquerra, un bonic camí que en poc més de mitja hora ens portarà a la Banyadera. Des d'aquest punt connectarem amb la pista forestal i tornarem a l'ermitori. Si pel contrari el que volem és pujar al Penyagolosa per la ruta Verda, girarem per la dreta pel barranc del Forn en direcció al Corralico, un d'eixos llocs que deurien estar prohibits per als vehicles, ja que sempre està ple d’irrespectuosos, diumengers i "nens" que acudeixen amb els cotxes i la música a amb el volum al màxim, deixant l'entorn ple de fem.
Ruta Verda: ascens al Penyagolosa
L'ascensió al cim de Penyagolosa parteix des del Corralico, amb accés tant pel barranc de la Pegunta (ruta Roja) com per les pistes forestals de Sant Joan (naix just abans d’arribar a l’ermitori) i Xodos. Malgrat ascendir fins els 1.813 m, el desnivell des del Corralico és de només 300 m, pel que en només uns 45 minuts de forta costera ens podrem trobar al cim del País Valencià, al menys des d'un punt de vista de territori lingüístic, ja que el cim més alt és el cerro Calderón (1.839 m) que es troba al Racó d'Ademús. Amb el bellíssim escenari d'un frondós bosc de pi roig seguirem el ziga-zaga d'un sender que prompte pren certa costera i passa junt un refugi (1.600 m).
Penyagolosa des del Corralico |
Al poc veureu un desviament en línia recta que du al coll del Portellas, i que obviarem. Si en algun moment perdeu els senyals, no teniu més que seguir recte en direcció al cim. Amb nombrosos masos a la vista baix a la planura, com el de Sanahuja, anirem eixint del bosc i ens trobarem amb la típica vegetació d'altura, escassa i adaptada, on destaca la savina de muntanya (Juniperus sabina) el coixí de monja (Erinacea anthyllis) o l'herba de Penyagolosa (Erodium celtibericum). Un últim esforç i una forta costera ens duran al cim (1.813 m), on ens trobarem una edificació dedicada a l'estudi meteorològic i un vèrtex geodèsic elevat damunt d’una construcció al qual podem trepar per uns esglaons de ferro. Al vèrtex es troba una estàtua de la Verge del Lledó, patrona de Castelló de la Plana, i dues plaques, la primera d’elles amb els famosos versos del poeta castellonenc Bernat Artola:
"Penyagolosa gegant de pedra
La teua testa plena de neu
Penyagolosa, Penyagolosa
A la tempesta, al sol i al vent
Fita senyera del poble meu”
"Muntanyer! Sou al Penyagolosa, el cim senyera del País Valencià, el més enlairat de l'àrea lingüística valenciana, vèrtex geodèsic de primer ordre a 1.813 metres sobre el nivell del mar. Una vegada hageu contemplat la magnificència i grandiositat del paisatge circumdant, t'invitem a dipositar una targeta a la bústia indicant les vostres impressions, nom, centre al qual pertanys i data de l'ascensió."
Cim de Penyagolosa |
Canal del cim occidental |
Des del cim gaudirem d’una de les millors vistes del País Valencià, una immensa panoràmica sobre les comarques castellonenques i les veïnes terres d'Aragó on, fins i tot, en dies clars és fàcil divisar el Montgó, la llunyana Aitana i el delta de l’Ebre. Davant nostre destaca la imatge més fotografiada del Penyagolosa, el segon cim, l’occidental, dalt del qual hi ha un observatori meteorològic i l’accés a la canal per on els escaladors descendeixen a l’aresta sud. Cap al sud es troben unes impressionats i verticals parets de fins a 300 m de caiguda on hi ha instal·lades varies vies d’escalada, així que extremeu les precaucions si pugeu amb xiquets. Per a tornar, cal fer-ho pel mateix lloc per on hem pujat.
Cim occidental |
Ruta Groga: circular al pic Penyagolosa
Amb la ruta groga coneixerem les majestuoses parets del sud del Penyagolosa, de masos aïllats i fortes pendents, una ruta que podem resumir de tremendament sorprenent i variada. Si la combinem amb les rutes Roja i Verda farem un magnífic passeig pel cor del massís, però recordeu que es tracta d'una excursió que requereix d'un nivell físic i d'experiència addicional, ja que transita per camins que poden arribar a trobar-se perduts, i malgrat que el desnivell no arriba als 200 m, necessitarem unes 3 hores a les quals cal afegir un parell més corresponents a l'anada i tornada des de l'ermitori al Corralico.
Un bon tiró d’orelles als encarregats dels parcs naturals del País Valencià, ja que la senyalització, encara que molt moderna i de disseny, no sempre és l’adequada per a un lloc tant visitat. L'inici de la ruta es troba al Corralico, al qual accedirem seguint el barranc de la Pegunta, la pista de Sant Joan o la de Xodos. Seguirem la pista forestal per la nostra dreta, en direcció sud-oest, fins arribar, sense pràcticament desnivell, al mas de la Cambreta, el mas més alt del País Valencià.
Mas de la Cambreta |
Els masos, disseminats per tot el massís, són un vestigi d'un passat no massa llunyà i d'unes formes de vida i oficis ja desapareguts. Durant més de mig segle pels camins que anem xafant passaren abans llauradors, llenyaters, carboners, picapedrers, pastors, caçadors, nevaters, calciners, guardes, masovers i ermitans. Els masos i els camps de cultiu serien abandonats en els anys 60 del segle passat, com a conseqüència d'un procés d'emigració dels llauradors i masovers cap a les ciutats buscant treball i millors condicions de vida. El pas del temps derruiria els masos i la natura s’apropiaria les seues terres fins a fer desaparèixer camps de cultiu, bancals i camins. Amb l'excepció d'algun mas que s'ha rehabilitat com a casa rural o segona residència, la majoria es troba en ruïnes, i només alguns corrals són utilitzats encara per a guardar el ramat.
Dels clavills i forats de Cambreta, Sanahuja, Camala, Collado, Bibioj, Cardes o Marcen s'escapen els records d'una forma de vida ja extinta. Al centre d’Interpretació hi ha una exposició didàctica del tipus de vida dels antics habitants dels massís.
Abandonem el mas seguint la pista cap al sud. L'abundància de pi pinastre (Pinus pinaster) ens indica un canvi en la composició del sòl, marcadament silici. Abandonarem temporalment la pista just al primer ziga-zaga després del mas, seguint un senderol que va endinsant-se en el bosc. Estarem atents ja que passarem junt un pi i veurem el que sembla un sòl empedrat, però que en la realitat és el sostre de la nevera de la Cambreta. Si l'envoltem cap a l’est, trobarem a l'altra banda l'entrada i el moll de càrrega. Ens trobem davant d'una nevera, cava o pou de neu del segle XVII on s’emmagatzemava la neu de l'hivern. Durant els mesos més càlids el gel era distribuït seguint el camí dels Nevaters pels masos de la Costa, Lucena i Figueroles fins a Castelló, Nules o Vila-real.
Abandonem el mas seguint la pista cap al sud. L'abundància de pi pinastre (Pinus pinaster) ens indica un canvi en la composició del sòl, marcadament silici. Abandonarem temporalment la pista just al primer ziga-zaga després del mas, seguint un senderol que va endinsant-se en el bosc. Estarem atents ja que passarem junt un pi i veurem el que sembla un sòl empedrat, però que en la realitat és el sostre de la nevera de la Cambreta. Si l'envoltem cap a l’est, trobarem a l'altra banda l'entrada i el moll de càrrega. Ens trobem davant d'una nevera, cava o pou de neu del segle XVII on s’emmagatzemava la neu de l'hivern. Durant els mesos més càlids el gel era distribuït seguint el camí dels Nevaters pels masos de la Costa, Lucena i Figueroles fins a Castelló, Nules o Vila-real.
Nevera de la Cambreta |
La nevera, en un magnífic estat de conservació, està construïda amb maçoneria de pedra calcària i arenosa amb morter. El pou és molt característic per comptar amb una planta quadrada i quasi 7 m de diàmetre, configuració molt estranya al País Valencià i que només es repeteix a Benigànim i Bèlgida (Vall d’Albaida). El sostre, de volta de mig canó i molt cridaner des de l’interior, es conserva intacte.
Tornem cap a la pista, però uns metres abans d'arribar girarem per un sender que descendeix pel vessant sud-oest del Penyagolosa. Trobarem nombroses espècies arbustives entre les quals destaquen el roser boscà (Rosa canina) i l’arç blanc (Crataegus monogyna). Seguint la senda en uns quinze minuts arribarem de nou a la pista forestal, que ara sí resseguirem. Amb vistes sobre el mas del Renovell, en pocs metres arribarem a la font del Pas, un bonic brollador on l'aigua surt per un forat a una paret de pedra, dins d'un bancal. Seguirem la pista uns 5 minuts més fins arribar a una bifurcació que resseguirem per l'esquerra. Després d'una lleugera costera arribarem al cantal de Miquelet, un tossalet que uneix el Penyagolosa i la Golosilla (1.585 m) i on gaudirem d’unes fantàstiques vistes sobre la mar.
Uns pocs minuts més de descens i ens trobarem davant de la majestuosa vessant sud del Penyagolosa, 300 metres de paret vertical molt cridaners per la varietat cromàtica dels diferents estrats de que està composada. 200 metres amb vies d’escalada oberts per primera vegada en 1960, paradís dels escaladors i un dels primers llocs on es va desenvolupar, a mitjans del segle passat, l’escalada al País Valencià, en una època en que les parets del Penyal d’Ifac començaven a explorar-se. Continuarem en direcció est, el sender transcorre entre boscos de càdecs (Juniperus oxicedrus), savines negres (Juniperus phoenicea), savines turíferes (Juniperus thurifera), carrasques (Quercus
ilex rotundifolia), pinasses (Pinus nigra) i aromàtiques pròpies de la solana com el timó (Thymus vulgaris), la sajolida (Satureja montana) o l’espígol (Lavandula latifolia).
Tornem cap a la pista, però uns metres abans d'arribar girarem per un sender que descendeix pel vessant sud-oest del Penyagolosa. Trobarem nombroses espècies arbustives entre les quals destaquen el roser boscà (Rosa canina) i l’arç blanc (Crataegus monogyna). Seguint la senda en uns quinze minuts arribarem de nou a la pista forestal, que ara sí resseguirem. Amb vistes sobre el mas del Renovell, en pocs metres arribarem a la font del Pas, un bonic brollador on l'aigua surt per un forat a una paret de pedra, dins d'un bancal. Seguirem la pista uns 5 minuts més fins arribar a una bifurcació que resseguirem per l'esquerra. Després d'una lleugera costera arribarem al cantal de Miquelet, un tossalet que uneix el Penyagolosa i la Golosilla (1.585 m) i on gaudirem d’unes fantàstiques vistes sobre la mar.
Sostre de la nevera de la Cambreta |
Font del Pas |
A uns 40 minuts arribarem al peu d'un tallat on hi ha dos abrics tancats amb un mur de pedra, les coves del Sastre, que encara hui són utilitzades com a refugi del bestiar. Sense cap complicació seguirem la senda i passarem per l'esquerra del mas del Collado o de Llach, deshabitat fa pocs anys pels seus habitants al jubilar-se. La senda continua sense massa esforços fins al coll del Pla de la Creu (1.400 m), on gaudirem d'una magnífica panoràmica de Xodos.
El Coll del Pla de la Creu és una de les fronteres lingüístiques del País Valencià: mentre que el vessant nord, cap al mas del Torreter, és de parla valenciana, el vessant sud, cap al mas del Collado, és de parla castellana. Al coll es troba la connexió amb Xodos (unes 4 hores fins el cim) i amb el PRV-79, exigent sender d'uns 20 quilòmetres que prové de Lucena del Cid i que resseguirem en direcció nord.
El Coll del Pla de la Creu és una de les fronteres lingüístiques del País Valencià: mentre que el vessant nord, cap al mas del Torreter, és de parla valenciana, el vessant sud, cap al mas del Collado, és de parla castellana. Al coll es troba la connexió amb Xodos (unes 4 hores fins el cim) i amb el PRV-79, exigent sender d'uns 20 quilòmetres que prové de Lucena del Cid i que resseguirem en direcció nord.
Amb visions furtives del cim de Penyagolosa passarem per la font Trobada i seguirem per l’esquerra el PRV-79 en direcció nord-oest, buscant el Corralito (si seguim en direcció nord anirem a la Banyadera passant a prop del mas de Sanahuja). Per a tornar a Sant Joan tenim dues opcions igualment vàlides, per una banda tornar per la Banyadera completant la ruta Roja, i per l’altra tornar pel sender del barranc del Teix. Si seguim el trajecte de la ruta Roja, des del Corralito girarem a la dreta i seguirem la pista forestal fins arribar a la Banyadera. Més enllà de la pista es troben els masos de Sanahuja i la seua nevera, el mas de Benagues o el mas de les Xiquetes i un importantíssim nombre de construccions rurals: pallers, eres, corrals, testimonis muts d'una forma d'una extinta forma vida en harmonia amb la natura. Però nosaltres ja tornarem a l'ermitori seguint la ruta Roja, pel sender que naix a la nostra esquerra i que a l'abric de la Lloma Belart (1.552 m) es dirigeix, paral·lel al barranc de la Pegunta, en direcció a les àrees recreatives de la Lloma Vella. Des d'aquest punt descendirem cap a la Lloma d'en Mig a l'ermitori. Si optem per pujar pel barranc del Teix, situats al Corralico caldrà que continuem de nou la pista fins el mas de la Cambreta. Cap al nord-oest veurem el sender del barranc del Teix, que envoltats d'un frondós bosc de pins ens durà fins la font de la Cambreta, un brollador cobert de pedres, com si fos un aljub, on l'aigua brolla cap a un abeurador i bassa de pedra.
Font de la Cambreta |
A la font s’inicia el bell barranc del Teix, que seguirem mentre va encaixonant-se progressivament fins a convertir-se en un estret congost. Al barranc es troba un teix mil·lenari (Taxus baccata), arbre sagrat dels pobles celtes, probablement en honor a la sua longevitat que pot superar els 1.500 anys. Envoltats de teixos i denses pinedes caminarem durant uns 40 minuts fins connectar amb una pista forestal que acaba creuant-se amb el GR-7 uns 15 minuts després, i pel qual arribarem a l’ermitori de Sant Joan.
Ruta del Rebollar (PRV-66)
El Rebollar del Penyagolosa té la particularitat de ser l'únic bosc de Quercus pyrenaica de Castelló. Malgrat el seu nom científic, no és un arbre propi del Pirineu, és un arbre que creix a sols àcids i humits, a les altures on desapareixen les carrasques i sureres, entre els 800 i els 1.600 m, encara que a serra Nevada arriben fins els 2.100 m.
Roure reboll |
El Rebollar, ubicat a la solana front a la vessant nord de Penyagolosa, entre els 1.400 i 1.550 m d'alçada, es pot visitar seguint una senzilla ruta circular de poc més d’una hora, preferiblement a la tardor, quan les tonalitats ocres de les fulles del reboll contrasten amb el verd del pi i entapissen el sòl durant mesos.
Des de l'ermitori seguirem el GR-7 en direcció est, paral·lels a la pista asfaltada cap a Vistabella. Un bonic camí de ferradura ens durà en uns 10 minuts, pel mig d'una frondosa pineda, fins l'accés a la zona d'acampana el Planàs, on es trova el Pi Gros de les Quatre Forques, un pi monumental de més de 250 anys. A l'altura dels paellers girarem cap al nord per una pista que, prenent altura, es dirigeix cap al Rodesnar i al Rebollar. Als 20 des del Planàs arribarem a un antic tallafocs on hi ha un encreuament cap a Sant Joan que puja pel centre d'interpretació i que obviarem, continuant cap amunt. Passarem a prop d'un observatori i ja caminant cap a l'oest arribarem al bosc del Rebollar. Ens trobarem al bell mig d’un frondosíssim bosc de rebolls o roures reboll, és una espècie del gènere Quercus de creixement lent, que no sol arribar als 25 m d'alçada. El topònim del reboll o roure reboll prové de la seua gran facilitat per a rebrotar des de l'arrel, circumstància que impedeix l'abundància de matollar i que provoca, com podrem observar, extenses zones de mates de roure jove sobre tot envoltant els exemplars més vells. És tal la capacitat regenerativa que els boscos de pinedes del voltant s’estan transformant en rebollar. Continuarem pel bosc en direcció oest arribant a un encreuament on tindrem que girar a l'esquerra, cap al sud. A partir d'aquest punt ja obviarem qualsevol encreuament i ens dirigirem cap al sud-est fins assolir la Lloma Plana i de nou el GR-7, que seguirem fins el santuari.
Des de l'ermitori seguirem el GR-7 en direcció est, paral·lels a la pista asfaltada cap a Vistabella. Un bonic camí de ferradura ens durà en uns 10 minuts, pel mig d'una frondosa pineda, fins l'accés a la zona d'acampana el Planàs, on es trova el Pi Gros de les Quatre Forques, un pi monumental de més de 250 anys. A l'altura dels paellers girarem cap al nord per una pista que, prenent altura, es dirigeix cap al Rodesnar i al Rebollar. Als 20 des del Planàs arribarem a un antic tallafocs on hi ha un encreuament cap a Sant Joan que puja pel centre d'interpretació i que obviarem, continuant cap amunt. Passarem a prop d'un observatori i ja caminant cap a l'oest arribarem al bosc del Rebollar. Ens trobarem al bell mig d’un frondosíssim bosc de rebolls o roures reboll, és una espècie del gènere Quercus de creixement lent, que no sol arribar als 25 m d'alçada. El topònim del reboll o roure reboll prové de la seua gran facilitat per a rebrotar des de l'arrel, circumstància que impedeix l'abundància de matollar i que provoca, com podrem observar, extenses zones de mates de roure jove sobre tot envoltant els exemplars més vells. És tal la capacitat regenerativa que els boscos de pinedes del voltant s’estan transformant en rebollar. Continuarem pel bosc en direcció oest arribant a un encreuament on tindrem que girar a l'esquerra, cap al sud. A partir d'aquest punt ja obviarem qualsevol encreuament i ens dirigirem cap al sud-est fins assolir la Lloma Plana i de nou el GR-7, que seguirem fins el santuari.
El Rebollar. Foto: Vikipèdia |
Altres articles auntirpedrers pel Penyagolosa:
Penyagolosa per Vilafermosa
Penyagolosa als meus ulls
Vistabella tala 700 pins junt al Penyagolosa per a vendre'ls a 25 euros
Segueix la tala de pins a Penyagolosa
Penyagolosa a Acelobert
Magnífic article com sempre amics, ja vos tirava en falta
ResponEliminaEl Penyagolosa és un petit gran paradís dels valencians; i de tothom. Ara, allà, el setembre és especial; ja és un prehivern. Salut i enhorabona!
ResponEliminaUna meravellosa ruta, apta per a aquesta època de l'any quan ja no fa tanta calor. Molt bona descripció, salutacions des de Castelló. Toni
ResponEliminaCom aficionat a la botànica, vos tinc que agrair l'esforç que feu amb cada excursió d'afegir els noms científics i l'enllaç a la wikipèdia de les espècies botàniques que ens trobarem pel camí, un gran esforç que almenys jo agraisc moltísim ja que m'és molt útil.
ResponEliminaUn salut, J. Miquel
Benvinguts després de les vacances.
ResponEliminaEsperava amb expectativa el vostre reingrés i m'heu sorprès com sempre amb aquest gran article d'un lloc tan meravellós com La Penyagolosa. Sóc inginyer forestal i em sorprèn lo bé que has tractat les especificacions tècniques de tot tipus de l'especialitat d'aquest lloc tan complex i espectacular.
Molt bon article.
Salut. Joan Peiró.
Pel que he llegit haveu fet la marató i mitja del Penyagolosa? Esteu forts, redeu! 60 quilòmetres cap amunt!!
ResponEliminaVicent Cervera i Germà Vidal feren la marató i mitja fa uns anys, i si, al menys abans, estaven forts :D
ResponEliminaCompletísima descripción para una completísima montaña!
ResponEliminaTal com indiqueu en l'article, m'ha cridat l'atenció la vostra menció en el mateix, del llibre La Muntanya Sagrada de repercussió internacional de l'anglès Jason Webster, lligat a Penyagolosa. La sinopsi del mateix es basa en el seu objectiu de tornar a una vida més autèntica, més propera a la natura, als últims habitants de la comarca, a la història i les llegendes d'unes terres situades al peu d'una muntanya sagrada, Penyagolosa, prop d'on van trobar refugi els últims càtars.
ResponEliminaUn llibre de vivències de l'autor i la seva dona valenciana en Penyagolosa. No li busqueu la composició tècnica de la zona que no té res a veure al article de A un Tir de Pedra, però és molt interessant.Es un relat viscut.
Enhorabona molt bo el article del Gegant de Pedra.
Molta Penyagolosa, però no feu cap menció a la queimada de Penyagolosa, herejes!
ResponEliminaJeje, i tampoc mencionen al pintor eixe que va nuet per la muntanya :D
ResponEliminaMoltes gràcies, simplement genial!
ResponEliminaLluis de Gandia,
ResponEliminaestem al Mas de Borràs tota la familia, hem passat la setmana fent senda ti gaudint del paisatge, la gastronomia i el paisanatge. Sou un punt de referencia important. Un salut
Ens alegra saber-ho, bones vacances i no deixeu de tastar el cremaet del retor :)
Elimina