A un tir de pedra

El 1994 es va crear al Pirineu d’Osca el Parc Natural Posets-Maladeta, amb 33.440 ha que abasten els termes de Benasc (Benás, en parla benasquesa), Gistain (Chistén), Montanuy, Saünc i Sant Joan de Pla. Amb un mínim de 1.500 m al fons de la vall i un màxim de 3.404 m al cim de l’Aneto, compta amb un conjunt de 13 glaceres, 95 llacs o ibons i un innumerable nombre de cascades. Però el major tresor del parc es troba als massissos de la Maladeta o Montes Malditos, el Perdiguero i el Posets o Llardana, la major concentració de pics superiors als 3.000 metres de tot el Pirineu. Tot el conjunt del parc és visitable i a la xarxa de senders podem trobar els refugis d’Àngel Orús a la vall d’Eriste o Grist, el refugi d’Estós a la vall del mateix nom, el de la Renclusa a Maladetes i el de Biadós a la vall de Chistau.

Durant el segle XVI les costes del País Valencià reberen constants atacs dels pirates barbarescs (entre els quals destacava el famós "Barbarroja"), que desembarcaven a les costes envaint i saquejant els pobles, assolant els cultius i prenien als habitants com a esclaus, ajudats pels moriscs què, descontents, fugien amb ells. El 1.528 les Corts de Monzó acordaren la creació d'una guàrdia costanera i la construcció d'una xarxa d'edificacions defensives per a protegir el litoral dels atacs. Així, el 1.575 el rei Felip II va encarregar al virrei de València, Vespasiano Gonzaga, un estudi de la defensa del litoral, creant un sistema defensiu regulat per ordenances que es mantingueren durant els segles XVI i XVII.

Què poc m’agrada donar aquest tipus de notícia, però sembla que l'últim ós autòcton que quedava viu al Pirineu, conegut com Camille, ha mort. L'últim indici que es va tenir d'aquest exemplar va ser una foto realitzada per càmeres automàtiques de seguiment de l'espècie el 5 de febrer d'enguany. Ja fa 9 mesos que no s'ha tornat a trobar cap pista ni s'ha registrat cap atac seu a bestiar o ruscs. 

Dijous 21 d’octubre presentàrem al Centre Excursionista de València el llibre “A un tir de pedra”. A l’acte tinguérem com excel·lent amfitrió a Salvador Blanco, tècnic de senders de la FEDME, delegat de senders del CEV i membre de l’EEAM, l’EVAM i guia d’activitats del CEV (és a dir, un presentador amb un currículum envejable).

El Parc Natural de l’Albufera de València, a l’Horta Nord, és la zona humida més important del País Valencià. El 1986 foren declarats com a Parc Natural amb 21.120 ha tant l’Albufera com la Devesa del Saler. El parc es va originar pel replenament d'una antiga badia per l'aportació de sediments dels rius Xúquer i Túria, amb la qual cosa es produí la separació definitiva de la mar en l'època romana. Amb el temps les 30.000 ha originals del llac han minvat fins les 2.800 ha actuals sobre tot per la ampliació de zones de cultiu per a l’arròs a les antigues zones de marjal (tots recordem a Tono de Cañas y Barro soterrant les terres inundades de l'albufera). El llac ocupa 2.837 ha i uns 5 km de diàmetre, definint-se com el llac més gran d’Espanya. 

Neveres, caves, pous de glaç, pous de neu o pous de gel. Entre els segles XVIII i XIX es generalitzà la construcció de neveres de pedra per al comerç del gel, eren construccions destinades a guardar la neu recollida durant l’hivern. D’arquitectura senzilla, estan formades per un pou circular de profunditat variable i un sostre. Després de les nevades, els homes acumulaven la neu al seu interior, la premsaven amb taules fins a formar gel (així disminuïen el volum ocupat i conservaven la neu més temps), el separaven amb capes de palla i durant la nit es trossejava i es transportava amb cavalls o rucs als pobles i les ciutats.

El dijous 21 d'octubre a les 20:00 presentem el llibre 'A un tir de pedra' al Centre Excursionista de València. La presentació correrà a càrrec de Salvador Blanco, Tècnic de senders de la FEDME . Es tracta de tot un colofó a la gran acollida que ha tingut el llibre, del qual s'ha esgotat per complet la primera edició en poc més de 2 mesos. Per altra banda, és una gran oportunitat per a donar a conèixer les muntanyes de la Safor fora de l'àmbit comarcal. Vos esperem!

El Molló de la Creu és una de les muntanyes emblemàtiques de la Safor què, malgrat la seua poca alçada, ens proporciona unes vistes magnífiques, donada la seua situació central a la comarca. De les quatre rutes que ascendien al cim, actualment sols queden dues accessibles, ja que tant la de la Casa del Cigró com la del Barranc del Molló pràcticament han desaparegut per falta d'us. Hui visitarem la més coneguda d'elles: la ruta per la Cova de les Meravelles. Powered by Wikiloc Per accedir anem per la carretera Gandia-Barx i sobre el Km. 5 ens desviem en direcció a l'Ermita de Marxuquera. Uns 500 metres després deixem a la nostra dreta el camí de l'Ermita i continuant un poc més ens desviem a l'esquerra per el camí de la Cova Meravelles-Cova Negra. Seguint aproximadament 1 Km. podrem observar a l'esquerra, entre horts, el Morabit. En aquest punt podem deixar els vehicles. El Morabit es una curiosa construcció circular que data del segle XVII. Està declara

Hola, sóc Aitana i vaig a contar-vos que fa dos anys, a l'estiu, vaig anar de vacances als Pirineus amb els meus pares; com després podreu veure, era molt xicoteta, doncs ara ja tinc 4 anys. Estiguérem a la Vall de Cardos, al poble de Tavascan. Un dia mon pare va agafar el cotxe i ens va portar per una carretereta amb moltes corbes fins l'estació d'esquí de Tavascan, i prop del refugi de fusta vam aparcar el cotxe.

La Pica d’Estats, amb 3.143m d’alçada, situada al pirineu català (Lleida), és el cim mític i més alt de Catalunya i dels Països Catalans, frontera natural amb França i un dels paisatges de muntanya més bonic i encisador que pugues trobar-te arreu del mon. La Pica d'Estats es troba entre la comarca del Pallars Sobirà i el departament d'Arieja, situada al final de la Vallferrera i de la ribera de Sotllo. Està formada per tres pics, poc separats l'un de l'altre: el pic central i més alt (3.143 m), el pic occidental o pic de Verdaguer (3.131 m) i el pic oriental o punta Gabarró (3.115 m), que és el vèrtex geodèsic.

La serra de la Xortà o Aixortà, frontera natural entre la Marina Baixa, la Marina Alta i el Comtat, tanca per l’oest la serra de la Serrella ; compta amb altures que superen els 1.000 metres com la Penya de l'Hedra (1.001 m.), el Morro Blau (1.126 m.) o la Penya Alta (1.218 m.). La Xortà i la penya del Castell formen part d’una ruta que recorde amb molta estima, em va encantar el tram de pujada al castell, el camí de la Xortà era preciós per la seua frondositat, i els arcs eren increïbles.

Els mitjans de comunicació parlen del llibre "A un tir de pedra", vos adjuntem la notícia apareguda al Levante EMV

Fita de les valls d’Albaida i el Comtat, i per tant de les províncies de València i Alacant, es troba el Benicadell, gegant de pedra mític en el mon del senderisme amb 1.104 metres d’altura. Prendrem com a referència per a l’ascensió la casa forestal de les Planisses, accessible amb vehicles, encara que nosaltres farem la ruta des de Beniatjar, seguint el PR-V 213.1.

El Benicadell o Penya Cadiella, nom per la que era coneguda pels àrabs, és una de les muntanyes més boniques i elegants de tot el País Valencià. Amb 1.104 m d’alçària i 25 km de llargària, aquest potent anticlinal d’origen cretàcic es veu retallat per abruptes i fortes pendents. Hui pujarem pel "Regall", la pujada menys coneguda i trepitjada d’aquesta popular muntanya. De fet, mai m’he creuat amb ningú al "Regall".

Tornem a aparèixer a Las Provincias en el diari de l'1 d'octubre. Han publicat un extracte del llibre 'A un tir de pedra', del sender que des de Simat puja fins el Mondúver. Si no el coneixeu, vos el recomanem ja que recorre una de les zones més desconegudes i alhora més interessants del Mondúver.

Un grup d'ecologistes ha denunciat que el Govern vol retallar un 50% els pressupostos per a la protecció del medi ambient i canvi climàtic per al 2011. Al departament de la ministra Elena Espinosa, diuen que els pressupostos encara no estan tancats, però reconeix que hi haurà austeritat. Els pressupostos de l’any 2010 ja eren prou ridículs; segons els càlculs de les ONG WWF, Ecologistas en Acción i SEO/Birdlife només un 12’8% del pressupost del ministeri estava destinat a la protecció del medi ambient, i de 1’2 milions d’euros pressupostats per a subvencions a la conservació de la natura només s’han fet efectius 0’7 milions. Respecte a les subvencions per a la lluita contra el canvi climàtic (només el 0’95% del total), el tall ha segut del 100%.