Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2012

La Vall de Núria pel Camí Vell

Imatge
La Vall de Núria, malgrat la forta antropització que ha patit, és una espectacular i preciosa foia amagada entre muntanyes que superen els 2.700 metres; un dels racons més insòlits i únics del Pirineu Oriental, antigament només accessible per un antic camí d'origen medieval pel qual els peregrins, travessant densos boscos i espectaculars cascades, ascendien les escarpades gorges del riu fins accedir al santuari de Núria, actualment un complex turístic accessible des del 1931 per un còmode i vertiginós tren cremallera.

El Vinyamala - Vignemale per la canal de Moskowa

Imatge
El Massís de Vinyamala, també conegut per les denominacions dels territoris que l'envolten com Vignemale en francès, Vinhamala en occità o Comachibosa en aragonès, s’alça majestuós i desafiant al bell mig de la frontera hispano-francesa assolint els 3.298 metres del seu pic homònim (Pique Longue a França) el que el converteix en el sostre dels Pirineus francesos. També compta amb la segona glacera més gran de tota la serralada pirenaica, l'Ossoue (la primera és la de l'Aneto), el que unit a la gran concentració de pics de més de 3.000 m fa que siga considerat el massís més alpí de tot Pirineus.

A la vora del Serpis. Un passeig per la ciutat ducal

Imatge
El riu Serpis o d’Alcoi, testimoni del naixement i desenvolupament de Gandia, durant centúries ha modelat la configuració urbana i ha influït en el comerç, la indústria i l’arquitectura de la ciutat; però també ha demostrat, al llarg de la història, ser implacable i destructor causant sovint quantiosos danys materials. Les darreres actuacions, encaminades a reforçar el seu cau i habilitar un camí per als vianants, han permès recuperar un espai natural valuosíssim, un cinturó verd per a córrer o passejar acompanyats només pel soroll del riu, un passeig per a descobrir una Gandia inèdita, una ciutat on fins l’any 2011 el patrimoni i la història encara es fonien amb el segle XXI.

Pedraforca pel coll del Verdet

Imatge
Hi ha muntanyes que et captiven des de la primera ullada; dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró hi ha una d’elles, el Pedraforca, un dels cims més emblemàtics del Prepirineu català. El topònim Pedraforca no podria ser més encertat per a definir una bífida i característica silueta formada per dues carenes paral·leles, el Pollegó Superior (2.506 m) i el Calderer (2.496 m) per una banda, i el Pollegó Inferior (2.444 m) per l’altra, separades per l’Enforcadura (2.356 m), un singular coll format, segons la llegenda, per una colp d’espasa amb la que sant Miquel pretenia evitar les baralles entre dos grups de bruixes que hi acudien a fer aquelarres la nit de sant Silvestre.

L’estiu que ens cremaren per damunt de les nostres possibilitats

Imatge
Ara que comença a arribar la frescoreta podem donar per finalitzat un dels estius més dramàtics i desoladors que es recorden, una canícula per a oblidar on s'han cremat al voltant de 150.000 hectàrees; un drama directament relacionat amb els retalls i les mesures d'austeritat empreses per un govern allunyat de la realitat, insensible i contradictori. Uns incendis, justificats pel propi ministre Arias Cañete, per l’alt cost de netejar els boscos (sic). Per a rematar-ho, l'any que ve un nou retall deixarà els pressupostos un 60% inferiors als de fa dos anys. I si volíeu caldo, res com emprenyar al personal amb la nova llei de Costes, un perfecte manual de com tornar mediambientalment als anys 60.

La Via Verda del Baix Ebre - Terra Alta

Imatge
Túnels, aqüeductes, assuts, ponts, masos, espectaculars i ombrívols congosts, antigues estacions del ferrocarril, parcs naturals, poblets encisadors... testimonis vius de la vida d’un món rural pràcticament extingit que al llarg del curs dels rius Ebre i Canaletes ens relataran antigues històries del món rural, dels horrors de la tristament famosa batalla de l’Ebre o dels esforços truncats per construir un ferrocarril des de Tortosa (Tarragona) fins la Puebla de Híjar (Terol). Un inacabat traçat ple de història condemnat al desús, que gràcies a la seua transformació en Via Verda ens espera per a ser testimoni de noves històries, les nostres.

El castell de la Carbonera. Penya Cadiella, a la recerca del castell del Cid

Imatge
Tots coneixem, encara que siga pels dibuixos o per la películ·la de Charlton Heston, a Rodrigo Díaz de Vivar (Vivar del Cid, Burgos, 1049 - València, 1099) el Cid Campeador, un guerrer i noble castellà que va passar a la llegenda de la Reconquesta espanyola. El que no tots coneixen són les aventures, correries i batalles que protagonitzaria per les nostres terres i que li portarien a alçar una misteriosa fortalesa a una de les muntanyes més emblemàtiques del País Valencià, el Benicadell. Anem doncs a seguir els passos del Cid per a visitar el que segons alguns autors va ser una de les fortaleses més poderoses i importants de l'època medieval i plaça forta del Cid a València, el castell de Carbonera.

La ruta de l'aigua de Potries

Imatge
L’històricament privilegiada horta de la Safor deu la seua condició a l’existència d’una antiquíssima xarxa de sèquies, assuts, partidors, canals i files que durant segles dividiren i distribuïren l’aigua del riu Serpis, ordenant el territori tant econòmica com culturalment. Aquest complex entramat hidràulic, encara funcionant a ple rendiment més de mig segle després, va tindre el seu bressol a Potries, un poble estratègicament ubicat vora riu i a l’inici de la planura litoral, un terme que acull una de les millors representacions de la cultura de l’aigua del País Valencià.

El canyó d'Añisclo, la joia botànica de Pirineus

Imatge
Diuen que Añisclo és el més agrest, vertical i bell estret del Pirineu, i estic completament d'acord. Adjuntada per mèrits propis al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido el 1982, recórrer Añisclo implica oblidar-se de cims, tres-mils i qualsevol altre repte personal. Recórrer Añisclo implica tornar a gaudir de la natura i meravellar-se amb un dels fenòmens geològics més interessants del Pirineu. Perquè només amb calma i atenció gaudirem de la bellesa amb majúscules seguint un bellíssim sender vora cascades i gorgs, envoltats d'una singular micro selva farcida d’espectaculars fajos, carrasques, avets, avellaners o til·lers fins la Fon Blanca, un espectacular salt d'aigua de 30 metres que naix a uns 3.000 metres d'altitud.

Enllà del foc

Imatge
“Cada any, quan acaba l’estiu, molta gent, també les institucions i administracions públiques, obliden fàcilment el drama dels incendis que destrueixen hàbitats d’animals, ecosistemes sensibles, espais i paisatges. Amb l’objectiu que aquesta problemàtica no caiga en l’oblit, hem cregut necessari posar sobre la taula la cara amarga i crua de les flames, tot i la possible duresa i dramatisme, per recordar al llarg de tot l’any que els boscos i el territori rural requereixen de gestió, de finançament i de cura, perquè el nostre medi genera molt més que tot això i ens és imprescindible. Volem, a més, reflexionar-ne i posar el nostre gra d'arena en la millora de la gestió més 'enllà del foc'.”

La Bretxa de Rotllan i el Casco de Marboré per Bujaruelo

Imatge
Ens anem a Pirineus?” De sobte tornen a sonar les paraules màgiques! És igual el lloc, sabem que el singular encant de qualsevol racó de Pirineus ens inundarà una vegada més de la seva riquesa i meravella natural. Però concretem: el lloc triat és el Parc Nacional d’Ordesa, i la idea fer una apassionant ruta circular amb inici i fi al bonic llogaret de Sant Nicolás de Bujarelo, passant per la Bretxa de Rotllan i ascendint a dos dels més bells i emblemàtics cims del Pirineu, el Taillón (3.144 m) i el Casco de Marboré (3.006 m); tornarem pel Llac Gelat i per les Grades de Soaso, completant una ruta que es podrà fer en dues o tres jornades ja que passarem pels refugis de Serradets i Góriz.

El conte de Lloret i la Font Màgica

Imatge
De vegades les muntanyes ens regalen alguns xicotets tresors de la natura, convertits en llocs on passar una estona amb els xiquets, amics, companys; es converteixen en llocs molt especials, algunes vegades venen en forma de pinedes, unes altres en forma de riu, de refugis o de menuts espais que et conviden a gaudir d’un moment únic. Lamentablement aquests llocs  passen desapercebuts per a molts, la Font de Lloret és un d’aquests tresors. Una vegada em contaren una historia d’un xiquet anomenat Lloret i d’un lloc on és podia jugar amb l’aigua d’una font.

El Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva

Imatge
Aigua. És la paraula que millor defineix un dels espais més valuosos alhora que més castigats del País Valencià, el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva. L’aigua, abundant, dolça, neta i d’una qualitat excepcional, ha modelat durant mil·lennis el paisatge, ha permet el creixement d’una important comunitat vegetal i animal amb exemplars únics al món, i per damunt de tot ha permet la presència d’una important representació d’aus autòctones i migratòries excepcional. Però l’aigua també ha afavorint una forta interacció humana, una fortíssima antropització d’un ecosistema molt sensible que sembla trobar-se, a dia de hui, en un delicat equilibri.

Indignació i foc a l'ànima

Imatge
Encara fumeja l’incendi més dolorós i que més ens ha perforat l’ànima als amants de la natura, 500 hectàrees de la més benvolguda, icònica i representativa de les serres valencianes, la serra Mariola. Massa flames per a uns ànims encara encesos per les brases dels incendis de Llíber i Pedreguer, Cortes de Pallas, Andilla o la Cuta. La indignació, exaltada per l'anunci de retalls del govern, esclata quan recordem que l'any passat el conseller de Governació, Serafín Castellano, defensava un retall de 15 milions d’euros gràcies a un augment de l’eficiència, argumentant al seu favor que amb eixos retalls no s’havien augmentat les hectàrees cremades. Crec que 60.000 hectàrees en només un mes demostren la més absoluta i total incompetència d'un senyor més preocupat en controlar el poder intern al seu partit que en previndre i apagar els incendis.

El Señor de los Ladrillos: las dos Plazas*

Imatge
"Tot va començar amb la forja de les Rajoles de Poder. Tres serien per als banquers, set per als empresaris i nou per als homes. Però Saurànsar va forjar en secret la Rajola Única; una rajola per a governar-los a tots, una rajola per a trobar-los, una rajola per a corrompre'ls i despertar en ells la cobdícia en la terra de Mordoristan, on s'estén la corrupció. Derrotat per IsilZParo i perduda la Rajola Única, el Senyor Fosc tornaria amb la indefinida forma de Saurajoy, que tancat a l'interior de la Torre Negra de Gènova enviaria als seus terribles Nazgûls amb l'únic objectiu de trobar i sotmetre al món de nou sota el poder de la Rajola. En un menut regne de la Terra Mitjana anomenat Isengandia governava Saruorró, el més poderós dels engominats mags al servei del Senyor Fosc. Posseït per la influència de la rajola, Saruorró tancaria les fronteres del regne als elfs i nans per no ser “gent de bé” i assolaria el país dels hòbbits, les Foies, per a convertir-se en l&#…

Foc, irresponsabilitat i mentides al País Valencià

Imatge
Carta d'un brigada d’extinció d’incendis
contra la precarietat de recursos Entre les nombroses crítiques per la gestió dels incendis que ha fet la Generaliat Valenciana hi ha també les del personal d'extinció, com el bomber que va criticar a Canal 9 la manca de recursos. També ha circulat molt per la xarxa una carta escrita per un treballador d'una brigada d'extinció d'incendis. VilaWeb s'hi ha posat en contacte: es tracta d'Eduard Benavent Laguna, brigadista des de fa divuit anys i que treballa en la brigada de Castelló de Rugat. Aquesta és la seva carta:

El País Valencià en flames

Imatge
"¿Os gusta el aeropuerto del abuelo?" preguntava davant les càmeres als seus nets Carlos Fabra, un polític imputat per delictes fiscals, tràfic d’influències i suborn, fidel reflex d’una cultura política que durant més d’una dècada ha dilapidat els diners públics en grans esdeveniments i excessos faraònics, ha contribuït en la intervenció de tres entitats financeres i ha augmentat el deute reconegut fins els 20.500 milions d’euros; despropòsits que es finançaven retallant d’importants àrees com l’educació, la sanitat o el medi ambient. Després dels excessos i les corrupteles, el País Valencià està en flames, econòmica, social i literalment. Les obres faraòniques es troben cobertes pel fum i la cendra dels boscos que durant dècades s’han abandonat completament; cruel capritx del destí, València ja no està tan “bonica”. Des de fa dècades les nostres muntanyes són un polvorí on no es realitza cap feina de silvicultura i prevenció d’incendis; els tècnics ho alerten insistentmen…

El soroll del silenci

Imatge
Avui he anat a caminar a la muntanya, immers en els meus pensaments. Si haguera de triar un moment per reflexionar, aquest sense cap mena de dubte seria el moment perfecte. Pense en moltes coses i el meu desig en escriure aquestes ratlles és posar el meu granet de sorra per ajudar a conservar el nostre patrimoni. Tal vegada siga una aportació petita, davant la magnitud de la tasca que cal fer en la cura i protecció dels nostres paratges; i és que després d’aquest últim incendi he vist cóm tot es torna a fer fosc, com si entrarem dins d’una atmosfera tan espessa com una boira sòlida. Avui a la muntanya ja no es respira calma, avui els seus colors ja no són tan vius. Allò que em ve al cap és com una cançoneta familiar, una lletania coneguda, com un brunzir molest, inoportú...

Adéu Cuta, adéu serra d’Ador, adéu vall del Vernissa

Imatge
No és normal. Encara no hem inaugurat l'estiu i ja hem tingut incendis a Calp, Benaixeve, Guadalest, Ebo, Llombai, Tuejar, Xelva... més de 250 incendis i encara estem encetant juny. Portem més hectàrees cremades a juny que tot l'any passat. I com a mal endèmic que tots els anys ens colpeja reduint a cendres la nostra comarca, enguany li ha arribat el torn a la Cuta i els municipis que l’envolten: Llocnou de Sant Jeroni, Vilallonga, Ador, Alfauir, Castellonet de la Conquesta, Terrateig i Montitxelvo. La verda i arbrada vall del Vernissa s’ha transformat en un corredor gris i lunar, ja que a les 1.500 hectàrees cremades l'any passat al vessant nord caldrà afegir les 1.350 del vessant sud. Un incendi intencionat que es va iniciar dimarts a les 12:45 del migdia a l’ombria de Llocnou i desprès d’escampar-se per tres fronts no seria controlat fins a 30 hores desprès, no sense abans haver ficat en greu perill el Racó del Duc i la Safor.

Hem eixit a Tele-7... i complim dos anys!

Imatge
Dos anys, cóm passa el temps! Ja han passat 24 mesos des de l'eixida al carrer del llibre "A un tir de pedra", quatre semestres d'una primera edició per part d'Alfons el Vell i 18 mesos des de la seua reedició per part d'Edicions del Bullent. Aquest diumenge és també l'aniversari de la presentació a la Casa de la Marquesa de Gandia, una primera i nerviosa xerrada que ens obriria les portes a fer presentacions a llocs emblemàtics com el Centre Excursionista de València i als ajuntaments i cases de cultura de llocs com Barx, Vilallonga, Daimús o Potries.

A un tir de pedra a Potries

Imatge
El passat divendres 25 de maig fórem convidats a un emotiu acte, el 30 aniversari de l'associació cultural Casa Clara de Potries. Dins d'un marc incomparable, una magnífica casona senyorial del XVII i actual casa consistorial, l'associació va celebrar el seu aniversari amb la presència d'una bona representació de socis i amics entre els què ens sentirem ben arropats i als que desitgem moltes més dècades d'activitats i muntanya.

Pa i circ

Imatge
Panem et circenses, pa i jocs de circ; una locució llatina aplicable als governs que proveeixen a les masses d'aliment i entreteniment de baixa qualitat per ocultar fets controvertits. A nivell nacional els nostres polítics ho han aplicat magistralment amb el futbol, Zapatero amb el Mundial i Rajoy demanant a Rouco que rese per l'Eurocopa (per això els perdonarà l’IBI?); a Gandia l'alcalde Torró va optar per una versió més de l’Espanyistan més profunda, els bous, però enguany ha decidit superar-se optant pel circ... literalment. Efectivament, l'última coentor del més ocurrent i improvisador dels alcaldes és recrear batalles de gladiadors amb música, teatre i un ben poc original nom, ‘Maremàgnum’. A canvi no res, una nimietat, desfer el parc Clot de la Mota, arrancar arbres, desmuntar pistes de futbet i bàsquet i llevar espais amb jocs infantils, tot “tonteries” que precisament ens fan tanta falta. Però tot siga per la promoció turística, les festes, els “saraos” i els…

Carrícola, art i natura

Imatge
A les faldes orientals del Benicadell i a pocs kilòmetres d'Atzeneta es troba Carrícola, un menut poble d’uns 87 habitants que, no deixant-se portar per les corrents actuals, ha sabut trobar una sintonia entre ingressos en forma de turisme i respecte al medi ambient envejable; un exemple del que es pot fer per sobreviure sense necessitat de destruir el que ens envolta. Fa temps que aquest poble ha optat per una convivència sostenible amb l'entorn, apostant des dels anys 80 per l'agricultura ecològica. Amb col·laboracions d'entitats com la coordinadora ecològica de la Vall d'Albaida o la Diputació de València, s'han emprés projectes com el de recollida selectiva i reutilització del fem, o de depuració i ús de les aigües mitjançant aiguamolls artificials.

La ruta dels corrals del Mondúver

Imatge
Alguns caminants del segle XXI tenen l'erroni pensament de que les sendes foren construïdes per al seu esplai. Però les sendes les definiren els nostres iaios quan anaven a la muntanya a recollir llenya, espart, fruits, bolets o espàrrecs o a cuidar del bancal, o els iaios dels nostres iaios quan es desplaçaven entre pobles en temps on els vehicles a motor encara no existien, quan anaven a treballar els llauradors, pastors, caçadors, llenyataires, traginers, nevaters, forners, calciners, miners, carboners, pica-pedrers o guardes, quan fugien els emboscats, contrabandistes i roders de la guàrdia civil, i, perquè no, quan acudien a saludar al veïns, a menjar-se la paella del diumenge, o simplement a estirar les cames, tal i com fem nosaltres.

La Serrella per la canal de la Mallada del Llop

Imatge
A través d'un dels accidents geològics més impactants, insòlits i característics del País Valencià, la Canal de la Mallada del Llop, accedirem a la serra de les serres alacantines, la Serrella, un gegantesc anticlinal calcari amb alçades que superen els 1.300 m d’alçada, que s’estén durant 15 quilòmetres de ponent a llevant. Durant el camí recordarem la vida dels antics nevaters de Fageca seguint una ruta abrupta i dura, alhora que fascinant i amb un enorme interès paisatgístic, etnològic i històric, que arrodonirem coronant una de les més alpines de les nostres muntanyes, el Pla de la Casa.

Quan el dimoni no té res a fer...

Imatge
Sempre s'ha dit, quan el dimoni no té res a fer, mata mosques amb el rabo. L'última ocurrència del binomi Arturo Torró - Avelino Mascarell, desprès de la genial idea de construir una carretera que travesse la marjal de Xeresa, és unir les platges de Gandia i Xeraco amb una passarel·la de fusta per als vianants, d'uns 5 quilòmetres de llargària, per damunt de les dunes de la platja de l’Ahuir. Un projecte de 5 milions d'euros que "respectarà al màxim el medi ambient" (sic) destrossant estètica i paisatgísticament una de les últimes platges del Mediterrani, la "joia de la corona", l'únic avantatge competitiu que té Gandia, junt a la marjal que volen dividir, de diferenciar-se de la resta de platges valencianes. Un preludi per a que ens anem acostumant a la transformació que patirà la platja quan siga venuda al “millor postor”.

Liebster Blog Awards

Imatge
Ens acaben de distingir amb una menció molt especial per a nosaltres al molt recomanable bloc Burrera Comprimida, els premis Liebster Blog Awards. Atenció que no és un premi internacional, és una menció, però les mencions també fan molta il·lusió!!!. El "premi" consisteix en un enllaç atorgat per un bloc a altres blocs funcionant com una cadena, i malgrat haver donat la volta al món el seu origen sembla s'ha perdut en el temps, encara que sembla va tenir el seu origen a Alemanya. El blocaire que rep la menció, un baner molt senzill però emotiu, l'ha d'enganxar al seu bloc i premiar cinc més, fer un breu comentari i comunicar el "premi". Tot això amb l'única condició de que tinguen menys de 200 seguidors. La finalitat és donar-nos a conèixer entre nosaltres i oferir al nostre públic enllaços que possiblement no coneguen. Com que ens ha fet molta il·lusió rebre’ls, ens convertirem en improvisats jurats i "premiarem", molt humilment, els seg…

Salvem al Racó del Duc dels vehicles a motor

Imatge
Digueu-me repetitiu, pesat, tiquismiquis o cansí, però de nou vull parlar-vos del greu problema que els vehicles a motor i els visitants incívics estan causant al Racó del Duc: erosió i degradació del terreny, contaminació paisatgística, ambiental i sonora, perill d'incendis o perill d'atropellament i molèsties a les persones, ciclistes i animals. Perquè per una suposada Via Verda hem de tragar el fum i la pols que produeixen els vehicles i anar contínuament vigilant l’esquena per si ens atropella una moto o un quad? Perquè no podem deixar córrer als més menuts sense tindre por a que els atropellen? Perquè hi ha tant d’imbècil solt que quan xafa terra es creu Carlos Sainz o Marc Coma? Quan protegiran la zona, intensament transitada per caminants i ciclistes, com es mereix i la tancaran als vehicles?

Presentació del llibre 'A un tir de pedra' a Daimús

Imatge
Divendres passat, a les 20 de la vesprada, tinguérem el plaer de ser convidats per l’Associació Cultura musera Marge Gros a fer una presentació del llibre 'A un tir de pedra' a la Casa de la Cultura de Daimús, dins dels actes del 400 aniversari de la Carta de Poblament d'aquell municipi. Dins d'un ambient molt distès i proper xerrarem del llibre, del seu bastiment i de la història dels nostres camins; a continuació tinguérem una llarga xerrada de muntanya i patrimoni amb els assistents a l'acte, alguns dels quals ens traslladaren les seues inquietuds respecte als principals problemes mediambientals i patrimonials de les nostres muntanyes, trobant una gran sensibilitat a l’últim gran incendi de la comarca, el de la serra Grossa a Ròtova.

Els picapedrers del Mondúver

Imatge
Laboriosos i primitius marges de pedra, humils corralisses, palaus i casones senyorials, règies esglésies o monumentals catedrals, tots tenen com a denominador comú un ofici tradicional hui dia pràcticament extingit, dur i sacrificat, el del picapedrer. Amb la ruta que vos proposem coneixerem una antiga pedrera de roca calcària on el temps i les picoles ens ha deixat l’empremta dels seus mètodes extractius, de restes dels carreus amb que decoraven les cases i amb una bona mostra de marges i refugis de muntanya bastits amb la tècnica mil·lenària de la pedra en sec. Una saludable i educativa visita a un magnífic museu etnogràfic a l'aire lliure, des del qual com a premi gaudirem d'una de les millors vistes al Mondúver i al mar de tarongers delimitat pel Racó de la Ferradura.

Les dues cares de la muntanya

Imatge
En moltes ocasions  m’he trobat amb gent, amics, familiars, coneguts que m’han preguntat cóm és possible que planifique les meves vacances en fer una llarga caminada o pujar una muntanya amb la motxilla, dormint en una tenda de campanya i menjant quatre llaunes i algunes barretes energètiques… Mai he pogut donar una resposta lo suficientment consolidada i clara per a ells. Les muntanyes, a diferència d’altres llocs, ens transmeten d’una manera o altra un missatge misteriós, un sentiment, una química, una passió, alguna cosa difícil de desxifrar que fan que l’home i la muntanya mantinguen una relació molt intensa, un desbordament d’emocions i un aprenentatge de valors que ens creen un benestar personal.

El Cares

Imatge
La del Cares és, possiblement, la ruta més famosa i transitada d'Espanya, i motius no li falten. Endinsar-se a la gorga del Cares implica accedir a un dels congosts més bells, verticals i increïbles que ens ha regalat la natura, una sinuosa i estretíssima esquerda foradada durant mil·lennis per un riu d'aigües cristal·lines, envoltada de verticals canals que ascendeixen fins a cims que assoleixen els 2.600 metres. L'existència d'una fabulosa i inversemblant obra d'enginyeria civil, realitzada fa quasi un segle, ens permetrà creuar per una senda excavada a la roca mare els alts, verticals i en ocasions extraplomats penya-segats de la “Garganta Divina”, un adjectiu ben merescut per a una ruta on el vertigen se’ns clavarà a l'ànima i la bellesa ens inundarà el cor.

El Maigmó. La ruta dels pous i les Planisses

Imatge
El Maigmó, inconfusible balcó al Mediterrani, símbol de la Foia de Castalla i pulmó d'Alacant, alberga al seu interior, sorprenentment donada la latitud on es troba, la major pineda de la província d'Alacant i una de les millor conservades del País Valencià, un extens mant verdós amb abundants carrascars per on sobrevolen les àguiles i els falcons, igualment interessant per amagar al seu interior un gegantesc museu etnogràfic, cultural i arquitectònic, un espai on destaca la seua magnífica arquitectura de l'aigua, les neveres o pous de neu, els masos i les antigues zones de conreu que tan magníficament ens va narrar el seu veí més il·lustre, Enric Valor.

Les palmeres es moren. D’estupidesa humana?

Imatge
Cada dia que passa assistim a la mort lenta i silenciosa d'un dels elements més representatius i característics del nostre voltant, les palmeres. L'any 1993 al diari Las Provincias ja s'alertava de la possible introducció d'una plaga al País Valencià per la importació de palmeres infectades sense cap control fitosanitari; no es coneixia cap sistema per a eliminar la plaga i era impossible detectar-la a temps, pel que l'única solució possible era detenir la seua introducció. Però ningú va atendre les advertències, les autoritats van girar l'esquena als interessos comercials, i així arribà l'any 1995 i sense adonar-nos un escarabat asiàtic, el Picut Roig, va iniciar la seua silenciosa però efectiva invasió.

El barranc de Malafí i el Pla de Petracos

Imatge
A la fita entre el Comtat i Marina Alta, al bell mig d'un del racons més despoblats de la província d'Alacant, es troba una profunda i espectacular esquerda plena d'història i llegendes de moriscs i bandolers, el barranc de Malafí. Pel seu encaixat i solitari cau rememorarem la desesperada fugida dels últims moriscs rebels al decret d'expulsió del 1609 fins el lloc on serien massacrats pels exèrcits reials en una injusta batalla, la del Pla de Petracos, lloc on coneixerem un conjunt de pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat, principals representats de l'Art Macroesquemàtic del País Valencià.

La llegenda de l'esquirol al país dels conills

Imatge
Des de ben menut m’havia cregut una història que ens contaven a l’escola, segons la qual fa 2.000 anys un esquirol podia recórrer la península, des de Gibraltar fins a Pirineus, d’arbre en arbre i sense necessitat de xafar el sòl. Segons la faula, Espanya era un verger arborat, un infinit paradís vegetal; però què faria hui dia el nostre esquirol? Doncs sembla que no tindria més remei que xafar sòl, ja que la història és falsa, la península mai va ser una superfície boscosa ininterrompuda, i fins i tot hi havia zones menys arborades que en l’actualitat.

Salvem de Torró la marjal de Xeresa!

Imatge
Digueu-me tiquismiquis, maniós o pesat, però jo em pregunte: no ens podrà deixar l'alcalde de Gandia, el popular Arturo Torró, una setmaneta tranquils sense amollar als quatre vents projectes que impliquen atacs mediambientals? No satisfet amb el futur camp de golf a la marjal protegida de Gandia i amb la futura urbanització de l'Auir, una de les últimes platges verges del Mediterrani, ara se’n va fora del terme i arremet contra la veïna marjal de Xeresa, un espai verge protegit per diverses lleis on pretén construir una carretera per a comunicar l'autopista amb les platges de Xeraco, Gandia i la futura “megapijaexclusiva” platja de l'Auir, li agrade o no li agrade a Xeresa.

L'estany de Sant Maurici i les Agulles d'Amitges

Imatge
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és una de les millors manifestacions del glacialisme quaternari de la Península, un lloc on podem afirmar sense dubte que la natura es va lluir creant tota una sèrie de frondosíssims boscos d'avet i pi negre al voltant de torrenteres, cascades, meandres d’alta muntanya, vora 200 llacs i afilats i impossibles cims. Vos proposem una senzilla i popular ruta de muntanya on connectarem els llacs de Sant Maurici i d'Amitges, sempre amb la presència del cim més emblemàtic del Parc, els Encantats.

GR-7 de Fredes a Paüls

Imatge
La ruta que anem a fer recorre dos parcs naturals, el Parc Natural de la Tinença de Benifassà (5.000 ha protegides) al País Valencià, i el Parc Natural dels Ports i reserva natural de les fagedes del Ports, a Catalunya (35.110 ha protegides). Tots dos formen part del massís dels Ports, un conjunt muntanyós de 800 quilòmetres quadrats compartit entre Castelló, Terol i Tarragona. La ruta recorre un tram del GR7 entre el municipi castellonenc de Fredes i el tarraconense de Paüls, una extraordinària travessia pel massís dels Ports, salvatge, exuberant i solitària, llarga (50 quilòmetres) i alhora una miqueta exigent.

El Montgó per Xàbia

Imatge
Si haguérem de triar un qualificatiu ben escaient per al Montgó, un motiu directe i encertat, aquest fóra el de volgut. Rotund, conegut i volgut Montgó. No creiem que hi haja cap altra muntanya valenciana tant visitada com el Montgó i per una tan nombrosa diversitat de gents, dia per dia i al llarg de l’any. Es mire des d’on es mire, el Montgó sempre fa una figura robusta i fantàstica, una estampa ferma i nítida de gran personalitat i atractiu, un perfil subtil, precís, únic i inoblidable”.  Indubtablement, ningú ha definit millor al Montgó que Joan Pellicer amb aquestes paraules.

Salvem de Torró la platja de l'Auir

Imatge
L'alcalde de Gandia, el popular Arturo Torró, ha fet unes declaracions a Ràdio Gandia SER indicant que la platja de l'Auir (Ahuir en castellà), en les seues paraules "la Joya de la Corona de Gandia", "será para el mejor postor”, és a dir, per al millor projecte que es presente per a urbanitzar una de les escasses platges que encara resten verges de la Península i un dels últims cinturons dunars del Mediterrani. Segons les seues paraules, la venda de la platja és "el último cartucho que tiene Gandia" per a salvar el sector turístic. L'últim? És que no han valgut per a res els 200.000 € de la sempre buida platja Chill-out del port, els concerts ruïnosos de Julio Iglesias i Tom Jones, la casposa i lamentable correguda de bous, l’adquisició per 6 milions d'euros d'un ruïnós centre comercial de la platja 24 hores desprès de tancar un centre d'investigació a la mateixa, o els futurs camps de golf de la marjal i de Marxuquera? Està diguent, s…