Els ibons de l'Arriel i de Respomuso (i la pujada al Palas que no va ser)

De vegades, l’alta muntanya no s’imposa tant per la seua alçada com per l’actitud: té aquella superioritat natural dels llocs inaccessibles, que no demanen ser contemplats, sinó obeïts. El nostre objectiu —un d’aquells noms que la cartografia escriu en negreta i que alguns alpinistes es tatuen, literalment o no— era el Palas. Però el Palas, com passa sovint amb aquestes eminències granítiques, no tenia cap intenció de ser pujat. I nosaltres, ben mirat, tampoc teníem cap intenció de pujar-lo si les coses es torçaven més del compte...

El dia comença amb aquella energia desmesurada que acostuma a tenir la gent que s’ha llevat massa d’hora. Una eufòria matinal lleugerament impostada, com si l’ànim volguera dissimular —amb un entusiasme fora mida— que, de fet, ens hauria agradat quedar-nos una estona més entre llençols. A canvi, el bosc, verd i humit, ens rep amb olor de molsa, de fusta remullada i de pluja que encara no ha acabat de caure.

La Sarra

Des del pantà de la Sarra, al fons de la vall de Tena, s’enfila una senda —part del GR-11— que acompanya fidelment el riu Aguas Limpias. El camí és net, ben traçat i molt transitat. Pugem entre avets i blocs de granit entapissats de molsa, en una mena d’escenografia pensada perquè hi passen excursionistes. El riu remuga al costat, amb aquella veu constant i hipnòtica que, en qualsevol altre traçat, et faria passar de llarg sense adonar-te’n. Però aquí no: la traça és clara, les fites hi són, l’aigua marca el ritme. Tot és al seu lloc. No cal pensar-hi gaire —només cal caminar.

Prompte assolim el Pas de l'Onso. I quasi sense adonar-nos-en, superem la drecera de l'Arriel. I després de banyar-nos els peus irremeiablement, guanyem l'esplanada del Plano Cheto, una replana ampla, oberta a ponent i llevant i custodiada per gegants de granit: l'Arriel, les Frondelles i una parella de garmos: el Carnicero i el Pipós. Una cascada perpètua —d’aquelles que semblen haver estat sempre allà— cau des dels ibons de l’Arriel i imposa la seua llei: a partir d’aquí, tot és aigua. Aigua en totes les formes: estancada, corrent, penjant, infiltrada, amagada entre les pedres. 

Powered by Wikiloc

En fregar les parets del Frondella, topem amb una drecera. El camí principal —clar, net, indiscutible— continua cap a la dreta, en direcció al refugi de Respomuso. És la ruta natural, la que segueix tothom, la que convida a caminar sense dubtes. El sender dels ibons de l’Arriel, en canvi, s’esmuny per l’esquerra. No té l’aire decidit de l’altre, però un senyal afirma que és per allà. Ens ho creiem. I, què hi farem, tombem a l’esquerra, encabotinats encara amb la idea de pujar al Palas. Una idea que, com tots els somnis de muntanya, acabarà, malauradament, en una retirada digna. Però això, encara no ho sabem.

La Mallada dels Arriels. A la dreta, l'Arriel

La pujada als Ibons —que en el mapa sembla ordenada, gairebé lògica— pren ben aviat aquell aire difús i contradictori tan propi de les coses de la muntanya. Prompte —o no tant, perquè això de mesurar el temps amb el rellotge a la mà és cosa de gent amb pressa— s’assoleix una ampla esplanada: la Mallada dels Arriels. És un indret ampli, de verd clar i herba escarida, amb l’aire de lloc on els ramats ja no hi passen però els records sí.

El Balaitús ja s'hi albira

Tornem a trobar el barranc de l’Arriel, que fins aleshores havia anat fent la seua —avall, com sempre fan els torrents. Les fites de pedra, tan entusiastes com malicioses, conviden de seguida a creuar el curs d’aigua. Però aneu alerta, que allò és un embolic. Sendes que van, altres que tornen, pedres que semblen camí i camins que semblen pedres.

Amb tot, no hi ha pèrdua possible. La gent, quan es desorienta, diu que tot és molt complicat, però després, ves per on, tots acabem arribant al mateix lloc. I així passa també aquí: totes les dreceres desemboquen al mateix punt: una pedrera desgastada, trencada, incòmoda com un sofà antic.

L'encreuament del camí dels ibons amb el camí de Respomuso

Dalt de tot, una represeta discreta recull les aigües d’un ibon —aquests llacs de nom aragonés i aigua pirinenca—, canalitzat, amb aquell aire burocràtic que tenen els accidents naturals quan l’enginyeria els ha posat la mà a sobre. Una nova sendera ben traçada i margenada, amb tot el posat d’obra pública eficient, arriba des de Respomuso. Nosaltres, amb la tossuderia pròpia de qui no vol fer cas al sentit comú, l’ignorem momentàniament.

Perseguint el so —perquè això sí, el soroll de l’aigua és millor guia que qualsevol GPS— superem un estret on una cascada baixa amb veu de tenor. I just després, com una recompensa merescuda —o com un compromís a mitges—, s’obre davant nostre un nou Ibón, el Baix de l’Arriel. Un llac amb cara i ulls, de bona mida, envoltat de pedres tristes i silenci mineral. Hi fa un aire fred i honest, i el Palas, ben escortat pel Balaitús, se'ns mostra immòbil, contemplant-nos amb la indiferència dels cims que no pensen deixar-se trepitjar.

Superat l’Ibón Baix, el camí, acurat, d'obra, remunta un tossal i, amb aquell esforç mecànic que ja no és entusiasme sinó rutina, assolim un segon estany: l’Ibón Alt de l’Arriel. El paisatge, ara sí, es torna solemne. La superfície de l’aigua, estirada com un llençol acabat de planxar, reflecteix amb precisió fotogràfica els cims veïns. El Palas, a la dreta, continua vigilant sense cap intenció de moure’s. I el pic d'Arrémoulit, o com li vulguen dir els mapes francesos, s’hi endinsa amb elegància.

L'ibon Baix de l'Arriel. Al fons, el Palas

L'ibon Baix de l'Arriel i la seua acurada senda

El Palas, reflectit a l'ibon Alt de l'Arriel

A l'esquerra, l'Arriel, en primer pla, el Pic d'Arrémoulit, i a la dreta, el Palas

El Pic d'Arrémoulit reflectit a l'ibon Alt de l'Arriel

Enmig d’aquest silenci mineral, tot sembla en ordre. Però al cel, que mai no menteix, comencen a passar coses.

Cap al sud, damunt dels cims més baixos, s’hi alça un núvol blanc, perfectament arrodonit, amb aquell aire inofensiu i domèstic dels primers núvols d’una postal d’estiu. Són núvols que recorden els dibuixos dels infants: tous, blancs, amables. Però els qui caminem, i ja en portem unes quantes batalles a l’esquena, sabem que aquests núvols —aparentment simpàtics, d’una blanor gairebé comestible— són, en realitat, el primer símptoma d’un desgavell. En poca estona, es multiplicaran, creixeran, es posaran grisos, i acabaran deixant caure una tempesta amb tota la naturalitat del món, com qui no fa altra cosa. És la manera que té la muntanya de recordar-nos que aquí dalt, la bellesa sempre va lligada a la intempèrie.

Amb tot, recelosos però fidels al vell costum d’anar una mica més enllà del que caldria, decidim allargar fins a la base del Palas. Ja que som aquí, ens diem, i perquè hem pujat tot això, no serem tan ximples de no donar-hi un cop d’ull!

El Palas —potser en diuen així per la pala que corona la seua part superior, una paret que sembla traçada amb escaire— s’alça, però, amb una verticalitat que no convida. És un mur, més que no un cim. Un immens bloc mineral amb formes rectes, feréstegues, imponents. Des d’allà baix, nosaltres, amb la roba suada, el nas vermell i les reserves d’aigua justes, mirem amunt i el Palas ens retorna la pregunta amb tota la seua massa: i vosaltres, què hi feu aquí?

El Palas

Avancem encara uns metres, fins arran de la seua base, com si volguérem negociar. Però no hi ha conversa possible. El cel, que fa estona que parla en veu baixa, comença a fer-se entendre. El núvol blanc, que abans era una simple nota de color, ha convocat la família sencera. S’aixequen ràfegues d’aire, la llum s’aplana i el paisatge pren aquell to metàl·lic i dens que només pot acabar d’una manera. Mitja volta. No hi ha derrota; només una d’aquelles retirades dignes que t’ensenya la muntanya: les que et fan arribar sencer a sopar.

La pluja, que feia estona que s’ho rumiava, finalment cau amb gana. No és una pluja tímida ni d’aquelles que semblen voler-te refrescar: és una pluja decidida, amb intenció. Les gotes cauen malament, segures de si mateixes, com si saberen perfectament que ara són elles qui manen.

Camí de Respomuso. Al fons, el llac amb la seua presa.

Aprofitant el canvi d’humor del cel —i admetent, també, que les nostres pròpies ganes d’exploració han anat minvant— prenem la sendera ben traçada que havíem ignorat una estona abans, la que mena a Respomuso. El camí gira elegantment per sota de les Frondelles, sense pressa, sense fer-nos perdre gaire altura, com qui sap que la bellesa no cal guanyar-la a força de desnivells. És una obra exemplar: una línia margenada amb paciència, d’aquelles que fan pensar en excursionistes amb criteri i pedres col·locades amb el seny dels dies bons. Però no ens enganyem: el seu origen no és pas romàntic. Forma part d’un antic sistema de canalització que recull l’aigua dels ibons i la guia cap a la presa. És una presència discreta, però contundent, d’aquelles obres hidràuliques que no surten a les postals, però que fan funcionar els refugis i les turbines. Una mica de civilització amagada entre el granit i la molsa. La funció precedeix l’estètica —i, tanmateix, quin bon camí!

La mallada de les Frondelles —un nom que sona a herba alta i núvols baixos— queda enrere mentre ens endinsem, pausadament, en el circ de Piedrafita. Aquí el paisatge es torna noble: parets grises, tarteres clares, caires que es fonen amb el cel encapotat. I de sobte, com una revelació entre dues cortines de pluja, apareix el magnífic Ibón de Respomuso. El veiem quiet, amb aquella calma humida dels grans estanys d’alta muntanya. Les gotes hi piquen sense convicció, com si saberen que no el poden inquietar. Al fons, entre la boira i les nuvolades, el refugi espera amb el seu perfil discret, com un hoste que fa anys que viu allà i ja no s’hi fa notar.

Respomuso

El que hui en dia es coneix com a Ibón de Respomuso és, als ulls de l’excursionista modern, un indret seré: aigües fredes i quietes, una església modesta plantada al peu de la presa, un refugi funcional que serveix cerveses i permet carregar el mòbil. Però rere aquesta calma fotogènica, s’amaga una història d’enginyeria, suor, dinamita, emigració, promeses incomplertes i també —per què no dir-ho— d’orgull discret.

La presa de Respomuso es començà a construir a mitjans dels anys cinquanta. Una obra colossal, projectada per Vallarino i Ripio, executada per l’empresa O.C.I.S.A. —propietat del Banco Urquijo, que també era el principal accionista de l’empresa concessionària, Energía e Industrias Aragonesas. Tot quedava, com es veu, en família. El sistema de construcció era per administració: cobraven el cost de l’obra i un 10% de benefici. No cal ser un gran economista per veure que, passe el que passe, s’hi guanya.

Treballaven a l’obra uns cinc-cents homes, vinguts principalment d’Andalusia i Galícia. No hi havia presos polítics, tot i les llegendes. Sí que hi havia homes joves, forçuts, carregats de fam, que acceptaven jornades de deu hores —vuit de fixes i dues d’extres— amb una alegria resignada. S’hi treballava també diumenges i festius, a excepció del 18 de juliol, dia de descans nacional. En dies bons, entre hores extres i primes, es podien arribar a cobrar mil pessetes al mes, un sou elevat per l'època.

Però les condicions eren ferotges. Clima duríssim, barracons de fusta, cuina comuna, i una presència femenina inexistent que, quan es trencava per l’aparició esporàdica d’alguna excursionista, provocava una agitació general. L’obra era una màquina ben greixada: dinamita negra, goma-2, martells perforadors. I mentrestant, al xalet dels enginyers, s’hi dormia amb electricitat gratuïta i, segons es diu, amb vint mantes per cap.

En paral·lel, es construí una ermita —l’única estructura que encara es manté dempeus. La capella de la Verge de les Neus, beneïda pel bisbe de Jaca el 1954, volia donar consol espiritual a uns homes que difícilment podien baixar a Sallent. Els materials pujaven per un telefèric des de La Sarra. Les peces més pesades es lligaven a plataformes de fusta, arrossegades, muntanya amunt, per equips d’obrers que cobraven primes especials segons el temps invertit. L’aprofitament hidràulic era extraordinari: l’aigua de diversos barrancs s'encarrilava mitjançant canalitzacions excavades a mà cap a Respomuso —entre ells, el que hem trescat des dels ibons de l'Arriel—, i d’allí, pel túnel fins a Ibonciecho, a peus del Musales, on el desnivell llançava el flux cap a la central de la Sarra amb una pressió gegantina. 

Respomuso. A l'esquerra, s'hi albira el refugi homònim

Entre els anys 2008 i 2010, per raons ecològiques i paisatgístiques, tot el que quedava d’aquell menut món fou enderrocat: el xalet dels enginyers, les sitges d’àrids, les barraques del personal, la planta de trituració, el telefèric... tot. Només restà l’ermita. La presa de Campoplano, aigües amunt, no es va acabar mai: no calia embassar més aigua.

En l'actualitat només queden records i testimonis. Els fills i nets d’aquells obrers, en blogs i comentaris, parlen dels seus pares amb emoció i respecte. D’homes com José Sarasa, que organitzava diàriament el transport amb cavalleries. D’enginyers com Fernando de Torres, que dormia al xalet. De xics que als estius pujaven a veure els seus pares i feien d'escolans a la capella. I de molts altres, dels quals només queda el nom i la duresa que els esculpí la muntanya.

Respomuso no és, només, una làmina d’aigua quieta en un paisatge d’alta muntanya. És una obra immensa feta amb mitjans rudimentaris, amb mans dures i vides senzilles. És memòria treballada amb dinamita i putxeros. I és, per damunt de tot, un tros de país —amb les seues glòries, els seus silencis, i la seua persistent capacitat d’oblidar.

Sallent de Gàllego