L'Arriel o Garmo Saldiecho

El Pas de l’Os —Paso de l’Onso, en aragonés— és una fondalada estreta, una clivella natural, realment una mena d’esgarrinxada monumental, oberta per una mà que no sabem si era divina o simplement maldestra. Com si la terra haguera rebut una ganivetada de les de debò —res de metàfores bucòliques— i d’aquesta ferida haguera nascut el riu Aguas Limpias, un nom tan precís com optimista: l’aigua és neta com un got nou, i això ja és molt dir en aquests temps en què res no ho és.

La Sarra, a l'hivern. Al fons i a la dreta, enlairat, l'Arriel

Les muntanyes que l’envolten no tenen ni un bri d’interés per la modèstia. A una banda, s’alça l’Arriel, la mola piramidal que domina l’horitzó des de la Sarra: una punxa de pedra, triangular i austera, que a l’estiu es mostra més severa encara, sense la nata blanca que l’hivern hi deixa amb un cert criteri decoratiu. L’Arriel no s’adreça als homes —seria una pretensió ridícula—, sinó que exigeix ser mirat amb respecte, de lluny, com si ja sabera que tard o d’hora algú provarà de pujar-lo per sentir-se millor persona.

A l’altra banda, el Frondella continua amb aquell posat esquerp de les coses que no et volen a prop, i projecta una ombra d’aire fred damunt el gran Balaitús. Aquest últim, com els déus antics, es manté lluny de les nostres misèries i només s’apareix quan li ve de gust, sense donar cap explicació.

Pel mig, quatre cascades que baixen amb una alegria que frega la desconsideració. Són generoses, massa fins i tot: salten roca avall amb aquella despreocupació típica de les forces naturals que, de tan antigues, ja han perdut qualsevol empatia. Us ho dic amb franquesa: si veniu a l’estiu, us mullareu els peus, les cames i, si teniu poca traça, el cap i les idees.

L'Arriel, presidint el riu Aguas Limpias

Els arbres, ara vestits de fulles noves, semblen més optimistes: fan ombra, embelleixen el camí i amaguen la brutor ocasional dels caminants. No són els esquelets resignats de l’hivern, sinó mobles vius que recorden que, per molt severa que siga la muntanya, sempre hi ha un moment per tornar a començar. Com nosaltres, vaja.

I per què en diuen Pas de l’Onso? Doncs perquè, segons expliquen, hi passen els ossos quan baixen d’hivernar. Potser encara n’hi ha algun, amagat, fent veure que és una roca. Ningú no els veu, però tothom els sent, com les coses que ens agrada imaginar, però que no estem mai segurs que existiren. No és fàcil ser os al segle XXI. Tampoc no ho és ser muntanya.

L'Arriel, a les darreries de juny

És curiós. Precisament perquè està envoltat de gegants, l’Arriel el mires, t’hi deixes captivar, però el vas deixant per a més avant. Sempre queda pendent, com una promesa discreta. Vivim en una època que compta cims com qui fa llistes de la compra. Hom col·lecciona tresmils amb una disciplina gairebé comptable, i aquests quasi tresmils —per uns ridículs cent metres— resten a l’ombra, ignorats, aïllats, lliures —afortunadament— de multituds i de la febre classificadora. Potser per això conserven un caràcter més autèntic. Muntanyes sense estridències, que no necessiten proclamar la seua alçada per meréixer respecte.

Hui toca redimir-se: pujar-hi, gaudir-ho i grimpar-ho de valent. I, a més, fer-ho a soles. Ni una ànima a la llunyania: només el silenci i aquella sensació tan saludable d’estar una mica fora del món.

L’accés a l’Arriel naix tan bon punt heu superat la sorollosa cascada del barranc de Soba —aquella mateixa que, amb un entusiasme un punt excessiu, s’esmuny per la roca com si tinguera pressa per arribar al riu Aguas Limpias o Agualempeda. I ho fa just allà on el camí, que fins aleshores s’enlairava en direcció nord, trenca decididament cap a l’est a la recerca del Pas de l’Onso.

Powered by Wikiloc

Estigueu alerta, perquè en no res hi veureu una senda marcada: la senda del collado de Soba, que primer s’enfila sota un espés i idíl·lic bosquetó, la Selva de Soba —un bosc d’aquells que semblen posats expressament per donar bona impressió als caminants— i després remunta un ample replanell cobert d’herba i matolls, un descans provisional abans del pedregar. Perquè no hi ha senda al Pirineu que no comence amable, com si volguera convéncer-vos que serà un passeig, i acabe morint, infal·liblement, en un pedregar infame.

El pic Soba. Al fons, el collado homònim i la cara sud de l'Arriel

Al fons, una carena de cimalls s’estira com un tros de serradura fossilitzada, i d’entre tots destaca, inconfusible, el Soba. Estigueu atents: la senda, prou difusa, travessa el barranc, s’enfila per les faldes del Soba i encara amb decisió el collado de Soba o de Alouste, segons el mapa que consulteu.

Capçalera del barranc de Soba

Des d’ací, l’Arriel encara es fa el desentés, com si tota aquesta comèdia de mapes, sendes i topònims no anara amb ell. Però tard o d’hora —més prompte del que voldríeu— apareixerà, recordant-vos amb aquella punxa severa que no heu vingut a passejar.

La cara sud de l'Arriel, encara no ens mostra les seues armes

Però el pedregar, amb la seua monotonia de pedra solta i passet insegur, dona pas a un sender més clar, que s’enfila amb una certa correcció cap al collado. Ara bé, convé no confiar-s’hi. Aquest collado no és el nostre. El que ens pertoca —per dir-ho d’alguna manera— és el següent: el de l’Arriel, situat just entre aquesta muntanya —que en aquest punt decideix mostrar tota la seua façana més severa i impassible— i l’afilat Petit Arriel, que sembla un ganivet clavat al cel.

El Petit Arriel, el collado de l'Arriel i l'Arriel

A partir d’ací, s’ha acabat el camí amable. Comença el cantalar pur, la pedra aspra, les plaques de neu, que es resisteixen a desaparéixer, i aquella sensació de certa hostilitat que tenen tots els ports al Pirineu quan s’acosten els tres mil metres. No serà una via regalada, aquesta.

A canvi, una vegada coronat el pas, la perspectiva s’obre amb un efecte teatral: el Palas i el Balaitús s’alcen al davant, com dues masses antigues i indiferents a tot, i si hom té un mínim d’esperit, comprén que l’esforç ha estat ben pagat.

El collado de l'Arriel. Al fons, el Balaitús. A la dreta, l'Arriel ens mostra la seua cresta afilada

Davant nostre només resta una mola piramidal, exposada i exigent, que no admet mitges tintes. Ací, caminar no és una opció: s’hi puja grimpant, amb les mans, amb aquella concentració que només desperten les muntanyes que no et perdonen un descuit. Són passos de grau I i II, divertits —sempre que estigues fet al pati i a l’exposició—, que reclamen atenció i un cert respecte. Fins i tot, el cim culmina amb un passet molt exposat —una mena de pas de Mahoma en miniatura— que només admet un equipament mental: pas a pas, respirar i no oblidar-se que la roca té la virtut infal·lible de posar-te a lloc.

La cara nord-oest de l'Arriel i el seu pedregar

I així, sense públic ni aplaudiments, hom arriba al capdamunt i sent, perquè se l’ha guanyat, aquella alegria callada que només entenen els qui pugen muntanyes pel simple plaer i no per completar cap currículum. L’Arriel, als nostres peus, queda com el record d’un dia solitari i net, d’un cim que no necessita medalles ni propaganda per ser digne. Una piràmide modesta que, envoltada de gegants, sap fer-se respectar —i tant!— en silenci.

Cim de l'Arriel. Al fons, l'incomfusible Midi d'Ossue

Al capdamunt de l’Arriel —o del Garmo de Saldiecho, que diuen a la manera aragonesa— s’obre un panorama que sembla un oceà d’ibons. Hi ha els d’Arriel, els d’Arrémoulit, els de Respomuso; un paisatge d’aigua que sembla que no s’acabe mai.

Els ibons d'Arrémoulit, el Palas, el Balaitus i l'ibon de Respomuso.

Però no us enganyeu: quan alces el cap i mires més amunt —perquè, encara que tots els sentits clamen el contrari, no ets al més alt— la presència del Midi, del Palas, i sobretot del Balaitús, és tan contundent que et fiques al lloc sense manies. Aquí, les muntanyes manen, i tu, no. A més, el vent colpeja amb la insistència d’un gos vell que no vol deixar-te tranquil, i el cap només té una cosa en compte: la desgrimpada. Perquè només resta, lentament, anar perdent altura sense perdre respecte, agafant l’instant, vigilant el camí com un gat que baixa del mur. Sense presses, però sense errors.