El bosc del Betato, a la Vall de Tena

 

Tot i que al País Valencià encara ens trobem als finals d'un estiu allargassat --que alce la mà qui no isca encara amb màniga curta al carrer-- la pluja, generosa i fecunda --per fi!--, ha arribat com un avís, una advertència del que vindrà, un últim sospir, esperem, de la calor. 

Però al Pirineu, la tardor és una altra cosa. Allà, els arbres s'han encés com torxes silencioses, desplegant els seus colors amb una majestuositat que només pot ser compresa quan es trepitgen les fulles humides sota els peus, amb aquell cruixir inconfusible. La tardor sempre arriba amb la discreció dels que saben que ja han fet la feina. Les fulles groguegen i cauen com qui es despulla per complaure el temps; els camps queden despullats i els arbres semblen ancians que sospiren. I quan el vent les escampa, sembla que algun pacte antic amb el fred s’ha complert: la tardor mor, i arriba l’hivern amb els seus dits gelats.

A les velles llegendes del Pirineu, hi havia bruixes que es reunien a un bosc de la vall de Tena on, diuen, encara es conserva l’eco d’aquells rituals. El procés més important de la Inquisició espanyola en la seua història va tenir a aquell paratge, al segle XVI. Desenes de dones van ser acusades de pràctiques diabòliques per caça-bruixes sense escrúpols que feien circular pels pobles històries de desaparicions de bestiar i estranys esdeveniments nocturns. L’aïllament, les famílies endogàmiques i una religió plena de restes paganes van acabar creant un terreny perfecte perquè la por i la superstició es convertiren en justícia. Des d'aleshores, hom coneix aquell bosc com el Betato —“vedado”, prohibit.

Quan arriba la tardor, el bosc es transforma. Les fulles que cauen teixeixen catifes daurades i rogenques, i la llum s’esfilagarsa entre les branques com un secret que es vol amagar. Tot esdevé misteriós, encantat: els camins semblen més llargs, els racons més profunds, i l’aire porta un murmuri antic que fa tremolar la imaginació. No estranya que hom veiés bruixes entre els arbres; el bosc mateix sembla haver-se tornat un lloc prohibit on la tardor, com una bruixa elegant, juga amb ombres i llums, i deixa que la màgia i el silenci regnen durant uns dies abans que arribe l’hivern.

Al Betato, cada arbre sembla explicar una història antiga de cicles inacabables, de vida i mort, d'espera i renaixement. Tanmateix, a cada racó les ombres s'allarguen i el vent fred ens recorda que prompte tot quedarà cobert per la neu. Però per ara, la tardor és la reina, i el Betato s'inclina davant d'ella, sabent que aquest és el seu moment. Una lloança a la bellesa efímera d'aquesta estació, que ens regala un espectacle de colors abans de la quietud hivernal.