Mor la tardor a la vall d'Estós

A la fi de la tardor tot queda en suspens; el paisatge aguanta la respiració. Els arbres, cansats de fer-se els valents, deixen quatre fulles penjades com excuses. La llum, curta i tímida, posa un vernís de mel somorta sobre les pedres, els arbres més agosarats i els camins que ja han plegat abans d’hora. L’aire fred s’insinua per les mànigues, amb aquella discreció de les coses que no necessiten demostrar res. Són dies de silencis, d’una calma que sembla treta d’un altre temps. I un, caminant, sent aquest enyor suau —mig gratitud, mig sorpresa— que només apareix quan la tardor, educadíssima, es retira sense fer soroll.

De camí, passem per la cabanya del Tormo, aquella que els Celtas Cortos van cantar, i sentim les parets del Perdigueret al nostre costat, humides encara del record de la cascada de Molseret. El camí es doblega, la roca ens vigila i l’aigua xiuxiueja sota els nostres passos, com si ens explicara el que ja ha vist tantes vegades.

D’una nit per l’altra, la muntanya s’ha posat la jaqueta d’hivern —aquesta manera tan seua de recordar-nos que no som res—, l’aire s’ha endurit i la vall ha agafat aquell to metàl·lic que recorda que la temporada bona s’acaba. Les ombres s’allarguen, l’aigua corre més clara i el vent, que abans només fregava, ara ja comença a mossegar. Tot queda igual —els pins, el riu, el cim— però s’hi ha instal·lat una quietud nova, fina, gairebé imperceptible. La primera advertència del que vindrà.