Les dues cares de la muntanya

En moltes ocasions  m’he trobat amb gent, amics, familiars, coneguts que m’han preguntat cóm és possible que planifique les meves vacances en fer una llarga caminada o pujar una muntanya amb la motxilla, dormint en una tenda de campanya i menjant quatre llaunes i algunes barretes energètiques… Mai he pogut donar una resposta lo suficientment consolidada i clara per a ells. Les muntanyes, a diferència d’altres llocs, ens transmeten d’una manera o altra un missatge misteriós, un sentiment, una química, una passió, alguna cosa difícil de desxifrar que fan que l’home i la muntanya mantinguen una relació molt intensa, un desbordament d’emocions i un aprenentatge de valors que ens creen un benestar personal.

Anar a la muntanya és com una espècie de droga que el fa tornar una i altra vegada, que el fa desitjar que arribe el moment de sortir a la natura i gaudir una vegada més, almenys des del meu sentiment, però a la muntanya també hi han males experiències, hi ha situacions difícils, moments que ens mullen les il·lusions i d’alguna manera ens arranquen eixe benestar. Realment quan sortim a la muntanya, som conscients de les dues cares de la muntanya?

Pica d'Estats

Per als que estimem les muntanyes o espais naturals, és difícil saber la dosi exacta per controlar la nostra ansietat de sortir a l’aventura, és difícil controlar els impulsos que ens espenten a aventurar-nos i a buscar noves experiències. Barrancs, boscos, rius, llacs, muntanyes, camins, parets, coves, històries, llegendes... Explorar, aventurar-se, esforçar-se, pors, dubtes, alegries, amistat, companyerisme, inquietuds, fred, tranquil·litat, pau, experiència… Cadascú viu a la seva manera el contacte amb la muntanya, amb la naturalesa, cadascú busca les seves sensacions, el seu esperit, el seu missatge, en definitiva cadascú busca allò que més li satisfà. Les muntanyes, a diferencia d’altres llocs, ens atreuen, ens atrapen, potser per la tranquil·litat i la soledat en moltes ocasions ens endinsem en elles fugint de l’estrès de la ciutat i del soroll de la multitud, però en ocasions estem tan allunyats de la civilització que qualsevol imprevist, per senzill que siga, es pot convertir en una barrera molt complicada i perillosa de superar.

Pica d'Estats
Aquell dia plovia, no és que plogués molt fort, de sobte parava, després tornava a començar i una altra vegada de nou tornava a parar; aprofitant un clar el grup va decidir que aquest era un bon moment per començar a caminar… -Bé, tampoc és tan llarga l’excursió, ni l’altura era tan important com per posar-se seriosos-, comentava un d’ells…”
Així, començava una excursió teòricament fàcil, assequible en principi per a qualsevol; arribaren al cim, acompanyats sempre d’aquella pluja intermitent, molesta, incòmoda… Però, ja donava igual, estaven dalt i els va envair eixa sensació de plaer, de haver-ho aconseguit… El que no sabien és que el pitjor encara estava per arribar… El final de la pluja va donar pas a una boira que no esperaven, una falta de visibilitat i una desorientació, sota aquell mant blanc que ho cobria tot i no els deixava veure més enllà d’un metre de distancia. Passaren de l’alegria, ràpidament i sense adonar-se, als dubtes, discussions i raonaments que els portaren a enfrontar-se. Les decisions no eren gens fàcils, doncs el camí ja no es veia amb claredat i les diferents bifurcacions feien créixer l’angoixa, el desconcert i el dubte de cap a on era la direcció correcta. Uns van decidir anar cap al que ells consideraven el bon camí, uns altres van preferir tornar enrere a la recerca d’alguna senyal que pogués orientar-los, mentre la resta continuaren la direcció que portaven. En poc de temps, el grup no solament estava dividit, sinó que a més estaven perduts i desorientats per la falta de visibilitat, havien perdut molt de temps discutint i el temps passava, la nit és queia damunt, baixaven les temperatures i el que estava clar és que aquesta nit la tindrien que passar al ras, doncs al subestimar l’excursió no portaven gens de material per passar la nit. Aquella nit era freda i humida i tots, cadascú pel seu costat, la van passar sense pegar ull, tremolant de fred i maleint el menyspreu i la seva sobrevaloració personal cap al medi, la muntanya i l’excursió.

Alps

El que anava a ser una sortida fàcil i divertida, va acabar convertint-se en un infern, aquesta història, afortunadament es fruit de la imaginació, però perfectament podria representar una historia real. Les muntanyes són llocs que requereixen experiència, coneixement, informació; no és suficient amb ser valent i llançar-se a recórrer-les sense estudiar el lloc que anem a visitar o l’activitat que anem a realitzar; i encara així, en moltes ocasions no és suficient.

Alps
En els últims anys, els accidents en muntanya s´han multiplicat de manera considerable i per suposat els rescats també, ací és on naix la polèmica de cobrar-los, també és veritat que és major la quantitat de gent que va a la muntanya. Molta gent ha descobert una passió que tenien amagada, dormida en algun racó del seu interior, esperant al fet que alguna cosa o algú li despertés. Molts som els que la muntanya ens ha obert un nou món, ens ha abordat d’una manera incontrolable, aportant-nos essències i trobant significat a coses que abans ens passaven desapercebudes, però la muntanya també té moments dolents, tristos, desconcertants, moments que no ens els esperem, en ocasions fins i tot ens separen d’amics, de companys, ens mostra el seu costat més fosc, aquest costat que tots odiem, aquest costat que no volem trobar-nos, però que esta latent i ens pot jugar una mala passada…
Potser en viure en una terra d’altures considerades de baixa o mitja muntanya no estem acostumats, afortunadament, a sofrir o tenir esglais tan freqüentment, però accidents hi ha hagut i rescats també. Mai cal baixar la guàrdia, ni subestimar la muntanya com els protagonistes de la nostra historia, hem de intentar saber reconèixer les situacions perilloses i donar la volta abans de que siga tard, no hem d’obstinar-nos a seguir endavant contra tot i tots i hem de fer cas al sentit comú. Sense anar massa lluny, l’1 de desembre del 2010 es va produir un rescat al Mondúver d’uns menors, en el qual va intervenir un helicòpter; el 10 i 11 de setembre del 2011 és va produir un rescat a l’avenc Planxeta (Barx) d’un espeleòleg de la Safor; penseu en els rescats i morts al barranc de l’Infern d’Ebo, i ni cal parlar dels rescats a la cova de l’Autopista...

Pica d'Estats

Però sense cap dubte l’accident que més va commocionar, desconcertar i que a dia de hui continua sent l’accident de més magnitud de tota la Safor, va ser el 14 d’abril del 1979, quan un grup de muntanyers joves, d’entre 20 i 26 anys, tots ells naturals de la comarca i coneixedors del lloc, es desplaçaren a Gredos per a gaudir una vegada més d’allò que tant estimaven, “la muntanya“.
No era la primera vegada que anaven a Gredos, l’any 1974 ja estigueren. Sembla que sortiren de Gandia la vespra de dijous sant el dia 12 d’abril del 1979, però aquesta vegada seria diferent, va ser un any de neus i la muntanya els va atrapar al seu interior, mentre dormien dins dels seus sacs a les seves tendes; la muntanya va estirar el seu braç i els va abraçar amb un mant blanc convertit en allau de grans dimensions, soterrant-los a més de 7 metres de profunditat, fent-los desaparèixer a una zona coneguda com la Canal de la Apretura del Gayalar, al poble de Guisando (Àvila). Els dies posteriors a la desaparició van ser desconcertants, incerts… i naturalment es temia el pitjor. Un gran nombre de forces de la Guàrdia Civil es va desplegar de pobles dels voltants com Arenas de San Pedro o Navarredonda, així com nombrosos muntanyers voluntaris de la zona i un helicòpter. Però davant dels esforços els muntanyers continuaven desapareguts. El diumenge 22 d’abril, el desgel i el bon temps van ser decisius per a les tasques de rescat, permetent l’accés, cap a les 20:30 h de la vesprada i des dels cims de la Mira, al punt de l’accident on van trobar el cos d’un madrileny, Esteban Alteari, que també estava per la zona.



La noticia es seguia amb gran interès a Gandia, ja que havia causat una gran commoció entre els habitants; molts els coneixien i fins i tot el alcalde es va desplaçar al lloc. La inquietud i la tensió dominaven el temps creant un clima desagradable, d’angoixa, i les poques esperances cada vegada anaven agarrant la forma que ningú volia que tinguera. El 23 d’abril de 1979 un del muntanyers voluntaris sembla que va divisar alguna cosa estranya soterrada un parell de metres a la part superior del allau; després de cavar apareixeria una de les tendes de campanya, on trobarien als saforencs congelats dins dels sacs de dormir; més allunyats apareixeria la resta, segurament arrastrats per l’allau. La pitjor de les notícies va ser confirmada.
A Gandia es va rebre la noticia com un pitxer d’aigua freda, com un colp baix; la gent es va bolcar en un emocionant adéu als sis muntanyers en un multitudinari soterrament: Pep Camarena, Maite Vilaplana, Carlos Roman, Juanjo Martínez, Ximo Martínez i Ignacio Hernández. Van ser dels primers en la Safor en obrir amb les seues petjades la traça de la història del muntanyisme saforenc; membres integrants del Centre Excursionista Gandia, contaven en la seva experiència muntanyes com el Mont Blanc, Monte rosa, Monte Perdido, Aneto, Cresta dels Besiberris, Cresta del Benicadell, Collado Coronas, Pica d’Estats, Pico Tempestades, Serra de Bèrnia, així com nombroses escalades al Penyal d’Ifac, al Mascarat, al Penyalba (la solien anomenar com el rocòdrom) o la Penya Roja entre d’altres experiències.

Alps

Com veieu, aquesta relació amb la muntanya ens fa viure-la intensament fins al final, sense saber mai el preu exacte que podem arribar a pagar, però independentment sobre tot, la muntanya ens transmet eixe missatge misteriós que es difícil de desxifrar que parlàvem al principi…


Vull donar les gràcies per la ajuda i documentació que he rebut, desinteressadament, per part de Miguel Cebrián, Jose Casáñez, Rafael Noguera i Celia Noguera.

Les fotografies que acompanyen l'article estan fetes a la Pica d'Estats i al Montblanc.

Comentaris

  1. Mai es pensa en els perills amb que et pots trobar, fins i tot en una eixida senzilla.

    Estaria be que donareu el vostre consell de què caldria duur a la motxila per fer les excursions que decriviu al llibre, tenint en compte que no s'ha de fer nit.

    En primavera jo duc aigua, xubasquero, jersei, calcetins, una navalla, un poc de menjar (entrepà, xocolata i fruits secs), botiqui (tirites i mercromina) i un mòbil que mai te cobertura... i es clar, el llibre. I abans mire previsió del temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A banda d'eixir amb crema solar (jo sóc blanc nuclear), aigua, aigua i aigua. És el meu consell i per experiència, que ja he patit uns quants colps de calor per fer l'aca. Podeu dur la motxilla molt ben carregada, però quan vos quedeu sense aigua a una ruta llarga...

      Elimina
  2. Hi ha gent nova que es a adherit a l'aventura de conèixer els senders de muntanya que són una meravella i crec que és a partir de la sortida del llibre "A un Tir de Pedra" que m'a entrat una mica de responsabilitat i em sembla magnífic ja que jo sóc aficionat de molts anys i he anat al meu lliure albir.
    Crec que el llibre igual que els articles del bloc han catalogat molt bé i amb responsabilitat la ruta i la perillositat i dificultat de la mateixa per seccions.
    Jo personalment considero que he comès molts errors però ara per l'edat que em supera a aquestes aventures sense comparació lògicament m'atenc a les rutes recomanades i ben especificacadas en el Llibre A un tir de Pedra i no m'arrisco en res.
    En una altra afició anterior era la de bussejar i també sortia i realitzava immersions lliures, vaig passar alguna ocasió amb moltes dificultats, me l'he deixat perquè m'ha superat l'afició al muntanyisme calculat.
    Preneu nota com diu l'autor que qualsevol esport de risc cal mesurar-lo.
    Gràcies per la reflexió.

    ResponElimina
  3. Quina colecció més brutal de fotos has penjat, meravelloses!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs espera a que Vicent i David ens pengen l'article del Tour del Montblanc... brutal!!

      Elimina
  4. Una historia muy triste la de los pobres chicos de Gandia, la recuerdo, fue muy sonada y alguno era hijo de gente muy conocida en la población. Un buen homenage para ellos y sus familias. Juanjo

    ResponElimina
  5. Ahora mismo en "Canal nou". Estan contado el salvamento de tres chicos que estaban realizando el descenso del barranco del infierno. Un barranco guapiiiiiiiiiiiisimo, pues lo he recorrido varias veces. Y siempre ha sido una aventura estupenda. Oscar sales guapo en las fotos de ese articulo!!. El tío Chapi tambien!!. Bueno, pues con gota fría puede ser una trampa mortal!!!!!!!. Suerte que esta vez, el final es feliz.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei Juanjo! L'última vegada que anàrem al barranc encara portava aigua de l'anterior barrancà i ens va tocar banyar-nos a aigües estancades :O !!! Recordeu el que diu Juanjo, el barranc és perillosíssim en èpoques de pluja.

      Elimina
  6. Pertany al Club Alpi i estic observant que gràcies a vosaltres es estan fent rutes de senderisme organitzats per diversos clubs o Associacions de tota la Safor. He participat en moltes d'elles i gent que mai havia trepitjat una muntanya s'apunta immediatament i va acompanyat per vostre llibre sant i senya del Senderisme de la Comarca i d'altres llocs que alguns no podem arribar.
    Teniu un tècnic y amic ben qualificat el qual recomana la vostra labor i açò és d'agrair, el Sr. Xavi Ródenas que mereix tota la garantia per a recomanar com ho fa la vostra labor i açò és invidiable.
    Enhorabona pel vostre lliurament.
    Salutacions,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Carles per les teues paraules, ens alegra saber que cada vegada és mes la gent que utilitza el llibre, també que els clubs i associacions estan impulsant més les sortides a la muntanya i aixó fa que la gent conega i respecte més els racons de la nostra comarca. És veritat que en tot projecte existeixen pilars fonamentals perquè es duguen a terme i sens dubte Xavi segueis sent un d´ells al nostre, al que li estem molt agraïts. Salutacions!

      Elimina
  7. Un artículo muy interesante, recuerdo la tragedia de los chicos de Gandia, un varapalo muy grande...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".