24 desembre 2012

La Vall de Núria pel Camí Vell

| Localització: Queralbs, Espanya
La Vall de Núria, malgrat la forta antropització que ha patit, és una espectacular i preciosa foia amagada entre muntanyes que superen els 2.700 metres; un dels racons més insòlits i únics del Pirineu Oriental, antigament només accessible per un antic camí d'origen medieval pel qual els peregrins, travessant densos boscos i espectaculars cascades, ascendien les escarpades gorges del riu fins accedir al santuari de Núria, actualment un complex turístic accessible des del 1931 per un còmode i vertiginós tren cremallera.

De les diferents pujades a Núria anem a realitzar la més clàssica, el Camí Vell de Núria; es tracta d’una exigent ruta de muntanya d’uns 7 quilòmetres, sense cap dificultat tècnica però amb un fort desnivell, al voltant dels 800 m. Malgrat ser una interessant ruta per iniciar-se en l'alta muntanya, donada la comoditat i senyalització del sender, cal comptar amb un cert nivell físic ja que necessitareu entre 2 hores i mitja i 3 hores amb trams trencacames. Però que aquesta circumstància no vos alarme, ja que sempre podeu pujar amb el tren cremallera i baixar pel camí, un recorregut poc físic però tanmateix dur per als genolls. La millor època per a realitzar l’excursió és a finals de primavera, quan pel desgel afloren els brolladors i les cascades per tot arreu, penetrant dins d'un món abrupte i exuberant, ple de colors i acompanyats en tot moment del suggeridor soroll de l’aigua. Per suposat, oblideu-vos d'anar a l'hivern si no teniu material i experiència en hivernals.



Història

Núria antigament era coneguda com el paratge de les Set Valls, una foia on concorrien les valls de Fontalba, Embut, Finestrelles, Elna, Noufonts, Noucreus i Fontnegra, profundament aïllada entre muntanyes i només visitada pels pastors de la zona. Una regió inhòspita on tot va canviar amb l'arribada de sant Gil i la seua imatge de la Verge, una bonica llegenda que ens trasllada a l'any 700 dC. Algunes fonts ens conten que sant Gil era un pescador nascut a Atenes al que una tempesta va arrossegar fins les costes de Girona; com a penitència per haver sobreviscut va començar a caminar i no va parar fins arribar a la Vall de Núria. Altres versions ens parlen d'un sant, també atenès, que després de fundar un monestir a la Provença es va traslladar a Núria per a fer vida d’ermità. Independentment del seu origen, conten que es va instal·lar dins d'una cova amb l’única pertinència d’una creu, afegint al seu patrimoni una imatge de la Mare de Déu que ell mateix va tallar en fusta de noguera, una olla de coure per a cuinar i una campana per a cridar a l'oració als pastors dels voltants, els quals li tenien tanta devoció que el nombraren patró. Conten que quatre anys desprès, temorós de la invasió àrab a la Península, va abandonar aquell paratge soterrant totes les seues possessions. El 1072 Amadeu, un peregrí de Dalmàcia segons unes versions, de Damasc segons altres, per "revelació divina" va acudir a la vall a construir una capella per a la Verge i a buscar els objectes de sant Gil, ocults darrere d’una pedra blanca segons la revelació. Amadeu no va trobar els tresors, però si va construir amb l’ajuda dels pastors un modest temple, complint la seua missió i tornant a casa. El paratge de les Set Valls començaria a ser anomenat “Annuria” o “Anugria”, possiblement referint-se a l’abundància de neu i pastos de la zona. Anys desprès conten que un bou va començar a colpejar insistentment una paret de roca; els pastors estranyats la foradaren i al seu interior trobaren la imatge, l’olla, la creu i la famosa campana. Les peces foren traslladades a la capella de sant Gil, on el 8 de setembre del 1079 seria realitzada la primera missa; la imatge romandria a la capella durant segles davant la impossibilitat de traslladar la imatge a Queralbs, segons la tradició, perquè ni milers d’homes van poder amb el seu pes. L’any 1615 seria construïda l'actual ermita de sant Gil, al mateix lloc on el bou trobaria la imatge.



Així doncs, seguirem les petjades de sant Gil, ascendint una de les valls més ocultes i inaccessibles de la Península, transformada hui dia en un complex turístic massificat malgrat comptar encara amb molt de encant.


L’accés

La ruta s'inicia a Queralbs, un bonic poble del Ripollès amb accés per Ribes de Freser, a peus de la carretera N-152 entre Ripoll i Puigcerdà. Segons el vostre punt d'eixida podeu seguir la C-17 en direcció Vic, feu-vos a la idea de que es troba a uns 120 quilòmetres de Barcelona. Arribats a Ribes seguirem la carretera GIV-6217 uns 7 quilòmetres i buscarem l'estació del tren de cremallera de Queralbs, on deixarem els vehicles. Consulteu a Google el millor trajecte. Altra opció, si vos allotgeu a Ribes, és prendre el cremallera al poble fins Queralbs i comprar també el bitllet de tornada des de Núria, possiblement el viatge en tren més recomanable que ens podem trobar, però informeu-vos primer dels preus i horaris a la seua web, ja que solen tancar un mes a l'any per a realitzar tasques de manteniment.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesVeure en Google Earth| Com arribar-hi


Queralbs (1.236 m)

Inici de ruta des de Queralbs
Deixarem l'estació de Queralbs i la seua magnífica església romànica i ens dirigirem cap al nord-est ascendint per la carretera de Fontalba, amb accés per la plaça del Raig pujant les escales empedrades de Cal Perico. Després d'un parell de corbes arribarem fins l'accés al Camí Vell de Núria, l'antiga ruta dels peregrins que pujaven al santuari, compartida amb el GR-11 i conseqüentment senyalitzada amb les marques roges i blanques.
Passades dues casetes, la Ruira de Dalt i la Ruira de Baix (1.320 m), després de bonics prats la senda remunta els vessants orientals de Fontalba pel bell mig d'un frondós bosc de pi negre (Pinus uncinata), pi roig (Pinus sylvestris), boix (Boxus) i algunes varietats més com l'elegant moixera de guilla (Sorbus aucuparia), el gatsaule (Salix caprea) o el bedoll (Betula pendula), espècies ben adaptades al intens fred de l'hivern que impedeix que espècies com el roure o el freixe cresquen a partir dels 1.500 m, restant a partir d'eixes altituds només el pi negre com a espècie dominant, malgrat trobar-ne a la vall escasses mostres per la forta tala que va patir durant els segles passats per a l'obtenció de llenya.

Camí de Núria

Passarem per la font i el torrent de la Ruira i caminarem paral·lels a la via del cremallera, als peus de la Fontarda; poc a poc el paisatge va tornant-se agrest i rocallós, hàbitat dels relativament abundants cérvols (Cervidae), isards (Rupicapra rupicapra), muflons (Ovis orientalis) i cabres salvatges (Capra pyrenaica) que campen sense depredadors des de que s’extingiren els llop i els óssos, i especialment des de que s'establira l'any 1966 la Reserva Nacional de Caça de Freser-Setcases.



Ens acomiadarem temporalment de la via, endinsant-nos per un ziga-zaga dins d'un frondós bosc durant uns quants metres fins assolir, a la tartera de Corbell, un encreuament. Per l'esquerra el camí es dirigeix cap a Núria pel Roc del Dui passant per l'ermita i font de l'Oratori, per a connectar amb el camí Vell en les immediacions del refugi de Fontalba, a prop del salt del Sastre.

Obviarem la drecera i seguirem pel camí principal, marcat com Núria pel Cremal, acostant-nos poc a poc al Prat del Bac; creuarem la via del Cremallera aprofitant que aquesta penetra dins del túnel d'en Navarro. Des d'aquest punt es divisa amb claredat la central hidroelèctrica de Daió, als peus de les gorgues del riu Freser, un altre accés cap a Núria des de Queralbs. També paga la pena girar-se cap la vertical i espectacular paret del Dent d'en Rossell. Dalt dels nostres caps podem contemplar el espectacular i característic vol del xoriguer (Falco tinnunculus), el quasi extingit i recuperat trencalòs (Gypaetus barbatus) i els inquietants voltors (Torgos tracheliotus), sempre a la pacient recerca d'algun animalet mort o malferit.


Pont del Cremal (1.540 m)

Després de passar l'abric de sant Pau poc a poc ens anirem acostant al riu Núria fins assolir, en menys d'una hora i quart des de Queralbs, el bonic pont de pedra de mig punt del Cremal, d'origen medieval, junt al qual es troba un magnífic gorg. El creuarem i canviarem de vessant. Per la dreta i des del sud-est veurem cóm arriba un sender que prové de la central hidroelèctrica de Daió, la primera central del riu Freser, construïda l'any 1907 i amb accés des de Queralbs por la carretera de la Farga.

Pont del Cremal

Eixint del pont

Ens trobem al inici de les gorgues del Núria, un tram espectacular i estret on les aigües del riu travessen esquerdes i gorgues erosionades a la dura roca per antigues llengües glacials, i descendeixen fins assolir la vall del Freser, riu que desemboca al Ter a Ripoll. A les zones rocalloses i humides vora riu es troba l'hàbitat de les gracioses marmotes (Marmota marmota) i el seu característic xiulit amb el qual s'alerten quan ens acostem.
Ens acomiadarem de la vora del riu, on trobarem un bon nombre d'exemplars d'oreneta cuablanca (Delichon urbica) i de merla d'aigua (Cinclus cinclus), i caminarem pel vessant occidental del Cingle del Boc, als peus de les tortuoses i abruptes Roques de Totlomón. Passarem per l'abric de Sant Rafael, i mentre a l'altra banda el nostre infatigable company de viatge desapareix dins del túnel de Cremal o de Fenech, nosaltres començarem una nova ascensió per una senda en ziga-zaga, empedrada en ocasions, fins un replanell delimitat per una barana de pedra, on gaudirem del bonic salt del Sastre (1.675 m).
Des d'aquest punt i baix les cascades de la torrentera de Foltalba veurem passar, desafiant la gravetat, el Cremallera.




Salt de la Cua de Cavall (1.750 m)

Ens uns 45' des del pont passarem per un abric-refugi, la balma de Sant Pere (1.780m.), des d'on s'aprecia l'espectacular salt de la Cua de Cavall o salt de l'Aigua, el més cridaner de tot el trajecte.

En escassos 20' i als peus del refugi de les Pedrisses arribarem al Pla de Sellent (1.780 m), on passarem per baix del pont del cremallera per un pontet de fusta. Aprofitarem de bona gana un bon tram pla amb vistes al túnel de Fontnegra, ja que prompte un sender empedrat començarà a prendre una bona costera, possiblement la més forta del trajecte. Veurem a la nostra dreta el túnel de ferro del “Poste Tort” mentre arribem a unes escales, últim pas abans d'arribar a la Creu d'en Riba (1.985 m). Segons la tradició, la creu d’en Riba o d’en Gil es va construir per a substituir un antic menhir de pedra blanca molt venerat en l’antiguitat, com veurem a continuació.
Ens trobem a un estratègic mirador des d'on veurem sobtadament tota la vall de Núria, el santuari i l'estació del tren als peus de l'artificial però no per això menys bonic estany de Núria.

Túnel del Poste Tort


Núria (1.960 m)

Davant nostre s’obri una increïble panoràmica de la Vall de Núria envoltada per una semicircular carena muntanyenca que supera els 2.700 m, on destaca el Puigmal (2.910 m); Núria apareix com una gran i ampla foia on conflueixen les valls de Finestrelles i Coma de l'Embut per l'oest, la d'Eina pel nord i les Molleres per l'est, antigues valls glacials per on descendien les glaceres quaternàries foradant la vall i descendint per les gorges del riu, polint i erosionant l'espectacular entorn per on hem pujat aproximadament fins els 1.200 m, a prop de Queralbs.

Creu d'en Riba i Núria

Malgrat trobar-nos vora els 2.000 m, encara ens trobarem envoltats de densos boscos de pi negre (Pinus uncinata), una de les espècies més significatives de l'estatge subalpí on ens trobem, una conífera notablement ben adaptada a la cruesa de l'hivern, a les fortes nevades i sobre tot a l'exposició al vent, fet pel qual trobarem pins doblats i modelats seguint capritxoses formes. Més enllà del santuari tendeixen a desaparèixer, les majestuoses muntanyes que tanquen la vall com l'imponent Roc de la Malé o la coma d'Eina apareixen desproveïdes d'arbres, situació normal per l'intens fred i per trobar-se cobertes de neu durant molt mesos. El pi negre es veu substituït, al retirar-se les neus, per verdes i esponjoses praderies alpines, hàbitat de les gramínies i les ciperàcies i de vistoses i aparentment delicades flors, un món de color i bellesa que anirà canviant als grocs i marrons de la tardor fins que tornen a ser cobertes per la neu.

La Vall de Núria
La vall a l'estiu
L'estant a l'estiu

Al bell mig de la vall trobem un centre turístic singular, un complex que, malgrat trobar-se prou en equilibri amb el seu entorn natural, trenca molt la visió del paratge; realment després d'ascendir per una vall tan inhòspita i aïllada costa digerir trobar-te davant d'un espai tan humanitzat, molt lluny d'aquella modesta capella que els pastors construïren en honor a sant Gil i de l'alberg de pelegrins, segons consta a una butlla de l'any 1162 del papa Alexandre III, que parla d'una “Domus Hospitalis S Mariae de Annúria”, justificada per la ruta transpirinenca que creuava l'indret de les Set Valls.

Santuari i complex de Núria

Al cor del santuari es troba una església de l'any 1911, un edifici funcional que substituiria l'antiga capella, enderrocada el 1428 per un terratrèmol i reconstruïda el 1449 i el 1648. A la moderna i sòbria façana destaca un carrilló amb huit campanes, cadascuna d'elles amb un nom i una nota en l'escala musical: Núria (do), sant Gil (re), sant Amadeu (mi), santa Joana (fa), sant Jaume (sol), sant Miquel (la), santa Anna (si) i santa Clara (do).

Verge de Núria
Al interior del santuari, a banda d'una capella barroca del 1642 on destaca el seu magnífic retaule, es troben els símbols de Núria i sant Gil: la creu del segle XV, l'olla i la campana del XVII. L'altre element representatiu és la famosa talla de fusta romànica de la Mare de Déu de Núria, atribuïda a sant Gil segons la tradició malgrat estar datada en uns quants segles desprès, a finals del segle XII. Curiosament, de la mateixa època corresponen nombroses troballes “miraculoses“ de imatges de verges, totes d’estil romànic, com les de Meritxell (Andorra), Claustre (Solsona) o Tura (Olot). Hi ha la hipòtesi de que l’església va amagar eixes imatges forçant a que foren trobades pels veïns i les associaren a milacres o a antigues llegendes de santons, com va ser el cas de Núria. Aquestes troballes “evangelitzadores” marcaren un abans i un després en la moral i religiositat de la gent d’aquestes terres i en la seua relació de submissió amb l’església. Encara que hui dia conserva perfectament la seua policromia, fins la seua restauració la imatge comptava amb un color molt fosc producte de la humitat, el temps i el fum dels ciris, circumstància que li va atorgar el nom de Moreneta del Pirineu. La imatge és la patrona del Pirineu català i de la diòcesi d'Urgell juntament amb sant Ermengol.

Verge de Núria a l'ermita
El santuari de la Verge de Núria és un lloc de pelegrinatge de catòlics de tot el mon i, curiosament, de parelles que busquen descendència. Tot prové d’una antiga tradició precristiana segons la qual a la vall hi havia un antic menhir de pedra blanca, on les dones fregaven el cos per a garantir la seua fertilitat. Amb l'arribada de la cristiandat la pedra va ser substituïda per la creu de Riba o de sant Gil, utilitzada com altar. Però la gran afluència de parelles sense descendència va obligar a protegir la pedra amb un tancat, naixent el costum de ficar el cap dins l'olla mentre la parella tocava la campana de sant Gil tantes vegades com fills desitjara, a més de pregar a la verge a la propera ermita; conta la tradició que si el ritual té èxit, hi ha que batejar el fill amb el nom de Gil o Núria. És habitual la visita de parelles que tornen per segona vegada al santuari a donar gràcies a la Verge per la descendència que finalment aconseguiren.
Per a la resta de gent sense necessitats reproductives, si claven el cap a l'olla i toquen la campana restaran protegits de mal del caps i de tempestes de per vida!.

Font vora l'estany

Junt l'església hi ha dues prolongacions, construccions de inicia del XX corresponents a les antigues cases de peregrins: a l'est hi ha les cases de sant Justí i sant Josep, on hi ha un hotel, i a l'oest les cases de sant Antoni amb prolongació per la casa de sant Gil, on hi ha uns restaurants. Darrere d'aquest complex hi ha adossat un edifici de serveis. I és que a banda de les nombroses connotacions religioses del santuari, al voltant del mateix hi ha tot un complex dedicat al turisme familiar amb pistes d’esquí, càmping, alberg, així com tota una mena de possibilitats lúdiques com els passeigs a cavall o en barca pel llac, tir a l'arc o parcs infantils. Com a curiositat, a l'habitació 202 de l'hotel del santuari es va redactar el primer Estatut d'Autonomia de Catalunya l'any 1931, el conegut "Estatut de Núria", ratificat i aprovat per les Corts el 9 de setembre del 1932.

Ermita de sant Gil

Font del Dr. Bassols
Al vessant oest de l'estany hi ha, envoltada per les fonts del doctor Tarrés i del doctor Bassols, l'ermita de sant Gil, construïda l'any 1615 i restaurada els anys 1951 i 1999. Al interior de l'ermita hi ha una capella on és costum introduir paperets de colors amb desitjos, principalment els de les parelles que, buscant descendència, venen de completar el ritual de l'olla i la campana de sant Gil. Al proper camí de la Coma del Clot hi ha un Viacrucis catalogat de monumental amb 14 estacions, iniciat el 1915 i finalitzat l'any 1963. Al cim de la Coma del Clot, punt terminal, hi ha un crist de gran vàlua artística i religiosa.
 
Des de Núria es troba l'accés, només per a senderistes experimentats, al Puigmal (2.913 m), cim fronterer amb França i muntanya emblemàtica dels catalans junt a la Pica d'Estats. Al cim del Puigmal, junt la típica senyera, hi ha els símbols de sant Gil: l'olla, la creu i la campana. També hi ha rutes que ascendeixen les muntanyes que envolten la foia com el Noufonts (2.861 m), el Noucreus (2.799 m), el Finestrelles (2.829 m) o el Torreneules (2.711 m).

Tornant a la Creu d'en Riba

Podem tornar per on hem vingut, però donat que dalt és inevitable perdre prou el temps fent un passeig per l’estany, visitant les instal·lacions o l'ermita, vos recomane haver comprat uns bitllets de tornada i baixar amb el Cremallera, una bona experiència d'uns 20' per un dels projectes d'enginyeria més espectaculars del Pirineu.



Una altra opció és descendir pel camí de Pedrisses, que passant pel refugi de Coma de Vaca assoleix la central elèctrica de Daió, situada a escassa distància per carretera de Queralbs i de la que ja en parlarem en una altra ocasió.



Esquema de temps

Queralbs (1.236 m) - Pont del Cremal (1.540 m): 1h 15'
Pont del Cremal (1.540 m) - Salt de la Cua de Cavall (1.750 m): 45'
Salt de la Cua de Cavall (1.750 m) - Pla de Sellent (1.780 m): 20'
Pla de Sellent (1.780 m) - Creu d'en Riba (1.985 m): 25'
Creu d'en Riba (1.985 m) - Santuari de Núria (1.960 m): 10'
Total: 2h 55'


Llegendes: la Fossa del Gegant

Cap al nord-est de Núria es troba una muntanya amb un curiós nom, la Fossa del Gegant, un topònim que amaga al seu interior una bonica llegenda del mític cavaller Rotllan, Rotllà o Rotlà, un gran gegant que lluità per terres catalanes contra els sarraïns, arribant les seues aventures fins al sud del País Valencià, al Puigcampana. El mite de Rotllan és una deformació del famós Roland o Rotllan, protagonista de la Chanson de Roland, nebot de Carlemany. Conta la llegenda que les forces musulmanes que envaïren Pirineus el segle VIII, comandades per un gegant de nom Ferragut, toparen amb les forces catalanes de Rotllan als llacs de Carançà, al nord de Núria. Per evitar la batalla dels exèrcits, els dos Ferragut i Rotllan decidiren lluitar un contra l’altre per a decidir qui es quedaria amb les terres. Conten que lluitaren durant set dies seguits sense que cap contrincant demostrara més possibilitats que l’altre. Mentre que Rotllan tenia com a punt feble la planta dels peus, que les protegia amb soles de ferro, el gegant tenia feble la panxa, que la protegia amb una pedra plana envoltada per una faixa. Diuen que de tant lluitar acabarien fent amistat, xerrant i sopant junts per la nit. No se sap com, Rotllan va descobrir el punt feble del gegant, i quan aquest dormia li va llevar la pedra de la faixa i la va tirar per la muntanya. A l'endemà el gegant no va trobar la pedra però confiat no es va preocupar, fet que aprofitaria Rotllan per a matar-lo. El gegant va ser soterrat dins d'una cova tapiada per una roca megalítica a una muntanya al sud dels llacs, fet pel qual seria anomenada la Fossa del Gegant. Sembla que a la muntanya, més a prop de la Coma de Vaca, es va trobar una construcció megalítica de tipus funerari on conten es va trobar un esquelet (possiblement del Neolític?), encara que la imaginació popular l’atribuiria a l'èpica lluita de Rotllan. La llegenda diu que no ha quedat res de la tomba, ja que va ser destruïda per uns pastors de Setcases cercant un mític tresor de Ferragut.

Segons una altra antiga llegenda, al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido el nostre cavaller va obrir la famosa Bretxa de Rotllan mentre intentava destruir la seva espasa, Durandal, colpint-la contra la roca al final de la batalla de Roncesvalls per a evitar que caiguera en mans dels sarraïns.


El Cremallera de Núria

Cremallera de Núria

Inici tram cremallera. Foto: A.M.Hurrell
El Cremallera de Núria és una de les icones més característiques de la vall i de la comarca del Ripollès. El 1924, davant la necessitat de construir una carretera o funicular que pujara a Núria, l’empresa Ferrocarriles de Montaña a Grandes Pendientes (FMGP) va presentar un projecte, aprovat el 1926 pel Govern, per a la construcció d'una línia de ferrocarril de Ribes de Freser a Núria. El 24 de maig del 1928 s'iniciarien les obres del ferrocarril, sent finalitzades el 22 de març del 1931. El trenet de Núria durant molt de temps seria l'únic cremallera d'Espanya, donat que durant dècades el de Montserrat va estar tancat per un accident. El 1982, davant les dificultats econòmiques de la propietària, la línia seria integrada dins dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
El recorregut, de 12.5 quilòmetres, utilitza una via d'ample mètric (1.000 mm) i supera un desnivell de 1.059 metres. Els primers 5.5 quilòmetres funcionen mitjançant el sistema de rails tradicional, i la resta com un tren cremallera central de sistema Abt, que supera una rampa màxima del 15%. Els trens cremalleres comptem entre les rodes de la locomotora d’un engranatge dentat, doble en el sistema Abt, que s’acobla a un tercer rail de la via com si de la cremallera d’un pantaló es tractés.  Aquesta disposició permet que puga ser utilitzat en zones de grans pendents, en les quals el funcionament per adherència entre carrils i rodes seria impossible.

Detall del mecanisme de tracció del tren cremallera. Foto: Pere Guiu

El trajecte té quatre estacions i un baixador. Les estacions són Ribes-Enllaç, Ribes-Vila, Queralbs, i Núria. El baixador és Rialb, entre Ribes de Freser i Queralbs, funciona com a parada facultativa i va ser construït per a compensar la cessió de les terres per part de l'antic propietari. Si pugem a peu des de Queralbs no podrem conèixer el viaducte de Tosses, una genuïna obra d'enginyeria civil amb 12 arcs i 145 metres de longitud.

A l’estació de Ribes vos recomane visitar un interessant museu amb les locomotores i vagons que han format part de la línia al llarg de la seua història.

Museu de l'estació de Ribes
Cremallera de Núria. Font: Vikipèdia

6 comentaris:

  1. Qué bonito, he ido a Nuria a esquiar pero subiendo por el cremallera, no conocía esta ruta que me parece preciosa. ¿Es muy dura?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una miqueta dura si que és, són 800 m de desnivell i hi ha algun tram molt costerut, dificultat 0 però sues amb gana

      Elimina
  2. Com sempre, una bona ruta acompanyada amb la seua història
    Salutacions

    ResponElimina
  3. "El Valle de Nuria, antiguamente sólo accesible por un antiguo camino de origen medieval por el que los peregrinos, atravesando densos bosques y espectaculares cascadas, ascendían las escarpadas gargantas del río hasta acceder al santuario de Núria".
    Es un artículo muy bien elaborado y como de costumbre sabeis introducir con acierto lo que es el trayecto de la ruta con su historia y ésto es de agradecer.
    Ahora, tengo que realzar las azañas de nuestros antepasados como se indica al principio del artículo que eran capaces de hacer ésta ruta por una devoción de peregrino, sin los adelantos en equipamiento que tenemos ahora y ésto indica que el esfuerzo humano va menguando a medida que la tegnología va aumentando.
    Enhorabuena por el artículo.

    ResponElimina
  4. Buscant documentació per una sortida a Núria, he trobat la teva web: una felicitació pel teu treball de documentació . Fer un esment a la referència al Puigmal ("per senderistes experimentats"). En efecte, la seva imatge amable i l'absència total de dificultats fan que molta gent que puja amb el Cremallera, vestits de ciutat a l'estiu, tingui la imprudent idea de pujar el Puigmal.
    Com que és Alta Muntanya (2900m.), els canvis de temperatura són importants i increïblement ràpids, no són inhabituals temperatures negatives al mes de juliol. Hom pot veure famílies amb un simple jersei prim en aquestes condicions. No cal dir que és una autèntica temeritat.
    Felicitats una altra vegada, molt bon treball

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels comentaris, efectivament la massificació que pateix Núria pot conduir a que gent sense cap experiència intente ascensions com la del Puigmal on cal comptar amb experiència, especialment com comentes pels canvis bruscs de temperatura i oratge a l'alta muntanya. Aneu amb comte!

      Elimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse