L'estany de Sant Maurici i les Agulles d'Amitges

Els Encantats, Estany de Sant Maurici
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és una de les millors manifestacions del glacialisme quaternari de la Península, un lloc on podem afirmar sense dubte que la natura es va lluir creant tota una sèrie de frondosíssims boscos d'avet i pi negre al voltant de torrenteres, cascades, meandres d’alta muntanya, vora 200 llacs i afilats i impossibles cims. Vos proposem una senzilla i popular ruta de muntanya on connectarem els llacs de Sant Maurici i d'Amitges, sempre amb la presència del cim més emblemàtic del Parc, els Encantats.

Els Encantats, Estany de Sant Maurici
Els Encantats
El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici va ser creat el 21 d'octubre del 1955 amb una extensió inicial de 9.851 hectàrees, constituint el quint Parc Nacional d'Espanya i el segon de Pirineus després del d'Ordesa. Anys desprès l'espai gaudiria de successives ampliacions de l’àrea protegida fins assolir les actuals 14.119 ha. El Parc es troba a la zona central dels Pirineus, a la província de Lleida i repartit entre les comarques de l'Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i la Vall d'Aran. Dominat per la geografia d'alta muntanya per trobar-se principalment entre els 1.200 i els 3029 metres, presenta dues zones diferenciades que corresponen als dos municipis on es troba la zona interna del Parc íntegrament: Boí i Espot. A Boí es troba la vall riu Sant Nicolau, on entre aquest i el llac Llong es formen uns curiosíssims meandres que atorguen al conjunt el nom d'Aigüestortes. Al vessant d'Espot, punt que anem a visitar en aquesta ocasió, es troba la vall del riu Escrita i el llac de Sant Maurici, als peus d'un dels cims més famosos de tot el Pirineu: els Encantats. Envoltant el Parc es troba la zona perifèrica, on hi ha magnífics racons com el bosc de la Mata de València d'Aneu, les valls de Gerber i Cabanes o els circs de Colomers i Saboredo.

L'aigua, l'element més present al Parc
A l’obrir un mapa de la zona ràpidament ens cridarà l’atenció la presència de centenars de taques blaves per tot arreu, demostrant-nos qui és el vertader protagonista del Parc, l'aigua. Ens trobem davant la major concentració de llacs o estanys del Pirineu, al voltant de 200, la major part d’ells envoltats de frondosíssims boscos de pi negre (Pinus uncinata), avet (Abies alba), pi roig (Pinus sylvestris), bedoll (Betula pendula) i faig (Fagus sylvatica).

El Parc Nacional ens ofereix una gran varietat d'excursions. Entre totes destaca la famosa cursa “Carros de Foc”, una dura ruta circular que recorre tots els refugis guardats de la zona, que malgrat en la versió competitiva pot completar-se en menys de 24 hores, normalment es realitza en 4 o 5 dies. Nosaltres anem a realitzar l'itinerari més clàssic, Sant Maurici-Amitges, una ruta que ens permetrà recórrer una sèrie de valls en forma d'U, una magnífica mostra didàctica de com funciona l'acció erosiva durant milions d'anys dels glacials del Quaternari, mentre superem la conca alta del riu Escrita visitant les espectaculars zones lacustres de Sant Maurici, Ratera i Amitges.

Espot
Pont romànic d'Espot

Passarel·la d'accés a Sant Maurici
La primera part de la ruta, fins a l'estany de Sant Maurici, és molt senzilla i apta per a qualsevol tipus de persona i condició física; davant nostre hi ha uns 3.5 quilòmetres amb poc desnivell que superarem en poc més d’una hora d'agradós caminar. Ascendir fins l'estany de Ratera i el mirador només implica una menuda costera però continua sent una ruta molt senzilla i recomanable, però assolir el refugi d'Amitges ja implica endinsar-nos en zona d’alta muntanya, sense cap dificultat tècnica però no apta per a gent poc entrenada o sense experiència. Per a fer la ruta completa heu de comptar amb unes 6 hores entre l’anada i la tornada.

Per anar al Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici cal arribar a Espot per la carretera C-13 que, des de Lleida, arriba directament al poble. Des d'Espot seguirem la carretera de Sant Maurici fins l'aparcament del Prat de Pierró (1.620 m), accés natural a Sant Maurici-Amitges i lloc on hi ha un punt de control amb guardes i cal deixarem els vehicles (aneu ben prompte, o vos tocarà aparcar a Espot i pujar amb taxi).


Mapa detallat, perfil i estadístiquesVeure en Google Earth| Com arribar-hi

Des del Prat de Pierró seguirem la ruta de l'Isard, molt ben senyalitzada i condicionada durant aproximadament mig quilòmetre amb una passarel·la de fusta. Ens pot semblar un mètode molt invasiu, però garanteix un bon passeig a gent amb mobilitat reduïda i evita el deteriorament del bosc pel massiu pas de turistes que suporta la zona any rere any. Creuarem pel bell mig d'un preciós i tancat bosc d'avets (Abies alba), al voltant del qual destaquen taques de roure martinenc (Quercus pubescens) i de l'omnipresent faig (Fagus sylvatica), una zona que presenta grans extensions de pi roig (Pinus sylvestris), una espècie que normalment ocuparia les zones més seques i desfavorables però que ha segut substituïda per l'home, fet remarcable al trobar-nos a prop d'Espot.

Als 15' travessarem el riu Escrita pel rústic pontet de fusta de la Gorga. Per les sorolloses aigües del riu nada la truita comú (Salmo trutta), compartint l'espai amb altres espècies piscícoles al·lòctones que van ser alliberades anys enrere pels pescadors. La gran espessor del bosc comença a minvar, trobant algunes clarianes pel camí on podem trobar-nos amb cavalls pasturant.

Pel vessant esquerra del riu Escrita connectarem amb el GR-11, un sender de gran recorregut que recorre els Pirineus per la seva vessant sud, des del Cantàbric fins a la Mediterrània durant 378 km. Ens dirigirem a una zona de prats des d'on començarem a divisar els Encantats (2.748 m), una magnífica mola formada, com la resta de Pirineus, durant l'Era Primària baix la mar fins que s'aixecarien durant l'orogènia alpina, a l'Era Terciària.

Els Encantats, Estany de Sant Maurici
Camí dels Encantats

Ermita de Sant Maurici
El camí comença a prendre certa costera i discorre per trams amb passarel·les de fusta. A l'ombra del frondós bosc de Matet assolirem la pista forestal que puja des d'Espot. Junt al riu veurem el pont de Pallers, per on ens podrem desviar temporalment per a visitar la cabana de Pallers, al interior de la qual hi ha una exposició dedicada al bosc pirinenc i a les explotacions forestals realitzades al mateix. Tornarem a creuar el pont i seguirem en direcció oest per la vereda de Sant Maurici, travessant un altre bosc fins arribar a l'ermita de Sant Maurici (1.841 m alt). Ens trobem davant d’una moderna construcció del segle XX que trenca completament amb l'exemple típic d'ermita dels voltants, no oblideu que, sense anar molt lluny, la propera vall de Boí compta amb el conjunt monumental d'art romànic més important del Pirineu i un dels millors d'Europa, declarat Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Visitarem la propera font i obviarem un ramal del camí que per l'esquerra es dirigeix al proper refugi d'Ernest Mallafré i al Portarró d’Espot, des d'on es pot divisar la capçalera de la bellíssima vall de Sant Nicolau. De totes formes anoteu-vos el camí mentalment, si decidiu fer la volta circular a l’estany tornareu per ací.

Estany de Sant Maurici
Estany de Sant Maurici

Una última i suau pujada ens deixarà a l'estany de Sant Maurici (1.910 m), possiblement el llac més famós i un dels més bonics del Pirineu, molt espectacular a l'estar envoltat per un frondós i infranquejable bosc de pi negre i per un cinturó de muntanyes que es reflecteix a les seues aigües. Gràcies al clima rigorós, la inaccessibilitat i la falta de mitjans tècnics les valls romangueren molt aïllades durant segles, afavorint una magnífica conservació de la zona. Però el turisme i l'aprofitament hídric de les aigües dels rius durant els últims 50 anys generaren una pressió tan forta al territori que arribaren a transformar-lo en un lloc molt antropitzat, especialment el tram entre el pàrquing i Sant Maurici. Eixa antropització és molt present al vessant sud-est del llac, on al pujar haurem vist les parets d'una presa, una infraestructura molt present a altres zones del Pirineu i especialment a la Vall d'Aran, totes construïdes en els anys 50 del segle passat, quan hi havia un dictador baixet que sembla no tenia altra feina que inaugurar pantans. Dins del Parc no hi ha cap central hidroelèctrica, encara que mitjançant canalitzacions soterrades les aigües de l'estany són utilitzades a la central d'Espot per a produir fins a 54 megawatts per hora. La presa va augmentar la mida i capacitat de l'estany, que actualment compta amb uns 900 metres de llarg per uns 200 d'amplària i un volum estimat d'uns 2.6 hectòmetres cúbics.

Roca de l'Estany, Sant Maurici
Roca de l'Estany (2.507 m)

Davant nostre s'obri una cridanera vall amb forma d'U farcida d'estanys i envoltada de pics esmolats, crestes vertiginoses i belles cascades, record de l'acció erosiva fa uns 50.000 anys de les últimes glaceres quaternàries que van cobrir aquestes muntanyes i les van impregnar del seu valuosíssim caràcter geològic. L'acció dels glacials durant milers d'anys provocaren, o per sobreexcavació del substrat rocallós (els “llacs de circ" d’aigües blaves) o per la generació de barreres de roques per deposició de les antigues morrenes o por enfonsaments, l'existència dels 200 estanys que hi ha al Parc, encara que només 150 d'ells són considerats llacs pròpiament. Cap al sud, s'alça una piramidal muntanya, la Roca de l'Estany (2.507 m), darrere de la qual destaca l'Agulla del Portarró (2.674), una descomunal mola als peus de la qual es troba una nova sèrie d'estanys com els Negre i els de Subenuix. Però inevitablement la vista es dirigirà cap al símbol del Parc Nacional i una de les muntanyes més belles de la Península, els Encantats, una espectacular muntanya coronada per dues agulles, el Petit Encantat (2.734 m) al nord-est i el Gran Encantat (2.748 m) al sud, separades per una bretxa o enforcadura a 2.624 m d’alçada.

Els Encantats, Estany de Sant Maurici
Els Encantats amb Sant Maurici gelat als seus peus

Malgrat trobar-nos envoltats de roques granítiques, els Encantats estan formats per pissarres plegades i roca calcària, uns materials més febles que han donat lloc al naixement de les agulles. No obstant això, hi ha una versió més romàntica segons la qual les agulles són les restes de dos caçadors petrificats per un llamp (junt el seu gos) que fugiren de l'ermita de Sant Maurici per a ser els primers en batre l'isard, i al burlar-se dels romers que encara estaven a missa foren maleïts per a sempre. Com vos he comentat abans, el llac de Sant Maurici és un dels indrets més visitats del Pirineu, un espai que suporta un nombre desmesurat de visites, al voltant d'uns 350.000 per any. L'existència d'un servei de taxis fa que hi puje tot tipus de gent, des del típic turista amb xancletes de platja fins el sorollós i poc respectuosos diumenger que es deixa pel sòl puntes de cigarret, papers, bosses de fem o acudeix amb gossos solts. A l’estiu malgrat trobar-nos a un lloc tan idíl·lic només apeteix pegar a fugir ben lluny. Per aquest motiu vos recomanem acudir a la primavera (eviteu la Pasqua!!), per al meu gust el millor moment ja que no hi ha tanta gent, les muntanyes encara compten amb neu i el desgel afavoreix la presència de cascades per tot arreu. Però informeu-vos primer de l'estat de la neu, l'última vegada que hi vaig estar, com s'aprecia a les fotos em va costar arribar al refugi per la neu que hi havia.

A la cascada de Ratera
Desprès d’omplir la targeta de la càmera digital caldrà mirar cap a l’oest i ficar-nos en marxa. Al nostre següent objectiu, l’estany de Ratera, es pot accedir tant per senda com per pista forestal, la decisió és vostra, nosaltres optàrem seguir la senda i tornar per la pista, encara que la costera és més forta per senda. Així, des de la caseta d'informació de l'estany seguirem una senda que cap al nord-oest es dirigeix en direcció a la cascada de la Ratera.

A escassa alçada de l’estany creuarem un impressionant i tancat bosc d'avets i pi negre i arribarem fins la cascada de Ratera, una de les més espectaculars del Pirineu; durant la seua caiguda salva el desnivell existent entre les valls penjades de Ratera i Sant Maurici, formant al seu pas una espectacular torrentera farcida d’un caos de roques i troncs d’arbres.  Prendrem un costerut sender que pel bell mig del bosc ens portarà fins una pista forestal senyalitzada amb les marques del GR-11.

Cascada de Ratera, Estany de Sant Maurici
Cascada de Ratera

Creuarem un pont de fusta i als pocs minuts assolirem l'estany de Ratera, un menut i preciós llac situat a 2.100 m. Compta amb una bona representació de la vegetació típica dels llacs d'alta muntanya com el càrex en les varietats rostrata i vesicaria, o de l'aquàtica Ranunculus aquatilis. A la primavera podem observar una preciosa cascada sobre l'estany per on desaigua el torrent de l'Abeller. Asseguts als peus de l’estany serà difícil no trobar-nos el rei de les muntanyes, l'isard pirinenc (Rupicapra pyrenaica). Més complicat de veure però no inexistent malgrat trobar-se en perill d'extinció és el gall salvatge (Tetrao urogallus).

Estany i Tuc de Ratera

Deixarem l'estany i seguirem la pista durant uns 5 minuts fins assolir una bifurcació junt l’estanyola de Raters, on caldrà abandonar el GR-11 que segueix en direcció nord-oest cap al refugi de Colomers. Reserveu uns 10 minuts per a temporalment visitar el mirador de l'Estany, un espai privilegiat als peus del Portarró amb unes inigualables vistes de l'estany de Sant Maurici. El sender continua cap al sud i connecta amb la pista que prové del refugi d'Ernest Mallafré, una interessant opció per a fer una volta circular al llac. Abans de tornar a l'encreuament vos recomane resseguir uns centenars de metres el GR-11 per a visitar l’estany de les Obages de Ratera, el qual roman ocult darrere d'unes llomes.

Sant Maurici i els Encantats des del Mirador

Pi d'Amitges
Tornarem de nou a l'encreuament i ens desviarem per la nostra dreta en direcció al refugi d'Amitges. La pista puja en ziga-zaga prenent una forta costera. Progressivament i quasi sense adonar-nos anirem deixant enrere un frondosíssim bosc de pi negre (Pinus uncinata); estem superant els 2.000 m i comencem a assolir els immensos prats alpins, antigues zones de pasturatge on els arbres comencen a tornar-se una raresa a favor d'abundants espècies com la genciana alpina, la frondosa silene acaule (Silene acaulis), la bella i delicada saxífraga púrpura o l'endèmic ranuncle pirenaic (Ranunculus pyrenaeus). De camí passarem junt al menut estany de la Bassa, a prop del qual hi ha una abundant colònia de gracioses marmotes (Marmota marmota), que amb els seus xiulets advertiran als seus congèneres de la nostra presència. Dalt dels nostres caps és complicat no sentir i divisar l'esvelta àguila reial (Aquila chrysaetos), i amb una miqueta de sort al recuperat i quasi-extint trencalòs (Gypaetus barbatus).
Passarem la font del Puiador i ens trobarem front el tram més dur del trajecte, un parell de costeres unides per una tancada corba que ens portaran al Pi d’Amitges, un magnífic i monumental pi negre declarat arbre singular amb 15 m d'alçada i 3,9 m de diàmetre, un exemplar complicat de trobar-nos a aquestes altituds, al voltant dels 2.300 m.


Seguirem pel camí fins assolir un espectacular balcó natural que domina la vall, en mig del qual hi ha el refugi guardat d'Amitges (2.380 m) -on és inevitable fer l'acudit d'"un refugi a mitges?"-, un d'eixos llocs acollidors ben allunyats de la civilització on podreu fer nit per a realitzar qualsevol de les nombrosíssimes rutes que hi naixen, entre les que destaquen les ascensions al Pic d'Amitges i Tuc de Saboredo, al Tuc de Ratera o al Gran Tuc de Colomers, així com la connexió amb la resta de refugis guardats de la zona emulant el mític Carros de Foc: Saboredo, Colomers, Restanca, Joan Ventosa i Calvell, Estany Llong, Colomina, Josep Maria Blanc i Ernest Mallafré. Com sempre, abans de planificar cap ruta informeu-vos be de l'oratge, per aquestes latituds les pluges i el vent arriben quasi sense avisar, encara que sempre podeu fiar-vos dels vents tal i com diuen els més vells de la zona: "aigua que ve de Catalunya, aigua segura!".

Estany Gran d'Amitges

No ens podem anar sense abans visitar els estanys d'Amitges. Així que seguirem el camí cap al nord-oest, on prompte un ramal del mateix baixa a les parets de la presa de l'estany Gran, un llac de grans proporcions que ocupa el fons d'una antiga cubeta glacial, fet pel qual les seues riberes són molt costerudes, assolit una profunditat màxima d'uns 25 m. Malgrat les baixes temperatures, a l'aigua de l'estany es pot trobar amb abundància la granota roja (Rana temporaria) i el tritó pirinenc (Euproctus asper), significatiu per la seva raresa. Aneu amb compte amb la presència de l'escurçó pirinenc (Vipera aspis), verinós si se'l provoca. Una de les circumstàncies que més criden l'atenció és la extraordinària transparència de les aigües de l'estany, provocada per la presència de sòls granítics (una roca molt insoluble) i les baixes temperatures de les aigües, que impedeixen la descomposició de l'escassa matèria orgànica que hi creix. Les aigües de l'estany descendeixen alimentant els estanys de la Basa, de Ratera i de Sant Maurici pel sud, i els tres estanys de la Llosa per l'est.

Tuc de Saboredo, Agulles d'Amitges i Pic d'Amitges

Al bell mig de les aigües de l'estany es reflecteixen dues esveltes i espectaculars agulles, les d'Amitges (2.662 m), un dels punts més fotografiats de Pirineus i nou testimoni del pas d'un glacial que les va deixar aïllades. A continuació seguirem per uns minuts el camí principal per a veure els paral·lels estanys dels Barbs i de la Munyidera. Amb la visió de les Agulles, envoltades pel Tuc de Saboredo i el Pic d'Amitges, ens aturarem a descansar i gaudir d'un dels punts més privilegiats paisatgísticament del Pirineu.

Tornarem pel mateix lloc, però obviarem el sender de la cascada de Ratera i continuarem per la pista forestal, on desprès de passar a prop d'un abandonat refugi militar podrem gaudir per última vegada d'un mirador amb una vista immillorable dels Encantats. Continuarem la pista fins connectar amb la senda de l'Isard per la qual tornarem al Prat de Pierró.



Esquema de temps:

Prat de Pierró - Estany de Sant Maurici: 1h 15'
Estany de Sant Maurici - Refugi d'Amitges: 1h 45'
Refugi d'Amitges - Prat de Pierró: 2h 30'

Rutes relacionades

L’estanh Major de Colomèrs

Comentaris

  1. Per descomptat haureu gaudit d'un dels punts més privilegiats paisatgísticament del Pirineu.
    El paisatge és espectacular, tant com la narració i el muntatge de l'article. Molt bones fotografies.
    Enhorabona.

    ResponElimina
  2. D'acord amb Joan, unes fotos impactants, conec la ruta però no amb neu, un paisatge completament diferent, verd i espectacular. Però amb neu és impactant, la veritat, especialment la image dels Encantats

    ResponElimina
  3. La zona a l'estiu és increïble, una fantàstica barreja de verds i blaus acollonant, però massificat a més no poder. Tenia ganes d'anar amb una miqueta de neu i unes dades poc transitades, i ho vaig encertar, no estava tan nevat com per a impossibilitar la ruta sense material, però alhora no em vaig creuar amb ningú, INCREIBLE!!!!

    De totes formes buscava fer la connexió des del circ de Colomèrs i me va ser impossible, més cap a munt si que hi havia massa neu, llàstima. En una altra ocassió.

    ResponElimina
  4. Sant Maurici és eixe lloc al que somnie anar de fa anys i encara la tinc pendent, tinc que animarme, m'he sorprés molt al vore la ruta publicada, com un senyal!

    ResponElimina
  5. Hola, com vos comentaba fa uns mesos per fi m'he animat i he passat uns dies a Espot, una meravella, millor del que m'imaginaba. I tot un mon si compare les vostres fotos amb neu amb lo que jo he vist, son dos llocs diferents, preciosos els dos. Ja m'haveu picat el gusanet de Pirineus, a l'any que ve faré una nova escapadeta. Alguna recomanació a una pardilla de la muntanya com jo?

    ResponElimina
  6. Hola, Sandra, m'alegre si t'hem animat a fer una escapadeta a Pirineus. Rutes per a "pardillos" (i no tan pardillos) et recomane qualsevol de les quatre valls d'Ordesa (Ordesa, Bujaruelo, Pineta o Añisclo), la Selva d'Irati, per exemple. Tens al bloc una bona col.lecció de rutes per a consultar a l'index
    Salutacions

    ResponElimina
  7. Teniu una capacitat divulgadora molt bona, demostrant no sols coneixer com la palma de la vostra ma la Safor, també m'atreveria dir gran tota Alacant, i pel que veig al catàleg, ¡¡¡tot Pirineus!!!. En serio, hi ha algun racó de Pirineus que no conegueu? Al mapa del índex no caben les banderetes una darrere l'altra

    ResponElimina
  8. Pirineus és un mon en sí mateix, i sempre té racons per descobrir. M'atrevisira a dir que fins i tot cada vegada que tornes a un lloc és com si fos nou.
    Es nota que estic enamorat de Pirineus, no? :)

    Per cert, gràcies pels teus comentaris per la part que em toca.

    ResponElimina
  9. I encara no hem ficat ni una mínima part del que coneguem!!!

    ResponElimina
  10. A la agenda para el verano que viene, sin palabras con las fotografías, magníficas

    ResponElimina
  11. Magnífic article, lloc meravellós que donen ganes de visitar, gran exposició de la ruta i fotografia increïblement bella
    Salutacions,

    ResponElimina
  12. No me la pense perdre este estiu, ja he liat a uns amics i amb la motxila que ens anem

    ResponElimina

  13. M´agradaria molti molt fer aquesta ruta a la primavera(a princpis d´abril... . Si algú s´anima. Comentes que la última part és una mica dura podries explicar una mica ... (és apta per gent que té vertigen?FELICITATS

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dura en comparació per costeruda, tècnicament no hi ha cap problema, ni problemes per a qui patisca de vertigen. És un ziga zaga ben empinat, res més.

      Elimina
  14. La pròxima semana anire a fer aquesta ruta que per el que llegit deu ser meravellosa. Creus que hauré d'anar a primera hora del matí per evitar aglomeració de gent, o ja no es època de molt de turista a la zona??

    ResponElimina
  15. La pròxima semana anire a fer aquesta ruta que per el que llegit deu ser meravellosa. Creus que hauré d'anar a primera hora del matí per evitar aglomeració de gent, o ja no es època de molt de turista a la zona??

    ResponElimina
  16. No crec, de fet jo hi vaig anar l'any passat al juliol i tampoc et cregues que hi havia massa gent. Evidentment, a una hora prudent i si és possible que no siga cap de setmana :)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".