06 de març 2012

El Cares

| Localització: Puente Poncebos, 33555 Cabrales, Espanya
la Puntilla, El Cares
La del Cares és, possiblement, la ruta més famosa i transitada d'Espanya, i motius no li falten. Endinsar-se a la gorga del Cares implica accedir a un dels congosts més bells, verticals i increïbles que ens ha regalat la natura, una sinuosa i estretíssima esquerda foradada durant mil·lennis per un riu d'aigües cristal·lines, envoltada de verticals canals que ascendeixen fins a cims que assoleixen els 2.600 metres. L'existència d'una fabulosa i inversemblant obra d'enginyeria civil, realitzada fa quasi un segle, ens permetrà creuar per una senda excavada a la roca mare els alts, verticals i en ocasions extraplomats penya-segats de la “Garganta Divina”, un adjectiu ben merescut per a una ruta on el vertigen se’ns clavarà a l'ànima i la bellesa ens inundarà el cor.

Ens anem a visitar el Cares, un menut riu de 54 quilòmetres que naix a Posada de Valdeón (Lleó), a 1.600 m d'altitud, i desemboca al riu Deva (Astúries). Durant el seu trajecte rep les aportacions dels rius Bulnes, Duje i Casaño, formant entre Caín (Lleó) i Poncebos (Astúries) la coneguda "Garganta Divina", 13 fascinants quilòmetres de natura en estat pur que divideixen tant les províncies d'Astúries i Cantàbria com el massís Occidental de Picos o del Cornión i el massís Central o dels Urrieles.

El Cares
La ruta del Cares i el seu característic camí picat a la roca

La del Cares és la ruta de les rutes, un clàssic del senderisme que no pot faltar en l’experiència de cap amant de la natura. Recórrer el Cares implica fer un recorregut per la història de Picos de Europa. Diuen que la primera travessa del Cares va ser realitzada pels famosos naturalistes i muntanyers Abel Chapman i Walter J. Buck, acompanyats del Marqués de Villaviciosa Pedro Vidal, fundador dels parcs naturals de Covadonga i Ordesa i primer escalador del Picu Urriellu. Però no seria fins la creació de l'actual senda quan començaria a popularitzar-se la ruta, arribant fins les 200.000 visites anuals de hui dia. Però què o qui va motivar la construcció de tan sinuós i espectacular camí?


Una miqueta de història

Durant segles la gorga del Cares va ser un dels llocs més solitaris i aïllats de la Península. Malgrat la seua inaccessibilitat, en les seues escarpades vessants els pastors de Caín van establir les seues zones de pastura creant perilloses i primitives sendes, molt diferents a les actuals, amb les quals pujaven per les canals cap a mallades com les d'Ostón, Dureyu o Culiembro. Algunes sendes s'anomenaven "sedos", unes esquerdes entre les penyes que hui dia definiríem com camins de cabres impracticables, tan perilloses que solien incorporar "armadures", és a dir, primitius "viaductes" fets amb troncs lligats uns als altres per a assegurar el camí i poder caminar per damunt d'ells, lligats a les parets per les arrels dels arbres o els nucs i forats de la roca. Alguns fragments de sedos i armadures es conserven hui dia per les canals, i efectivament donen fe d’una coneguda dita de la zona: "els de Caín no es moren, es despenyen".

Camarmeña, El Cares
Central de Camarmeña, 1920. Fotografia de F. Sánchez Alonso

Entre 1915 i 1921 la Sociedad Electra de Viesgo va realitzar una sèrie d'obres destinades a conduir les aigües del riu Cares des de Caín fins la central hidroelèctrica de Camarmeña, a Astúries. Durant 6 anys 500 treballadors (11 dels quals perdrien la vida en el intent) amb picola i dinamita foradaren 71 túnels a les parets del congost del Cares per a construir una canal de formigó d'onze quilòmetres que, amb un desnivell d'un 1 per 1000, encara hui dia trasllada l'aigua des de la presa de Caín fins les turbines de la central, que produeix 1.200 quilovats per hora.

El Cares
Sender del Cares, paral·lel a la canal artificial de l'Electra de Viesgo

El Cares
El 1916, per a facilitar la construcció, vigilància i manteniment de la canal, es va iniciar la construcció d’un sinuós, precari i molt perillós sender, que també seria utilitzat durant anys com a mitjà de comunicació de productes i persones entre la vall de Caín i Cabrales. Però desplaçar-se de Caín a Poncebos implicava unes 7 hores de caminada, situació que encaria i dificultava notablement els treballs de manteniment de la canal. Així que el 12 de setembre del 1945 els propietaris de la central decidiren iniciar les obres de l'actual camí, que transcorreria paral·lel a la canal artificial. El projecte, iniciat a Caín, va ser una autèntica obra d'enginyeria que implicaria construir ponts, túnels i camins d'aproximadament metre i mig d'ample, tant picats i dinamitats a la roca mare com penjats als penya-segats i falcats amb laboriosos murs i marges de pedra seca. Un total de 45 treballadors es jugaren la vida lligats amb cordes o penjats de rudimentaris telefèrics manuals salvant abismes de fins a 200 metres, i vist el resultat i els mitjans de l'època, quasi resulta estrany que només es comptabilitzaren dues morts. És just reconèixer el sacrifici d'aquella gent, especialment quan sabem que molts d'ells eren presoners de guerra de l'exèrcit republicà que “redimien penes per treball”. Un lustre després, el juny del 1950, finalitzaria l'actual ruta, que durant les últimes dècades encara seria millorada i reforçada en nombroses ocasions per a garantir el pas dels senderistes.

Túnels El Cares
Túnels


Recomanacions

El Cares
L'autèntica ruta del Cares comença en Posada de Valdeón (Lleó) i finalitza en Puente Poncebos (Astúries), però donada la seua gran duració, 21 quilòmetres d'anada i unes 6 hores de marxa, només pot ser realitzada en una jornada si tenim un vehicle esperant-nos al punt d'arribada. Hi ha el costum de fer la ruta dos grups començant en direccions contràries, intercanviant-se les claus dels cotxes al trobar-se a meitat de camí. Però per motius logístics i per a no complicar-vos la vida, anem a centrar-nos en el trajecte més comú, de Poncebos a Caín. Ens trobem davant de 26 quilòmetres de ruta entre l'anada i la tornada i entre 6 i 8 hores de caminada, en funció del vostre ritme i nombre de pauses. Malgrat la llarga distància, el nivell de dificultat és molt baix, sent una ruta apta per a qualsevol persona que tinga un mínim estat de forma. Podeu iniciar la ruta en qualsevol lloc, encara que vos recomane fer-ho des de Poncebos, més accessible amb vehicles, i on encara que els 2 primers quilòmetres poden resultar durs per als menys experimentats per l’acusada costera, la resta del trajecte compta amb un desnivell pràcticament inexistent. També vos aconsellem no realitzar la ruta ni a l'estiu ni a la Setmana Santa, quan les aglomeracions de gent són literalment inconcebibles, la calor és sufocant i no bufa res d'aire. És com caminar per dins d’una botiga de moda el primer dia de rebaixes amb l’aire condicionat al màxim de calor, i no exagere. La tardor amb els seus cromatismes o la primavera amb les cabaloses cascades d’aigua són la millor època per a realitzar la visita.

Però abans que res unes recomanacions molt importants, ja que segons un estudi del Parc Nacional el 80% dels accidents a Picos es produeixen al Cares, i el 80% dels visitants del mateix són turistes generalistes que no compten ni amb equip adequat ni informació prèvia, simplement acudeixen al Cares perquè està a les guies turístiques, i van com qui acudeix al carrer Major d’Oviedo o de Santander:
  1. Són 26 quilòmetres, 2 d'ells amb forta costera i tot per camí de muntanya, és a dir, de terra i pedra solta. La senda, d’aproximadament metre i mig d’ample, discorre vora penya-segats verticals i extraplomats sense cap protecció lateral, gens recomanable per als que pateixen vertigen, i hi ha perill real de despreniment de roques, no és poca la gent que ha mort per eixe motiu.  És senzilla, però tanmateix molt perillosa.
  2. Esteu a Picos de Europa, i per molt famosa que siga la ruta, no vos trobeu a Cangas de Onís o a Potes passejant per la plaça. Cal anar preparats, amb aigua de sobra i bona equipació, sobre tot a l'estiu quan la insolació és màxima i es veu amplificada pel reflex de la nua roca calcària i la nul·la corrent d'aire. Recordeu, no hi ha pràcticament cap zona d'ombra. Porteu impermeable, a Picos els canvis d'oratge són radicals en qüestió d’hores inclòs a l’estiu, per experiència he passat d'un sol abrasador pel matí a una pluja torrencial amb tronada a migdia. Molt important, aneu amb botes de muntanya, que hi ha molta pedra solta, oblideu-vos d'espardenyes esportives o vos desfareu els peus; he anat moltes vegades al Cares i any rere any em sorprenc més al veure gent caminant amb roba i sabates de passeig, amb xancletes de platja carregats amb neveres plenes de cerveses, i fins i tot dones amb tacons.
  3. No és una ruta per a començar-la a migdia, com és habitual veure. Estimeu unes 6 hores sense pauses com a mínim i penseu que heu d’esmorzar, descansar, fer centenar de fotos... Quan més prompte comenceu, millor. Menys gent vos trobareu.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesVeure en Google Earth| Com arribar-hi


L'accés

El punt d'inici de la nostra ruta es troba a l’interior de Picos de Europa, a Puente Poncebos, molt a prop d'Arenas de Cabrales, la capital de l’olorós formatge homònim. L’accés a Cabrales el realitzarem seguint l’autovia del Cantàbric A-8 entre Santander i Oviedo, desviant-nos cap al sud per l’eixida d’Unquera - Parc Nacional de Picos de Europa, la N-621. Arribats al poble de Panes abandonarem la carretera de Potes i seguirem cap a l'oest per l'AS-114. Des de Cabrales ens dirigirem al sud per la carretera AS-264 en direcció a Puente Poncebos, passant junt l’esmentada central hidroelèctrica de Camarmeña. Obviarem els desviaments a Sotres i Camarmeña i arribarem a una pista de grava on deixarem els vehicles; si vos estimeu molt el cotxe aparqueu uns metres abans, ja que al tornar possiblement vos trobareu una cabra dalt del capó. Estem a Poncebos, i encara que realment és el nom d'un pont, els muntanyers hem acabat generalitzant el topònim a tota la zona d'aparcament. Si no teniu més remei que anar en temporada alta, possiblement tindreu que deixar el cotxe quilòmetres abans, a la carretera de Cabrales, arribant fins i tot al punt d'estar tallada la carretera per la guàrdia civil obligant-vos a utilitzar el servei d'autobusos. Avisats esteu!.

A l'altra banda de la carretera veurem el Cares i un preciós pontet medieval per on discorre una senda, el Pont de la Jaya. Anoteu-vos mentalment aquesta ruta per a una altra ocasió, ja que una espectacular i costeruda senda de 4 quilòmetres i 400 m de desnivell remunta la Canal del Tejo o Texiu, antigament l’únic mitjà de comunicació dels veïns de l’últim poble d'Astúries que encara no compta amb accés per carretera, Bulnes, aïllat fins l'any 2001 quan es va construir l'actual funicular (caríssim per als turistes, 17 €). Aprofiteu, si trieu un bon dia de llum, per acostar-vos al proper mirador de Camarmeña, des d'on podreu divisar el Picu Uriellu, mal conegut com Naranjo de Bulnes i símbol tant de l'alpinisme com d'Astúries. No deixeu de llegir la nostra ruta pel massís Central, per on utilitzàrem la senda per a baixar al Cares des de Fuente Dé i el Picu Urriellu.


La ruta

Però tornem a la nostra ruta, la del Cares. Caminarem per la pista fins una caseta d'informació i un cartell que ens indica l'inici de la ruta PR-PNPE-3 amb la llegenda "Caín 3h, Posada de Valdeón 6h”. Recte la pista continua paral·lela al riu fins a connectar amb un abandonat tram d'antiga senda, que obviarem ja que finalitza als 3 quilòmetres. No vos despisteu com la majoria dels turistes, feu cas als senyals i seguiu una senda empedrada que naix a la nostra dreta. En ziga-zaga ràpidament remuntarem metres passant per una zona de marges de pedra. Prompte apareixerà davant nostre una llarga i forta costera, el primer tram del camí del Cares construït sobre els vessants de la muntanya amb l'ajuda de laboriosos marges de pedra seca. Allà al fons s'observa el que sembla el punt més alt, però no vos confieu, darrere encara hi ha un bon tram més.

Collaos El Cares
Camí dels Collaus

Superats el primer quilòmetre d'ascens, envoltats d'una zona aspra, pedregosa i nua de vegetació, passarem per un menut replanell (458 m) on hi ha arbres (la primera ombra del trajecte) i les restes, prou malmeses, d'un parell de barracons de l'Electra de Viesgo, de l'època en que es va construir la canal, la qual podem divisar uns metres per baix nostre. Superarem una corba i farem un últim esforç per a remuntar els Collados o Collaus, punt més alt de la ruta (523 m) i mirador d'excepció del congost, parcialment ocult fins ara per les escarpades parets del fabulós Murallón de Amuesa, últims contraforts occidentals del massís Central amb alçades verticals de fins a 1.300 metres, un món gris i hostil tacat de verd per l'omnipresent faig (Fagus sylvatica).

Electra de Viesgo El Cares
Barracons de l'Electra de Viesgo i costera dels Collaus


Els Collaus

Passarem junt unes ruïnes i un cartell explicatiu de la història de la construcció del camí i començarem a descendir, bocabadats segur davant les increïbles vistes que el congost ens depara. A l'esquerra hi ha un menut replanell rematat per un gran roca on igual dona que ploga o neve, sempre m'he trobat un menut ramat de cabres (Capra aegagrus hircus), abundantíssimes durant tot el trajecte, molt amistoses i tan habituades a l'home que ens deixen fins i tot rascar-les l'orella, acostant-se a nosaltres per si ens cau alguna cosa que menjar. De totes formes aneu amb comte amb elles, tenen fama de mala llet i al trepar camp a través poden provocar despreniments de pedres que ens poden donar un bon disgust. Si teniu sort i aneu quan hi ha poca afluència de gent, no és gens complicat trobar isards (Rupicapra rupicapra), el rei d'aquests paratges.

El Cares
Baixant dels Collaus. A l'esquerra, la roca on sempre hi ha cabres :D

En ràpid descens la senda gira a la dreta i passa junt un curiós gerro natural conegut com “el Penitente”, dalt del qual ha arrelat curiosament una carrasca. Des d'aquest punt apreciarem per primera vegada l'autèntica i genuïna senda del Cares, un espectacular camí tallat a pic i dinamita a la roca mare, paral·lel a la canal que du l'aigua des de Caín. Continuarem el nostre agradable caminar, ja amb una costera pràcticament inexistent. Ens trobem a la Matadoría, un indret molt cridaner travessat per una canal pedregosa per on descendeix una senda en ziga-zaga buscant el cau del riu, on connecta amb l’antiga senda que venia de la pista de Poncebos. Una advertència: molta gent utilitza aquest ramal per a tornar, pel que aneu fins ací amb molta cura de no tirar pedres al caminar, podeu pegar-li a algú al cap (ha mort gent per aquest motiu). Dalt nostre hi ha una sèrie d'antiquíssims abrics i corrals, els de l'Hospital, Cueva Grande, Turuyeru, Pregüeles o Abeyares. Abans de la construcció de l’actual camí els pastors que venien del riu tenien que remuntar l'Escaleru, una sèrie de roques escalonades que formaven una rudimentària i perillosa escala que podem observar a la següent corba, i que donen a una pedrera que sovint és utilitzada per a descendir a la vella senda del Cares més directament. 

El Cares
Passant la zona del "Penitente"

El Cares
L'Ull de Bou
Obviarem per tant baixar al riu i continuarem pel nostre camí, passant per baix d'un curiosíssim fenomen càrstic, un enorme forat a la roca a modus de finestra o ull de bou molt cridaner. Si ens girem veurem la costera forta per on hem descendint des dels Collados, l'anomenada amb mala llet "Puntilla"; possiblement ara no ho entendreu i pensareu en la forma que pren la muntanya, acabada en “punteta”, però quan torneu de Caín, amb les forces ja molt minvades, a més d’un l’ascens als Collados li donarà la “puntilla” final a la seua moral!. El camí comença a girar cap al sud, travessant algun que altre túnel. Veurem els respiralls de la canal, normalment sorollosa i plena d'aigua excepte en contades ocasions, quan tallen el seu pas per a netejar-la, com vaig poder presenciar aquest setembre, realment va ser molt curiós el veure els operaris amb les seues màquines transcórrer per l’interior.

La Puntilla. El Cares
La "Puntilla" o els Collaus vists des de l'oest, amb la senda que baixa al riu per la Matadoria


El Casetón i riega del Saigu

Junt una corba passarem junt al Casetón del Saigu o el Roblo, una caseta de pedra i sostre de teula adossada a la canal artificial, punt triat tant pels espavilats venedors de refrescs a l'estiu com per centenars de milers de persones que any rere any aprofiten el raconet per a orinar, deixant a l’ambient un fortíssim olor. Tot just una corba més i veurem un pontet de fusta instal·lat per damunt d'una sòlida solera de formigó, construïda per a suportar els despreniments o argayus que provenen de la rocallosa i vertical canal o Riega del Saigu, la primera de les grans canals de l'estret. Casualment vaig estar al Cares una tardor de fa uns 6 o 7 anys, un parell de dies desprès que unes fortes pluges torrencials feren desaparèixer completament aquest tram de camí i provocaren l’actual reforçament. Pujarem doncs pel pontet per no banyar-nos els peus, ja que inclòs a l'estiu sol brollar aigua des de la torrentera del Saigu formant una bella cascada.

Riega del Saigu, Casetón del Saigu. El Cares
A l'esquerra el pas de la Riega del Saigu, a la dreta el Casetón del Saigu o el Roblo

Cuarmada, 1906. Foto G. Schulze
Després de passar per la següent canal, la d'Avareras, tornarem la vista cap enrere per a contemplar, per baix del sender i ben visible quan tornem de Caín, un dels elements etnogràfics més interessants i malauradament perduts de la ruta, la cabana-corral de Cuarmada o Cova-Armada, una enginyosa construcció de fusta de gran complexitat amb dues plantes ubicada a l'interior d'un enorme abric, perfectament adaptada al seu entorn. Utilitzada durant segles com a corral de ramat, l'any 1980 va ser destruïda quan uns imprudents excursionistes encengueren un foc al seu interior. És una llàstima que la direcció del Parc Nacional no la rehabilite, seria un interesantíssim museu etnogràfic, un tresor que atorgaria un valor afegit a la ruta. I és que es pot deslligar al Cares dels pastors, sent molt cridanera la riquesa en topònims de la zona, molts d'ells en extinció i que sorprenen per la intencionada diferència entre el masculí i el femení: al nostre voltant trobem La Portiella i El Portiellu, La Jorcada i El Jorcáu, La Llana i El Llanu, La Collada i El Colláu, La Poza i El Pozu, La Torca i El Torcu, La Cueva i El Cuevu... Si ens fixem, en femení sempre definien les zones més grans, amples i aprofitables davant dels indrets més ocasionals o poc útils en masculí.

El Farfao
Deixarem enrere Cuarmada i ens endinsarem en un tram ple d'entrants i barrancs molt espectacular, des del qual resulta molt evident la construcció de la senda, foradada a la paret. De fet, si ens fixem be veurem per tot arreu les marques de picola per on s’introduïa la dinamita per a foradar la roca. Hi ha trams espectaculars on podem divisar les parets no només verticals, sinó formant corbes extraplomades baix del camí.
Travessarem algun que altre túnel a la roca, i després d'un obert i prolongat tram de senda arribarem al caseriu de la Viña i la pedregosa Canal de la Raya. Davant nostre es troba un dels punts més impressionants de la ruta, la canal de Sabugo, que ascendeix quasi verticalment des dels 380 m del nivell del riu fins els 1.450 m de les Chozas de Monte Llué, via d'accés al Collado Cerredo. Als peus d'aquesta inconcebible i vertical mola calcària sentirem un fortíssim soroll, es tracta de la surgència de Farfao, d'on brolla un considerable torrent d'aigua inclòs en ple agost, assolint fins i tot èpoques en que aparentment desaigua més aigua que la que superficialment du el riu. Farfao de la Vinya recull les aigües de gran part del massís del Trave, que compta amb sistemes d'avencs com el homònim Sistema del Trave (un Sistema és una cavitat formada per varies conexions a l'exterior), destacant entre tots el Sistema de la Torca del Cerro del Cuevón-Torca de las Saxifragas, una vella coneguda del nostre amic Pasqual, la més profunda de la Península i la sexta del món, amb 1.589 m de profunditat.

Canal de Sabugo - Farfao El Cares
A la dreta, la canal de Sabugo

Culiembro

Culiembro El Cares
Culiembro
Als 5 quilòmetres arribarem a la mallada de Culiembro, una antiga aldea que fins els anys 50 encara va romandre habitada, albergant en el seu dia la capella de Sant Julià. Conten que a Culiembro va viure retirat un bisbe que cridava a missa als pastors de les mallades del voltant amb un esquellot, conservat a Camarmeña junt al missal i la imatge del sant. Culiembro és un preciós indret, ombrívol i recollit, on trobarem una font i farem un merescut descans, ja que ens trobem aproximadament a la meitat de la nostra excursió.
En aquest punt naix la canal de Culiembro que ascendeix per l’oest cap als ports d'Ostón, punt de descens de la Ruta de la Reconquesta amb naixement als llacs de Covadonga; la ruta rep el nom pel fet de rememorar el camí per on fugiren ens musulmans derrocats a la batalla de Covadonga. Conten les cròniques que l'exèrcit musulmà, assetjat per don Pelai, amb l'ajuda forçosa dels pastors va aconseguir descendir d'Ostón per la canal de Culiembro fins aquest punt.
Baix, al riu, hi ha un rústic pont de fusta que segur haveu vist prou abans d'arribar. Es tracta del pont reconstruït de la Viella, a l'altra banda del qual s'inicia un marcat sender mig excavat a la roca i protegit per un cable de seguretat que condueix a les molles praderies de Pando, punt de connexió de la ruta de la Reconquesta cap al Collado Cerredo passant per Bulnes,  els ports d'Áliva i finalment Espinama, a prop de Fuente Dé (brutal!). El pont dona accés a la duríssima Canal de l'Aigua camí del refugi de Cabrones, punt de peregrinació dels muntanyers més durs i experimentats.

Pont Pando
Caminarem paral·lels a la canal artificial travessant de nou una sèrie de menuts i curts túnels. A la nostra esquerra, si ens fixem be, veurem una enorme praderia d'alta muntanya literalment penjada del massís Central, ubicada al sense dubte major desnivell vertical de la Península, uns 2.300 m entre el Torre Cerredo i el Cares en només dos quilòmetres. Es tracta de Cuesta Duja, un lloc pràcticament inaccessible que malgrat això els veïns de Caín han utilitzat durant segles com a zona de pastura del seu ramat (no sé vosaltres, però els antics pobladors de Caín cada vegada em semblen més als irreductibles d’Astèrix el gal).

Acostumats a la gran frondositat de la zona baixa de Picos de Europa, possiblement ens haja cridat l'atenció l'escassa vegetació del congost del Cares. Efectivament la verticalitat del terreny, l'erosió continuada i la manca d'humitat produïda pels vents accelerats per l'estretor del barranc són un handicap per a qualsevol tipus de vegetació. És per aquest motiu la sorprenent abundància d'alzines (Quercus ilex) i de carrasques (Quercus ilex rotundifolia), un arbre típicament mediterrani ben adaptat a l'aridesa, i que podem veure ocupant el fons del congost i fins i tot penjat a les esquerdes de les parets. I és precisament ara, que ens estem acostant a terres lleoneses, quan la frondositat i l'estretor del congost es fa més notable i espectacular. 

El Cares
Arribant a terres de Lleó


Província de Lleó

Un nou entrador ens durà a travessar un menut i bonic pont de pedra, envoltat de dues plaques verdes indicatives de la fita entre les províncies d'Astúries i Lleó. Només passar a terres lleoneses caminarem per damunt d'un espectacular aqüeducte de set ulls, a l'interior del qual discorre la canal artificial.

Aqüeducte Lleó-Astúries El Cares
Aqüeducte i fita entre Lleó i Astúries


Els ponts de Bolín i Rebecos

Poc a poc el canó va estretint-se fins arribar al verdós pont de ferro de Bolín, on tindrem que creuar el riu a considerable altura, uns 60 metres per damunt del mateix. Abans el pas del riu calia realitzar-lo per un pont de fusta, el pontet de Trea, del qual encara hi ha les restes dels estreps a un lateral i que va ser enfonsat per la caiguda d'una pedra el 1944. Reparat i rebatejat com a pont de Bolín per la contribució amb 5.000 pessetes del Director General de Turisme de l’època, el 1975 seria substituït per l'actual, més lleig i de ferro, encara que pels despreniments de roques l'any 2001 encara va tindre que parit certes obres de remodelació. El pont es troba junt a la Canal de Trea, una de les més espectaculars del Picos, i de la qual conten que Frasinelli, un cèlebre naturalista i arqueòleg alemany, va exclamar "de noche la Canal de Trea, iluminada por la luna, es lo más fantástico que pudo soñar la imaginación del hombre".

Pont Bolín. El Cares
Pont Bolín

Passat el pont l’encaixonament del riu és molt notable, especialment si tenim en conter que dalt dels nostres caps es troben els cims del Pico Cabrones (2.558 m) i del Torre Cerredo (2.648 m), sostres del Parc Nacional. Caminant per una humida i polida senda foradada a la roca, aproximadament a uns 500 m arribarem al punt més fotografiat i reconegut de la ruta, el pont dels Rebecos, al bell mig del qual paga la pena detenir-se per a gaudir del curs del riu. Assolirem de nou el vessant original de la ruta, que ja no deixarem fins a Caín. Junt al pont hi ha un enorme abric, a l'interior del qual podem observar de nou les obres de la canal.

Pont Rebecos. El Cares
Pont dels Rebecos

El CaresPassarem per una zona molt verda i plena d'arbres, ja molt a prop del riu. Trobarem un predomini del ben adaptat freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) i una forta presència de til·lers (Tilia spp.), carrasques (Quercus ilex rotundifolia), castanyeres (Castanea) o fajos (Fagus sylvatica), que junt al bonic i espinós espí blanc (Crataegus monogyna) ens regalen un mosaic cromàtic de bells colors, especialment a la tardor, trencant completament amb la grisor de les escarpades parets del congost però sense restar protagonisme a les nítides i turqueses aigües del sorollós Cares, ja a un estirar la mà de nosaltres i entre les quals es troben les restes de l'antic pont de Trescámara. Caminarem un bon tram pegats a la canal artificial de Viesgo, oberta i amb un tram amb escales per on podreu veure el seu interior. Una advertència, l'aigua no és potable. Conten que antigament els pastors i els veïns de Caín utilitzaven la canal per a enviar-se missatges dins de botelles, un primitiu sistema de correu unidireccional i només en els dies i hores acordades, però no per això menys efectiu.


L'estret de Caín

Caminant pràcticament junt al cau del riu observarem les primeres instal·lacions de la presa de Caín. A la nostra esquerra descendeix la Riega de Casielles, on es troba el pont del mateix nom. Veurem (i obviarem) una senda que el creua i connecta amb la vertiginosa i vertical canal de Dobesengros, per on es descendeix del Torre Cerredo o del refugi de Cabrones.

El Cares
Accés als túnels de la canalització de Caín

El CaresA partir d'aquest punt l’encaixonament i verticalitat del congost és màxim, tal i com va escriure Casiano del Prado el 1853: "el río entra más abajo en una estrecha canal de paredes verticales por donde solo un pájaro pudiese pasar". Aquesta circumstància va obligar als constructors del camí a foradar uns estrets i baixets túnels a la roca per on passarem, un dels trams més excitants i divertits del camí on ens tocarà doblar el llom. Els túnels, molt humits i esvarosos, compten amb finestres protegides per baranes que aporten una mínima il·luminació a l'interior i per on divisarem el riu i la propera presa.

Permeteu-me una reflexió personal. Com vos he comentat abans, el Cares és una ruta molt massificada a l'estiu, i ara que ens trobem molt a prop de Caín el camí sol estar completament ple de turistes. Evidentment tots som turistes fora de casa, jo m’estic referint als turistes diumengers, mal educats, porcs i destructors, encabotinats en estar tots junts al mateix lloc fent cua per a fer la mateixa foto, lligats amb una corda invisible d’uns 500 metres al seu cotxe, espentant als demés sense educació, bramant (molt típic dels espanyols), deixant el camí ple de fem, caminant en grups incapaços de formar una fila índia, impedint-te passar encara que vages més ràpid... No podem ficar peatges a les muntanyes, tots tenim el mateix dret d’anar on ens vinga de gust, però crec que demanar educació, res més, no és demanar massa. Per favor sigueu respectuosos amb la natura, respecteu els demés i no sigueu invasius. Són unes senzilles regles que seguim tots els muntanyers i fan que les visites a la muntanya siguen molt més agradables, plenes i enriquidores. Els que sou pares sabeu del trasto enorme que suposa la motxilla de xiquets, imagineu-vos dins dels túnels mig acatxats amb un xiquet a un braç, la motxilla a l’altre, i tenint que esperar i apartar-vos a que passe i es fotografie la resta de gent. El mal és que això és de veres, em va ocórrer aquest setembre i fins i tot arribaven a espentar-te!. Eixos són els detalls que fan que done molta ràbia anar a les muntanyes massificades.

El Cares
Túnels de Caín


Caín

Presa de Caín El Cares
Presa de Caín
Conforme vos acosteu a la presa, especialment si visiteu el Cares desprès de dies de pluja, vos sorprendreu del rugit ensordidor i de la humitat que forma l'aigua al precipitar-se violentament. Passarem per damunt del pont de la presa de Caín, on si ens detenim a fer l'obligatòria foto possiblement ens banyem per la força de l'aigua; passarem a la verda, bonica i sobre tot oberta vall de Caín on de nou tornarem a veure els rajos del sol. Creuarem un nou pont sobre el Cares, el de Pinteros o passarel·la de la Jarda, en un tram habitualment completament ple de cabres i arribarem per fi a Caín, un pintoresc poble de Lleó envoltat d'altíssimes muntanyes.

Caín fins fa poc era un els pobles més aïllats i incomunicats d'Espanya, un lloc on, segons diuen, fins les cabres morien despenyades. Hui dia les comunicacions del poble han millorat sensiblement, però abans del 2006 la carretera era tan estreta, costeruda i perillosa que no pocs conductors donaven la volta incapaços de seguir-la. En definitiva, ens trobem literalment com diu la dita "on Crist va perdre el barret".

Caín, El Cares
Arribant a Caín

Caín, curiós nom. Segons una llegenda don Pelai va tirar des de dalt dels penya-segats del poble al traïdor bisbe de Sevilla don Opas, amb una mitra de foc al cap, batejant el lloc com a Caín en record a la seua maldat. Abans el poble estava format per dos barris, el de Dalt i el de Baix, però amb l'arribada del turisme els veïns de Dalt van deixar el pasturatge com a mitjà de vida i es van mudar al barri de Baix, restant encara hui dia el primer abandonat, un centenar de metres cap amunt i darrere d'unes penyes.
A Caín trobareu restaurants, botiguetes de regals, el típic hórreo asturià, i el monument a Gregorio Pérez "el Cainejo", un pastor del poble que junt a Pedro Pidal, marqués de Villaviciosa, va coronar el 1904 per primera vegada el Picu Urriellu, segons conta la llegenda descalç el primer i amb espardenyes d'espart el segon. A aquells muntanyers evidentment els donaven de menjar a banda. De tota Caín el meu lloc preferit és una suau i esponjosa plana amb gespa junt el riu davant d'una menuda cascada, un bon lloc on banyar-se els peus i descansar merescudament. Veureu un servei de taxis cap a Poncebos, si esteu molt destruïts és una opció per a tornar, però caríssima! (penseu que hi ha uns 100 quilòmetres de distància per carretera).

Mirador del Tombo, Posada de Valdeleón
Més enllà es troba la Posada de Valdeón, l'autèntic inici de ruta del Cares, però això és una altra història de la que ja en parlarem un altre dia. Ara només cal tornar pel mateix camí, de nou 13 quilòmetres sense pràcticament desnivell, però malgrat ser el mateix paisatge la perspectiva és completament diferent i quasi nova. Així que salut i bona senda!! Però recordeu, encara vos falta remuntar la "Puntilla". Al tornar, si porteu casc i teniu experiència en muntanya, podeu descendir a l'antiga senda del Cares, gens transitada i molt espectacular al discórrer quasi a la vora del riu. Al no disposar de manteniment i ser lloc molt concorregut per les cabres (en algun tram és tan estreta que les cabres no ens deixaran passar), és una senda molt perillosa. L'advertència del casc és molt seriosa, tenim molt de perill que ens caiguen pedres de les cabres o de la gent que va caminant per la senda "oficial" dalt dels nostres caps. De fet ha mort gent per aquest motiu.


Resumint, si no la coneixeu no deixeu d'anar, busqueu qualsevol excusa i aneu al Cares, és una experiència que deu figurar al “Debe” de tot amant de la muntanya. I si la coneixeu torneu per a viure plenament l’experiència. Jo personalment he perdut el conter de les vegades que he anat, i no puc més que compartir l'epitafi del Marqués de Villaviciosa, Pedro Vidal:
"Enamorado del Parque Nacional de la Montaña de Covadonga, en él desearíamos vivir, morir y reposar eternamente, pero, esto último, en Ordiales, en el reino encantado de los rebecos y las águilas, allí donde conocí la felicidad de los Cielos y de la Tierra, allí donde pasé horas de admiración, emoción, ensueño y transporte inolvidables, allí donde adoré a Dios en sus obras como Supremo Artífice, allí donde la Naturaleza se me apareció verdaderamente como un templo."


Esquema de Temps

Puente de la Jaya (320 m) - Los Collados (523 m): 45'
Los Collados (523 m) - Culiembro (340 m): 60'
Culiembro (340 m) - Pont Bolín: 45'
Pont Bolín - Caín (459 m): 40'
Total: 13.25 Km, 3h 10’ / 26.5 Km, 6 h anar i tornar.


"... el río Cares, cuyo nacimiento sale de los altos riscos de las Peñas de Europa, a cuya margen jamás visitó el sol con sus rayos ni fue pisada del hombre ni de fiera por espacio de seis leguas, por venir encañonado su grande caudal por medio de unos inaccesibles riscos, por cuya causa siempre sus caudales furiosos corren claros sin turbarse por mas lluvias que caigan; sus aguas son más verdes que las del mar, su calidad tan fría que en breve tiempo corrompe cualquier licor generoso que en él se meta dentro de un vaso".
Pare Antonio de Guzmán, 1678

22 comentaris:

  1. Ara que s'acosten les festes de falles i pasqua, vos recomane una RUTA així, amb majúscules, un lloc que cal visitar almenys una vegada en la vida. Encara teniu temps, si estiu indecisos planifiqueu el viatge, no ho lamentareu!!

    ResponElimina
  2. Guau, el Cares, cuantos años (más de diez) que no voy por allí. La disfruté como un enano, aunque ¡¡¡luego la maldecí al volver!!! ¿Habían taxis? ¡¡¡Hubiese matado por uno y me hubiese dado igual que me hubienses timado con el precio!!!!
    Un reportaje completísimo y a fondo, hicimos la misma ruta pero no parece igual. Un saludo

    Jorge Morant

    ResponElimina
  3. Qué verde, qué espectacular, qué bonito, hace años que quiero hacerla, ¡todo el mundo me ha hablado fenomenal de esta ruta! De momento me he impreso tu artículo, ya tengo un pie puesto en la ruta :D, ahora sólo falta animarme, pegarle una patada en el culo a mi pareja para que también se anime, jaja, y poner el segundo pie sobre ella.
    Un saludo, Elena

    ResponElimina
  4. Si tot en aquesta vida s'ha de fer amb il · lusió i ganes.
    Si veig en fotografies de l'article al mateix autor Oscar amb el sev nadó a la motxilla a l'esquena fent el Cares. D'això se'n diu dedicació a complir amb un objectiu que segurament es a marcat i per descomptat la seva afició i les ganes d'adquirir coneixements i divulgar-los.
    Com diuen els valencians "Tens mes collons que el tato". Veient les fotos penso que qualsevol pot anar, cal ganes i no valen més excuses.
    Enhorabona per l'article tan complet d'un lloc tan singular i espectacular.

    ResponElimina
  5. El Cares, quins records, farà més de 10 anys que no he tornat. Una meravella, pero com diu l'autor fugiu d'anar a l'estiu, és horrible, no exagera gens

    ResponElimina
  6. Pues yo casi me muero, está bien que cuentes su dureza, al menosmpara los que no estamos tan fuertes, porque yo estuve este verano y la ida bien, pero la vuelta fue muy dura, veía que no llegaba, encima aparcamos lejísimos, que son casi 30 km, preciosos no lo niego, pero al final ya ni miraba el paisage, sólo quería llegar al coche

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el gran problema de les rutes turístiques, les venen com aptes per a tot el món i no es paren a analitzar si poden arribar a ser perilloses o llargues per a gent poc habituada. Com be dius, quasi 30 quilòmetres a ple sol d’estiu és una burrada per a qualsevol persona no acostumada a caminar, i molt menys si, com és habitual, no porten calçat adequat ni com a mínim una gorra i aigua abundant. Després està el tema del perill, sembla que no però Cares pot ser perillosa si no s’extremen les precaucions, ha mort gent i s’han comptabilitzat molts accidents per imprudències. Cal recordar que anem caminant per un sender d’un metre i mig penjat, sense baranes ni protecció, d’un penya-segat, amb cabres per dalt nostre que poden provocar que ens caiga una pedra.

      Elimina
  7. No he estado, pero solo por ver la imagen de la foto de la Puntilla ya vale la,pena ir, qué pasote la senda al borde del precipicio, debe impresionar. Mostradnos mas cosas de España, luegomnos vienen de miedo para salir de vacaciones, el año pasado ya visité Ordesa gracias a vosotros, y conseguireis que el que viene vaya a Cantabria.

    ResponElimina
  8. "el vertígen se'ns clavarà a l'ànima i la bellesa ens inundarà el cor". Haveu clavat el Cares en una frase, genial, una descripció perfecta

    ResponElimina
  9. Un desprendiment ha tallat la ruta del Cares, per si teniu prevista la visita per a abril: http://www.leonoticias.com/frontend/leonoticias/La-Madama-De-La-Huertona-Se-Desploma-Y-Corta-El-Paso-Dentr-vn96364-vst218

    ResponElimina
  10. Completo, detallado y exahustivo, un gozo de artículo.
    Toni

    ResponElimina
  11. El Cares, que ruta tan fantástica y posiblemente la más emblemática de España, la presentación que habeís hecho de la misma igual como su montaje perfecto y fotografía por parte del autor me dan ganas de visitarla porque aparte me han hablado mucho del lugar por amigos que la han visitado.
    Buen trabajo, teneís una fluidez y composición de los artículos que es un gozo el leerlos.
    Saludos,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, vos la recomane de veres, és tota una experiència i una bona presa de contacte amb Picos de Europa, una zona fascinant per a fer muntanya.

      Elimina
  12. Grandiosa ruta del Cares, que be m'ho vaig pasar l'estiu pasat :D
    L'has explicat molt be, em donen ganes de tornar l'estiu a reviurela ;)

    ResponElimina
  13. Tant horrible pot ser a l'agost?.
    És que només tinc vacances llavors. Amb molt aigua i ben cobert del sol creus que podré gaudir de la ruta?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com be diu David, a l'estiu es pot fer sempre que tingues precaució de matinar i dur aigua, barret, etc.

      Elimina
  14. Jo la he fet quasi sempre a l'agost, i si tens un poc de coneiximent (intentar matinar per a que no et pillen les hores més calentes, portar aigua de més, etc.) per suposat que la gaudiràs.

    ResponElimina
  15. Vengo del Cares, y no podría haberla disfrutado tanto sino fuese por vosotros, una descripción genial para una ruta 100% recomendable. ¡Nunca pensé que disfrutaría tanto haciendo senderismo!

    Y confirmo lo que dicen David y Oscar, hay que madrugar para evitar el colapso de coches y senderistas. ¡¡A la vuelta te encuentras una marea humana increible!!

    ResponElimina
  16. Malauradament ha mort una persona al Cares per un desprendiment

    http://www.elcomercio.es/20120902/asturias/oriente/montanismo-hombre-fallece-tras-201209022053.html

    ResponElimina
  17. M'havia sorprés que a un blog de senderisme valencià a la llista de les 10 pàgines més visitades apareguera el Cares de Cantabria, la ruta que més m'ha agradat de totes les que conec, però l'habeu fet molt be, completísim i detallat, m'habeu donat ganes de tornar pero obrint el ulls al màxim per captar tota la belleça i història del lloc. Gracies

    ResponElimina
  18. Com coneixes tantes coses al fer una ruta? Si jo vaig a un lloc i a la setmana no recorde res! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I qui t'ha dit que només hem anat una vegada? me'l conec de memòria! :)
      Durant anys he anat a Cantàbria a les vacances, i el Cares era la ruta més escaient per calfar cames davant altres reptes per Picus ;)

      Elimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse