La finestra dels Flares: un vers de pedra oberta

Per a qui ve de fora, els Flares poden ser una curiositat geològica o una excursió recomanada per alguna web amb promeses de “silencis inoblidables” i enllaços a Instagram plens de filtres, coordenades i consells per al selfie perfecte. Però per a nosaltres, els d’ací, aquesta roca foradada, aquest arc mineral que s’obri com un ull a la mar i a l’última punta del litoral, és molt més que això. És un racó d’identitat, un lloc íntim, com un vers que només alguns recorden sencer.

Escrivint el llibre del Mondúver, hi vaig pujar molt sovint, amb una càmera, un entrepà i una llibreta vella, a esperar la posta. Quan el sol començava a lliscar rere el massís, i el cel es tenyia d’un vermell de bresquilla madura, el Montgó, a l’horitzó, emergia com un vell gegant adormit. La mar brillava com una làmina d’acer, i la línia de la costa dibuixava, des de Cullera fins a Dénia, un conte antic.

L’arc dels Flares servia de marc. Un quadre viu. Una finestra a tot allò que és nostre, però que mai no posseirem. Et podies passar una estona assegut a la roca, amb la brisa que pujava des de la mar i un silenci dens, interromput només pel vol lent d’un soliguer o el soroll d’una branca trencada. Si hi ha un lloc on s’entén què vol dir estar sol, sense estar abandonat, és aquest.

I quan la vesprada ja declinava del tot, i els núvols prenien tons de brusa femenina —com em va dir un amic l’altre dia—, hom s’adonava què, malgrat tot, aquest país encara té racons on la bellesa no s’ha rendit. On el temps es descalça i s’asseu a mirar. Amb tu. Sense pressa.