No es tracta de víctimes d’aventures heroiques o de tempestes bíbliques. El drama sol ser molt més quotidià. Esquinçades o peus trencats per no portar el calçat adequat; hipotèrmies de gent que ha estat sorpresa per una tempesta o a qui se li ha fet de nit sense adonar-se’n —i que a la motxilla minimalista porta, amb sort, mig litre d’aigua i poca cosa més—; excursionistes que sense el fons necessari acaben asseguts a la vora del camí amb un defalliment monumental —o, en el pitjor dels casos, un infart; extraviaments quan la cobertura del mòbil desapareix; cops de calor de qui s’encabota a pujar en ple migdia d’agost; gent que s’atreveix amb una glacera sense saber ni posar-se uns grampons. I al final, les cues. Processons al Pedraforca, a la Pica, a l’Aneto. Els taps monumentals al pas de Mahoma provocats per gent arrossegada per les xarxes socials que, en veure el bac, es queda paralitzada pel vertigen. Tot això, multiplicat per la ignorància que hui dia corre del braç amb la frivolitat, acaba en esgotaments, desorientacions i caigudes.
La primera eina de l’excursionista no és la bota ni el GPS: és el trellat. Sense trellat, no hi ha res a fer. Aquesta evidència, abans elemental, hui sembla que s’ha dissolt en l’aire digital. I és lamentable, perquè la muntanya no té ànima, però sí memòria. I cobra cada imprudència amb una puntualitat implacable. No és un parc temàtic ni un decorat per a selfies. És un territori sever, bell i cruel. I cal repetir-ho sense descans: qui hi puja sense preparació no només posa en perill la seua vida, sinó també la dels qui, després, hauran de jugar-se-la per rescatar-lo.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".