La tercera cama: quan el mòbil marca el pas

A la muntanya, molts porten el mòbil com una tercera cama: brúixola, mapa, cronòmetre implacable, i, a les pauses, confessor de les nostres menudes vanitats. Ens xiuxiueja on hem de girar, quanta fatiga ens espera, quina perspectiva garantirà l’aplaudiment efímer de la xarxa... Fins i tot, ens dicta quin ha de ser el nostre estat d’ànim, marcant el pols amb un cor artificial.

Reconec els seus avantatges, com és just: la seguretat de no extraviar-se, la tirania de l’hora exacta, la possibilitat de notificar que tot transcorre segons el pla previst. Però, com sempre passa amb els aliats massa fidels, cal tenir present el seu perill discret, però implacable: si et quedes sense bateria o cobertura, i has confiat totes les teues cartes al deu digital, estàs directament venut. La muntanya no perdona la dependència.

Encara més, sota aquesta capa d’aparent eficàcia s’amaga un efecte més insidiós: la transformació de l’excursionista en una criatura híbrida, mig actor del seu propi periple, mig espectador del paisatge a través d’una pantalla. El resultat és que, sovint, la culminació no el tacte de la pedra del cim sota els peus, sinó la freda confirmació d’un registre digital que testimonia que allà hi hem estat.


Hi ha qui diu que el mòbil ens fa la vida més fàcil. Potser. A mi em sembla que ens fa la vida més curta: quan alces el cap ja han passat tres hores, i només has comprovat si algú t’ha posat un cor.