Quan el país crema: el fum de la nostra ignorància

Els incendis, que ens devoren el país com un animal insaciable, no són pas cap fatalitat natural. La natura, que és cruel, però ordenada, només crema quan la deixen cremar. El que hi ha, al darrere, és una immoralitat política tan vasta que hom no sap si atribuir-la a la negligència o a la desídia calculada.

I no es tracta d’una immoralitat discreta. No. És una immoralitat obscena: la de saber que el bosc és un polvorí i, així i tot, escatimar diners en prevenció, ignorar els llauradors i ramaders que abans mantenien el territori viu, o presumir, amb una rialla obtusa, d’intercanviar brigades forestals per torers —una obscenitat que retrata a la perfecció el nivell moral del país. Els responsables públics, aquests senyors de posat engominat i camisa blanca, abans encara s’omplien la boca amb plans forestals, conselleries verdes i discursos de sostenibilitat; ara, ni tan sols tenen la decència de fingir preocupació: quan la terra crema —o la DANA colpeja—, ells ja són de vacances, amb el mòbil apagat i la consciència lleugera. 

La tragèdia, tanmateix, no rau en ells sols. És massa fàcil carregar les culpes al polític! La immoralitat, la vertadera, la definitiva, és col·lectiva. És del ciutadà que, any rere any, els votarà. L’elector, aquesta bona persona que creu que la democràcia és com comprar-se una nevera a terminis, és el còmplice directe de les flames. Ell, que calla, que oblida, que prem la papereta com qui tanca un interruptor, és qui manté aquests irresponsables a la cadira. I, com ja va ocórrer amb la DANA, aquest votant sembla desconéixer —o potser no vol saber— que aquestes competències no pengen del cel ni depenen de Madrid, sinó que són responsabilitat directa i exclusiva de les comunitats autònomes. Però el desconeixement, que seria excusable en un xiquet, aquí es converteix en una coartada per a la covardia.

Que ningú no s’enganye: quan el país crema, el fum ix també de la nostra pròpia ignorància. Els polítics no són més que l’espill brut d’una societat que s’hi mira sense vergonya i, encara, hi somriu.