Les Dents de Batanes i la Penya Xoans

Hi ha muntanyes que imposen només de pronunciar-ne el nom. Són l’aristocràcia del Pirineu: Infiernos, la Gran Facha, el Vignemale… Cal pujar-hi, certament, per mirar des de ben dalt, i descobrir un detall que abans hauria passat desapercebut: al bell mig d’aquella immensitat de roques, s’albira el perfil d’uns cims punxeguts amb forma de dentadura malcarada. Són les Dents de Batanes, muntanyes que es mantenen al marge del fervor popular, com si la seua grandesa fora massa honesta per necessitar reconeixement. Gairebé ningú no les coneix, llevat dels veïns i d’algun caminador obstinat. Són allà, sempre hi han estat, i amb una sola mirada, des de ben lluny, ja t’atreuen; et capturen sense que hi pugues posar remei. Una vegada localitzades, les Dents ja no criden; et mosseguen la mirada fins que, un dia, decideixes acostar-t’hi en persona. De sobte, descobreixes que la seua visita suposa una immersió absoluta en la muntanya: una muntanya que no demana permís per existir, que no et tracta --per a res-- amb suavitat, que no fa favors; una muntanya que et parla amb la llengua de les roques, del vent, del silenci. 

Amaneix a la Penya Telera

Aquella mirada ens ha conduït, com qui no vol la cosa, fins al pàrquing del refugi de la Casa de Pedra, al balneari de Panticosa. Allà ens hem trobat un espectacle que, si no haguera estat real, hauria semblat inventat: un fred matí d’octubre i ni una agulla hi cap al pàrquing. Cotxes amuntegats fins a l’últim racó, retrovisors que s’entrellacen, i un ballet ridícul de presses i gestos nerviosos. Però nosaltres, amb la constància que tenim de fer el contrari del que tothom fa, hem encarat el GR-11 cap a Bujaruelo. I aleshores, miraculosament, tot ha callat: la humanitat ha desaparegut sense avisar. Encara més: després de l'etern ziga-zaga de la mallada de Serrato, després de tombar cap als ibons de Labaza, la solitud ja no és només perceptible; és absoluta. La civilització ha desaparegut en un revolt, i nosaltres ni ens n'hem adonat. Potser, allò era exactament el que volia el món, que marxàrem a peu i en silenci.

Powered by Wikiloc

La serra d'Argualas, on destaquen els cims de l'Argualas, l'Algas, el Garmo Negro o el pic de Infiernos.

Ara bé, a la distància, això sí, s’albira moviment. Processons senceres remunten el camí cap a la serra d'Argualas o cap als ibons de Bachimaña, com si tots hagueren rebut la mateixa citació oficial. El motiu és elemental: tothom va a la recerca de cims que superen els tres mil metres: Garmo, Infiernos, Argualas... Aquesta xifra provoca vertaders deliris! S’ha inventat una religió moderna que podríem anomenar tresmilitis: l’afany compulsiu d’acumular cims com qui col·lecciona cromos. Mentrestant, altres pics, sovint més bells i més abruptes, són menyspreats com si no passaren de simples turons. El resultat és grotesc: un cim fabulós, amb caràcter, amb panoràmiques de primera magnitud, pot estar desert, mentre a pocs quilòmetres centenars de devots s’amunteguen damunt d'un pedregar només perquè el comptador en diu 3.000. El prestigi del número ha substituït el judici. Així va el món.

La Mallada de Serrato, amb el ziga-zaga del GR-11. A la dreta, s’hi veu l’estructura metàl·lica on s’enganxava la tirolina que servia per pujar material i eines per al manteniment de la canalització de l’ibon de Bachimaña. 

El nostre camí, desert, solitari, s’alça igualment sense cerimònies. Primer venen els pins, seriosos, amb ombres llargues i olor de resina. Entre aquella verdor compacta, la tardor hi deixa el seu comentari breu —una branca groga, una fulla roja, un bri de roure que trenca la uniformitat amb una elegància quasi impertinent.

Ibon de Serrato

Més amunt, el camí, obedient, gira cap a Labaza. La muntanya es despulla de les seues intimitats, la roca es fa més present, l’aire més net, i l’ibón de Serrato apareix en escena: un mirall d’aigua viva on naden peixos nerviosos i tritons impassibles. En aquell racó de món, entre el mineral i l’aigua, la vida persisteix amb una obstinació admirable. A la superfície, llisa com una promesa, s'hi reflecteixen les Dents de Batanes, punxegudes, com si la natura haguera decidit firmar l’obra amb un somriure feréstec. 

Les Dents de Batanes reflectides a l'ibon de Serrato

El nom, directe com una bufetada, no necessitava explicació: són dents, punxegudes com les d’un gos. Els homes que les batejaren no tenien vocació de poetes, però sí un sentit pràctic admirable. Hui, amb més ciència i menys gràcia, potser les diríem Triceratops. La imatge, però, seria la mateixa: un cos rocós coronat per un rengle d’ossos clavats per algun déu entremaliat. El paisatge, amb la seua franquesa mineral, no admet adjectius ni necessita retòrica. Només demana de ser mirat —i, si pot ser, en silenci.

Les Dents de Batanes

Prompte, l’ibon inferior de Labaza apareix, immens: una superfície serena amb un missatge clar: aquí s’acaba el camí. Ara comença el món hostil: un caos de roques soltes, pedres aspres i inestables. Cada pas exigeix atenció, paciència i força. Cap arbre, cap herba: només roca damunt roca i un silenci aclaparador que imposa la contemplació i recorda, amb una franquesa mineral, la nostra insignificança. 

Ibon de Labaza, sota la Penya Xoans. Al fons i a la dreta, les Dents

Aleshores, després d'una pujada extenuant, hom arriba al coll de Labaza —o Lavaza, segons el caprici de l’aragonés. Allà, el Labaza Oriental s’alça després d’una breu aresta. Davant, la primera de les Dents: inexpugnable, corcada, dominant un oceà de pedres. L’efecte és brutal: hom se sent menut, insignificant, sotmés a la immensitat mineral. Una solitud que no és només física, sinó també moral i emocional. El silenci es fa tan dens que gairebé es pot tocar. El vent, que bufa fort, sembla parlar en un llenguatge antic, desconegut, que cap home modern no sabria traduir.

Les Dents de Batanes

Finalment, s'assoleix un replanell, als peus de tres gegants: la Punta Occidental de Batanes o Dent Nord (2.877 m), la Penya Xuans (2.838 m) i el Serrato (2.888 m). L'ibon superior de Labaza, just davall nostre, sembla un ull d’aigua que ens mira fixament, sense parpellejar, com si sospitara de les nostres intencions. El vessant nord de la Dent Nord, a un tir de pedra, és pedregosa, però còmoda —tant com pot ser-ho caminar damunt un mar de roques descompostes. El Vignemale, a estirar el braç, ens observa amb un posat d’inspector: imponent, sever, amb aquell aire d’autoritat que tenen les muntanyes que han vist massa gent caure.

El Vignemale des de la Dent Nord.

Cim de la Punta Occidental de Batanes

La resta de puntes de les Dents i el Vignemale

Ibons de Bramatuero i Vignamale

Enllà del nostre cim, el buit. La Dent Central resta separada per una geniva de pedra —una escletxa fonda, antipàtica— que impedeix avançar. Només s’hi pot accedir des de la base, amb passos de III+ i corda per rapelar, és a dir, amb aquella barreja d’il·lusió i temeritat que mou els afeccionats als precipicis.

La Penya Xuans

Però encara no és hora de tornar! Davant, la Penya Xuans (2.838 m), altiva i vertical, imposa un respecte gairebé litúrgic. No s'hi albira senda, ni rastre, ni consol: només blocs, parets i un terreny descompost que convida a la reflexió —a contracor— sobre la fragilitat humana. Els manuals d’alpinisme en dirien “ascensió directa”. És a dir, cadascú que s’espavile com puga.

La Penya Xuans

Amb una mica d’experiència, l’ascensió a la Xuans resulta franca: trams on cal tirar mans, passos que fan pensar, i un parell de grimpades que recorden que el sentit comú, a la muntanya, és un luxe que s’ha de portar de casa. La recompensa del cim, tan simple com antiga, paga l'esforç: un horitzó obert, un silenci amb gust de pedra i aquella sensació —difícil d’admetre, però innegable— d’haver estat, per un instant, perdonats per la muntanya.

Cim de la Penya Xuans

Batanes i Vignemales des de la Penya Xuans

Des de França, els núvols negres s’alcen i avancen amb celeritat. El vent bufa amb força. El tercer cim del conjunt, el Serrato o Peñón (2.888 m), i a contracor, haurà d’esperar un altre dia. Baixem al replanell, i envoltant Xuans per la seua cara nord, de nou afrontem un més que notable i aspre caos rocallós: pedres soltes, fites escasses, passos que semblen inventats. La cansera es fa notar amb insistència, com una veu interior que ja no vol escoltar raons.

Serrato i ibons de Xuans

Amb precaució --i atenció--, baixem fins a l’ibon de Coanga. A tocar del refugi de Bachimaña, la tempesta ens persegueix amb aquella paciència implacable que només tenen les tempestes de muntanya. No hi ha temps d'acostar-se al refugi. Trenquem cap al sud, pel barranc de Labaza, i enfilem el camí dels Muls. Abans, però, no deixarem de visitar la canalització que duu l’aigua de l'embassament de Bachimaña: menudes construccions que recorden, amb una mena de melancolia, la presència humana en aquest món de pedra.

Ibon de Coanga

Canalització

Túnel de la canalització de l'ibon de Bachimaña

Abandonem, a la primera corba, el camí dels Muls i resseguim la variant del GR-11, que discorre acompanyada d'una sorollosa canalització de ferro. Travessant un parell de túnels estrets i foscos, arribem, de nou, a la Mallada de Serrato. Aleshores, enfilem la ziga-zaga interminable que davalla al balneari. La baixada és llarga, constant, fatigosa, i cada pas recorda —amb una lucidesa cruel— que la muntanya no perdona la cansera acumulada.

Baños de Panticosa des de la variant del GR-11

Setze quilòmetres aspres i incòmodes, amb mil tres-cents cinquanta metres de desnivell: una pallissa, però d’aquelles que deixen empremta. Hem vist dents de pedra punxegudes, ibons on s’arrosseguen tritons i cullerots, penyes altives i un món mineral que ens ha fet sentir menuts, aïllats i, alhora, privilegiats. El Pirineu en la seua essència més directa: brutal, fascinant, exigent, i generós.