La Safor, un any més

Un any més, quan el calendari s’esgota i el Nadal posa ordre —o desordre— a les coses, tornem al mateix punt del planeta: el cim de la Safor.

La nostra pujada a la Safor no és només una caminada. És una manera discreta de mesurar el temps. No amb rellotges, sinó amb cames cansades, converses repetides i silencis que cada any són diferents. Pugem pels mateixos camins, però no som exactament els mateixos. Algú falta, algú s’hi afegeix, algú camina una mica més lent, algú mira més lluny.

Al cim, el món sembla sempre igual: la mar al fons, els pobles menuts, l’hivern entrant amb prudència. Però nosaltres canviem. I és ací on la tradició cobra sentit: tornar al mateix lloc per comprovar que el temps ha passat. Que ha passat de veritat.

Baixar després, i allargar-nos fins a l’Orxa a esmorzar, i tornar en acabant pel Racó del Duc, és part del ritual. Amb el cos més buit i el cap una mica més ple. Sabem que, mentre puguem tornar a trobar-nos ací dalt, el temps no només passa: també ens espera.