El Badall de la Falconera

L’eixida del sol ha tingut hui una dramatúrgia particular, d’una bellesa severa. Tot just el disc solar ha tret el nas per l’horitzó, s’ha topat amb una cella de núvol allargassada —una mena de visera d’un vermell encés, quasi sanguini— que semblava voler-li barrar el pas. Durant uns instants s’ha produït una lluita estàtica, sense moviment aparent. La llum, filtrada per aquesta parpella de foc, no era alegre ni decorativa; era una llum pesada, que semblava afegir matèria a les coses.

L’efecte sobre les muntanyes ha estat notable. Durant uns minuts, els cims han quedat tenyits d’un color de mel vella. No brillaven: s’espessien. Aleshores la llum s’ha fixat en el cordal i, sota aquesta il·luminació rasant, s’ha produït un fenomen òptic curiós: la cresta semblava clavillada, com si una mà gegantina l'haguera partit per la meitat com una síndria. Però no era cap il·lusió. La llum, en la seua cruesa lateral, no feia més que subratllar, amb una precisió de cirurgià, la realitat geogràfica: la gran cicatriu de pedra que anomenem el Badall de la Falconera.

I mentre les puntes de roca brillaven amb aquell or gloriós, la llum s'ha escolat dins l'enorme escletxa, revelant, allà al fons, un passadís d'ombra negra, vertical i inquietant. El contrast era absolut: a dalt, l'eufòria del color; a baix, a les entranyes, la foscor humida i freda de l'abisme; i allà al fons, com una gola oberta, la recollida coveta del Badall, d'una negror estancada.

Aquesta escletxa, però, no és un fet aïllat, sinó el símptoma d'una malaltia de la pedra. Tota la Falconera té una constitució corcada; és una muntanya foradada com un immens formatge de Gruyère. Fa la impressió, observant aquesta arquitectura precària, que la muntanya espera amb passivitat el pròxim corriment de terres, la pròxima esllavissada, només per poder esventrar-se i mostrar-nos les seues entranyes laberíntiques sense cap mena de pudor.

La natura té aquestes coses: hi ha llocs que només existeixen plenament durant uns minuts al dia, quan la llum els daura amb una tonalitat convincent; després tornen a ser, simplement, roca.