08 febrer 2011

La Murta

| Localització: Alzira, España
Paradís vegetal i porta d’accés occidental a la serra de Corbera, la bellíssima vall de la Murta (Alzira) amaga en el seu interior una interesant xarxa de senders al voltant del monestir jerònim de Santa Maria de la Murta, que visitarem seguint les rutes SL-CV 81 Senda Botànica i SL-CV 82 Senda Històrica, emulant les visites que en el passat destacades personalitats com el rei Felip II o Sant Vicent Ferrer feren al cenobi.
Amb una superfície de 765 ha, el Paratge Natural Municipal de la Murta i la Casella es troba a l'extrem occidental de la serra de Corbera. La vall de la Murta, a l'abric de les serres de les Agulles, la Murta i el Cavall, compta amb una única eixida natural a l'oest i es troba encaixonada i envoltada per un cordó muntanyenc d'altres crestes, entre les que destaquen els pics del Cavall Bernat (584 m), la Creu del Cardenal (543 m) i les Orelles de l'Ase (592 m). A l’est la serra es prolonga cap a la mar pels pics de l'Ouet (533 m), la Ratlla (625 m) i les Creus (539 m). Paral·lela a la vall es troben les valls de la Casella i Aigües Vives.

Vessant est del monestir

Un dels aspectes on més destaca el paratge de la Murta és en la flora, ja ressaltada en l'antiguitat pel botànic Cavanilles; l'orientació de la vall, enclavada entre alts pics i verticals crestes, permet dues àrees ben diferenciades, l'ombria i la solana, separades al centre pel barranc de la Murta. Aquesta circumstància genera un micro-clima molt beneficiós amb temperatures suaus i un alt grau d'humitat, que afavoreix l'existència d'unes complexes comunitats vegetals i una vegetació molt exuberant, on destaca el freixe (Fraxinus ornus), la carrasca (Quercus rotundifolia), el llorer (Laurus nobilis), grandíssims exemplars de margalló (Chamaerops humilis), l’arborcer (Arbutus unedo) i, com no, la murta (Myrtus communis) que dona nom al paratge, antigament molt abundant, i hui dia protegida i escassa a les nostres terres. A la vall hi ha una població important d'àguiles perdigueres i ducs, i per les seues vessant corretegen porcs senglars, raboses i nombroses varietats de rèptils.


Mapa detallat, perfil i estadístiques Veure en Google Earth| Com arribar-hi

Per accedir a la Murta cal dirigir-se a Alzira, on buscarem l'encreuament entre l'avinguda Vicent Vidal i el carrer de la Murta. Si accedim des de Tavernes, entrarem a Alzira per la primera rotonda d'accés (Alzira-Nord) i girarem a la dreta pel camí Travessera de la Murta. Després de travessar el barri de la Graella seguirem una estreta carretera entre camps de tarongers durant uns 3 quilòmetres fins arribar a un ampli pàrquing on deixarem els vehicles. Des de València, seguint la carretera d'Albacete, cap triar l'eixida Guadassuar-Alzira, des d'on buscarem l'Hospital de la Ribera, pujarem pel carrer on es troba Urgències i ja seguir-lo fins el camí de la Murta. A uns 100 metres de l'aparcament, amb taules i cadires però incomprensiblement sense cap tipus d’ombra, es troba el centre d'informació, on cal identificar-se als guardes del parc, que guarden un registre de tot el que entra i ix. Com ens trobem a un paratge natural protegit, cal respectar un horari de visita, des de les 8:00 del matí fins les 23:00 hores de la nit, tots els dies de l'any, amb excepció dels dies de molt de vent o amb alerta per incendis, quan la finca romandrà tancada. Recordeu que si aneu un grup de més de 15 persones, heu de notificar la visita amb antelació a l'oficina de Medi Ambient de l'Ajuntament d'Alzira (Tel. 962.459.269). També, si esteu interessats en visitar algunes dependències que habitualment es troben tancades com el museu Etnogràfic, l'ermita, o el jardí romàntic, caldrà que crideu abans.

El monestir de la Murta

Encara que el paratge compta amb les rutes PR-CV 334 la Creu del Cardenal, PR-CV 335 Cavall Bernat, el GR-236 La Ruta dels Monestirs - Pas del Pobre i les rutes SL-CV 81 Senda Botànica i SL-CV 82 Senda Històrica, en aquesta ocasió anem a realitzar una barreja dels senders locals 81 i 82, una curta i molt assequible ruta circular per a visitar al monestir, vàlida per a tots els públics i que podrem realitzat sense problemes amb els més menuts.

Passarem la porta d’accés a la finca i veurem a la dreta la caseta de fusta del guàrdia, front la qual es troba un mapa amb les distintes rutes disponibles. Ací mateix ja tindrem que decidir per quin tram volem arribar al monestir. Per una banda tenim la pista forestal marcada com Senda Històrica (SL-CV 82), molt senzilla i sense cap desnivell, que ens portarà fins les immediacions del monestir passant junt a la nevera. Per l'altra banda, a la dreta es troba la Senda Botànica (SL-CV 81), un ample sender que ascendeix a la exuberant zona d'ombria i passant per un forn de calç va estretint-se i complicant-se poc a poc fins a connectar amb la Senda Històrica a la bifurcació del Pas del Pobre.

El monestir des del sender del Pas del Pobre

Si optem per la Senda Històrica, seguirem durant un quilòmetre i mig una pista forestal ampla i còmoda, sense pràcticament desnivell, sempre als peus de la Creu del Cardenal que dalt nostre vigila la vall. Al poc de caminar veurem com la pista es bifurca a l'esquerra, marcada com la ruta de Solana o Senda Botànica SL-CV 81 i per la qual tornarem.

Pista forestal d'ombria
Continuarem recte uns 10 minuts fins que a la dreta de la pista vegem una gran creu de ferro, el Peiró. Junt a la creu hi ha un senderet senyalitzat que en pocs metres ens durà fins la nevera de la Murta del segle XVII, ubicada a ombria per a conservar millor la neu, molt cridanera tant per la baixa altitud on va ser construïda, només 225 metres, com per la curiosa forma exterior, una caseta quadrada amb sostre a dos aigües, inusual a les neveres valencianes. A l’interior es troba un pou circular de 7 m de diàmetre i uns 6.6 m de profunditat. A l'interior, visible des de tres obertures (hi ha una quarta tapiada) veurem els forats que conformaven l'escala i una corriola per la qual s'extreia la neu premsada de l'interior, que era utilitzada al cenobi per a usos alimentaris i medicinals.

Nevera de la Murta

Tornarem a la pista i passarem junt un menut clar a la dreta, on junt a un enorme pi i un cartell indicatiu de fusta s’inicia el sender del Pas del Pobre, connexió amb el GR-236 ruta dels Monestirs. El Pas del Pobre és un coll que remuntaven antigament des de la Casella els peregrins que es traslladaven entre els monestirs de la Murta i els de la Valldigna (Simat), Aigües Vives o el de Sant Jeroni de Cotalba (Alfauir). Si hem triat començar per la ruta Botànica, descendirem fins aquest punt des de l'ombria.

Encreuament amb el sender del pas del Pobre

Seguirem per la pista uns pocs metres més fins arribar al barranc de la Murta, a l’altra banda del qual veurem per primera vegada el conjunt monacal. Creuarem el barranc pel pont de Felip II, construït i inaugurat en 1586 pel propi monarca en una visita que va realitzar acompanyat pel príncep Felip i la infanta Isabel Clara Eugènia. Davant nostre un lledoner ens indica la continuïtat de la pista cap a la Creu del Cardenal o el Cavall Bernat, encara que nosaltres ens detindrem ací, ja que a l'esquerra tenim davant nostre el monestir (segles XIV i XV), apuntalat i cercat, del qual destaca la magnífica torre dels Coloms (1528), amb un notable aspecte de torre defensiva pels seus merlets, espitlleres i matacans, entre els quals només la creu d'Alfardons ens recorda l'origen religiós d'un edifici amb una arquitectura tant marcadament militar. Al monestir podem apreciar, junt a la porta renaixentista, l'antic claustre i l'església. A prop es troba l'almàssera, antic molí on s’elaborava oli, i la Casa Vella de la Murta que visitarem quan tornem.

Torre dels Coloms
Al nord-est es troben dues boniques basses rectangulars comunicades per una canalització que condueixen fins al monestir l'aigua de la font de la Murta. Des d'aquest punt, contemplant la bella estampa del monestir reflectit a l’aigua de la bassa, comprendrem perfectament als monjos quan decidiren fer d'aquest paratge un lloc de recolliment i tranquil·litat, que al llarg dels segles es convertiria en un important centre cultural i espiritual visitat per personatges de la reialesa, aristocràcia i clergues destacats.

El monestir des de la bassa
Vista aèria del monestir

Seguirem durant uns quants minuts contra corrent la canalització (SL-CV 82). De camí veurem les ruïnes de les ermites del Calvari i Santa Marta, així com fragments d'un aqüeducte del segle XVIII, on veurem un tram amb 8 arcs de fins a 3 metres d'alçada. En algun punt si ens fixem veure a un dels carreus la data 1772. El sender fineix junt a una coveta tancada, el naixement de la font de la Murta, envoltada de la perfumada planta homònima. Des d'aquest punt podem tornar pel mateix lloc o be seguir la senda, que per la dreta ens durà connectant amb la pista de nou al monestir. Des de la mateixa font també podem enllaçar amb el PR-CV 334 per a pujar a la Creu del Cardenal pel pas de Sant Sofi i amb el PR-CV 335 per a visitar el Cavall Bernat.

Font de la Murta


Tornats al monestir, junt a les bases, seguirem recte cap a l'oest i arribarem als murs del jardí d'una casa senyorial, la Casa Vella de la Murta, antiga hostatgeria del segle XIX que els propietaris després de la desamortització adquiriren remodelant l'hostal i reconvertint-la en residència temporal, amb aspecte de palau rural. Des del punt on ens trobem, dins murs i tancats amb clau (obrin caps de setmana i festius, i no sempre, pel que vos recomanem cridar abans), destaca un bonic gran jardí romàntic amb estany i una menuda ermita en honor a Nostra Senyora de la Murta, utilitzada de sagristia quan es construí l’edifici. Adquirida per l’ajuntament en 1989, l’antiga casona va ser restaurada i convertida en Aula de la Natura.

Corrals del monestir
Per a tornar, en lloc de seguir la pista de l'ombria buscarem la pista de la solana, girant a la dreta pel cantó dels murs del jardí, passant junt a l'antiga hostatgeria i la casa dels antics criats. Amb el barranc de la Murta a la nostra esquerra, seguirem una pista forestal per la zona de solana, molt transformada per antics camps conreats, hui abandonats i repoblats per espècies autòctones. Obviarem per la dreta una senda que puja al Cavall Bernat i a la Creu del Cardenal per la Mallada Verda. Arribats als corrals del monestir, prendrem un camí a l'esquerra i descendirem fins la caseta del guarda, punt d'inici del recorregut.



El monestir de Santa Maria de la Murta

Potser vos pregunteu quins motius portarien a uns monjos a construir un monestir a una vall tan aïllada. Segons relatava fra Juan Bautista en 1773 al llibre "Historia del Monasterio del vall de Miralles y hallazgo de la Santísima Imagen de Nuestra Señora de la Murta", l'any 568, regnant Leovigild, la comunitat de Sant Donat i els seus eremites fugits d'Àfrica van fundar a la vall de la Murta, anomenada en aquell moment de Miralles o de Miracles, segons la font, un monestir servita. Després de la conquesta àrab de 711 el monestir va ser abandonat i els monjos es dispersaren, no sense abans amagar una imatge de la Verge.

El monestir en 1846
Amb la reconquesta de Jaume I, a la vall es va establir una comunitat d'eremites que, segons la llegenda, trobaren la imatge dins d'un murtar, fet que va provocar el canvi de denominació del paratge. La imatge, molt venerada pels veïns, es troba a l’església de Santa Catalina d’Alzira i cada primer diumenge de juny torna al monestir en una romeria.

El senyor d’Alzira Arnau Serra, amb l'autorització del rei Pere el Cerimoniós, va atorgar les terres als eremites amb la condició de que fundaren una comunitat religiosa sota la regla de Sant Jeroni. Després de professar com a monjos de Sant Jeroni a Xàbia, van fundar el monestir en 1376 amb llicencia eclesiàstica del Papa Gregori X.

El monestir de Santa Maria de la Murta (segles XIV i XV) fou bastit a l’ombra del monestir de Sant Jeroni de Cotalba d’Alfauir, segons les directives de la congregació jerònima. La peça principal de l’edifici era l’església i la resta es distribuïa al voltant del claustre central. Malgrat les nombroses modificacions realitzades sobre la construcció inicial, encara es manté intacta la robusta torre dels Coloms (1528) i les dues basses que recullen l’aigua de la font de la Murta, canalitzada per un aqüeducte del segle XVIII. Ran d’una porta renaixentista hi ha les restes de l’antic claustre, l’església, les arcades o la torre de les Campanes.

El monestir esdevingué un importantíssim centre religiós, que gràcies a les donacions i al mecenatge, va anar acumulant un abundant patrimoni i una notable col·lecció d'obres d'art, alhora que millorava i ampliava contínuament els seus elements arquitectònics. Els Vic, a canvi de poder rebre sepultura dins del cenobi, foren els principals mecenes de la Murta. A la torre de Campanes podem trobar el seu escut d’armes junt a la inscripció llatina «quae uti litas in sanguine meo dum descendo in corruptionem» (“Quina utilitat trobes en la meua sang mentre baixe a la mort?”).

Per a que vos feu una idea de l'abundant patrimoni que arribà a tindre el cenobi, comptava amb multitud d'obres pictòriques d'importants pintors, com Albrecht Dürer, Jacopo Bassano, el paisatgista flamenc Paul Brill, Francesc Ribalta, Joan Ribalta (del que es conserven fins a 31 retrats de valencians il·lustres conservats al Museu de Belles Arts de València), Pedro de Orrente, Luis de Morales, Josep de Ribera o Lorenzo Castro. Destacava el retaule quatrecentista adquirit a principis del segle XVI, així com els retaules Major, de la Crucifixió, de Sant Josep, de la Capella dels Reis, de la Nativitat, de Sant Jeroni, de Sant Pere i Sant Pau, del Calvari, del Crist abraçant la creu i del Crist al Limb de Sebastiano del Piombo, conservats al Museu del Prado, o el retaule d'alabastre representant el Baptisme, portat d'Itàlia per Jeroni Vic i Vallterra i conservat actualment al Museu de Belles Arts de València. Comptava així mateix amb una taula de El Greco i un Salvador de Joan de Joanes, a banda de valuosos objectes litúrgics donats per Joan Vic i Manrique de Lara en 1593 o l'orgue de 1597. La gran biblioteca del monestir integrava les de Joan Vic, Pere Esplugues, el cardenal Vera i del bisbe de Segorb Gilabert Martí.


Mentre que el monestir va comptar per a la seua realització amb mestres com Jaume Gallent, implicat en les obres del Portal de Quart, de la Trinitat o del palau del Real de València o Joan d'Alacant i Agustí Muñoz, el qual ja havia treballat en edificis tan significatius com la catedral de València o el Consolat del Mar, amb la mort de l’últim protector, Dídac de Vic, els monjos continuarem millorant el cenobi, però ja no es triaven mestres de primera línia.

Malgrat arribar a ser un dels monuments històric-artístics més importants del País Valencià, amb la desamortització del segle XIX, quan els monjos foren exclaustrats i la propietat passà a mans privades, va partir nombrosos saquejos fins assolir un estat de ruïna total, que empitjorada per la invasió de la natura que envoltava els edificis, va cridar l'atenció històrica, literària i artística, sent la Murta el monestir jerònim valencià que més incursions literàries ha suscitat, malgrat ser un dels menys coneguts degut al seu abandonament i oblit durant més de segle i mig.

Vista aèria

L’any 1989 l’ajuntament d’Alzira adquirí el paratge de la Murta i començà la restauració del convent sis anys després. L'entorn del monestir va ser declarat Paratge Natural Municipal per Acord del Consell de la Generalitat Valenciana el 5 de novembre de 2004.



Altres rutes per la Murta


Al voltant del monestir hi ha una sèrie de rutes que recorren els barrancs Negre i el de Fontanelles, els cims del Cavall Bernat i la Creu del Cardenal, la font de la Murta i el monestir, el Pas del Pobre o el castell de Corbera. Totes les rutes formen una xarxa Intercomunicada i ben senyalitzada, pel que tenim al nostre abast un gran nombre de combinacions per a fer diferents rutes circulars. A continuació vos comentem les rutes més importants a realitzar a la vall.


El Pas del Pobre

Tenim dues opcions per tal d’accedir al Pas del Poble. Si estem situats al monestir, retrocedirem els nostres passos fins el pont de Felip II i, tornant cap a Alzira, seguirem per l'esquerra un sender senyalitzat que s'inicia junt un grandíssim pi. Al quart d'hora trobarem la bifurcació que pel barranc Negre puja a la Creu del Cardenal, i que obviarem. El sender, en direcció sud-est, poc a poc va ascendint per la vessant d'ombria de la vall. Envoltats d’arborcers arribarem al coll del Pas del Pobre (333 m), pas natural entre la Murta i la Casella que creuaven els peregrins en l’antiguitat i que en l'actualitat forma part d'una ruta que uneix els monestirs de Santa Maria de Cotalba (Alfauir), Santa Maria de la Valldigna (Simat), Santa Maria d’Aigües Vives (Carcaixent) i Santa Maria de la Murta i el convent de Corpus Crhisti (Llutxent). Des del Pas del Pobre, si descendim per la Casella ens podem dirigir cap a l'est per a connectar amb el sender de l'Ouet (PRV-304), que pujant a la Ratlla i al Massalari, descendeix a la font de la Sangonera, ja a les Creus, per a tornar per la pista de la Casella passant per la font del Barber.

L'Ouet

També podem accedir al Pas del Pobre seguint el camí que surt a la dreta de la casa del guarda (SL-CV 81 Senda Botànica) i que connecta amb la senda anteriorment esmentada que naix a prop del monestir.

Cresta de la serra cap a l'est

La Creu del Cardenal

Des del monestir seguirem la pista forestal d’ombria en direcció est. Poc a poc la pista va estretint-se, fins arribar a un senyal indicador junt una gran pedra que ens farà desviar cap a l'esquerra. Un sender en ziga-zaga que comença a prendre certa costera ens portarà fins el cim de la Creu del Cardenal, des del qual les vistes de la serra de Corbera i les valls dels voltants són impressionants. La creu del ferro del seu cim, instal·lada el 10 de maig de 1999, compta amb una bústia per al llibre de visites. En total l'ascensió ens portarà una hora i mitja aproximadament.

El Cavall Bernat
 
Amb una dificultat més elevada, des del monestir seguirem la pista forestal cap a l'est i prendrem un sender senyalitzat a l'esquerra senyalitzat cap a la Creu del Cardenal. A l'arribar dalt seguirem un sender cap a l'esquerra i buscarem un sender descendent que, vorejant per l'esquerra al Cavall, ens portarà fins el seu cim en unes 2 hores i mitja. Des del cim del Cavall, principal altura de la Murta amb 584 m, comptem amb una vista privilegiada d'Alzira, les valls de la Murta, Aigües Vives i la Casella, i tota la cresta de la serra de Corbera fins el Mediterrani.

El Cavall Bernat

El Cavall Bernat per la solana

Partirem de la casa del guarda i girarem a l'esquerra per una pista marcada amb el PR-CV 335, que passa pels corrals del monestir i arriba a un encreuament senyalitzat a l'esquerra cap al Pla del Pouet, on ens trobarem amb una menuda cova excavada amb aigua al seu interior, utilitzada antigament per a donar de beure tant al ramat del monestir com als animals dels corrals de la finca. Prompte trobarem una nova bifurcació. Per la dreta pujarem al Cavall Bernat, mentre que per l'esquerra vorejarem la serra del Cavall per la senda de la Mallada Verda, connectant amb el PR-CV 334 que puja a la Creu del Cardenal i descendeix al monestir.



Proposta de ruta circular

Des de la casa del guarda seguirem per la dreta el camí del Pas del Pobre (SL-CV 81 Senda Botànica) fins el coll del Pas del Pobre, des d’on connectarem amb el sender de les Orelles de l'Ase. Obviant l'ascens a les Orelles al següent encreuament, ens dirigirem al cim de la Creu del Cardenal. A continuació i seguirem la senda de la Mallada Verda, connectant amb el PR-CV 334 que puja a la Creu del Cardenal i descendeix al monestir.

També podem obviar anar fins el Pas del Pobre i un poc abans seguir per l’esquerra un sender que pel barranc Negre es dirigeix cap a la Creu del Cardenal.


Enllaços relacionats:

Les Creus i la font de la Sangonera
La Casella, circular de la font del Garrofer
El Monestir de la Murta a la Wikipèdia
Neveres del País Valencià

21 comentaris:

  1. Com sempre, una ruta vista des dels vostres ulls guanya moltísim respecte al que sembla a simple vista. Bon article, teniu un legendari meu!

    ResponElimina
  2. Muy interesante, desconocía completamente la zona! Parece un sitio precioso, y me gusta porque ya no sabía donde ir con los niños a parte del Serpis, Lloret, Borrell o Parpalló. Gracias por la información!

    ResponElimina
  3. Maria, és una ruta fenomenal per anar amb xiquets, encara que tindras que seguir les indicacions que fa l'autor de l'article seguint la pista i no pujar pel sender del Pas del Pobre, que podria resultar complicada per a ells.
    Salutacions

    ResponElimina
  4. Molt bon article i completíssim el de la Murta. L'antic vall de Miralles o Miracles, m'incline més pel nom de Miracles pel fet que es coneixia d'aquesta manera per les propietats medicinals de les plantes que hi creixien "a les terres d'Arnau Serra (propietari abans de 1357) hi ha unes plantes que curen ". I ja que estem en Alzira cal donar-los l'enhorabona als alzirenys que han sabut conservar en el seu ple esplendor els llenços emmurallats de la Ciutat (una meravella). Es demostra que diversos jaciments paleolítics, neolítics, de l'edat de bronze i de la època romana testifiquen l'antiguitat de Alzira. En l'actualitat podem contemplar al costat del Xúquer uns 255 metres de llenços murados i grans torres de qui va ser recinte islàmic, restaurats en 1973. S'han pogut restaurar perquè existien no com a Gandia que els van fer desaparèixer .. Malgrat les riuades, a la vila d'Alzira encara poden veure's façanes rurals típiques, i mostres d'un historicisme modernista lligat a la burgesia terratinent, tal com passa a l'edifici del Cercle Alzireny. Davant d'ell, les Escoles Pies, que acullen avui la Casa de la Cultura, de bella façana, pati porticat i escales. A l'Ajuntament, que mostra elements gòtics, renaixentistes i barrocs, es custodia el "Aureum Opus", còdex miniat del segle XV. Això és un exponent de la conservació i restauració al seu temps del patrimoni, (muralles sobre tot) no com a Gandia que ara al segle XXI es recorden d'elles i els dóna per enderrocar cases per tal de donar-les a conèixer. Per la categoria històrica de Gandia més que cap poble de València-(amb el degut respecte a Xàtiva-que ho ha fet bé y te molt) hauríem d'haver protegit més i enderrocar menys. Encara ens sobrarien pisos.
    I ja que cites al teu article, (ja dic molt complet), al Botànic Cavanilles, diré que si tornara ara a Gandia i ja desaparegut el bosc en plena platja de Gandia d'arbres (no entenc de botànica per a classificar la seva espècie) que existien quan va vindre , que ocupaven una zona de moltes fanecades-que es veien des de la Vall interior de Tavernes-. Bosc enclavat en el que és avui La Devesa - Club de Tennis (hi ha gràfics seus que ho demostren) ens diria de tot, per això i per les contínues barbaritats que s'han fet amb el nostre patrimoni natural i a nivell de nucli urbà,no tornaria a exclamar la Safor y La Vall és un paradís natural. Pels d'Alzira. Salutacions
    Un Pixaví.

    ResponElimina
  5. Respecte a l'antic nom de la vall, efectivament hi han referències que parlen de la Vall de Miracles pels motius que exposes, jo he introduit la opción de Miralles basant-me en el llibre "Historia de la fundación del monasterio del valle de Miralles y hallazgo y maravillas de la santísima imagen de nuestra señora de La Murta", que va publica Juan Bautista Morera l'any 1773.

    ResponElimina
  6. Com bé detalla l'autor, la Vall de la Murta és magnífic per fer una excursió, per la gran diversitat d'elements que té per admirar, es pot anar amb chiquets.
    Si vós acompanya alguna persona gran amb vosaltres i li costa el caminar que faça cas al anònim de Gandia del comentari positiu que fa, que el emplace a Alzira que com diu hi ha moltes coses a veure, especialment La Vila o Centre històric (vianants). Gandia té gran importància històrica i Alzira també.
    Hi ha una llegenda que diu que Jaume I el Conqueridor va morir en el lloc on s'emplaça La Creu Coberta mentre era traslladat a València (Creu que cal visitar, es diu que es va fer en honor al Monarca).
    No obstant els historiadors situen la seva mort a la residència que el Rei tenia a Alzira. La vila o centre està considerat bé d'interès cultural (BIC). Visiteu per descomptat LA MURTA però visiteu també Alzira

    ResponElimina
  7. Sempre que he anat a la Murta m'ha inquietat... Si demanen a l'entrar i eixir el nom i dni, si te'n tornes per la Casella, figures com a desaparegut a les seues estadístiques!!

    ResponElimina
  8. La Murta és un lloc preciós, ho recomane a tots i totes, molt currat el vostre article...anime a tots a visitar-ho, i és molt recomanable per fer-ho amb xiquets.
    Una Alzirenya.

    ResponElimina
  9. Al estudio muy completo que habeís hecho del Valle de la Murta no le cabe más; recopilando datos no juntamos los que nos habeís proporcionado. Gracias.Aprovecho la entrada para que alguien me aclare una duda que tengo:
    Dicen los historiadores que Alcira fué fundada por los árabes como Al- Yazirat Suquar (La isla del Júcar).El 30 de diciembre de 1242, reconquistó la ciudad el rey Jaime I de Aragón, en un episodio fundamental para la conquista del nuevo Reino de Valencia, ya que Alcira era la única ciudad por la que podía cruzarse el río Júcar, de ahí su lema Claudo regnum et adaperio (Abro y Cierro el Reino). La historia de Alcira es muy rica en sus asentamientos anteriores desde el Paleolitico, Neolitico, fenicio, romano etc..Pero quiero a ser posible que algún historiador como tantos han colaborado en éstos estudios, me aclare.......


    Alzira y el Xúquer están indisolublemente unidos, como si de un matrimonio se tratase, en lo bueno y en lo malo, pues en lo malo, el río les ha efectuado riadas en: 1320,1473,1779,1864,1982 (la más fuerte) y 1987. (Todas ellas desgraciadamente reflejadas en la historia) y en lo bueno del rio, el regadio.
    Lo que no entiendo es que si la fundaron los musulmanes y ya le pusieron "La isla del Júcar", porque estaba rodeada por los rios Júcar y Barcheta, ¿porqué las riadas empiezan según la historia después de la conquista de 1242?. O sea la 1ª empieza en 1320 ( la 1ª fecha 1320 se repite en libros actuales y antiguos cuando ya dominaban los cristianos, ¿Que casualidad..no?. Estaba amurallada con los musulmanes y con los cristianos posteriores.
    Al final tendrá razón el dicho popular de que los musulmanes dominaban a la perfección el agua, su aprovechamiento, los cauces, regadíos y las extructuras sobre dichos cauces (puentes). Muchos de ellos todavía están en activo, sin embargo recientes del siglo xx ya han caido. ¿Que ocurre que cuando estaban los musulmanes no habían riadas?. ¿Lo impensabe es que supiesen dominar hasta los excesos del cauce de los rios?.A ver si alguien me contesta y me quita de dudas, porque la historia escrita está bien clara.¿ o está mal o entrecortada? .
    Por cierto LA MURTA una maravilla.
    Un pixavi

    ResponElimina
  10. Només disposem d'informació fiable de les catàstrofes ocorregudes en les últimes dècades. És molt complicat detallar els desastres associats a les inundacions que han ocorregut en el passat ja que normalment es basen en narracions i documents dispersos, normalment exagerats i basats en càlculs sense base estadística. Cal considerar que si de segles passats la informació ens arriba en comptagotes gràcies a treballs com els de Madoz o Cavanilles, si parlem de l'època de la reconquesta les fonts documentals ja són ínfimes, d'aquella època gràcies a que tenim el llibre dels Fets. Abans de la reconquesta hi haurien riuades? Segur que si, per molt que dominaren els musulmans les tècniques de regadiu, sèquies i altres arts relacionades amb l'aigua, davant d'una bona riuada, poc podrien fer per a salvar Alzira. Per tant, si no hi ha registre d'inundacions no és per que no es produïren, si no per que no ha arribat a nosaltres tal informació. També pensa que per a evitar una riuada fa falta una bona presa, com la de Tous si no haguera caigut, i els musulmans ni tenien la tecnologia ni evidentment construïren res semblant.

    ResponElimina
  11. No tengo la preparación histórica como tú para rebatir tu planteamiento pero por lógica te diré: Conocemos los Pueblos y alquerías de nuestro alrededor en árabe nombres de alcaides musulmanes, historia, legados, constumbres, gastronomía, acciones épicas realizadas por ellos o sea todo.Inclusive manuscritos musulmanes antes de la Reconquista. Y voy más allá hasta de los romanos. Y las desgracias naturales de un pueblo tan castigado como Alcira y otros, ¿ no?. ¿Que necesito de antes que El LLibre del Fets? No es lógico, no...
    La última parte de mi comentario cito sus habilidades, te diré: Puente de Beniarbeig principio del siglo XX, Puente de Daimuz siglo XX (te cito éstos por la cercanía) derrocados por riadas. ¿Que pasa con el Puente Viejo de Oliva, que resiste? sólo está rectificado la zona de rodadura (antes había entradas en el carril para resguardarse del fango que salpicaban los carruajes). La cimentación de los pilares es la original y antes de las murallas ya existía. (en ningún sitio he encontrado la fecha de construcción y dudo que nadie lo sepa).
    Gracias por tu interés.
    Un pixaví.

    ResponElimina
  12. Te contesto Oscar a tu comentario del 10 pdo: No estoy nada de acuerdo con que el LLibre del Fets, sea un referente casi imprescindible para la historia de nuestro Pais. Se trata como sabes de una autobiografía de Jaime I, más o menos fidedigna y 1ª gran crónica catalana, no escrita por él (no sabía escribir, no importa mucho, no fuè terminada por él y el manuscrito más antiguo que nos ha llegado ha sido de 1343 porque nos llegó mucho despúes de su muerte).Esta crónica permite dar salida a su belicosidad nobiliaria y a su ansia de nuevas tierras, complaciendo a la Iglesia por hacer extender la fé cristiana, -su sentimiento religioso se manifiesta en toda la crónica-. Sus conquistas guerreras, unidas a los fondos patrimoniales de familia y los de sus dos esposas (matrimonios de interés según las crónicas) y queridas- a los 64 años todavía tenía 2 reconocidas- y tubo 10 hijos de matrimonios y 8 de amantes (hubo reparto para todos). Pues a pesar de todo tuvo el total beneplácito de la Iglesia, aunque sabedor de su vida con ansia viril a tope, el Papa Clemente IV,le llamó la atención verbalmente.El Rey, era de misa diaria. La unión Jaime I e Iglesia solo se puede entender como relación hipócrita e interesada.Por lo tanto El Llibre del Fets ( si lo hizo él) fué un exponente biográfico de sus Grandezas y Conquistas.
    En cuanto a la historia de Valencia antes de la Reconquista se ha podido y se ha escrito por los PERDEDORES, como te demostraré que no todos los habitantes musulmanes anteriores eran analfabetos. Había grandes juristas, geógrafos, historiadores, literatos, poetas etc. y precisamente en Alcira y antes de la Reconquista.. Con ésto no desmerezco las hábiles azañas del Rey pero al final todo tiene un interés.
    Un pixavi.

    ResponElimina
  13. És cert que Alzira va conèixer certa prosperitat durant els musulmans, de fet Al-Zuhví va ser un geògraf amb renom, però sembla que no va deixar constància de cap riuada. Però segur que es produïren, de fet els musulmans batejaren ei riu com Xúquer, "el destructor", i el nom no deuria ser trivial. De totes formes quasi tots els registres que han arribat als nostres dies són cristians, i per tant s'inicien amb la reconquesta.

    ResponElimina
  14. M'agrada el comentari del de Gandia. És cert que Jaume I ens va fer valencians i reconeixes les seves gestes, però també és cert que no n'hi ha pera tant, ja que avui costa més tirar un morós d'un pis que en el seu temps a un Alcaide d'un Castell o Alqueria, perquè el sistema del Rei era la negociació primer i si li fallava els cremava els seus cultius i no tenien més remei que rendir-se, ells no tenien suports ni de dins ni de fora. En el que són els castells de València eren quatre gats i el Rei un exèrcit.

    ResponElimina
  15. A Oscar: Como ves hay un reconocimiento musulmán que cualifico como: Versión "de los vencidos" y que dice:

    Es muy notable que exista una versión musulmana contemporánea al Llibre del Fets que refiera los mismos hechos: la Tarij Mayurqa (Historia de Mallorca) de Ibn Amira. Hasta hace poco se la consideraba perdida: el año 2001 el profesor Muhammad ben Mamar identificó un único ejemplar (26 páginas escritas por ambs caras) en una biblioteca de Tinduf, que ha sido editado recientemente por el historiador Guillem Rosselló-Bordoy y el arabista Nicolau Roser. Historia National Geographic, marzo de 2009, pg. 8..
    Un pixavi.

    ResponElimina
  16. No vec a cap lloc que Oscar diga que els antics habitants musulmans de les nostres terres foren analfabets. El únic que ha afirmat es que ens ha arrivat molt poc del que escrigueren. Es fàcil imaginar que l'esglesia d'aquella època s'encarregaria de fer desapareixer moltes coses, sobre tot les que demostrares que la cultura musulmana portava moooolts anys asentada, i era superior tecnològica, filosòfica i cientificament.
    Al respecte del control de les aigues que es comentava al principi, es clar que tenien unes tècniques de regadiu prou desenvolupades, i els crisitians aprengueren tot el que van poder, però no oblidem que les infraestructures eren les mateixes (de fet moltes encara s'utilitzen) i que la majoria de la gent que les utilitzava van continuar residint ací després de la reconquesta, per tant, en principi no deuria haver cap canvi en quant a la questió de l'aigua.
    Per cert, segons els Escolapis de Gandia, el Pont Vell d'Oliva es va construir a 1305. Si la dada es correcta seria de construcció cristiana. Tampoc seria tan extrany. Quan volien construir algo be ho feien, com demostren les esglesies del romanic valencià, per exemple.

    ResponElimina
  17. David: En ningun momento he pensado ni afirmado que Oscar haya dicho tal barbaridad "que los antiguos habitantes de éstas tierras eran analfabetos", está demasiado demostrada la capacidad de tu compañero y por supuesto no es de él una afirmación tan banal; (somos de Gandia y os conozco, sé de vuestros conocimientos, trabajos culturales y otros, por lo tanto ésto no entra). Por supuesto el apunte fué mio porque me daba a entender (o no me satisfacía el reconocerlo) que antes de la Reconquista o el LLibre del Fets aquí no teniamos historia de los moros. Os doy la razón en que es muy escasa la documentación que nos dejaron bien como dices por el interés de borrar por parte de la Iglesia todo lo relacionado al Islam o bien se llevaron mucha documentación en la expulsión como la Tarij Mayurqa (versión de la época) que como cito anteriormente ha sido encontrada en una biblioteca de Tinduf. O sea parte de su historia antes de la Reconquista puede que esté en sus tierras (Túnez, Marruecos, etc).Gracias por molestarte en aclararme la fecha de construcción del Pont Vell de Oliva y de intervenir en éste rifi-rafe ya que a veces el seguimiento de la historia nos pierde y hay muchas versiones y serían interminables y sobre todo dudosas y cambiantes en su transmisión de generaciones.
    Un pixavi.

    ResponElimina
  18. ¿Esto es un blog de montaña o es un foro de discusiones politicas,linguisticas,historicas etc...?Dejaros de discusiones banales y salid mas a la montaña que es lo que hay que hacer.

    ResponElimina
  19. Crec que el bloc conté diversitat d'articles de muntanya, espeleologia, botànica, patrimoni i molts altres temes i els articles són complets, inclou per suposat la història en tots els seus vessants. Conec molts bloc de senderisme o muntanya que inicien el recorregut dient a l'hora que surten el que mengen i on ho fan i amb molt poc o cap comentari en les seves entrades (mal senyal). Com a seguidor d'aquest bloc crec en la seva qualitat, aquest porta en 5 mesos 18.262 entrades (3.700 mensuals per alguna cosa serà) sense incloure cap tema del llibre que per cert té 54 rutes visitades i estudiades pels autors i repetidament,¿ Com més muntanya vols que et ensenyin?. No oblidis que la intervenció o comentari relacionat a un article d'un blog l'enriqueix i com veuràs la inclusió d'articles és continu-cal anar molt a la muntanya per portar aquest ritme de publicació i t'ho dic per experiència. Si jo fos un dels autors, això que dius "de sortir més a la muntanya" t'ho contestatària sense donar-te tanta explicació.

    ResponElimina
  20. 'A un tir de pedra' pretén ser un bloc d’esports de muntanya, natura i patrimoni. És una línia editorial que encetàrem amb el llibre i que en conseqüència continuàrem al bloc. Ens trobem davant d'un espai obert on la gent pot compartir dubtes i inquietuds al voltant d'eixos pilars bàsics i sempre dins del respecte i la llibertat d’expressió.
    Si tractem un tema de senderisme, sempre intentem engalanar-lo amb puntetes d'història, patrimoni o botànica; per a nosaltres anar a la muntanya no és una competició per pujar un cim. El cim és l'excusa per a gaudir del paisatge, i si considerem que en tal lloc és encertat afegir un punt d'història, l'afegim, i si cal criticar una o altra actuació política, la criticarem. Com diuen dalt, igual que hi ha blocs de muntanya on te conten que de camí es menjaren un entrepà de tonyina, que evidentment tenen el seu públic, nosaltres optàrem per seguir la nostra línia editorial, que evidentment no serà del grat de tots, però també cal pensar que el bloc l’escrivim per gust, com podeu observar no tenim cap publicitat ni patrocinadors. És el nostre espai on escrivim el que ens ve al cap i sembla que tenim un cert públic que comparteix les nostres inquietuds.
    Respecte a lo d'eixir a la muntanya, membres d'aquest bloc estan eixint a la muntanya ininterrompudament des dels 12 anys, i si tenim en conter que ens estem acostant a la quarantena, crec que podem afirmar que tenim el cul pelat.

    ResponElimina
  21. ÉS ALGO ESTRANYS QUE HI HASCA DIBUIXAT UN PENIS DINS DE L'OUET???

    ResponElimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse