El Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva

Aigua. És la paraula que millor defineix un dels espais més valuosos alhora que més castigats del País Valencià, el Parc Natural de la Marjal de Pego-Oliva. L’aigua, abundant, dolça, neta i d’una qualitat excepcional, ha modelat durant mil·lennis el paisatge, ha permet el creixement d’una important comunitat vegetal i animal amb exemplars únics al món, i per damunt de tot ha permet la presència d’una important representació d’aus autòctones i migratòries excepcional. Però l’aigua també ha afavorint una forta interacció humana, una fortíssima antropització d’un ecosistema molt sensible que sembla trobar-se, a dia de hui, en un delicat equilibri.

La marjal de Pego-Oliva és una valuosíssima zona humida situada a cavall de les províncies d’Alacant i València, entre Pego i Oliva; es troba envoltada per les serres de Mostalla al nord, Migdia a l'oest i Segària al sud, una estratègica ferradura que protegeix un dels millors aiguamolls de la Península. Al llarg de les seues 1.250 hectàrees de superfície, delimitades pels rius Bullent o Vedat al nord i el Racons o Molinell al sud, s'estén una xarxa d'afluents, canals, sèquies i ullals que atorguen al paratge una vida i unes característiques tan peculiars que justificaren plenament la declaració de Parc Natural el 27 de desembre del 1994. La marjal també forma part del Conveni Ramsar de protecció mundial de zones humides des del 1971, està declarada zona d'especial protecció d'aus (ZEPA) i es troba integrada dins de la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea.

Panoràmica del Bullent i la marjal des de la Muntanyeta Verda
Panoràmica del Bullent i la marjal des de la Muntanyeta Verda

Al llarg de quasi tota la costa del País Valencià, fa entre 5.000 i 10.000 anys, s'estenien els aiguamolls i les zones humides; donat que les ones i corrents al golf de València van de nord a sud, era habitual l'acumulació de barreres arenoses que aïllaven les badies, provocant l'aparició d'albuferes com la de València. La nostra marjal és per tant una antiga albufera aïllada de la mar fa uns 3.000 anys per una barrera dunar d'uns 9 quilòmetres anomenada restinga. Amb el temps, l'aigua de la mar es va anar filtrant a la terra, perdent la salinitat i rebent l'aportació d'aigua dolça de la pluja (la zona es troba a un dels punts amb major pluviometria del País Valencià), dels rius Bullent i Racons, del barranc de Benirrama i dels ullals o brolladors. Donat l'alt nivell freàtic de l'aigua subterrània (pràcticament a nivell de la mar), l'àrea sol trobar-se inundada, sobre tot a la tardor i a la primavera, drenant-se l'excés a la mar tant per les aigües subterrànies com a través de l'antiga xarxa de sèquies i canals que travessen el paratge. Aquest procés el podem observar a altres marjals properes com les de Gandia i Xeresa.

Senill (Phragmites australis)
Senill (Phragmites australis)

La ruta

El Parc Natural és tan enorme que la millor opció per a recorre’l és en bicicleta. Malgrat això, hi ha un itinerari interpretatiu, el de la muntanyeta Verda, pel qual caminarem paral·lels al cabalós riu Bullent fins a visitar el naixement i ullal del Salinar, una bona representació a escala del paratge protegit. Com aquest itinerari és molt curt, de només un parell de quilòmetres, anem a allargar-lo més, des de l'urbanització Sant Pere, per a poder conèixer millor dos emblemes de la marjal, la font Salada i el riu Bullent.

Molí del Pont de Sant Pere
Molí del Pont de Sant Pere

Accés

L'accés el realitzarem per la carretera nacional N-332 partint d'Oliva; obrirem bé els ulls i arribats al quilòmetre 210 girarem a la dreta pel camí de Sant Pere, on seguirem els ròtols de la font Salada; arribats al pàrquing de la mateixa deixarem els vehicles. Com sempre, tireu de Google si teniu algun dubte. Si voleu fer la ruta curta, només la circular a la muntanyeta Verda (anomenem-la Variant A), haureu de seguir la carretera CV-715 Oliva-Pego i desviar-vos per la CV-728 en direcció al Verger, a uns 5 quilòmetres d'Oliva o 2 de Pego. Fixeu-vos be, ja que a uns 900 m a l'esquerra i junt una corba naix una carretereta que seguirem 600 m fins una tancada corba a la dreta, punt on girarem recte cap a l'est fins assolir el naixement del riu Salinar i l'inici del camí de la muntanyeta Verda. Una altra opció més senzilla, diguem-li Variant B, és seguir la N-332 des d’Oliva fins la mateixa carretera de la marjal, la CV-678, que prendrem en direcció Pego; només creuar el pont de l'autopista recorrerem un quilòmetre i mig i girarem a la dreta per un ample camí de terra que es dirigeix cap a una visible muntanyeta, el Molló dels Corbs. Seguint el camí, paral·lels a arrossars i la sèquia de les Tanques, assolireu un edifici agrícola davant del Bullent, al voltant del qual deixareu els vehicles, a escassos 500 de la muntanyeta Verda.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesCom arribar-hi


La Font Salada (1.5 m)

Començarem a caminar junt la turística Font Salada o ullal del Burro, un naixement d'aigües subterrànies molt apreciat pels malalts de la pell, ja que les seues aigües, amb un alt contingut en sal, tenen suposades propietats medicinals. Independentment de l’època de l’any quan aneu, de segur que trobeu gent nadant a l’ullal, molt transformat. Deixarem l'ullal i seguirem el camí que, per la dreta del mateix, es dirigeix cap al sud; caminarem entre xalets uns 300 metres, aproximadament fins la fi del mateix, on girarem a la nostra esquerra junt una casa, seguint un sender vora riu que ens durà en escassos metres fins unes comportes.

L'ullal del Burro o font Salada
L'ullal del Burro o font Salada


Parada de Sant Pere (1.5 m)

Travessarem un estret pontet on hi instal·lades unes verdes i cridaneres comportes de 5 fulles accionades per volants metàl·lics. Les comportes, utilitzades des de l'antiguitat per al conreu de l'arròs (fins l’any 2003 eren de fusta), regulen el cabal de l'aigua del Bullent, sent de vital importància per a la regulació hídrica del parc.

Comportes de Sant Pere
Comportes de Sant Pere

Creuarem el pont i seguirem el curs del Bullent, Bullens o Bullentó en direcció sud, un riu que sol portar un gran cabal d'aigua durant tot l'any inclòs en èpoques de sequera. Per aquesta característica està classificat como el riu més cabalós d'Europa en relació al seu curt recorregut, poc més de 6 quilòmetres, encara que la part alta és una canalització artificial per a donar eixida al desaparegut riu Revolta, que antigament travessava la marjal.

Si obrim els ulls observarem nombrosos peixos nadar pel Bullent, majoritàriament carpes (Carassius auratus) de brillants colors, les veurem verdes i groguenques però també roges i daurades, espècies ornamentals reintroduïdes, moltes de les quals s'escaparen d'una piscifactoria amb les inundacions del 1987. Habitual a la marjal és el barb (Barbus), fàcilment identificable per les estructures sensorials que té al costat de la boca per a explorar els fons aquàtics i que semblen una barba; sovint trobem llises (Mugil cephalus), que malgrat ser d’aigua salada accedeixen atretes per la qualitat de les aigües; però també trobem espècies exòtiques com la gambúsia (Gambusia affinis), introduïda per a combatre el paludisme en competència amb el fartet i el samaruc, o el llobarro negre o black bass (Micropterus salmoides), un voraç depredador que sol provocar un desequilibri important en la ictiofauna local. Als peus del Molló dels Corbs (87 m) i sempre paral·lels al riu creuarem un pont i seguirem una tancada corba a la dreta fins assolir la sèquia de les Tanques, punt on veurem un edifici agrícola, i on arreplegarem a la gent que haja triat la variant B

Riu Bullent
Riu Bullent

Cap al sud es troben bastes extensions transformades dedicades al conreu de l'arròs. Mirant el panorama costa imaginar que la marjal fora un territori verge fins el segle XVIII; ja entre els anys 70 i 80 del passat segle va ser objecte de nombrosos intents de dessecació amb canals i sistemes de bombeig, arribant a ser aprovat un pla de concentració parcel·lària i un altre de transformació de la marjal que afortunadament la Generalitat va paralitzar el 1985. Davant les pressions i amenaces el Consell va decidir establir la màxima protecció al paratge el 27 de desembre del 1994, la de Parc Natural. Com a conseqüència de la paralització de les infraestructures, el conreu de les famoses varietats d’arròs bomba i pegolí seria cada vegada més testimonial, encara que els llauradors porten anys desenvolupant cultius experimentals d'arròs ecològic de més d'una dotzena de varietats.

Arrossars
Arrossars

Ara em direu: però si es va protegir la marjal amb les màximes figures legals, perquè la major part de la mateixa es troba tan transformada i travessada per camins i canals? Doncs perquè entre 1996 i 1997 l’ex-alcalde de Pego, Carlos Pascual, va ordenar soterraments i dessecacions continuades a la marjal –ja declarada Parc Natural-, finançament de degoteig a camps d’hortalisses il·legals, el soterrament dels Lluents (la zona de major valor ecològic de la marjal) o cremes de vegetació i construcció de camins i dics. Els atemptats ecològics arribaren a alterar fins el 50% de la superfície del parc, unes 600 hectàrees, una barbaritat que provocaria la mort massiva de peixos i el descens del nivell de l'aigua. Afortunadament, cosa curiosa i poc vista a Espanya, per fi seria castigat exemplarment un delicte mediambiental: l'ex-alcalde de Pego i el seu regidor d'agricultura serien condemnats amb multa, sis i tres anys de presó respectivament, i inhabilitació per a càrrec públic; la sentència implicaria així mateix una indemnització de 1.2 milions d'euros de la que l’ajuntament de Pego i la Comunitat de Regants serien responsables civils subsidiaris. 

Caseta partidor al Bullent
Caseta partidor al Bullent

Collverd
Passarem junt una caseta-partidor d’obra i estarem atents, ja que a la propera corba haurem de girar a la dreta seguint el curs del riu (recte també assoliríem el mateix punt). Ens acomiadarem de les terres conreades i caminarem a la dreta d'una enorme extensió humida, completament colonitzada per la planta més característica i reconeguda de les marjals, el senill o canyís (Phragmites australis), una planta família de les gramínies, semblant a la canya però més gràcil i aquàtica. Entre el senill podem sentir el fort soroll que fan les granotes, qui sap si fugint d'algun escurçó d'aigua (Natrix maura). Per poc soroll que fem segur que espantarem i veurem volar a més d’un vistós ànec collverd (Anas platyrhynchos), clarament inconfusible pel contrast entre el verdós color del seu coll i el blanc i negre de les seues plomes.

Una menuda corbeta a l’esquerra i ens trobarem als peus de la muntanyeta Verda, una menuda elevació d'uns 46 m d'alçada, característica per albergar una bona representació de la vegetació mediterrània. Per l'esquerra unes comportes ens mostren el punt on un riuet desemboca al Bullent; es tracta del Salinar, el traçat del qual seguirem després de pegar la volta a la muntanyeta. 

Riu Bullent
Riu Bullent

El Blau del Calapatar (1 m)

Ruïnes del Calapatar
Ruïnes del Calapatar
Girarem a la dreta per un pont, sempre paral·lels al Bullent, endinsant-nos al Blau del Calapatar, un espai on el riu se'ns mostra envoltat de grocs i preciosos lliris als peus d'una magnífica i generosa xopera. Pel nostre vessant s'estenen nombroses tarimes numerades de fusta, destinades a la pesca.
Junt a la xopera hi ha unes antigues ruïnes d'almenys el segle XVII i una caseta, davant les quals hi ha una gran quantitat d'ullals d'aigua dolça, hàbitat d'endemismes valencians com la gambeta gavatxa (Dugastella valentina) o el famós samaruc (Valencia-Hispanica), en greu perill d'extinció com a conseqüència de la pèrdua del seu hàbitat, la contaminació dels aqüífers i la introducció artificial de depredadors, com la que va fer la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana (si, no és broma) amb la introducció de la truita irisada (Oncorhynchus mykiss). La presència del samaruc, pràcticament extingit a la Safor, ens demostra la gran qualitat de les aigües del riu i els ullals on s'alimenta. Davant nostre el Bullent se’ns mostra tan transparent que ens permet distingir completament el fons del mateix, possibilitant la rara existència d’exemplars de raboseta (Salaria fluviatilis), un menut peix inclòs al Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades.

El Bullent al Blau del Calapatar
El Bullent al Blau del Calapatar

Garrofer
Ens acomiadarem del Bullent i seguirem la pista forestal, que cap a l’oest comença a vorejar la muntanyeta Verda. L’entorn vegetal canviarà sobtadament, trobant-nos amb una magnífica representació d’un bosc mediterrani; així, a banda de l’omnipresent pi blanc (Pinus halepensis), podrem trobar interessantíssims i vells exemplars de garrofers (Ceratonia siliqua), moreres (Morus) conreades des d'antic, sorprenents oliveres (Olea europaea), cridaners llentiscles (Pistacia lentiscus) i enormes figueres de pala (Opuntia ficus-indica). De camí, amb una miqueta de sort, ens podrem creuar amb algun sarvatxo ocel·lat (Lacerta lepida), uns enormes rèptils de fins a 70 cm molt vistosos que, si es veuen acorralats, s'alcen i ens planten cara.

El riu, sempre a la vista, va allunyant-se poc a poc de nosaltres seguint les corbes dels tossals i la fita dels termes d’Oliva i Pego. Més enllà es troba un dels majors tresors d’Oliva, la cova Foradà, antic hàbitat de l’home de Neandertal. El sinuós traçat del riu és l’escenari anual de la popular Baixada del Bullent, un acte previ a les Carnestoltes de Pego on els pegolins descendeixen el riu amb imaginatives i destrellatades barques sense motor.

A la dreta, el Castellar des del camí de la Muntanyeta
A la dreta, el Castellar des del camí de la Muntanyeta

Naixement del riu Bullent
Junt al naixement del Bullent

La Muntanyeta Verda (46 m)

Arribarem a l'extrem més meridional de la muntanyeta Verda, escenari d'un important jaciment amb restes de ceràmica neolítica, just al punt on naix un camí formigonat cap al seu cim i que resseguirem. En poc més de 300 assolirem una sendeta que ens deixarà al cim de la muntanyeta, a escassa distància del punt on hi ha una caseta rehabilitada pel taller ocupacional de Pego com a mirador del Parc Natural i com a futur centre d'investigació.

La Muntanyeta Verda des de l'ullal del Salinar
La Muntanyeta Verda des de l'ullal del Salinar

Si fem una panoràmica de nord-est a oest podrem seguir el traçat del Bullent fins el seu naixement, al nord del tossalet del Bullentó i envoltat per dues pedreres que des de fa més d’una dècada han acabat quasi per complet amb un parell de muntanyes. A banda de l’elevada contaminació paisatgística i sonora que produeixen les pedreres i el rumor de que soterren la marjal amb escombraires, suposadament han vulnerat la Llei d’Explotacions Mineres a Cel obert per no respectar els talussos reglamentaris i per superar la quota màxima. És el problema etern dels Parcs Naturals, per molt que delimiten la zona de protecció, fora d’ella tot està permès, feu un ull i veureu les muntanyes del voltant completament cobertes per urbanitzacions, com la Segària, o destrossades i en procés de ser-ho als voltants de Pego, finques que arrepleguen l’aigua de la marjal per al regadiu de tarongers...
No és lamentable que aquestes coses passen encara al segle XXI? Docs encara no hem acabat! Una de les pedreres es troba als peus del Castellar, un valuosíssim conjunt arqueològic format per un castell musulmà i un jaciment iber on es trobaren restes de ceràmica que donaren nom a l’estil Oliva-Llíria, i que no tenint prou amb les agressions de la pedrera es troba vergonyosament abandonat i ha segut objecte de continuats espolis des de fa dècades sense que intervinga cap autoritat

El Bullent des de la Muntanyeta Verda
El Bullent des de la Muntanyeta Verda

Però oblidem-nos de desgràcies i desgraciats i gaudim de la natura, ja que des de la muntanyeta tenim al nostre abast una magnífica vista panoràmica de la marjal. Davant nostre i cap al sud-est veurem els arrossars, al fons el Montgó i la característica silueta de la serra Segària i la seua cara ben definida. Als nostres peus, si mirem cap al sud, veurem la marjal més genuïna, autèntica i salvatge, trobant-se als nostres peus els ullals i el curs del Salinar que a continuació visitarem. Des de les altures podem observar el vol per tot arreu de l’au més comú al parc, la garseta blanca (Egretta garzetta), molt característica pel seu blanc i brillant plomatge que contrasta elegantment amb el negre del bec i les potes.

Panoràmica des de la Muntanyeta Verda de l'ullal del Salinar i la marjal fins la Segària
Panoràmica des de la Muntanyeta Verda de l'ullal del Salinar i la marjal fins la Segària

Baixarem la muntanyeta i ens dirigirem cap a l'oest uns pocs metres, just fins un punt on hi ha un senyal vertical del Parc Natural i on arribaríem des de l'opció de la carretera Oliva-Pego, variant A. Junt el senyal naix una sendeta bellament entapissada d'herba que discorre per l'esquerra de la sèquia del Bullentó (fixeu-vos bé, no vos enganyeu seguint el següent camí). Uns pocs metres més endavant veurem un troba un menut ullal on trobarem una gran presència de bova i joncs, es tracta del naixement del riu Salinar, un dels afluents del Bullent.

Riu Salinar
Riu Salinar

Naixement del riu Salinar (1 m)

El riuet, d'aigües cristal·lines, voreja la muntanyeta Verda pel sud i va eixamplant-se progressivament; a l'altra banda i prenent el sol damunt les pedres, si no les espanteu és fàcil que trobeu a la tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis) o a la tortuga de rierol (Mauremys leprosa), totes dues autòctones i en perill d'extinció. Creuarem una canal del riu que es dirigeix a la sèquia del Bullentó per un rústic pontet de fusta. A la nostra dreta naix un senderet que obviarem opcionalment, ja que en pocs metres s'iniciarà una passarel·la de fusta elevada de 300 m de longitud, instal·lada per a preservar l'ullal i la marjal. La seguirem i als pocs metres girarem per un ramal a la dreta, caminant envoltats d'una altíssima vereda de senills fins assolir l'ullal del Salinar.

Passarel·la de fusta del Salinar
Passarel·la de fusta del Salinar


Ullal del Salinar (1 m)

Ullal del Salinar
L'ullal del Salinar és un naixement d'aigua dolça subterrània que mana del contacte amb els relleus calcaris de la muntanyeta Verda. L'aigua té evidentment una qualitat excel·lent, clara i neta, i una salinitat realment baixa, circumstància que ha permès la presència d'una riquíssima vegetació subaquàtica (macròfits), considerada la millor de tots els aiguamolls de la Península. Aquesta valuosa praderia és el suport d'innumerables invertebrats, peixos i la base de l'alimentació de la curiosa i blanquinegra fotja (Fulica atra). Si tenim paciència i no fem soroll, asseguts als estratègics bancs podrem observar el nedar del poregós i menut cabussó coll-negre (Podiceps nigricollis), inconfusible a l'estiu per la negror de les plomes des del tupè fins el coll i el plomatge groc darrere dels ulls; també podrem contemplar al sivert (Netta rufina), amb el seu característic cap roig terrós, o a la rosseta (Marmaronetta angustirostris), un ànec marró amb taques blanques que es troba en perill d'extinció.

Ullal del Salinar
Ullal del Salinar

Als voltants de l'ullal podem apreciar entre les extensions de senill l'omnipresent bova (Typha) amb la seua característica floració, les primeres espècies que solen colonitzar els aiguamolls. Flotant a l'aigua apareix alguna ampla fulla del nenúfar blanc (Nymphaeaceae alba), molt rar al nostre territori, les menudes llentilles d'aigua (Lemna minor), característiques per formar verdes catifes sota l'aigua, o autèntiques rareses com les utriculàries (Utricularia australis), una de les escasses plantes insectívores del País Valencià. Per les vores és inevitable no sorprendre’s amb les llargues patotes d'una espècie de cigonya en miniatura, la camallonga (Himantopus_himantopus). Molt més rar de veure és el gall de canyar o polla blava (Porphyrio porphyrio), una de les espècies més amenaçades del país Valencià.


Lliri groc (Iris pseudacorus)
Lliri groc (Iris pseudacorus)
Al voltant de l'ullal creix el delicat lliri groc (Iris pseudacorus), l'altiva canya (Arundo donax) i el senill entre extenses mates de jonc (Scirpus holoschoenus), bova (Typha) i mansega (Cladium mariscus), entre les quals hom pot trobar les delicades i morades floretes de l'ensopeguera (Limonium narbonense) o les bellíssimes i rosades flors de la trencadalla (Kosteletzkya pentacarpos), hàbitat perfecte per a nombroses espècies.
Totes aquestes característiques mediambientals afavoreixen l'existència d'una variada fauna conformada principalment per aus migratòries con l'elegant fumarell carablanc (Chlidonias hybridus), el nocturn martinet (Nycticorax nycticorax), o altres més complicats de veure com la perdiu de mar (Glareola pratincola), característica pel seu ventre blanc amb la gola groga, o el repicatalons (Emberiza schoeniclus), rar i en perill d'extinció al País Valencià i que només nidifica a la marjal.

Arribarem de nou, desprès d'envoltar la muntanyeta, al riu Bullent i conseqüentment a la desembocadura del Salinar, punt on trobarem una comporta. Ja hem completat la nostra ruta, així que cal tornar cap a la font Salada. En lloc de seguir el curs del riu com abans tirarem recte per un ample camí de terra envoltats d'abundant senill, on segur que ens sorprendrà la poca vergonya i el graciós córrer de la polla o gallineta d'aigua (Gallinula chloropus), una menuda au de plomes negres i bec roig, habitual de les marjals i molt aficionada a creuar els camins. 

Desembocadura del Salinar
Desembocadura del Salinar

Conforme ens acostem a les zones de conreu començarem a distingir més clarament el majestuós vol de la garsa (Ardea cinerea), un ocell de plomatge grisós i de grans dimensions, de fins un metre d'alçada, que comparteix similituds amb el seu parent l'agró roig (Ardea purpurea), encara que aquest últim sol preferir amagar-se entre el senill, a l’igual que la xitxarra mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), de la qual a la marjal es troba la major concentració de la Península.

Garseta blanca (Egretta garzetta)
Garseta blanca (Egretta garzetta)

Una advertència: observar aus a la marjal implica paciència i silenci; la majoria d'elles es troben amagades entre el senillar, i a la mínima que senten la vostra presència se'n aniran volant. Si desprès de l'excursió teniu ganes de veure aus, acosteu-vos als arrossars on trobareu garses i garsetes, menys poregoses i més abundants.

Naixement del riu Bullent
Naixement del riu Bullent


Esquema de temps:

Font Salada (1.5 m) - Comportes del Bullent (1.5 m): 510 m, 7’
Comportes del Bullent (1.5 m) - Sèquia de les Tanques (1): 480 m, 6’
Sèquia de les Tanques (1 m) - Blau del Calapatar (1 m): 890 m, 10’
Blau del Calapatar (1 m) – Muntanyeta Verda (46 m): 1.200 m, 15’
Muntanyeta Verda (46 m) – Naixement del Salinar (1 m): 620 m, 5’
Naixement del Salinar (1 m) – Sèquia de les Tanques (1 m): 1.460 m, 20’
Sèquia de les Tanques (1 m) - Font Salada (1.5 m): 990 m, 13’

Total: 6.150 m, 1h, 16’

Més informació:

Parc Natural de la marjal de Pego-Oliva
La marjal a la Vikipèdia

Articles relacionats:

La marjal de la Safor
La marjal de Gandia
La marjal de Xeresa i l'Auir

Comentaris

  1. La excursion es bonita, pero resulta extremadamente corta.
    Supongo lo compensará el v er la maravilla del agua, en estas fechas veraniegas.
    Un saludo

    ResponElimina
  2. Curta?, bona doncs per a l'estiu!

    ResponElimina
  3. Una altra vegada i com sempre vos supereu amb articles completísims, detallats i amb meravelloses fotos que fan bona la vostra frase de capçalera: "Qui coneix la terra, l'estima". Ara no tinc excusa per a coneixer eixe humidal que sempre he travesat en cotxe pero mai he parat a caminar per desconeixement. Enhorabona que ajudar-nos a conexier la nostra terra!

    ResponElimina
  4. Magnífico artículo, completo, muy especifico, ameno y sobre todo el respaldo que le das a uno de los lugares más emblemáticos de La Safor y que desconocía tal variedad de detalles con tanta perfección.
    Gracias y enhorabuena.

    ResponElimina
  5. Simplement excel ·lent article.
    Salutacions,

    ResponElimina
  6. He gaudit molt, espere que Torró i demes assassins de la natura puguen comprendre la importància dels humidals, Toni Martí

    ResponElimina
  7. Oscar cual seria la manera mas comoda de subir al vertice geodesico q se ve arriba de la font salada?tienes algun track de la variant larga en bici de la marjal de oliva?podrias pasarmelo por aca?

    Gracias!

    ResponElimina
  8. Al propi mapa d'aquesta ruta pots veure una pista forestal que naix a la dreta de la font Salada i puja fins una bassa. D'ahi i camp través sembla un no res.

    ResponElimina
  9. escric com anonim perque no e pogut entrar de altra manera la iformatica no es lo meu. be no e llixit tot el article perque en coneexcs masa la marjal de Pego, y dic de Pego perque si son 12000 fanecaes 9000 son de Pego y 3000 de Oliva, y y les de Oliva son de brutisia y señil, grasies a la gent de Pego que fa el arros la marjal esta tan bonica, cuant tenia 10 anys anava en mon pare y no portavem aigua bevien a les sequies y ui en tinc 64, encara tinc en la memoria com eren els antics camins y rius y sequies, antes de la desecasio per part del Yrida, en pase els dies en la marjal, ara cuant fan el arros y despues en la casera, en cuant al tema politic domes dir lo seguent, al alcalde de Pego el tanquen 6 anys a la presor, per fer arros y Bruseles, apoya y sobvensiona als arrosers per cultivar arros, tu guant tens, yo tampoc, viva la JUSTISIA, y ui en dia ya tanta vida en la marjal grasies a la gent de Pego, pues aon ya menjar ya vida, tal volta al llarc del temps, puguen beure un altra volta a la marjal, si es per es ecologistes segur que no. perque no tenen ni puta idea lo que es la marjal de Pego, molt de llibre y poc de patejar per el mix del fanc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La marjal de Pego-Oliva és un ben comú de la societat protegit per diverses lleis, li agraden o no, i si l'alcalde va decidir ignorar-les cremant la vegetació, assecant les zones més valuoses, rebaixant el nivell de l'aigua o construint dics i camins va actuar DELICTIVAMENT, despreciant el valor d'un be social i comú. Les lleis estan per a complir-les independentment de si no tenim "ni puta idea" o si mai hem xafat el fang.
      Fa uns anys un estudi xifrava en vora 6 milions d'euros el valor agrícola de la marjal front a una estimació d'uns 19 milions pels beneficis indirectes que generava a la societat recarregant aqüífers, controlant inundacions o a través de beneficis turístics i culturals. No cal oblidar que sense la marjal faria falta unes fortíssimes inversions tant per al subministrament d'aigua de les poblacions adjacents com per tal d'evitar la salinització dels aqüífers, com ben evident s'ha demostrat a la veïna Dénia. A la marjal de la Safor l'ex alcalde de Xeresa va fer el mateix que el de Pego, transformar i assolar il·legalment un ben comú per al benefici d'uns pocs, i conseqüentment també va ser condemnat justament.

      Elimina
  10. perdoneu lo de anonim, pues con a dit antes, no se la forma de entrar, en preguntava el meu correu, de google y en donava error la contraseña, bueno un galimaties, pera mi. eu senc molt pues sempre vax de cara.

    ResponElimina
  11. El comentari polític sobre l'alcalde sobrava (i que conste que no es sant de la meua devoció)... Totalment d'acord amb anònim...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pegolina, lamente molt si t'he ofès o t'han molestat els meus comentaris sobre l'ex alcalde de Pego, però m'he limitat a exposar els fets il·lícits i reprovables pel que el condemnarem, entre d'altres el soterrament dels Lluents, les cremes de vegetació, la construcció de camins i dics i altres accions que afectaren al 50% del parc natural provocant unes despeses a l'ajuntament (i conseqüentment al poble) de Pego d'1.2 milions d'euros. No tinc res contra ell personalment, però si has entrat altres vegades al blog veuràs que critiquem sovint a tots els alcaldes, regidors o responsables polítics que ataquen el nostre mediambient, ja es diga Pasqual, Fluixà, Barberà o Torró.

      Elimina
  12. Realment em pareix vergonyós que s’anomene això del ex-alcalde. Si no fora per ell i els llauradors que els van seguir la Marjal avui en dia seria una zona d’aigua estancada pudenta i brutícia. Realment es van netejar les sèquies que estaves totes tapades per el abandonament que tenia aquesta Marjal. Una altra cosa, sempre que televisions “publiques” com Canal Nou i altres mitjans de comunicacions, quant declaraven que es dissecava la Marjal era l’època de treballar la terra i sembrar, avui en dia es segueix fent el mateix i ningú mitja de comunicació ho anomena.
    En resum, crec que gràcies aquestes “barbaritats” avui en dia la Marjar es un parc net que l’aigua que corre i no es queda estancada, es sembra menjar i els animals es poden reproduir, també podem gaudir els camins nets per poder fer les rutes i contemplar la vegetació i els seus animals.
    També volia dir que els intents de dessecació als anys 70-80 es deuria donar gràcies que no es feren, a la gent del poble de Pego i als seus llauradors que es va protestar i es van manifestar i van poder parar aquest pla hidrològic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Tribunal Suprem, validant la sentència de l'audiència d'Alacant, va condemnar l'alcalde i al tinent d'alcalde per realitzar actuacions encaminades a recuperar el cultiu de l'arròs, interromput a l'ant 1974, només (segons la sentència) per a traure millors preus a les finques particulars que la Generalitat estava adquirint amb diners públics; l'alcalde va ordenar la crema de vegetació, la dessecació de zones humides i la construcció de camins i dics SENSE llicència de la Conselleria afectant a la meitat del parc natural, 600 ha, que causaria la mort massiva de peixos, tot coneixent la prohibició específica del jutjat de Dénia. 1,2 milions d'euros es calcula el mal que ha patit l'espai natural.
      Desenes de milers de persones han visitat aquesta pàgina, gratuïtament he fet publicitat al poble de Pego a canvi de res, i vista la resposta deixaré de fer-ho de per vida indubtablement.

      Elimina
    2. S’agreix que fases publicitat de Pego i enhorabona per el gran treball, en sap mal que et prengueres mal el meu comentari, simplement com a pegolí done el meu punt de vista sobre el comentaris polític que has fet, se que ho ha voraç buscat en fonts d’investigació publiques, però com a propietari d’una parcel·la de la Marjal també tinc dret a donar la meva opinió. Crec que nia molt de tema polític que tocar a hi dins.

      Elimina
  13. Pegolina, tens tota la rao del mon, sobre el comentari politic; pero Oscar y per ultim com a comentari politic, recordar que el va condenar una ley cautelar que va durar 2 anys y avia pescrit. pero era un home que no tenia formes y avia que carregarselo politica ment, tancat y sacabat. no vullc parlar mes de politica. no magra la politica.
    Oscar tu saps que si els pegolins no mos menexem el aigua sen anava a Denia? si no demostrem que mos fea falta a la marjal, es dir mosatros posaem el teatro o sala de sine y ells cobraven les entraes en el bum del taulell y del turisme, Tu saps que la carta magna de 15-9-1279 en Valencia Pere III, li va donar al poble de Pego tots el previlexis y poders sobre els dos rius Bullent y Racons, sequies y ullals al poble de Pego, Tu saps perque la basa del Sinau te exe nom, teu dire, baxaven de la retoria Rafol, Sagra, Sanet etc en animals de carga a per aigua y primer vien de pasar per Pego, pera demanar permis pa emportarse el aigua en garrafes y ribaven al regidor y li preguntaven, ¿poden anar a per aigua? y este els contestava Si aneu. de ahi SINAU. Tu saps que el Yrida va fer la desecasio de la Marjal alla pels 70, y tot era pobredumbre y aigua estanca, y pudenta, y els de Pego lan feta correr. Bueno no el canse mes soc casador; pero a la meua edad el cor es fa blanet, tinc manat per el metxe caminar y tinc dos gosetes que tinc que traure, si el disapte mate unes cuantes peses, sempre caminat y que es lo que en puc menxar exa semana, despues dexe la escopeta y seguics a les gosetes en la maquina de fer fotos. El dimecres solc anar a la perdiu, 4 o 5 hores de caminata y a lo millor no tire ni un tro, la perdiu es nolt dura, pero yo pague al coto. Ara cuant vax per la marjal y mix una polla de patets, la mare es fa la ferida y pera no estresarlos, pegue mitja bolta y torne pera un a vingut. no es la primera volta, que es vec dins de una sequia ense poder ixir, pues en lleve tota la robeta y els trac un a un pera que es salven. Yo domes demanaria als ecologistes, que es gastaren es dines com mes gaste yo, arriesgant un capital fent arros y no traent un duro; pero li donem vida a la marjal o que fasen una colla y arrenden algun coto per la mancha, y cuiden als animals, portanlos menxar y aigua que creen vida y disfruten de la natura. Aaaaaaah els bous de la barrera son molt fasils de vore, ya que tirarse al ruedo, y gastarse els duros y arriesgarse. y la agricultura no esta pera floritures. y gastarse dines en un coto, mantintre als animals y gaudir miranlos, axo es surrealiste y utopic, val mes que els dines els posen els altres y vosatros les condisions, si ome puxa dalt y vorem a taguela.

    ResponElimina
  14. Pera Oscar.
    A les 6 de la vespra ma posat a escriure sobre la marjal, y com soc tan burro, com no e posat anonim, ma demanat la contraseña y com no,la se sa borrat tot, mix hora de faena, y menanat a la marjal, pues masperava com una novia. A la marjal ya que anar de mati, cuant esta rosat y en calma y a la novia per la vespra, cuant esta acaba de pintar. Yo vax de mati y de vespra Ara que parle de pintar lo que mes pinta de vert es el aigua.
    Al final e tingut que llixer el teu article y chaupeaux, per la documentasio un 10 y no es burla; pero tu estas mirant en el prisma del tot acabat pues deus ser jove y no has conegut la marjal com yo, vax a explicarte algo.
    De totes formes y sense polemizar en política, no ententre may, com a una persona la tanquet per delit migambiental y als arrosers per mediasio de la PAC y les ajudes AGROAMBIENTALES, bruseles mos dona ayudes.
    Ya uan dit avans, el anys 70 el Yrida transforma la marjal, pera desecarla, es com si el pernil iberic era mal pera el colesterol y ara es bonisim. Al desecarla tot era aigua pudenta, y les arrosers es vaen aprofitar de les infraestructures del Yrida pera fer el arros. Que es vaen fer de mala manera, apresa, corrent y a les braves, pues si; pero es que Denia estaba demanant el aigua y els pegolins teniem que demostrar que mos fea falta pera fer arros, de totes formes no lam nega mai, la que sobra que la arrepleguen. A y com pasa sempre ultimament e sentit a algún politic dels gordos, posanse medalles, de que exe parc natural la fet yo.
    Pero esta marjal no es la meua marjal, cuant yo tenia 14 anys vax comensar a patexarla, axo fa 50 anys, el racons el vaen desviar, encara ya restos de ponts de pera on anava el riu racons, del pontet de la basa del SINAU, avia un cami que baxava y es partia en dos, llimitant, aviats, tamarits, que tenien una senda que anava a la gola del Samaruc, después es separaven les junses llargues de les curtes y el vaporet al final, avia un altre cami que mos portava a la creura dels junqueres, y de ahí una sendeta que travesava el riuet de les reboltes que venia de la para que estaba en la gola del regalaxo, tambe desde la creuera dels junqueres avia un altra senda que anava a la para del barranquet,(el barranquet es el desaiegue natural de la marjal, ui esta tapat per els que mes saben) encara la vec tots el diez cubarta de senill. De exa para avia un cami que anava a la carretera dividint els tanques de estalo per dalt y els riu de baxos per bais. No fa falta que el diga mes rius ni sequies, ni paraes, ni partides, pues no acabariem mai.
    El olor, el olor de la marjal no es el matex ara que antes, encara el tinc en el nas, era especial, estaba ple de sangoneres, cotumañes, talpons, yo na menxat es com una rata pero erbivoro, llixes, madrilles, gambeta de riu, llobarro blanc, anguiles, en la fitora y a segues, tenies pera pasar el dia menjant, moltes families de Pego han viscut grasies a la marjal, yo bevia en les sequies, apartant la esprella, ves al terme de Oliva y beu y en un tifus ten vas al altre mon. En la consesio de angules al riu racons una nit es vaen agarrar 900KG. De angules ui 9 Kg. No es agarren en tot el any. Después algún imbesil va tirar, carrancs americans, carpes, blakbas, y tortugues de california, san carregat totes les espesies auctoctones, axo si que es delit ambiental.

    ResponElimina
  15. Ara mira lo que el dic ya pera acabar, tu eres chove, y encara eu conexeras, quedarse erma (guan tens, erma es señil y brutea) perque el arros o la agricultura no es rentable, si algún dia el fan falta el fare els números que son molt fasils, cuant vaem comensar es pagava a 1 euro y a voltes mes axo fa mols anys, la ultima liquidasio del any pasat va ser a 65 sentims, la mitat soc un enamorat de la marjal, pero si tinc que posar dines de la buchaca es quedara erma. Pera desgrasia dels meus fills.
    Donarte la enhorabona per el article, pues es clavat a lo que ya ui en dia, y dirte que yo tambe soc un fanatic del senderisme. Pero exa ruta que no me la toquen, perque cuant vax per ella, pensé que estic chafant lo que era antiguament, que era mes bonica que ara.
    Un plaer conversar en tu y espere que mos comprengues un poquet mes als pegolins. Pues grasies a ells corre un altra volta el aigua per la marjal.
    Nando.
    Nota, he tingut que enviaro en dos trams pues en dia que el URL era masa llarc, aso de la informática, no es com fer arros.

    ResponElimina
  16. Jo volia aportar una aclaració referent a les ruïnes en en Blau de Calapatar.
    Es trata de una casa-refugi del segle XVI que pertenyia al comte Pere de Centelles, IV comte d'Oliva.
    On es localitzava l'antic Vedal de caça i pesca dels comtes.
    Tinc una foto de finals de segle XIX, on es pot apreciar la casa sencera, ab teulada a doble vessant.
    Una verdadera llastima que ara siga una total ruïna.

    ResponElimina
  17. M'agradaria aportar un apunt aclaratori en referencia a les ruïnes que es troben en el Blau de Calapatar.
    Es trata de una casa-refugi del segle XVI, que pertenyia al comte Pere de Centelles.On es localitzava l'antic Vedal de caça i pesca dels comtes d'Oliva.
    Jo tinc una foto que data de finals del segle XIX i es veu la casa totalment sencera ab teulada a doble vessant. Una llastima que ara no quede mes que una ruïna

    ResponElimina
  18. M'agradaria aportar una aclaració referent a les ruïnes d'una constucció que s'encontra en el Blau de Calapatar.
    Es trata de una casa refugi de caça i pesca del segle XIV que pertanyia primerament al senyor de Rebollet Francesc Carròs i a continuació als Comtes Centelles d'Oliva.
    Jo tinc una foto de finals del segle XIX en que la casa esta tota sencera i una segona foto de principi del segle XX en que ja li faltava la teulada i part el mur lateral que mira al riu enderrocat.
    Una vertadera llastima !!! Que huí en dia siga una total ruïna.

    ResponElimina
  19. Moltes gràcies Lola per la teua aportació (i disculpa el temps que hem tardat en contestar, teníem problemes amb la notificació)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".