17 de setembre 2012

La ruta de l'aigua de Potries

| Localització: 46721 Potríes, Espanya
L’històricament privilegiada horta de la Safor deu la seua condició a l’existència d’una antiquíssima xarxa de sèquies, assuts, partidors, canals i files que durant segles dividiren i distribuïren l’aigua del riu Serpis, ordenant el territori tant econòmica com culturalment. Aquest complex entramat hidràulic, encara funcionant a ple rendiment més de mig segle després, va tindre el seu bressol a Potries, un poble estratègicament ubicat vora riu i a l’inici de la planura litoral, un terme que acull una de les millors representacions de la cultura de l’aigua del País Valencià.

El riu Serpis o d’Alcoi penetra a la comarca de la Safor per l’Orxa (El Comtat) a través del congost de l’Infern o Racó del Duc. A l’article “La fàbrica de l’Infern i les centrals de llum del Racó del Duc” coneguérem com l’aprofitament de les aigües del Serpis afavoriren la construcció de nombrosos assuts, molins fariners, mini centrals hidroelèctriques i una pròspera indústria paperera que veuria impulsada la seua producció gràcies al trànsit de l’antic ferrocarril Alcoi-Gandia. Més enllà de Vilallonga s’inicia la planura litoral i les zones de regadiu històricament vinculades a l’Horta de Gandia, regades gràcies a l’existència d’un important conjunt de sèquies, assuts, partidors, canals, files i molins, compresos majoritàriament al terme municipal de Potries. Una valuosíssima xarxa d’infraestructures construïdes majoritàriament durant l'època musulmana i de la que malauradament només disposem d'informació mitjançant un document del 1511, una Concòrdia entre les viles de Gandia, Oliva i la Font d’En Carròs per a solucionar els conflictes pel repartiment de l’aigua.

Anem a conèixer el funcionament i situació d’aquesta xarxa d’infraestructures a través d’una ruta a peu molt senzilla pel terme de Potries, apta per a qualsevol condició física. Una bonica ruta on barrejarem història i patrimoni, on visitarem un ben conservat museu etnològic a l’aire lliure. Una ruta, en definitiva, de l’aigua.

Assut d'En Carròs
Assut d'En Carròs

Accés

La nostra ruta ens portarà a Potries, un bonic poble de carrers estrets i sinuosos al voltant de cases tradicionals valencianes; des de la carretera CV-680 Gandia – Vilallonga, només accedir al poble per una rotonda, seguirem el curs del carrer Moreres fins al pati posterior de l'ajuntament de Potries, on deixarem els vehicles.


Mapa detallat, perfil i estadístiquesVeure en Google Earth| Com arribar-hi


Ajuntament de Potries

La primera parada de la nostra particular ruta s'inicia a l'ajuntament de Potries, una bonica casona senyorial del segle XVII de tarongina façana i d’obligada visita on segur ens cridarà l’atenció les reixes de ferro forjat, els bigams de fusta o els cridaners paviments ceràmics policromats.

Ajuntament de Potries

Porta ferrada de l'assut d'En Carròs
Porta ferrada de l'assut d'En Carròs
Teòricament construïda per a l’administració de les noves possessions del recentment adquirit comtat d'Oliva, la casona va ser una antiga propietat de Pere de Borja i Centelles, fill segon del V duc de Gandia. Posteriorment seria adquirida a finals del XIX pel poble per a construir la presó, les escoles, la casa dels mestres i evidentment l'ajuntament.
Accedirem a l'edifici per l'ample vestíbul del carrer Boamit, on podrem observar un interessant conjunt etnològic amb abundants elements didàctics que ens introduiran a la nostra ruta de l’aigua. L’element més cridaner serà, possiblement, una curiosa porta de fusta ferrada amb cinc panys i forrellats del segle XIX, pertanyent a la caseta de comportes de l'assut d'En Carròs. Aquesta porta ens donarà la primera pista d'on iniciar el nostre recorregut, a l'enorme assut del Serpis situat entre Vilallonga i Potries, a uns 2 quilòmetres de distància.

Abandonarem doncs l'històric edifici i accedint al pati de l'ajuntament girarem a l'esquerra, direcció oest, per accedir a l'encreuament entre el carrer Safor i la travessera de la Casa Fosca. Adossada a una cridanera façana roja trobarem un interessant llavador municipal.


El llavador de Potries

Llavador Potries
Llavador
El llavador de Potries, rehabilitat recentment, és una construcció coberta de planta quadrangular accessible per tres escalons que baixen fins un nivell inferior al de la sèquia, el que permetia que es puguera fer la feina a una llosa de pedra inclinada sense necessitat d’agenollar-se, tal i com era habitual als llavadors públics.

Potries, com ja veurem durant l’excursió, es troba creuada per la sèquia del Rebollet, una bifurcació de la sèquia Reial d'Alcoi. A banda d'un indeterminat nombre de llavadors privats la sèquia donava servei a quatre llavadors públics construïts a meitats del segle XIX, unes construccions típiques dels nostres pobles on antigament les dones, amb aigua, sabó i terreta, feien l'escurà i rentaven la roba. En aquella època fer la bugada sense l'ajut de màquines de rentar ni amb l'ús de detergents era molt més tediosa que el que actualment coneixem; així, després d'emblanquir la roba amb un lleixiu casolà elaborat amb aigua bullida i cendra, l’estenien i ventilaven per a dur-la a continuació al llavador a rentar-la i eixugar-la. Els llavadors de Potries romangueren en peu fins la dècada dels anys 60 del segle passat, restant hui dia només dos d'ells en peu, el present i un altre a la vora de l’església dels Sant Joans i que opcionalment podríem visitar seguint el carrer Boamit cap a l'est.

Seguirem pel carrer Safor en direcció oest fins l'eixida del poble, on ens trobarem amb l'antic traçat del desaparegut ferrocarril Alcoi-Gandia, un còmode camí de terra lliure de vehicles a motor que entre bancals de tarongers i paral·lel a la carretera de Vilallonga ens durà, vorejant la muntanyeta del Mirador (126 m), fins un pont de pedra que creua el barranc de Morata. En evident direcció sud i després d’uns 300 m, a la primera ocasió que disposem girarem a la dreta baixant a la carretera de Vilallonga, on es troben les cases de l’Assut; extremant les precaucions creuarem la carretera de Vilallonga i accedirem a l'assut d'En Carròs, la principal obra hidràulica de la part baixa del riu Serpis.

Assut d'En Carròs
Assut d'En Carròs

L'assut d'En Carròs

La pràctica totalitat de la xarxa de sèquies i canals de la comarca de la Safor està basada en un sistema d'assuts i partidors que retenen la corrent del riu Serpis i la redirigeixen. Donat l'escàs cabal del mateix, en lloc de preses s'utilitzarien els assuts (de l'àrab "as sad", barrera), unes construccions típiques del País Valencià i Múrcia formades per un gruixut mur de contenció amb forma de talús (més ample a la base) assentat al mateix llit i construït amb pedra de riu i un tipus de morter hidràulic molt consistent, fet amb una calç que té entre un 15 i un 25% d’argiles. Mentre que entre l’Orxa i Vilallonga es construirien els assuts del Forn o de l'Infern, del Racó del Duc, de la Mare de Déu, de Morú i de l'Esclapissada per a donar servei a molins fariners i mini centrals de llum, a Vilallonga els assuts de la Reprimala i de Canals Alts serien utilitzats per les fàbriques papereres i pel regadiu.

Assut d'En Carròs
Assut d'En Carròs

Assut d'En Carròs
Al segle XIV Francesc Carròs, senyor de Rebollet i almirall d'Alfons IV, construiria l'assut d'en Carròs entre Vilallonga i Potries, el més gran i important de tota la xarxa del Serpis; reconstruït en maçoneria de pedra calcària i morter de calç al segle XVIII i revestit al segle XIX amb lloses de pedra calcària, el 1990 seria reforçat amb formigó adoptant el seu aspecte definitiu. Com que actualment l'assut és mecànic i retràctil, la presa és elevada per les nits per a retenir el cabal del riu en funció de les necessitats d'aigua per al regadiu i usos industrials. A ambdós vessants de l'assut s'alcen dues cases quadrangulars on es troben les comportes que  divideixen l'aigua del riu donant accés a la xarxa de sèquies dels Canals Baixos del Serpis.

Assut d'En Carròs
Al vessant oest, on hi ha la caseta de comportes d'on era originària la porta que contemplàrem a l'ajuntament de Potries, es troba el naixement de la sèquia d'En Carròs o Palma, origen de les sèquies d'En March i del Vernissa a l'assut de Palma. La distribució i els drets de l’aigua era un motiu de disputes molt important en l’antiguitat, motiu pel qual les portes dels assuts i partidors eren tancades amb diferents panys, i cadascun d'ells només podia ser obert pel representant de les respectives poblacions implicades en el repartiment de l'aigua.

Pel vessant oriental, al que hem accedit, un edifici quadrangular dona accés a la Sèquia Reial d'Alcoi, que posteriorment serà dividida a la Casa Fosca en les sèquies del Rebollet i Comuna, la qual així mateix serà dividida a la casa Clara en les sèquies Comuna d'Oliva i de Gandia com veurem a continuació.

Riu Serpis
El riu Serpis al seu pas per l'assut

Ens acomiadarem del imponent assut i en direcció nord seguirem un caminal que naix paral·lel a la sèquia Reial d'Alcoi; creuarem de nou el barranc de Morata i després de passar a la dreta d'una enorme bassa passarem vora carretera fins assolir la segona de les construccions del recorregut: la Casa Fosca.


La Casa Fosca

Construïda al segle XIV, la Casa Fosca és una senzilla construcció rectangular allargada, edificada damunt de la sèquia Reial i coberta per una volta de canó de maçoneria i morter de calç rebaixada. La seua funció és dividir el cabal de la sèquia Reial en les sèquies del Rebollet i la Comuna de Gandia i Oliva. Reformada durant el segle XVII, el conjunt es troba tancat per uns murs semicirculars per on transcorre l'aigua a través d'uns buits amb llindes.

Casa Fosca
Vessant sud de la Casa Fosca

A l'interior de la Casa Fosca hi ha uns blocs rectangulars de pedra, les "portes", pel mig dels quals passa l'aigua formant 48 files d'aigua, una unitat abstracta que indica el volum d'aigua que passa durant un temps determinat. L'aigua transcorre per les files cap a l'extrem nord-est fins assolir tres obertures, les corresponents a l'eixida de la sèquia Comuna de Gandia-Oliva (35 files), separades per un mur d'una quarta, l'eixida d'aigua de la sèquia del Rebollet (13 files).

Casa Fosca
Interior de la Casa Fosca

Aquest sistema de distribució proporcional prové de l'època musulmana, d'un antic partidor del segle XIII per damunt del qual es construiria l'actual. Es tracta d'una divisió fonamental de l'aigua entre les comunitats de regants, centralitzades als sindicats de regs dels rius Alcoi i Vernissa. I és per eixe motiu que es troba tancada a pany i forrellat, per a garantir el just i equitatiu repartiment entre els membres de la comunitat; de fet, segons el document de la concòrdia del 1511, el partidor devia estar tancat amb una porta amb dos panys, un per a la vila d'Oliva i un altre per a la vila de Gandia i devia comptar amb unes reixes de ferro que han desaparegut en l'actualitat.

Casa Fosca
Vessant nord de la Casa Fosca amb el naixement de les sèquies del Rebollet i Comuna

Seguirem temporalment la sèquia del Rebollet, la de la dreta, en direcció Potries uns pocs metres per a visitar un enginyós mètode per a controlar el volum d'aigua que porta la sèquia, l'anivellador d'aigües.


Anivellador d'aigües

La sèquia, d'1'2 m d'amplària per 90 cm de profunditat, es veu bruscament reduïda a 60 cm per un estrangulament practicat al caixer de la mateixa, possiblement del 1950, que obliga a l'aigua a detenir-se i elevar-se, permetent realitzar la mida del cabal gràcies a una escala mètrica situada a unes rajoles ceràmiques. Els anivelladors, presents a tota la xarxa, són uns element relativament contemporanis, atès que antigament s’utilitzava la vara valenciana com a unitat de mesura. 

Uns pocs metres després una placa informativa ens informa de la presència d'una sènia de tracció animal que permetia elevar l'aigua de la sèquia per a irrigar els camps, situada a prop de l’antic baixador del desaparegut ferrocarril Alcoi-Gandia. Uns pocs metres i a la següent corba de la sèquia veurem a la nostra esquerra el naixement d'un brancal, l'anomenada Fila de la Catorzena


Fila de la Catorzena

A banda d'una unitat de mida abstracta, com hem vist al cas del partidor, el nom “fila” a la Safor també era utilitzat per anomenar les canalitzacions secundàries de les sèquies, en aquest cas la que rega la partida rural de la Catorzena. Construïda entre els segles XVI i XVII, es tracta d'una obertura a la sèquia envoltada de dos blocs de pedra calcària amb unes canaletes on encaixar el trestellador o comporta, antigament de fusta. Quan al llaurador li corresponia el torn de reg es tancava un trestellador a la sèquia mare i s'obria el de la fila. Aquell mecanisme seria substituït per un nou mur on unes guies de ferro farien de guia per al trestellador, ara metàl·lic.

Fila de la Catorzena
Fila de la Catorzena

Trestellador de la Casa Clara
La fila es dirigeix cap al jaciment arqueològic de la Catorzena, on hi havia les restes d'un centre terrisser on els veïns de l'antiga vila romana de la Campina fabricaven àmfores per a comercialitzar el vi local. Aquesta tradició terrissera romandria latent i fortament arrelada al poble, podent contemplar hui dia una bona mostra al museu etnològic Terrisseria d’Àngel Domínguez.

Més enllà la sèquia del Rebollet, d'1.5 m d'amplària i d'entre 80 i 120 cm de profunditat, penetra coberta al casc urbà de Potries donant servei al llavador que abans visitàrem; creuant el poble adossada als murs posteriors del carrer Boamid, la sèquia torna a aparèixer vora l’església parroquial per a dirigir-se a continuació cap a la Font d’En Carròs.

Tornarem els nostres passos fins la Casa Fosca per a centrar-nos en la sèquia Comuna d'Oliva i Gandia. Construïda als segles XV-XVI amb unes mides de 2.5 m d'amplària per 1.5 de profunditat, la sèquia es dirigeix cap al nord-est penetrant soterrada a l'interior del complex industrial d'Electroquímicas del Serpis, al bell mig del qual es troba l'antic molí dels Frares o de l'Alfàs, del segle XV.

Molí dels Frares o de l'Alfàs
Ubicat a l'interior d'un edifici rectangular amb sostre a dues aigües de teula encara es troba part d'un antic molí fariner amb un salt d'aigua de cinc metres, amb cup i dos jocs de moles que el 1907 seria reconvertit en minicentral hidroelèctrica per a donar servei a Potries, Beniflà i Beniarjó. Al soterrani encara es conserva l'antiga turbina de 200 kW amb la qual impulsaven un generador de corrent contínua per a la fabricació electrolítica, a les plantes altes de l'edifici, del lleixiu Las Dos Palmas. L'aigua abandona el molí soterrada (les parets de maçoneria situades a la base de l'edifici formen part de la sèquia) i es dirigeix cap al nord-est, en direcció a la Casa Clara.

Turbina de l'antic molí dels Frares per a la fabricació de lleixiu. Fotografia: Juan Martínez.
 
Ens toca per tant sortejar la fàbrica, així que ens dirigirem cap al nord-oest per un camí ben senyalitzat fins assolir el riu Serpis, passant prompte junt a un mirador al cau del mateix.


Casa de l'Alfàs

Sèquia Comuna de Gandia-Oliva
Sèquia Comuna de Gandia-Oliva
Arribarem a un encreuament; un ramal que baixa al riu per l'esquerra ens permetrà acostar-nos, opcionalment, fins la casa de l'Alfàs d’Ador, un trapig construït a principis del segle XVII per damunt d'una antiga vila romana. Consta d'un pati on s'emmagatzemava la collita, amb arcades i coberta a una aigua on hi ha dues moles del trapig. A dos costats hi ha dos passadissos porticats, en un dels quals es troba la bassa del trapig. A continuació hi ha un edifici de planta quadrada amb pati central obert, aljub i dos pòrtics de dues plantes, on s'elaborava el sucre a la sala de calderes. El trapig comptava amb un àrea residencial, típica casa rural valenciana dels segles XVI i XVII amb tres plantes.

De nou a l'altra banda del riu girarem a la dreta i passant per davant de la fàbrica de lleixiu tornarem a girar cap al nord-est, caminant per fi paral·lels a la sèquia Comuna Gandia-Oliva, una construcció del segle XIV de pedra i morter hidràulic enlluït d'uns 2 m d'amplària. Seguint el traçat rectilini de la mateixa arribarem al segon gran partidor de la xarxa històrica de regadiu del Serpis, la Casa Clara.

Casa Clara
Partidor d'aigua de la Casa Clara

La Casa Clara

El partidor de la Casa Clara és una construcció de planta rectangular de 10x24 m sense sostre, tancada per elevats murs de maçoneria i construïda al segle XIV, amb remodelacions als segles XVI i XVII. Al nord-oest apareix una estructura de rajola adossada al mur on es troba l'accés a l'edifici, tancat com és evident amb pany i forrellat per tal de garantir el seu funcionament. L'aigua penetra a l'edifici per la façana sud-oest a través de tres obertures rectangulars que delimiten una llinda subjecta per quatre brancals rectangulars de roca calcària.

Casa Clara
Partidor de la Casa Clara. Façana sud-oest

Al vessant contrari només un menut parell d'ulls de bou ens permeten observar l'interior, un enorme espai diàfan on una alineació de blocs rectangulars de pedra conformen les 25 files d'aigua que donen eixida per dues obertures a les sèquies Comuna de Gandia i Oliva.

Casa Clara
Files d'aigua a l'interior del partidor

Obviarem la sèquia Comuna de Gandia, del segle XIV, que es dirigeix cap al nord-oest nodrint entre d'altres al molí Nou de Beniflà, i resseguirem la sèquia Comuna d'Oliva, de la mateixa data. Amb la màxima precaució creuarem la carretera de Vilallonga arribant a les immediacions de l'antic molí d'Aynat, l'actual Molí Canyar.

Casa Clara
Sèquies Comuna de Gandia i Oliva a la Casa Clara


Molí d'Anyat o Canyar

El molí Canyar és un monumental edifici de tres plantes del segle XIX edificat per damunt de l'antic molí d'Anyat, del segle XV. El molí aprofitava les aigües de la sèquia Comuna d'Oliva per a moure les moles d’un antic molí fariner; posteriorment seria transformat en minicentral hidroelèctrica que donaria servei a l'Alqueria de la Comtessa fins el segle XX, quan seria transformat en molí arrosser, un dels més importants de la comarca. El molí, que comptava amb una fàbrica adjunta de gel que abastia Gandia i altres localitats a través del ferrocarril Alcoi-Gandia, tancaria les seues portes el 1974, romanent abandonat fins el 1998 quan seria reconvertit en restaurant. Conserva una magnífica ximenera de rajola que es construiria quan les necessitats d'energia motriu necessitaren de l’ajuda d’un motor de vapor.


Variant. A la recerca de les sèquies Comuna d'Oliva i del Rebollet

Docs fins ací arriba la volta a peu a la ruta de l'aigua de Potries. La resta d’infraestructures hidràuliques del terme es troben cap a l’est, a la llinda amb el terme de la Font d’En Carròs, un recorregut, majoritàriament per carretera d’uns 6 quilòmetres que podrem completar a peu, en bicicleta o amb l’ús de vehicles. Si vos animeu a realitzar-lo caldrà eixir del molí Canyar i, envoltant el poliesportiu, seguirem una carretereta en direcció nord-est durant 800 m fins el primer encreuament, que resseguirem en direcció nord, cap a Beniflà. Uns 300 m després, arribats a un nou encreuament, girarem a l'esquerra per a visitar el molí Anouer.


El Molí Anouer i el Canó de Potries

Al molí Anouer ens trobarem amb les ruïnoses restes d'un, antigament, magnífic edifici del segle XV amb dues plantes que va funcionar com a molí fariner i arrosser fins la seua transformació en hotel rural i el seu posterior abandonament. Cap a l’oest resseguirem la sèquia que mena al molí durant escassos 200 m per a visitar un nou partidor del terme, el Cano o Canó de Potries.

Cano de Potries

També anomenat Cano de Sotaia, es tracta d'una construcció de planta rectangular, coberta i ben diferent estructuralment a la resta que hem vist fins ací, construït el 1511 per damunt d'un altre més antic, el partidor de Ferrús. Es tracta d'un partidor d'aigües que divideix la sèquia comuna d'Oliva, provinent de la Casa Clara, per a donar lloc a la sèquia de Miramar o de Sotaia i al Fil del Molí. A l'interior de l'edifici i a prop de la porta d’accés hi ha un banc de pedra amb una sèrie de dents de pedra que divideixen l'aigua per files, mitjançant el mateix sistema que ja hem conegut als partidors de la Casa Clara i Fosca. A un dels blocs de pedra figura la data de 1849, quan probablement seria reformat.
Mentre que el Fil del Molí es dirigeix al molí Anouer recentment visitat, la sèquia de Sotaia s'encara cap al nord-est per a penetrar a l'interior de l'antic molí de la Llum, situat a uns 350 m al nord del molí Anouer seguint la mateixa carretera de Beniflà per on hem vingut.


Molí de la Llum

El molí de la Llum, de la Serreria o de Batiste ocupa un edifici del segle XVIII amb dues plantes que, després de funcionar ininterrompudament com a molí fariner, seria transformat en minicentral hidroelèctrica el 1907 per la companyia Adrover, donant servei a Beniarjó i Beniflà. Transformada en fàbrica de midó el 1922, seria abandonat el 1973 fins a la seua rehabilitació actual com habitatge particular. Per la part posterior encara conserva l’accés d’aigua a l’interior. Direm adéu a la sèquia de Sotaia, que nodrint d’aigua als molins de Sotaia i Miquel es dirigeix cap a Palmera, i tornarem els nostres passos fins el molí Anouer. Girant cap a l'esquerra, en direcció oest, assolirem la carretera Beniflà – La Font d’En Carrós i un nou molí, el Canyisset.


Molí Canyisset

El molí Canyisset és un edifici rectangular de tres plantes amb sostre a dues aigües del segle XVIII, rehabilitat en l’actualitat com a hotel rural. Conserva els dos cups d'1.6 i 2 m de diàmetre respectivament amb un desnivell de dos metres, el cacau i una ximenera de rajola que es construiria quan l'energia motriu es veuria complementada amb un motor de vapor.

La sèquia Comuna d’Oliva, en direcció est, es dirigeix a Rafelcofer donant servei a l’antic molí derruït de l’Alcudiola, abans de seguir cap a Piles. Ens acomiadarem del molí Canyisset seguint la CV-683 cap al sud fins arribar a la Font d'En Carròs. Cap a l’est la sèquia del Rebollet, provenint de Potries, travessa el poble soterrada per a donar servei als antics molins de Sant Rafel, Sant Miquel, l’Arròs i Boleda, ja als peus del Rabat.
Nosaltres girarem a la dreta i, travessant la Font, buscarem la carretera de Potries per on tornarem remuntant la sèquia del Rebollet, no sense abans visitar l'últim molí del nostre particular periple, el de l'Espart.


Molí de l'Espart

Ens trobarem dos edificis, un més modern, utilitzat com a magatzem, i l'antic molí fariner de l'Àngel, del segle XVII. El molí aprofitava les aigües de la sèquia del Rebollet per a accionar dos jocs de moles fins el segle XX, quan seria transformat en fàbrica d'espart d’on s’obtindrien maromes per als vaixells del port de Gandia, espardenyes i fregalls.

Ja només ens resta seguir la mateixa carretera fins arribar a Potries, no deixant de visitar el llavador de l’Església, a escassa distància del punt inicial de la nostra excursió.


Veure la ruta de l'aigua a un mapa més gran


Més informació:

La fàbrica de l'Infern i les centrals de llum del Serpis
El Racó del Duc o Barranc de l’Infern
Enginys i trapigs de sucre de la Safor
VVAA "Los Riegos de la Safor y la Valldigna". Confederació Hidrogràfica del Xúquer

22 comentaris:

  1. Mol bo l'article, tinc ties a Potries i coneixc molt be la zona. Salut a tots

    ResponElimina
  2. M'a sorprès molt el que cites del Jaciment arqueològic de la Catorzena, on hi havia els restes d'un centre terrisser on els veïns de l'antiga vila romana de la Campina fabricaven amfores per a comercialitzar el vi local.
    És un article impressionant en el seu conjunt que a part de la seva exposició hidràulica es veu acompanyada per la seva història molt ben descrita i realment interessant.
    Enhorabona, repeteixo és molt bo i interessant de realitzar la ruta de l'aigua i conèixer el nostre terme i el repartiment de l'aigua que van iniciar els moros.

    ResponElimina
  3. Realment una descripció de l'article impressionant. Està currat al màxim.
    Gràcies.

    ResponElimina
  4. Un goig com sempre, gràcies per encendre en nosaltres el desig d'eixir a gaudir del nostree passat en el nostre present. Salut

    ResponElimina
  5. Salutacions des de l'a.c. Casa Clara de Potries.
    La Ruta molt ben descrita,documentada i molt completa, amb tots els molins i altrs detalls.

    ResponElimina
  6. Pues, de verdad que me llena de curiosidad este artículo sobre el agua, la distribución sabia que se hacia de ella, y la manera de desviarla de su salida natural......, el mar.

    Creo que un dia de estos me aventuraré a seguirla, gracias.

    ResponElimina
  7. Gràcies a tots per les vostres paraules, és una ruta que val molt la pena per a un setembre on encara no sabem si estem en ple agost o ben entrats a la tardor. Salutacions

    ResponElimina
  8. M'alegre saber que continueu fent articles d'altísima qualitat i que mai deixeu de banda als excursionistes més majors. Difícilment pujarem a la Bretxa de Rotllan (grandísim article per cert), però segur que rutes com aquesta les gaudirem plenament. Gràcies per espentar-nos a visitar les nostres terres. Salutacions

    Paco Fernández

    ResponElimina
  9. Simplement l'article magnífic.
    He gaudit amb la seva lectura.
    Salutacions,

    ResponElimina
  10. Gràcies a una pista de Bernat Cardona m'he trobat davant el dubte del nom 'cano' o 'canó' per a referir-se als partidors d'aigua.
    Pel que he pogut investigar, la forma més genèrica d’anomenar-los, a banda de l’evident ‘Partidor’, és 'cano', sense accentuar. Sembla que a tot el País Valencià el nom 'cano' s’utilitza no sols per anomenar als partidors, sinó també, i majoritàriament, al·ludint als punts on les sèquies transcorren soterrades.

    Només he trobat l’ús de 'canó', amb accent, als partidors de Sotaia a Potries, i al Canó del Recó, a la propera Rafelcofer. Pot ser l'ús de l'accent siga una deformació saforenca? qui sap!.

    Algú que conega be el tema ens podria tirar una maneta?? Gràcies i salutacions!

    ResponElimina
  11. Oscar voy a intentar aclararte tu duda sobre la palabra "cano" referenciado "a partidor de aguas" en cuanto si lleva acento o no.
    Según el Diccionario Valenciano-Castellano de José Escrig y Martinez editado el 12 de Mayo de 1851 y ampliado y reconocido posteriormente por el Ilustre Sr. D. Constantino Llombart y una Sociedad de Literatos en 8-12-1886 y que a la vista del mismo por REAL DECRETO del Ministro de Gobernación del Reino con fecha 8-1-.1851 comunicaba a los Gobernadores de las provincias de Valencia, Alicante y Castellón la recomendación de dicha obra a cargo del presupuesto del Estado por Orden Directa de S.M. La Reina. O sea dicccionario reconocido y Laureado en los Juegos Florales de Valencia de 1.886. Esto te lo expongo por el prestigio y credibilidad de la obra, la cual aclara:
    La palabra Cano (sin acento) se refiere para retener el agua, Esclusa, tapadera. Fábrica de Piedra ó de madera, con puertas a sus dos extremos, que se hace en los cauces de los canales y rios canalizados, para contener las aguas, ya elevándolas, ya bajando su nivel, con el fin de hacer posible el tránsito de los barcos y maderas de la parte alta a la baja y al contrario. Cano pera péndrer aygua. Compuerta. Especie de puerta compuesta de 2 o más tablones gruesos, unidos y asegurados con maderos o barras de hierro. Se instalan en los canales y en los portillos de las presas de los rios y bajándola o alzandola detiene o da libertad a las aguas para riego de la tierra, uso de los molinos i otros.
    Lo que manifiestas como conductos subterráneos se le llama "cañó"
    Canó en acento va siempre relacionado a diversas vertientes de cañones de armas de fuego, lanzadora de tejedores, cencerrro, canó de chimenea, plumas de ave, garguero o tráquea pero nunca relacionado con un partidor de agua.
    Ni consta en ningún diccionario de la lengua Catalana la palabra canó para referirse a un partidor de agua.Por lo cual presiento que si está hecho de mortero u ottos materiales y en alguna zona de le llama Canó es deformación lengüistica en la Safor.
    Saludos,

    ResponElimina
  12. Un gusto vuestro trabajo, me estoy imprimiendo algunos de vuestros artículos referidos a la historia y antiguos trabajos tradicionales de la comarca de la Safor que son una delicia, originales y sobre todo imposibles de encontrar tan completos en unas bibliotecas infestadas por estudios de los Borja (y supongo que a partir de ahora de Alfons el Vell). Un saludo, gracias por vuestras investigaciones, las del Ferrocarril de Alcoi y las fábricas del río me fascinaron.

    ResponElimina

  13. Lope de Vega fue un escritor muy prolífico como tal pero con temas totalmente variados en sus obras.
    Y lo apunto porque como cita el anterior comentarista Juan Catalá yo también estoy harto de la gran cantidad de obras escritas y expuestas de la familia Borja en la Biblioteca Municipal, cientos de ellas. Como también estoy satisfecho como Juan de las investigaciones complementadas con senderismo, espeología,geología, descubrimiento y difusión de nuestros rincones y hasta de los oficios perdidos de nuestros antepasados (que son un pasada),así como historia local relatada y que se observa en muchas ocasiones recogidas "in situ" por los autores de "A UN TIR DE PEDRA" y que bien claro han dejado en sus conferencias que he podido asistir en Ayuntamientos, Casas de Cultura y en sus artículos. Como dicen los valencianos éstos autores "han fet saó que és com dir arribar a la maduresa" a costa de recorrer provincias durante muchos años para deleitarnos con unos artículos que precisamente no son prolíficos en repetición sino trabajados con constancia y variedad que los hace amenos y conociendo en detalle lo vivido personalmente y no precisamente en un despacho.Si el Libro A un Tir de Pedra nos deleitó, con éste blog a quedado superado.
    Sres., El Año Borja finalizó, con sus exposiciones, charlas, Crucero, conferencias por doquier, pamfletos, money etc. etc. No les parece Sres. autores que ya dicha historia se vuelve cansina.....(existe hasta un volumen cuyo único argumento es la comida que disfrutaba la familia Ilustre).
    Esto lo atribuyo a tergiversar la historia o dicho de otra forma: Forzar [un argumento], relatar [un hecho] o repetir [las palabras de uno] deformándolas intencionadamente para prolongar hasta la saciedad el mismo tema "La vida de una familia".
    Si cito inicialmente al ilustre escritor Lope de Vega como de los más prolificos en cuanto a obra escrita, creo que le supera la impresión en texto de la historia de los Borja pero con la diferencia de que éstas últimas se repiten hasta la saciedad además de ser muy relativas en cuanto a contenidos y no precisamente coherentes y fidedignas (depende del autor).
    Ya está bien y renueven su intelecto, que copiar, incluir añadidos y repetirse es muy fácil. La historia es muy sufrida.
    Saludos,

    ResponElimina
  14. Perfecte en descripcció, fotografia i història, com sempre. M'ha satisfet molt llegir perquè com és habitual ho fas molt amè en la redacció i exposició conjunta de fotos.
    Salutacions,

    ResponElimina
  15. Hoy he visitado toda la ronda de partidores de Agua de Potries, Casa Clara etc.
    Vuestros artículos en el blog son muy buenos el cual sigo con asiduidad pero después de hoy me he dado cuenta que a pesar de pasar por toda la Zona infinidad de veces, Potries, La Font, etc. no me había percatado de la historia de construcciones hidráulicas antiguas que todavía tenemos alrededor.
    Es posible para mí sea el mejor artículo que haya leído y disfrutado en su recorrido.
    Enhorabuena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enrique, la veritat és que la xarxa de séquies i partidors, possiblement per "estar ahi" de tota la vida, és un dels grans oblidats del nostre patrimoni, Si has gaudit amb la visita possiblement també t'agrade la xarxa d'assuts, canals i fàbriques que hi ha abans, entre l'Orxa i Vilallonga. Et recomane l'article La fàbrica de l'Infern i les centrals de la llum del Serpis
      Salutacions

      Elimina
  16. Un article molt interessant, molt ben descrit. Ha estat un plaer llegir-lo.
    Salutacions,

    ResponElimina
  17. Óscar, veig que fas referència a la concòrdia de 1551. Em sembla que deu ser en realitat la que va promoure la duquessa Maria Enríquez (i/o els seus procuradors) l'any 1511. N'hi ha còpia a l'Arxiu Històric de Gandia i a l'Arxiu del Regne. D'altra banda, en aquests arxius, i supose que en altres, hi ha veritables muntanyes de documentació sobre el rec a la Safor que esperen ser exhumades o investigades. Paradoxalment, el rec a l'Horta de Gandia, sobretot a les edats moderna i contemporània, és un tema verge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament, repassant les meues notes veig que la Concòrdia, com be dius, correspon a l'any 1511; de fet observe que a la resta de l'article havia escrit correctament la data, per tant error de transcripció. Moltes gràcies per l'observació!, vaig a fer la correcció corresponent.

      Elimina
  18. Después del molino de Boleda, saliendo a la carretera La Font Oliva, ¿no es un molino el edificio que nos queda ala izquierda?.
    Muy bueno el articulo.
    Saludos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si és el del mapa (https://www.google.es/maps/place/Partida+Foia,+3,+46780+La+Font+d'en+Carròs,+Valencia/@38.92168,-0.1443,636m/data=!3m2!1e3!4b1!4m2!3m1!1s0xd61e619301f3253:0x8ef8d520671d59c7) sí, és el Molí de la Foia

      Elimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse