04 de maig 2011

El ferrocarril Alcoi-Gandia, el tren dels anglesos

| Localització: Alcoi, Espanya
A finals del segle XIX, a conseqüència del desenvolupament industrial de les comarques de l’Alcoià i del Comtat, la companyia anglesa Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited va construir un ferrocarril que unia Alcoi amb el port de Gandia per al transport de primeres matèries i de productes industrials d’aquelles comarques, principalment tèxtils i siderúrgics. Conegut com «el tren dels anglesos», aquest ferrocarril va funcionar durant 76 anys fins que el 15 d’abril de 1969 va fer el darrer viatge per la seua baixa rendibilitat.

Fa 42 anys de la desaparició del ferrocarril Alcoi-Gandia. Encara que aparentment només forma part de la memòria popular, del mon de les fotografies en blanc i negre i de les batalletes dels més majors, l’esperit del benvolgut Xitxarra encara es troba representat a les antigues estacions, a les locomotores monumentals de Gandia i Alcoi, al Museu d'Almoines, a la Via Verda del Serpis o a l’únic tram de via que encara queda en peu, el del Grau, el mateix per on fa 118 anys va passar la primera locomotora de vapor. Aprofitant l’efemèride vull realitzar un particular homenatge a un mitjà de transport al qual deguem l’explosió de la Revolució Industrial d'Alcoi, el naixement del turisme a Gandia i l’existència de la popular ruta del Barranc de l’Infern. Però comencem des del principi.

El ferrocarril d'Alcoi al Racó del Duc. Aquarel·la de Jesús Serquera

Història del ferrocarril d’Alcoi-Gandia

A finals del segle XIX les comarques alacantines del Comtat i l'Alcoià disposaven d'una indústria molt pròspera liderada per Alcoi, la ciutat pionera de la Revolució Industrial al País Valencià, l'anomenada Barcelona alacantina. Però el seu desenvolupament es trobava truncat com a conseqüència de la seua complicada orografia, tant per a donar eixida als productes com per a aprovisionar-se de carbó amb el qual alimentar les màquines de vapor. Necessitaven una eixida a la mar, però tant el Comtat com l'Alcoià es trobaven aïllades per barreres de muntanyes. La via de comunicació més directa cap a la mar implicava seguir el traçat del riu Serpis, que amb naixement a Alcoi desembocava al Grau de Gandia. Però hi havia un inconvenient: l'estret congost que es formava entre l'Orxa i Vilallonga era insuperable.

El primer pas va arribar el 19 de juliol de 1886 amb una reial ordre que contenia l'autorització per a construir i explotar un ferrocarril econòmic, amb un ample d'1 metre, entre Alcoi i el port de Gandia. Amb un termini màxim de 5 anys i un pressupost de 5.948.066,66 pessetes, la línia tenia que comptar amb estacions a Alcoi, Cocentaina, Muro, Vilallonga i Gandia. També tenia el requisit, per tal de millorar la comunicació de les comarques del interior amb els pobles costaners, d'afegir un ramal que arribara a Cullera, però només fins la riba dreta del Xúquer, per tal d’estalviar-se el cost d’un altre pont.
En 1887 la concessió de la línia va passar a mans de Donato Gómez Trevijano, un testaferro del diputat per Gandia Sinibaldo Gutiérrez que, malgrat les subvencions de l'Estat, no va trobar cap empresa espanyola que assumira el projecte, pel que va viatjar a buscar inversors a Anglaterra, pioners en el desenvolupament del ferrocarril a l'obrir en 1834 la primera línia fèrria del mon, la Manchester-Liverpool. A Londres va contactar amb una empresa, que ràpidament va veure el gran negoci que suposaria una línia ferroviària que importara, del nord d'Europa, tant carbó per a la creixent demanda de la indústria tèxtil alcoiana, com fusta per a l'embalatge de les taronges de la Safor. Per fi el 3 de juliol de 1889 el projecte va ser cedit a l'Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, a favor de John Cockburn Francis Lee, però amb la condició d'obviar la construcció del ramal de Cullera. Evidentment, el interès de la companyia es basava en el transport de mercaderies.

El projecte tenia un cost total de 23 milions de pessetes de l'època, dels quals 16 corresponien al traçat de vies i infraestructures, i la resta a les locomotores i vagons. Els treballs de construcció de la línia, que duraren poc més de dos anys, van ser dirigits per dues companyies, la també anglesa Lucien Ravel and Company i la Muriela y Cia. Es construïren les estacions del Grau, Gandia, Potries, Vilallonga, Beniarrés, Muro, Cocentaina i Alcoi, a les que posteriorment s’afegirien Almoines, Beniarjó, l'Orxa i Gaianes. Els enginyers, dirigits per Philip Ayres, s’enfrontaren a un dificultós traçat que incloïa túnels, ponts, diversos desmunts i obres de fàbrica, sobre tot en el tram entre Vilallonga i l'Orxa, on el riu Serpis forma un estret congost.

Es projectaren 8 túnels, tots numerats des d'Alcoi i amb el dígit gravat a les pedres que coronen els arcs: el nº 1 al terme de Concentaina, amb 240 m, el nº 2 a l'eixida de Beniarrés, d'uns 260 m, el nº 4 a l'eixida de l'Orxa (110 m), el nº 5 o Mina de la Garrofera (25), passada la fàbrica de l'Infern, el nº 6 o Mina de Morú (35 m) a l’assut del mateix nom, el nº 7 o Mina d'Onofre (125 m) i el nº 8 Mina Llarga o Fosca, el més llarg de tots amb 260 m i tres eixides laterals de fums. El número 3, que es va construir entre Beniarrés i l'Orxa, es va enfonsar matant a varis operaris, pel que va ser substituït per un terraplè. Es construïren 12 ponts, 6 d’ells metàl·lics, destacant el primer de tots, de ferro, que travessava el riu Agres entre Muro i Gaianes, i amb 150 tones de pes i 132.65 metres de longitud va ser considerat com l'obra més important construïda mai a la província d'Alacant. Al llarg de tot el recorregut es van construir nombroses casetes (conegudes com "casillas") i baixadors, sempre vora la traça del tren, que eren emprades pel personal del ferrocarril com oficina, habitatge temporal i magatzem de ferramentes. En ocasions el tren feia parada en alguna d'elles si es precisava. A les casetes també es trobava el vigilant, que feia funcions de capatàs de les colles de traballadors. Hi havia dues colles encarregades del manteniment del ferrocarril al tram del Racó del Duc, una a Vilallonga i l'altra a l'Orxa, amb la fita a la cova de les Rates (entre l'assut de Morú i la Garrofera).

Detall de la numeració dels túnels

Per altra banda el port de Gandia, l'únic de tot l'Estat Espanyol sota concessió britànica, necessitava expandir-se per a poder suportat el elevat tràfic que implicaria la construcció d’un ferrocarril. Al Grau arribaria un vaixell de vapor, el "Palma", amb més de 1.000 tones de carrils i altres materials necessaris per a la construcció d'una primera línia per a transportar la pedra de la pedrera de Bairén necessària per a ampliar el port. El mateix any es va dragar el port per a facilitar l'accés als vaixells de major calat. La prosperitat de la taronja afavoriria que Gandia disposara d’estació per a la línia Carcaixent-Tavernes-Gandia-Dénia (1864-1969), actual carril bici entre Gandia i Oliva.

Port de Gandia

Dipòsit de locomotores de Gandia
Entre 1890 i 1891 foren fabricades a Manchester per l'empresa Beyer & Peacock huit locomotores de via estreta amb 2.2 metres d’ample per 8.5 metres de llargària i unes 25 tones de pes cadascuna. Eren locomotores amb un eix guia, tres motrius i un altre de recolzament (model de tipus 1-3-1), amb habitacle per al carbó i una caldera amb 7 atmosferes de pressió. Foren batejades amb els noms d'algunes de les poblacions per on travessava la línia: 1 "Gandia", 2 "Villalonga", 3 "Lorcha", 4 "Beniarrés", 5 "Gayanes", 6 "Muro", 7 "Cocentaina" i 8 "Alcoy". També es van adquirir dos locomotores de tipus 0-3-0, la número 9, “Almoines” i la número 10, “Diana”, fabricades per Manning-Wardle en 1890 i 1907 respectivament.

Locomotora número 2, "Villalonga"

Els vagons de càrrega i passatgers, de fusta, de 14 metres de llargària i amb una capacitat màxima de 40 persones, estaven considerats els més moderns de l'època i foren fabricats a Birmingham. En 1892 va arribar al port de Gandia el vapor “Golfer” amb els primers 89 vagons de mercaderies. Ja estava quasi tot preparat per a fer el primer viatge de proves.

Vagons a l'estació de Gandia des de l'estació del Nord. Foto: Paco Gramage

E
l 16 de juny de 1892 va arribar a Alcoi la primera locomotora procedent de Gandia, i a l'endemà el primer tren amb vagons, però encara en proves. La inauguració de la línia va generar tanta expectació que el 2 de novembre de 1892 la sessió plenària de l'ajuntament d'Alcoi va acordar destinar 3.000 pessetes de l'època per a celebrar l'arribada del tren. Problemes burocràtics i retardaments en les obres del pont de l'assut de Vilallonga aturaren la inauguració fins el 24 de gener de 1893, quan va partir oficialment des de Gandia el primer viatge cap Alcoi. Nombroses personalitats de l'època com l'alcalde de Gandia, Francisco Romaguera, el diputat a les Corts José Canalejas, el Capità General José Coello i l'arquebisbe de València Ciriaco María Sancha partiren a les 13:00 hores des de l’estació de la capital saforenca. Totes les estacions del trajecte es trobaven engalanades i plenes de gom a gom de veïns i forasters, que acudiren a presenciar un fet històric. El tren, acompanyat pel soroll de les bandes de música a cada poble, va arribar a Alcoi a les 16:00 hores. Amb la benedicció del ferrocarril per l'arquebisbe a l'endemà, s'iniciaren uns festejos que durarien fins el dia 27. Els alcoians batejaren aquell sistema de locomoció, modern i ràpid per a l'època, amb el nom de "el tren dels anglesos" per la nacionalitat dels constructors i accionistes. 

Locomotora número 3, "Lorcha"
Locomotora número 7, "Cocentaina"


En 1895 la línia ja comptava amb 9 locomotores, 84 vagons descoberts, 15 coberts, 2 vagons per als animals i 30 vagons de passatgers. Ja entrats al segle XX, s'ampliaria amb l'adquisició de dos enormes automotors de la línia Aznalcóllar-Guadalquivir.

Llista de preus
Malgrat que en un inici la concessionària volia donar prioritat al transport de mercaderies, prompte se’n va adonar de la gran demanda de transport de persones, pel que el convertiria des de l’inici en un mitjà de transport mixt. El tren comptava normalment amb tres vagons de passatgers, però normalment, per l'escassa seguretat que tenien els enganxaments sobre tot els de la línia Villena-Alcoi, la gent s'amuntegava en els dos primers, pel que l'últim vagó solia anava buit. Durant una època també va ser utilitzat per a transportar el correu.
En aquella època els pobles no es trobaven ni de lluny comunicats com hui dia, pel que el tren va ser durant molts anys una injecció econòmica per a la majoria de pobles por on passava, inclòs l’únic mitjà de comunicació que hi havia, com era el cas dels pobles del Comtat, i que a més complia una important tasca social, al poder comunicar a gent de diferents comarques. Penseu que gràcies al tren molta gent va eixir per primera vegada del poble i fins i tot va poder conèixer la mar. Amb el trenet d'Alcoi no calia anar amb presses. En aquell temps, quan arribaven les festes d'algun dels pobles, el tren s'omplia per complet, i els més joves no dubtaven en baixar i pujar en marxa, aprofitant la lentitud del tren, per tal de no pagar el bitllet al revisor. Igualment, molts baixaven a recollir fruita als bancals per al camí i tornaven a pujar sense molts problemes. Els vagons no tenien bany, pel que els passatgers havien d'aguantar-se fins arribar a alguna estació. Mentre els passatgers feien les seues necessitats, el maquinista acostumava a jugar a les cartes amb el personal de l'estació.

Gràcies l’espectacular augment del transport de mercaderies es va passar de les 26.000 tones de 1901 fins les 75.000 de 1913, pel que la gran inversió inicial va poder ser amortitzada molt ràpidament. El tren transportava paper, cartró, oli, vi, farina, teixits, fruites i verdures, mentre que del nord d'Europa importava carbó, fusta, sal, peix i tabac. Des de les dàrsenes del port de Gandia eixien més de 150.000 tones anuals de productes agrícoles, amb destí el Regne Unit.

Magatzems o "tinglados" del port de Gandia

En 1911 es va ampliar el moll de la fruita del port uns 300 metres, convertint-se en el segon més important en l'exportació de cítrics de l'estat espanyol, només per darrere del de València.

Vista aèria del port de Gandia


El Xitxarra: Villena-Alcoi-Iecla

Estació de la VAY a Villena
En 1908 s’unirien a la xarxa ferroviària els trens de gasoil de la línia Villena-Alcoi (1884-1969), propietats de la "Companyia de Ferrocarrils Econòmics de Villena a Alcoi i Iecla" (VAI), coneguda popularment com la Xitxarra, pel soroll que feien els automotors Ybern quan estaven en marxa (encara que també es diu que el malnom es va originar per l'enorme soroll que feien les xitxarres al passar per les àrides terres del interior de Múrcia). Amb el temps el malnom Xitxarra es va popularitzar, estenent-se també a l’Alcoi-Gandia. La VAY va inaugurar el seu primer tram entre Villena i Banyeres de Mariola el 1884, arribant fins a Muro en 1909, ramal conegut com el de la Reina. En aquell moment tenia estacions a Villena, Biar, Banyeres, Bocairent, Alfafara, Agres i Muro, i malgrat el nom, mai va arribar fins Alcoi. Gràcies a un conveni signat el 13 d'octubre de 1908, des de Muro utilitzaria la via de Gandia, a canvi del pagament d’un peatge. En 1924 la VAY es va estendre fins a Iecla (Múrcia), des d'on es podia arribar fins a Cieza, naixent així la VAY-JC, que en els últims anys prestaria servei de transport fins al port de Gandia. Els trens eren molt modestos i quasi familiars, sense urinaris pel que en cada es formaven cues. Les locomotores (11 menuts automotors dièsel) i la maquinària eren construïts artesanalment en uns tallers situats en Villena, on arribaren a treballar més de 200 obrers. En 1904 la xarxa es tornaria a ampliar, amb la incorporació del via ampla Alcoi-Xàtiva, conegut com la línia del Nord.

Autovia a gasoil de la VAY a l'estació del Grau

Les estacions

En un inici totes les estacions, casetes, baixadors, andanes, dipòsits i guardabarreres foren construïts amb el mateix estil arquitectònic, a excepció de les estacions d'Almoines, Beniarjó i Gaianes, que es construïren més tard, i la d’Alcoi, que era una estació de primera classe.

Estació de Gandia, actual biblioteca infantil. Foto: Paco Gramage

Les estacions i casetes foren construïts amb un estil classicista europeïtzat i molt funcionalista, consistent en abaratir costos decoratius per invertir-los en qualitat de materials. L'única decoració i signe identificatiu molt característic està basada en els perfils sobresortits de portes i finestres en rajola pintada de roig i els carreus de pedra que s’estenen des dels sòcols a la cornisa passant pels cantons.

Estació de l'Orxa

Les estacions són edificis sobrealçats d'una única planta, de base rectangular i amb murs de maçoneria (excepte la de Beniarjó, amb dues plantes). Les estacions més menudes tenen un sostre simple de teula a dues aigües, mentre que les grans tenien un sostre de teula de tres cossos, amb dues aigües als trams llargs. La façana principal compta amb finestres als laterals i entre una i tres portes d’arc de mig punt, destinades a donar eixida als viatgers a l’andana i les vies.  Totes les estacions comptaven, a banda d'un cartell indicant el nom de la població dalt de la porta de forma curvilínia, dos cartells rectangulars als laterals i un rellotge adossat a la paret. Els laterals de les estacions, algunes d’ells amb una finestra d’arc de mig punt, tenen com a element característic un òcul central a la part superior que permet la ventilació i la il·luminació. A l’interior les estacions solien comptar amb una sala d’espera i taquilles, emplaçades junt a les portes centrals de l’edifici, situant-se als laterals el despatx del cap d’estació i les oficines.


El trajecte

Amb un desnivell de 513 metres i una longitud total de 53.355 metres, el trajecte durava 3 hores i 20 minuts en direcció Alcoi i 3 hores i 35 minuts en direcció Gandia. La línia tenia parada principal a Alcoi i estacions a Cocentaina, Muro, Gaianes (baixador), Beniarrés, l’Orxa, Vilallonga, Potries, Beniarjó (baixador), Almoines (baixador), Gandia i el Grau.  El preu dels bitllets oscil·laven des de les 7.45 pessetes de primera, les 5.60 de segons i fins les 4.35 de tercera.


El Port de Gandia

Els vaixells provinents d’Anglaterra descarregaven el seu contingut als magatzems de les dàrsenes del port de Gandia, recentment restaurades, davant de les quals hi havia una via que connectava amb una estació situada al carrer de l'Ermita del Grau.

Vies del tren al port de Gandia. Al fons, els magatzems o "tinglados"

L’estació, del mateix estil que la de Gandia o la de Muro, desprès de ser utilitzada com a restaurant, va estar abandonada durant més de 20 anys; recentment ha estat "restaurada" (no més que una capa de pintura a la façana), s'ha tancat amb pany i forrellat i no se li ha destinat cap us; no és d'estranyar el nul interès dels polítics pel nostre patrimoni, però alguna indicació del que representava l'edifici, un discret cartell, no haguera estat de més.

Estació del port durant la Guerra Civil. Foto de l'Arxiu fotogràfic de la Delegació de Propaganda de Madrid durant la Guerra Civil

Antiga estació del port, completament abandonada hui dia

Gandia

El tren eixia del port per les actuals vies del ferrocarril Grau-Gandia-València i es dirigia cap a la ciutat ducal pel camí de la Via. 
Arribat a Gandia entrava pels carrers Benissuai i Xeresa i accedia, pels terrenys de l'actual estació Gandia-València, a l'antiga estació, en front de la qual es trobava l'estació de la línia Carcaixent-Dénia, l'anomenada Estació del Nord, de la qual només resta el pont sobre el Serpis i l’actual carril bici Gandia-Oliva.

Estació de Gandia. Foto: Paco Gramage

Magatzems i estació Carcaixent-Dénia. Al fons, l'estació d'Alcoi. Foto: Paco Gramage
L'autovia de la VAY i la locomotora nº 2, "Villalonga", a Gandia

Entre Gandia i el Grau es trobaven la majoria dels serveis de la companyia: cotxeres, tallers, magatzems, oficines, despatx de bitllets, sales d'espera, bàscules, grues, dipòsits i carboneres. En 1902 es van traslladar els tallers, dipòsits i magatzems del port fins al recinte de l'actual estació, on romangueren fins la dècada del 80, quan foren tombats per a construir l'actual parc de l'Estació i les finques adjacents.

Tallers, dipósits i magatzems
Antiga estació de Gandia, actual biblioteca infantil

En l'actualitat, a banda de l'antiga estació, en molt bon estat i reconvertida en biblioteca infantil, es conserven part de les estructures dels dipòsits, adjacents al carrer Magistrat Català. A Gandia també es trobaven les oficines principals, al número 56 del carrer Sant Francesc de Borja.

Estació del ferrocarril de Gandia el 1959. Foto de 'Paisajes Españoles'.
Estació del ferrocarril de Gandia en l'actualitat
Locomotora nº 7 "Cocentaina" a l'estació de Gandia, anys 60. Foto: John Carter

El tren es dirigia pel carrer Ferrocarril d'Alcoi i, a partir de 1962, feia parada a l'encreuament amb el Passeig de les Germanies.

Carrer Ferrocarril d'Alcoi als anys 40
Anys 60, carrer Ferrocarril d'Alcoi a l'encreuament amb els carrers Passeig Germanies, Benicanena i Sant Vicent

A continuació continuava pel carrer Rafelcofer del Raval i passava per la dreta de l'actual institut Maria Enríquez, per a creuar el riu Serpis per un pont de ferro, l'únic que encara es conserva inalterat des de l'època, encara que adaptat al trànsit peatonal.

Pont de ferro del ferrocarril direcció Almoines


Almoines

El tren circulava per davant del cementeri seguint l'actual carretera de circumval·lació d'Almoines, que no seria construïda fins els anys 80 del segle passat. L’estació d'Almoines, més concretament un baixador, era un edifici amb una única planta quadrada i sostre a dues aigües, d’un estil completament diferent a la resta. Va ser construït gràcies a l'enorme tràfic que generava la producció de seda de la fàbrica de Lombard. L'estació va ser reconvertida en Llar Juvenil, Museu Etnològic i finalment seu del Museu del Tren, gestionat per l'Associació d'amics del ferrocarril Tren Alcoi-Gandia, un col·lectiu format per antics ferroviaris, familiars i amics que han donat la major part de les peces del museu.

Estació d'Almoines

Junt a l'estació hi ha un parc amb un circuit de vapor a escala que recrea tot el traçat de la línia, incloent l'orografia, flora i infraestructures de l'època. També es conserva una locomotora de tipus "MEMÉ" o "Pegasina" de l'any 1962, l'última que va fabricar la empresa valenciana Macosa. Propulsada amb un motor Pegaso de 9.100 CC i 6 cilindres que rendien 130 CV, assolia fins els 50 km/h.

Locomotora "Pegasina" de l'estació d'Almoines

Beniarjó

El tren eixia d'Almoines i es dirigia per l'actual carretera durant un escàs quilòmetre fins a Beniarjó, on s’aturava en l'estació. L'edifici de dues plantes i sostre a dues aigües, utilitzat en l'actualitat com a biblioteca pública, ha patit una restauració exterior que podríem catalogar com discutible. Construïda en 1904, té una estètica molt diferent a la resta d'edificacions del ferrocarril, i comptava amb un habitatge per al cap d'estació, una sala d'espera, moll de càrrega, urinaris i un despatx de bitllets. Al igual que en el cas d'Almoines, son baixadors que es troben en un perfecte estat de conservació.

Locomotora nº 7 "Cocentaina" a Beniarjó. Foto: Charles F. Firminger
Locomotora nº 7 "Cocentaina" a Beniarjó. Foto: Charles F. Firminger
Estació de Beniarjó

Potries

El tren abandonava Beniarjó i s’endinsava per un camí entre bancals de tarongers, a l'altra banda de la carretera, fins la menuda estacioneta de Potries, desapareguda hui dia i situada a l'actual carrer de l'Estació, a l'extrem oest del poble i front a un magatzem de taronges. Tenia planta quadrangular i sostre a dues aigües. Per l'estació de Potries s'exportaven fins a 2.000 tones de rajoles i teules. Des de Gandia, el preu d'un bitllet de primera classe era d'1.7 pessetes. A Potries només es conserven les restes d'una caseta del ferrocarril situada front el Molí Canyar, que malgrat trobar-se encara en peu, l'edifici ha perdut el sostre i el seu estat és de completa ruïna, per a vergonya de l'ajuntament que al ritme que va deixarà que caiga

Caseta del ferrocarril de Potries
Tren nº 7 "Cocentaina" entre Potries i Vilallonga. Foto: John Carter


Vilallonga

El comboi anava paral·lel a l'actual carretera de Vilallonga fins passar l'assut d'En Carròs, moment en el qual girava a la dreta per un camí rural i arribava a l'estació de Vilallonga, en els terrenya de la qual es va construir l’actual institut de secundària Vall de la Safor. L'estació, similar a la de Gandia, comptava amb sala d'espera, despatx de bitllets, urinaris, moll de càrrega i carbonera.

Tren nº 7 "Cocentaina" a la despareguda estació de Vilallonga. Foto: Charles F. Firminger

En total de Vilallonga eixien unes 3.000 tones de productes, entre d'ells el paper de la fàbrica "Papeleras Reunidas SA", mentre que importava unes 1.600 tones d'altres materials. L'estació, enderrocada fa 17 anys sense previ avís pel grup independent que governava al municipi en 1994 i amb una forta oposició ciutadana, està en procés de restauració.

Estació de Vilallonga, desapareguda en l'actualitat

El barranc de l'Infern

A partir de Vilallonga tocava creuar el tram més espectacular de la ruta, el Barranc de l'Infern o Racó del Duc, un tortuós trajecte de 12.8 quilòmetres que tardava uns 40 minuts en recórrer. La locomotora es dirigia cap a la Reprimala i creuava el riu per l'antic pont de la partida de Tarrasó, on passava junt una menuda caseta de manteniment molt a prop de l'antiga fàbrica o molí de la Reprimala.

El trenet d'Alcoi per la Reprimala el 1968. Foto John Carter


Creuant de nou el riu per un llarg pont sobre el Serpis, del qual l'acció dels soplets només han deixat els pilars, s'endinsava pel congost format pel riu Serpis o d'Alcoi entre les muntanyes de la Safor i la Cuta, on prompte es trobava amb el primer obstacle a que tingueren que enfrontar-se els enginyers de la línia: el túnel o Mina Llarga, amb 250 metres.

Túnel de la Mina Llarga
Túnel de la Mina Llarga

Els cavalls de la locomotora es quedaven ben curts quan tenia que pujar els desnivells del barranc de l'Infern, el que provocava que els viatgers tingueren que eixir dels vagons i caminar junt a ells per a que no suportara tant de pes. Mentre, aprofitaven per a furtar taronges o arreplegar pinyes per alimentar la caldera i augmentar la seua potència. Major esforç de la locomotora implicava major fumaguera i carbonissa, que entrava per les finestres, i amb la calor de l'estiu era sufocant. Quan el tren travessava els primers túnels, on encara ens podem trobar els suports del telègraf amb què es comunicaven les estacions, la calor i el fum se convertien en insuportables, per això es tingueren que foradar nombrosos respiralls al llarg dels túnels. Era habitual que els viatgers arribaren a Alcoi amb la cara negra.
Després de creuar un parell de túnels el tren passava junt unes casetes del ferrocarril, la del Racó del Duc, més menuda, i la de la Garrofera o Doble, caseta de la brigada de manteniment del ferrocarril, de gran mesura i amb la mateixa forma que la caseta de Potries on vivien 2 vigilants. 

Locomotora número 2 "Villalonga" pel barranc de l'Infern

Quan passava l'autovia de la VAY feia parada a la cova de les Rates, entre la caseta de Morú i la Garrofera.
Per altra banda, quan el tren s'acostava a la central del Racó del Duc reduïa la velocitat per a que els treballadors de la llum descendiren o arreplegaren menjar, correspondència i altres bens. Com a resultat d'un tracte amb el maquinista, els "fabricants" o "llumeros" anaven de bades. Però un dia un dels treballadors es va enganxar amb les corretges del trenet i va morir arrossegat, pel que aquesta pràctica va ser prohibida durant uns anys. Els treballadors i famílies de les centrals tingueren que baixar, com tot el mon, a la parada del dipòsit.

El tren omplint calderes al barranc de l'Infern

Encara que hui només trobem tarongers, en aquell temps a la Garrofera i altres llocs del traçat estava ple de garrofers que donaven fins a 3.000 sacs de garrofes. Els propietaris llogaven un trenet que en un parell de passades s'emportava el sacs cap a Vilallonga des de la caseta del Racó del Duc o cap a l'Orxa des de la caseta de la Garrofera. El tren creuava el riu passant per damunt d'un altre pont, del qual només queda la base, a l'altura de la fàbrica de l'Infern.

Restes del pont de l'Infern, de 100 metres
Vista aèria de la Garrofera i del pont desmantellat, abans de la fàbrica de l'Infern
A menys d'un quilòmetre hi havia una nova caseta i un dipòsit d'aigua que encara es conserven en un relatiu bon estat, on la locomotora tenia que fer una aturada obligatòria després de l'esforç que suposava salvar el desnivell fins eixe punt, per omplir les calderes i preparar-se per a superar la costera final de la vall de Perputxent. Els passatgers aprofitaven l'aturada per a eixir, estirar les cames i gaudir d'un dels més bells i espectaculars paratges del País Valencià. La caseta del dipòsit acollia els dos homes que hi treballaven omplint el dipòsit amb una bomba manual, fins que es va instal·lar un motoret.

El comboi omplint les calderes al dipòsit d'aigua del barranc de l'Infern
Dipòsit i caseta hui dia

A continuació ja passava junt la caseta del Moro i l'assut del Forn o de l'Infern, i després de passar la casella de les Parres, a la vora de l'Assut del Forn, penetrava al túnel número 4 i desprès de creuar junt la casella de les Deveses arribava a l'estació de l'Orxa, situada als peus del castell templer de Perputxent.

Casella de Parres

Estació de l'Orxa. Foto: Trevor Rowe
Casella de les Deveses a l'Orxa. Al fons, el castell de Perputxent


Vídeo en color del Xitxarra d’abril del 1967 recorrent el Racó del Duc


L'Orxa

Estació de l'Orxa
L'arribada del tren als pobles del Comtat va marcar un abans i un després en les vides dels seus habitants, ja que sense el ferrocarril s'hagueren trobat incomunicats fins que en 1930 s’iniciara la construcció de la carretera de Muro d’Alcoi. Gràcies al tren, l'Orxa podia donar eixida a més de 10.000 tones de paper, vi, oli i altres productes agrícoles, mentre que importaria un miler de tones de diferents productes.

'estació de l'Orxa, punt intermedi del trajecte, era el punt de connexió i de intercanvi de mercaderies entre les línies Alcoi-Gandia i Villena-Alcoi-Iecla. L'edifici, construït en 1894, es troba sencer hui dia però completament abandonat. De tipus intermèdia, És del mateix estil que la resta de la línia i comptava amb una sala d'espera, taquilla, dipòsit d'aigua i moll de càrrega. Adjacent i en paral·lel a les vies hi havien dues xicotetes edificacions en pedra i rajola a dues aigües, una feia la funció de cantina, al costat del jardí que encara es conserva, i l'altra era una estança per guardar materials, al costat dels urinaris.

Black Hawthorn 2-2-01 de la línia Carcaixent-Dénia a l'Orxa (maig de 1965)
L'estació de l'Orxa en l'actualitat

Beniarrés

El tren abandonava l'estació de l'Orxa i es dirigia, als peus del Benicadell, en direcció a Beniarrés per un trajecte que va variar del traçat original per l'enderrocament del túnel número 3, paral·lels a l'actual carretera. Creuat el túnel número 2 arribava a Beniarrés, on hi havia una estació, hui dia desapareguda i ubicada on es troba el CEIP Perputxent. De idèntica factura a la de l'Orxa, comptava amb sala d'espera, despatx de bitllets, urinaris i dipòsit d'aigua. De Beniarrés s'exportaven 1.200 tones anuals de vi i oli, i s'importaven 500 d'altres productes. El bitllet des de Gandia en primera classe costava 4.85 pessetes.Davant del increment en la demanda de carbó d'Alcoi (60.000 tones anuals), i com a conseqüència de l'escassa potència de les locomotores, per a salvar el desnivell entre Vilallonga i l'Orxa tenien que carregar tres o quatre vagonetes com a màxim, deixar-les a Beniarrés i tornar a Gandia per a carregar-ne més. De nou a Beniarrés ja enganxaven els sis o set vagons i continuaven el trajecte.

Locomotora 7 "Cocentaina" a l'estació de Beniarrés

Recinte del desaparegut ferrocarril de Beniarrés, on hui dia es troba l'escola Perputxent

Gaianes

Després de travessar un desaparegut pont de ferro, en només cinc minuts el comboi passava per una caseta del ferrocarril, recentment restaurada, i arribava a Gaianes, un baixador construït amb posterioritat a la resta. Desapareguda hui dia, es trobava a l'entrada del poble des de Muro, on hui dia hi ha un parc infantil i el record en forma de nom d'un carrer, l'avinguda de l'Estació.

L'estació de Gaianes als peus del Benicadell

Locomotora número 5, "Gayanes"

L'edifici, de planta quadrangular i sostre a dues aigües, era d'una arquitectura senzilla, diferent a la resta d'estacions i sense cap element decoratiu. Comptava amb una finestra i dues portes a la façana principal, sala d'espera i despatx de bitllets.

Caseta de manteniment de Gaianes


Muro d'Alcoi

El tren travessava les terres de Turballos i creuava per damunt del riu Agres per un desmantellat pont de ferro. En Muro es carregaven unes 10.000 tones de vi i oli i es descarregaven fins a 2.000 tones de productes diversos. L'estació, construïda en 1893, comptava amb despatx de bitllets, sala d'espera, cantina, urinaris, moll descobert, magatzems, grua, plataforma giratòria, bàscula, dipòsit d'aigua i habitatge per al cap de l'estació. Enfront es va inaugurar en 1909 l’estació del Xitxarra, el tren Villena-Alcoi-Iecla. Es conserva en perfecte estat el moll de l’estació, composat per dos edificis i restes de l’andana. L’estació, rehabilitada en 1990, en l’actualitat és la seu de l’espai cultural La Xafigà.

Moll i estació de Muro
Estació de Muro d'Alcoi
Estació i casetes del moll de Muro

Cocentaina

Uns escassos set minuts tardava la locomotora en recórrer els 3.3 quilòmetres que separaven Muro de Cocentaina. L'estació, hui desapareguda i situada a l'actual Avinguda del Ferrocarril, era coneguda popularment com l'Estació de Baix i disposava de despatx de bitllets, magatzem i habitatge per al cap d'estació. Al segle XIX la capital del Comtat disposava d'una sòlida indústria on destacaven les fàbriques de paper i tèxtils, dels quals exportava fins a 18.000 tones, mentre que importava unes 5.000 tones de diversos materials.


Alcoi

La següent parada es trobava a Alcoi, només 7 quilòmetres i una pesseta si se volia viatjar en primera classe. Després de travessar el túnel número 1 el tren accedia a la capital de l'Alcoià pel carrer Dénia i per la confluència entre les avingudes de Xàtiva i del País Valencià.

Locomotora número 7, "Cocentaina", eixint de les cotxeres d'Alcoi

Alcoi, que comptava en el segle XIX amb uns 42.000 habitants, exportava unes 40.000 tones de tots tipus de materials tèxtil, productes siderúrgics i paper. Però la gran aposta del ferrocarril per Alcoi evidentment era per la importació de carbó per a les fàbriques, matèries primeres per a la indústria del tèxtil com cotó i tints, ferro, productes químics i agrícoles, per un total de 80.000 tones anuals.

Estació d'Alcoi 1961. Foto Charles F. Firminger 

L'estació d'Alcoi, situada a l'actual plaça d'Al-Azraq, era de primera classe, molt diferent a la resta d'edificis de la línia. Amb una única planta i una elegant i singular façana, comptava amb sala d'espera amb taquilla i guarda equipatges, cantina, moll descobert, dipòsit d'aigua, plataforma giratòria, grua, bàscules, carboneres, magatzems, urinaris i habitatges per al personal de la companyia i cap d'estació. També comptava amb cotxeres per a realitzar reparacions d'urgència, ja que els tallers principals es trobaven a Gandia. L'edifici, conegut com estació de Baix o del Xitxarra, era capçalera dels dos ferrocarrils de via estreta que recorrien la línia, l'Alcoi-Gandia i l'Alcoi-Villena-Iecla. En l'actualitat l'estació ha desaparegut, i en el seu lloc es troba com a record la locomotora número 2, "Villalonga". Com que es trobava a les afores de la vila, a un quilòmetre i mig aproximadament, es va crear un projecte per a construir un tramvia que arribaria fins la plaça d'Espanya, però que mai es va dur a terme.

Estació d'Alcoi


La fi del ferrocarril

Dipòsit de Gandia
Malgrat una lleugera aturada en el creixement del transport durant la I Guerra Mundial i sobre tot amb l'arribada de l'electricitat a la indústria alcoiana, en 1924 es va arribar a un rècord de transport, amb 95.000 tones. Durant la Guerra Civil les divises que obtenia la República de la taronja eren tant importants per armar a l'exèrcit popular, que el 26 de febrer de 1937, a les  7:20 hores, tres S79 de l'aviació italiana, aliada de la franquista, llançaren 36 bombes de 50 kg sobre Gandia, l’estació i el port. El port, malgrat ser propietat de una firma britànica, encara patiria 34 bombardejos, un d’ells en 1938 que enfonsaria el vapor anglès Dellwyn amb 1.500 tones de carbó. A finals de 1938 les bombes havien reduït la superfície útil de del moll de càrrega a només 114 metres, i la pràctica totalitat de les cases del Grau estaven destruïdes.
Durant la Guerra el ferrocarril va tindre un important paper en el conegut estraperlo, amb el qual els viatgers intercanviaven productes per les finestres dels vagons quan s'acostaven a les estacions. Els estraperlistes es trobaven sincronitzats per a poder llançar els fardells a llocs prèviament pactats o inclòs llençar-se del tren en marxa davant de l'avís d'arribada de la Guàrdia Civil.

Bombes caiguent al port de Gandia. Foto: Ufficio Storico della Aeronautica Militare

La primera meitat del segle XX va suposar per a l'explotació econòmica del ferrocarril diferents pujades i baixades, encara que les dificultats financeres estigueren sempre presents. Malgrat l'aparent recuperació durant la postguerra gràcies a l'elevat preu i l’escassesa dels derivats del petroli, el ferrocarril es trobava en declivi tot i comptar des de 1940 amb una subvenció de l'Estat. En 1937 va adquirir un autovia de motor Ford, destinat a realitzar serveis entre Gandia i Vilallonga. En 1948 la companyia anglesa va fer fallida i el tram entre Gandia i el Grau va ser venut a una empresa privada, mentre que el port va passar a mans de l’Estat.

Port de Gandia

A partir dels anys 60 el ferrocarril d'Alcoi es va convertir en tren turístic, que traslladava als veïns d'Alcoi i del interior cap a la platja de Gandia. Va ser l'última espenta, un breu període de bonança que va impulsar les primeres instal·lacions turístiques a Gandia, afavorides per enormes aglomeracions d'alcoians que, igual que hui dia amb l'arribada de l'AVE a València, anaven a la platja i tornaven a casa el mateix dia. El tren es va fer tan popular que els alcoians fins i tot feien cues per la nit a l’estació. Tant elevat era el número de passatgers que era freqüent que la gent baixara a espentar el tren entre Beniarrés i l'Orxa (sobre tot en el cas del menut autovia de la VAY). En 1963 es va arribar al rècord de fins a 1.200 viatgers en un dia, situació que provocava que foren necessàries dues màquines als extrems per a moure tot el comboi, utilitzar vagons de mercaderies i fins i tot anar desenganxant vagons en una estació per a tornar a per ells des de la següent estació.

Els inicis del turisme a la platja de Gandia

La popularització dels turismes (dels 44.628 turismes de 1963 al País Valencià es va passar en només 6 anys a 180.786) i l’auge del Seat 600, conjuntament amb el declivi del carbó, ficaren l'estocada final a una línia que en 1965 passaria a dependre dels Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta (FEVE), després de ser abolit l’anterior sistema de subvencions a fons perdut per als ferrocarrils de via estreta. El Govern no va assumir la modernització d’una línia que ja es trobava completament obsoleta, pel que va decidir clausurar-la tant per la seua baixa rendibilitat com pel risc cap als usuaris com a conseqüència de l’estat de les instal·lacions (les locomotores, encara de vapor, tenien 76 anys). Evidentment la pressió dels plans urbanístics, igual que hui dia, també tenien un bon pes, ja que no oblidem que les vies ocupaven valuosos terrenys en mig dels pobles. Alcoi, Cocentaina i Gandia no volien més el tren.

Estació i magatzems del ferrocarril d'Alcoi de Gandia, en desús

El 15 d'abril de 1969, amb només 10 viatgers al seu interior, va circular l'últim tren entre Gandia i Alcoi. La sort de la VAY tampoc va ser millor, ja que en els últims anys de funcionament només hi havia un servei diari, dut a terme per un autovia. Traspassada a la FEVE en 1965, també va tancar en 1969, 100 anys després de la seua inauguració.

Foto de l'últim recorregut, amb la qual Crespo Colomer va guanyar el primer Premi Nacional de Fotografia de Trens de Vapor en 1972

Només 10 dies després del últim viatge, el Butlletí Oficial de la Província d'Alacant publicava l'anunci de subhasta pública d'alçament i alienació de les vies i instal·lacions fixes del ferrocarril per 8 milions de pessetes. Es van acomiadar als 76 treballadors de l’Alcoi-Gandia i als 212 de la VAY, però el que hui dia seria una catàstrofe, en aquell temps de bonança econòmica, entre prejubilacions i recol·locacions no va passar d’anècdota. Quasi 70 anys de relacions entre pobles es trencaren i els pobles del sud del Comtat quedaren quasi aïllats. L’Orxa i Vilallonga, tant a prop un de l’altre, quedaren separats per més de 40 quilòmetres de carretera. Moltes empreses que depenien indirectament del ferrocarril tancaren, i Gandia es va quedar sense cap línia excepte la de Dénia, ja que el tram entre Carcaixent i Gandia també va tancar el mateix any. L’any 1972 va arribar el primer tren des de València, i només dos anys després tancaria Gandia-Dénia, amb la promesa de que es tornaria a obrir ampliant la línia a via ampla, però això ja és una altra història.


El ferrocarril d’Alcoi, hui

42 anys després encara tenim restes del ferrocarril per tot arreu, algunes d’elles convertides en peces de museu, moltes més abandonades a la seua sort. Les estacions i baixadors de Gandia, Almoines, Beniarjó i Muro es troben en un perfecte estat de conservació i han segut reaprofitades com a centres culturals, biblioteques o museus, mentre que les del Grau i l’Orxa estan senceres però completament abandonades. Per contra, les estacions de Cocentaina, Gaianes, Beniarrés, Vilallonga i Potries han desaparegut.

Vista davantera de l'estació de Gandia, on es conserva el porxo

Antics dipòsits de la plaça de l'Estació de Gandia
Restes de la plataforma giratòria de l'estació de Gandia

Dels dotze ponts inicials, només el de Gandia-Almoines es conserva en l'estat original i és transitable, mentre que dels ponts de la Reprimala, de l'Infern, de Beniarrés i del riu Agres a Muro només queden els robustos pilars de pedra. El ferro va ser desmuntat en els anys 70.

Restes del pont a l'inici del Racó del Duc des de Vilallonga

Tampoc queda cap pas a nivell a camins i carreteres, i de les nombroses casetes de manteniment i baixadors que hi havien només es conserven la del Tarrasó de Vilallonga en bon estat, totes les del barranc de l'Infern, senceres però sense sostre, la de Gaianes, restaurada, i la de Beniarrés, de propietat privada. També es conserven algunes andanes, com la del Grau de Gandia, així com els dipòsits d’aigua del Barranc de l’Infern i de l’estació de Gandia.

Caseta del Racó del Duc
Caseta Doble o de la Garrofera, al barranc de l'Infern

De la via fèrria només s'ha conservat el ramal entre Gandia i el Grau, que en 1974 seria utilitzat pel ramal Silla-Gandia, i després d'anys en desús seria reutilitzat com a connexió amb València i Madrid. Als túnels del Racó del Duc fins fa pocs anys encara es conservaven algunes travesses de fusta, que lamentablement algun malintencionat acabaria portant-se a casa.

Restes de la via del port de Gandia

De la maquinària es conserva la locomotora número 2 "Vilallonga", construïda en 1890 per Beyer Peacock amb el número de fàbrica 3276. Va ser instal·lada en els anys 80 del segle passat al parc d'Al-Azraq d'Alcoi, on es trobava l'estació terminal de la línia. La “Villalonga” fa funcionar ininterrompudament durant 76 anys, i segons consta només va tindre una gran reparació en 1931.

Locomotora número 2, "Villalonga", situada a la plaça d'Al-Azraq d'Alcoi

Al contrari que la “Villalonga”, la “Cocentaina”, construïda en 1891 per Beyer Peacock amb el número de fàbrica 3282, només va rodar fins a febrer de 1931, amb 104.882 km a les esquenes, i com que mai havia passat cap revisió ni reparació alguna, el seu estat era crític. Fou taxada en 65.000 pessetes de cara a una possible venda. L'ajuntament de Gandia la va adquirir i la va ubicar als anys 80 al Parc de l'Estació de Gandia, davant de l'antiga estació i actual biblioteca infantil.

Locomotora número 7, "Cocentaina", situada front el Parc de l'Estació de Gandia

Les locomotores 4 "Beniarrés" (Beyer Peacock 3279; 1891) i 8 "Alcoi" (Beyer Peacock 3283; 1891) foren venudes a la factoria dels Alts Forns de Biscaia en Sagunt en 1947 per 480.000 pessetes, passant a anomenar-se “Alacant” i “Alcoi” respectivament. La número 9, “Almoines” (Maning Wardle 1185; 030T; 1890), va ser venuda a la VAY en 1920.

De la línia Carcaixent-Dénia només resta el pont sobre el Serpis i el carril bici Gandia-Oliva, amb la promesa d'un tren Gandia-Dénia que mai arriba. L'antiga estació va ser enderrocada i pel mig construïren el carrer Marqués de Campo.

La desapareguda estació del Nord de Gandia, de la línia Carcaixent-Dénia. Foto: Paco Gramage

La Generalitat va declarar en 2007 l'entorn del Barranc de l'Infern, molt apreciat i popular entre els senderistes, "Paratge Protegit" i hi ha des de fa molts anys un projecte de Via Verda que encara no s’ha dut a terme. Per altra banda, el trajecte de la VAY va ser recuperat en 2004 com a Via Verda del Xitxarra, completada en 2009 fins a Cocentaina al reconstruir-se el pont del riu d’Agres.

El 29 de novembre de 1969 el VAY encara es va ficar en marxa durant 4 quilòmetres per a rodar unes escenes de la pel·lícula “El proceso de las brujas”, de Christopher Lee. Va ser l’últim Xitxarra en rodar per les nostres terres.

La memòria del ferrocarril perdurarà gràcies al Museu del Tren Alcoi-Gandia d'Almoines.

Circuit a escala del trajecte Alcoi-Gandia d'Almoines
Estació de Vilallonga a escala al circuit d'Almoines



Mapa de la Via Verda
Veure al Google Earth



Rutes relacionades:












Articles relacionats:


Projecte de rehabilitació del Racó del Duc  
Avantprojecte de la Via Verda del Serpis  Declaració de Paisatge Protegit
 
Més informació:

Associació Tren Alcoi-Gandia
Viquipèdia, tren Alcoi-Gandia
Viquipèdia, Tren Villena-Alcoi-Iecla

Via Verda del Serpis. Ajuntament de Beniarrés
História gráfica del tren Alcoy-Gandia (1893-1969)
Alcoy and Gandia Railway and Harbour Co. Ltd. Article a la Ferropedia.

Dossiers Canal 9. El tren dels anglesos

Bibliografia

Peiró Pérez, Josep Lluís. El tren Alcoi-Gandia. Edicions Tivoli, 2009  
J. Villaplana, J. M. Ferrairó, F. Sastre, J. M. Mascarell i F. Romaguera: El Racó del Duc a peu, un itinerari de la natura. Generalitat Valenciana. Gandia, 1994.
J. Pellicer: De la Mariola a la mar: viatge pel riu Serpis. Col·lectiu de Mestres de la Safor. Gandia, 1997.

J.M. Borja. Memoria de Gandia


Les fotos antigues del ferrocarril, excepte quan s'indica, provenen de l'Associació tren Alcoi-Gandia. Les fotografies de Gandia provenen del fons fotogràfic de l'Arxiu Històric de Gandia. Les fotos de les estacions de Gandia de les línies d'Alcoi i Dénia eren de mon tio Paco Gramage.

93 comentaris:

  1. Excelente, completisimo, pero para leer en calma, es muy completo y extenso.

    ResponElimina
  2. Jo de petit recorde haver anat a Alcoi amb el meu pare amb el Tren, a un partit de Futbol entre el Alcoi i El Gandia, que per cert vam sortir del Camp corrent per les males formes que tenien entre aficions contràries.
    Em va acollonar el pas del Tren pels trams a Gran Alçada de la muntanya i veient el precipici tan de prop i amb la finestra oberta com era el costum de avans perquè els nanos es solien marejar.
    L'exposició de la història, rutes, estacions, etc. que has detallat és impressionant és per llegir-se'l i repassar diverses vegades. Xe que vols que et diga és un article explendid i ple de matisos desconeguts i mira que jo he seguit tota la història del trajecte durant molts anys. M'he acordat del meu tio enamorat i coneixedor de tot el referent al tren i amic de tots els treballadors d'aquesta Empresa.
    Gràcies per l'article.

    ResponElimina
  3. Estic d'acord, m'he ha encantat lllegir el article, i acabe de descobrir la estacio del Grao, la de voltes que hauré pasat per ahi...

    ResponElimina
  4. És un gran esforç el que heu fet i queda un article gran i bonic. Tanmateix, per la meua deformació professional tire de menys algunes coses: sobretot que doneu una bibliografia de llibres o articles i que les fotos estiguen millor identificades. Només en uns pocs casos citeu l'autor. La foto de les bombes prové, crec, d'un ministeri italià i la de l'estació del tren del Grau durant la Guerra Civil crec que ve de l'Arxiu General de l'Administració en Alcalà d'Henares i potser es puga esbrinar l'autor. Al final es perd la pista dels orígens reals de la informació.

    ResponElimina
  5. Gran artículo, interesante y entretenido, la de veces que he recorrido la vía del tren hacia l'Orxa y desconocía, de la historia, todo salvo que por ahí pasó un tren que iba a Alcoy. Gracias por el curre.

    PD: qué pena me da el estado de la estación de Potríes o la del Grau, así es como mantenemos viva la historia. Espero que cuando se defina de una vez la Vía Verde lo restauren todo.

    ResponElimina
  6. Increible la fotografia de Corea aerea!! Jo vivia alli de menut, recorde tot, les vies que ens separaben de la resta de Gandia, les estacions, tots els almacens, el soroll de les locomotores, els xiquets que jugabem al descampat on estaben els tallers y altres edificis, que ara és el parc de l'estació... Quins records, hui només queda la locomotora y la biblioteca. Gràcies per este bon moment que m'habeu regalat. Paco

    ResponElimina
  7. Ma mare és d'Alcoi, i sempre m'ha contat com venien a la platja de Gandia, on va coneixer a mon pare, a pasar el dia en el trenet "dels anglesos", que anaven de festa al Hukako o les cues que a vegades havien als waters de les estacions per a llavarse la cara de la carbonilla. M'he alegat molt de llegir un troset de història de la que ma mare va formar part.

    ResponElimina
  8. Un gran artículo, perfecto complemento al del Racó del Duc. Juan

    ResponElimina
  9. Respecte al menut tiró d'orelles de Jesús Eduard, l'accepte i el compartisc completament, un gran error per la meua part. El problema d'identificar les fotos antigues és que normalment solen trobar-se recopilades en llibres o per internet, on tampoc sol aparèixer l'autoria, contribuint jo conseqüentment amb la desaparició dels orígens reals de la informació. Si que he identificat les fotografies de la Guerra Civil, com molt be has apuntat, a l'Arxiu històric de l'aviació italiana, o la del Grau, que sembla prové de l'Arxiu fotogràfic de la Delegació de Propaganda de Madrid. Intentaré ampliar la recerca, a veure si puc identificar alguna foto més. Gràcies i salutacions.

    ResponElimina
  10. Un explendido artículo muy detallado y repleto de historia. Me ha gustado mucho. Yo vivía en Corea y me he pasado las vías de la estación infinidad de veces para ir al Instituto y me acuerdo del foso giratorio para las locomotoras, del kiosko de la Estación, de la callejuela (hoy Calle Tossal donde cargaban de agua el depósito del tren) de la salida posterior a la Avda. Marqués de Campo donde estaba el Hotel Vitoria. (antes ferrocarril)
    Me acuerdo del Sr.Carbó, Paloma, Payá y sobre todo un recuerdo para el padre de mi amigo Sr. Gavilá (fogonero) y para la "Cadenera" Sra. de Mengual que se encargaba de cerrar la calle Magistrado Catalá a la altura de la Bodega del Sr. Gramage, con cadenas al paso de los trenes.Me habeís hecho volver a mi juventud.
    Gracias, buen trabajo.

    ResponElimina
  11. Visc a Gandia desde fa uns anys en el carrer Magistrado Català i no tenia ni idea de que en el Parc de l'Estació la biblioteca era l'antiga estació o de que habia una estació diferent per a Dènia. Ara que ho llig m'entere que els dipòsits eren dipòsits, com estan pintants per dalt tampoc habia caigut. De fet la locomotora front Renfe pensava que era un detall ornamental, no sabia la història que tenia (culpa meua, ja he vist que te una placa que no habia llegit).
    Gràcies per la informació, ja conec algo més d'on visc.

    ResponElimina
  12. Recuerdo los depósitos de comentas, eran un extremo del depósito donde se guardaban las locomotoras, adyacentes a la calle Magistrado Catalá. Os recomiento que amplieis la foto antigua de Corea de este artículo, es realmente fascinante ver cómo era cuando yo era joven gran parte del barrio de Corea. Los depósitos que comentan estaban a la izquierda del todo, donde hoy está el parque de la Estación, a su derecha, junto a las vías, la estació de Alcoy, actual biblioteca, y a la derecha de las vías, hoy desaparecida, la estació de Denia, que cortaba la actual calle de la estación de Renfe. Qué recuerdos!

    ResponElimina
  13. Els que vam ser del Barri de L'Estació (Corea) el recordem amb molt orgull. Hi havia vagons de trens per tot arreu i jugavem dins d'ells fins a les cartes. La penya d'amics de l'Estació i més en concret de les Cases Noves (ara mal dit cases de ferroviaris tot just vivien 5 o 6, el Sr Bonet, Sr Gavilá, Sr Chova i algun més), teníem 2 Solars que convertien a Campos de Futbol i formavem el Club L'Aguila, un on es va instal.lar el Cinema Boston i l'altre on hi ha l'església Sagrada Família. Recordeu l'equip: Bañusl, Cucart, Alcaraz, Xipriá, Martinet, Tonet, Morant etc. L'antiga estació era la nostra vida i punt d'infinitat d'entreteniments, des de fer carreres de bicicletes fins al nostre total esgotament, fins posar-li monedes a les vies quan passaven els trens per aixafar. Encara que el barri tenia mancances, per ser nou d'aquí l'eslògan de la Falla amb crítica a l'Ajuntament "Sense llum per culpa Vostra". Bon Article i davant ell em congratula recordar les vivències de l'Antic Barri de l'Estació.
    Gràcies.

    ResponElimina
  14. La família de mon pare vivia a Corea, i de menut jo anava molt amb el meu iaio, Martinet, de passeig pels terrenys de l'estació; ja feia anys que el tren d'Alcoi havia tancat, però encara estaven les infraestructures en peu, encara no existia l'actual parc. L'estació de Dénia si que no estava, de fet recorde l'edifici actual de renfe on ja arribava el tren de València. A l'altra banda de l'estació, al carrer Tossal, estava la casa de mon tio Paco Gramage, el de la bodega, que gràcies al tren, com molts altres gandians de l'època, va conèixer a la seua dona, ma tia Maria, alcoiana, i del qual fa poc vaig descobrir unes fotos dels trens i les estacions que han segut una enorme sorpresa i un vertader tresor. L'altra part de la família, els Calafat de la Font, treballaven a la fàbrica de l'Infern, a l'Orxa, on accedien amb el trenet, saltant en marxa aprofitant que el conductor els coneixia i aminorava la velocitat. Jo personalment em declare un enamorat del Racó de Duc, la primera vegada vaig anar per conèixer on va viure el meu iaio Miquel i els seus germans, i des d'aquell moment ja ni recorde quantes vegades hauré tornat a fer la ruta, a peu o correguent, de fet l'última va ser la setmana passada, a la qual vaig anar amb el meu fill de 8 mesos, per a que vaja coneguent-la :D. En definitiva, que tenia l'espineta de fer un humil homenatge a un tren que mai he conegut però del qual m'han parlat tant que és com si haguera fet el recorregut. Com em va dir David al llegir-ho, "ja t'has desfogat!". Als de Corea, gràcies, m'alegre molt que os haja agradat, m'ha encantat llegir les vostres esperiències. Els que no sabieu res o poc de la història, idea, vos recomane anar al Racó del Duc, vos agradarà. Els que visquéreu l'època, vos convide a que ens conteu anècdotes i alguna historieta. Gràcies a tots

    ResponElimina
  15. Oscar: molt bo l'article i sobretot de L'Estació de Corea, l'hi he ensenyat el comentari al meu avi (som del barri) i pels cognoms i família t'ha reconegut de seguida. M'explica que ets coreà fins a la medula, el teu pare un gran professional (el meu va treballar per a ell, va donar ocupació quan estava el meu pare, a més de 500 treballadors y els dirigía amb només 24-27 anys que tenía), el teu avi Martinet, precursor del Comerç en aquest barri i proveïdor de l'hostaleria de la Safor i excel lent futbolista, que va donar partits de glòria a tota Gandia al Club de Futbol (quan tota Gandia acudia al futbol, no com ara) i fins al teu besavi Sr Gramage, màxima autoritat a Gandia-Inspector de Vigilància i Cap Local de l'Ajuntament, tots ells han viscut a Corea. Et pots sentir orgullós de pertànyer a una família tan reconeguda i estimada i que va fer molts favors. I sobretot ressaltar i enriquir culturalment com has fet al Barri de L'Estació que tot ells ho van sentir tan seu i col.laboraven amb tot. El meu avi em diu t'ho agraeixi pel record.

    ResponElimina
  16. Jo no se a qui se li a passat pel cap ara cridar al Grup de "Cases Noves" de l'Estasió (en el seu temps), cases dels ferroviaris. Als espavilats que han inventat aquest nom els diré que s'informen abans.
    Totes les plantes baixes tenen un pati enorme propi per a un carro o més i al costat d'ell una habitació per a objectes de cultiu i dalt de la cambra altre anomenat pallissa (magatzem de productes del camp). Per tant estaven més enfocats a cases de Agricultors que a Ferroviaris. I als polítics que volien fer el Grup com el Simancas els diré, que les plantes baixes tenen més de 200 metres quadrats.¿Què pretenien pagar-los, per desallotjament? ".
    Així va passar amb la Colònia Ducal construïda per a pescadors i amb subvenció estatal i van comprar tots els madrilenys rics de la data. Pel que fa a poder adquisitiu les de l'Estació no eren casualment per rics tot el contrari per a treballadors normals i funcionaris.
    També he sentit i aprofito l'ocasió que a la Ducal l'Ajuntament vol reprendre una remodelació; (no serà a càrrec del Consistori a dir de tots nosaltres, perquè jo també vull que m'arreglen la meua finca i no és de 2ª Residència ni em sobra els diners .

    ResponElimina
  17. Jo vaig nàixer a Corea també. Vivia a les cases noves del carrer Calderon i em batejaren a la Sagrada Família el 1958. I vaig jugar molt, moltíssim, en els descampats dels molls del trens i als mateixos vagons abandonats. La veritat és que els trens tenen un gran poder d'evocació i des dels seus inicis han estat envoltats de màgia.
    Disculpa, Óscar, el desfogament d'un arxiver desficiós. És cert que les fotos costen molt d'identificar. Cada vegada més, per la paradoxa que comentàvem: facilitat de difusió i desconeixença de l'orígen o la paternitat.

    Jesús Eduard

    ResponElimina
  18. Tot el contrari, són pràctiques que cal resseguir i no costa res, si es coneix, citar l'autoria. Salutacions

    ResponElimina
  19. Realment la foto de Corea aèrea és alucinant. Falten la meitad de les cases de l'actualitat pel que em costa identificar algun tram (jo sóc relativament jove, els meus records són de la biblioteca infantil, no de una estació), però m'encanten les fotos antigues. Les cases noves que digueu són les blanques amb carrer peatonals que hi ha entre el carrer Perú i el carrer Poeta Lorente?

    ResponElimina
  20. Com molt bé diu un altre article efectivament les Cases Noves blanques i carrers de vianants i privades entre C / Perú i Poeta Llorente, són les que apareixen a la foto. Aquests carrers privades entre patis tenen grans portalades per a l'entrada de carros i mercaderies del Camp, per això dalt tenien una pallissa i avall un magatzem per a eines pròpies del Camp, tot això annex a la casa. Per cert moltes d'elles han convertit el magatzem, pallissa superior i pati a casa habitable tota i com diu un comentarista, hi ha cases impressionants.
    ¿Què il.luminat polític s'inventaria cases dels ferroviaris?. Només li diré un detall havien més propietaris funcionaris de l'Ajuntament que ferroviaris.

    ResponElimina
  21. En primer lloc gràcies per l'article del Tren i les seves estacions, explendid.
    Jo també vivia al barri de l'Estació i recorde moltes coses desaparegudes: Primer per descomptat totes les instal.lacions de l'antiga Estació, La finca del Tio Toni (davant de l'Església al carrer Poeta Llorente, els dos "camps de futbol-solars "abans esmentats, El Cinema Boston i el jove que venia "Cacau del Congo" en el mateix cinema, el Taller d'Escallola a Cardenal Cisneros de Paco i la seva sèquia d'aigua fresca on veviem. Les fogueres de Sant Joan on pasavem per sobre de les brases i saltàvem entre el foc. Els Arques en pedres contra Els de Màrtirs. Però sobretot recorde la sèquia que passava pel carrer Poeta Llorente i que discorrien molts ànecs i les gallines pels seus voltants i ho recorde perquè ningú robava ni un ànec ni una gallina i el temps era de necessitats, no com ara que cal posar reixes a totes les finestres. Aquesta sèquia anava fins al Grau i els xavals amb un tros de fusta imitant un vaixell fèiem carreres per veure que "vaixell" arribava abans al Grau. Una altra que recordo era que compràvem els amics 3 cigarrets Cherters o Tres caravelas i ens els fumàvem anant per la via del tren fins al Grau perquè ningú ens veiés. ¡¡Que temps ¡¡. Eren temps de necessitats però hi havia l'honradesa, la paraula i els amics no envejàvem als que vivien al passeig o Centre de Gandia. Per a nosaltres una bicicleta era el màxim que podíem aspirar, i així si arribava, la satisfacció era gran.

    ResponElimina
  22. Estoy emocionado leyendo los comentarios de los vecinos de Corea, me estais haciendo pensar con nostalgia en mi juventud, cuando había que cruzar las vías para ir a Gandia, tan cerca pero tan lejos en aquel tiempo,cuando recogíamos el cagaferro para los belenes, poníamos monedas en la vía, jugábamos cerca de los talleres, las caminatas al grau... Es cierto que casi todos nuestros juegos de la infancia rondaban la estación y las vías. Tambén recuerdo un par de viajes a Muro acompañando a mi padre, y lo que más me impresionaba era cruzar el túnel del estret del infern, la calor asfixiante, imagino que iríamos en verano, y las paradas para estirar las piernas mientras el tren llenaba la caldera. Yo vivía en Calderón de la Barca.

    ResponElimina
  23. Veí del carrer Calderón.9 de maig de 2011 a les 18:02

    Carrer Calderón de la Barca, un dels principals de Corea, darrera mateix no existia més que la Estació.les seves vies, magatzems, tallers, fossat, etc. Hi havia molt bona relació de veïnat en el carrer, com El perruquer-cantant Gil Martí, Maria "La peixetera", el pare de l'amic Carles el farmacèutic, la Sala de futbolins i billars de Martinet, El Cinema Boston (de la tia Garretes, en privat i afectuosament) , La casa de Blayet i el cosí Martí davant, el Sr Lloret (professor i faller), Carbó el planxista, El Roig (gran faller) Bañuls de l'Ajuntament, Tonet de l'Ajuntament, La Crista (verdures), Alfonso i el de telefònica al costat i tants altres inolvidables veïns i al final del carrer encreuament amb Magistrat Català plantaven la Falla de Corea per a nosaltres la millor. Ia uns quants metres el Casal (portat pel Sr Colomina) on es feia teatre-sainet, pels mateixos fallers per cert grans actors com Facundo i la seva nòvia, la negreta, El Roig, Gonga i tants d'altres. Al casal també després es produïa ball amb Los Duques,Los Duendes i altres, sempre al màxim de joventut (cuantes parelles se feren allí inseparables). Que Gran Barri el de l'Estació.

    ResponElimina
  24. No soy de Corea, pero me gustaba ir de cuando en cuando a ver salir los trenes, me fascinaban las locomotoras a vapor. Algunos fines de semana, me iba con la mujer a visitar los pueblos del trayecto, llegando a enlazar hasta a Yecla con el Xixarra. Qué tiempos, no por mejores que los de ahora, sino por que como todo, ya han pasado.

    ResponElimina
  25. Gran Transformació la qual va tenir l'Estació i els seus terrenys per convertir-la en estació adequada als seves temps.
    Va desaparèixer l'Hotel Victoria (gran hotel i amb molta història interesant) y el Restaurant El Torito (de Ernestin), i el que és avui el carrer Tossal-(vianant), era tan estret que amb prou feines hi havia lloc per al pas del tren. En aquest tram hi havia un dipòsit d'aigua per al consum de la màquina. A un extrem del carrer el Celler del Sr Gramage l'altre un taller mecànic al costat de la Serradora de Melo, quan passava el tren pel carrer Tossal tremolaven els edificis.
    Posteriorment al enderrocar el celler i ser comprada per Construcciones Arallo SL per edificar, es va ampliar el carrer comprant aquesta Societat terrenys a FEVE i es va anar alineant el carrer fins a esdevenir el que és avui. Just al costat del celler hi havia les cotxeres dela Marina Gandiense.Che que era un barri emblemàtic. Gràcies A Tir de Pedra per convidar-nos a comptar els nostres records que al fi y a la cap la mitad de Gandía va pasar a viure al Barri.

    ResponElimina
  26. Magnífic article digne de ficar als favorits, no sols pel contingut, excelent per cert, sino més que res per la gran crònica d'una època i un lloc que esteu fent els veins de Corea. Jo era del final del carrer Major, pel que les històries i llocs que conteu les tenia molt a prop. Encantat de llegir-vos, Vicent

    ResponElimina
  27. El Barri de l'estació en l'època del article per cert magnific, no tenia comerç és clar com el centre de Gandia, però tenia més ocupació i per descomptat no hi havia atur i poc o res depeníem del turisme. Que recorde tothom tenia feina.
    En aquest barri hi havia si no se'm oblida algun (segur que sí) grans magatzems de taronges que ocupaven a molta gent com ara: Olaso, Cañada, Mayans, Agruna, La Fesa. Serradores per confeccionar caixes de taronja de fusta com La de Melo, La de Paris (indústria on arribava el tren carregat de fustes fins d'aquí a les seves instal.lacions, creuant la carretera del Grau). Timbradors per confecció de l'embolcall de paper pel cítric com la de Vilaplana i 2 mes. L'Hotel Ernesto i l'Hotel Victoria, El Boston, La mateixa RENFE. Instal.ladors elèctrics importants com Bañuls i Ortolá entre d'altres. Magatzems de material de construcció com el de Pitet i Lorenzo Avilés. Destilerías-Cellers com la de Paco, Mailyn i Gramage.Escayolistes com Paco Bertó, tallers de cotxes, mecànics i Transportistes amb el seus camións infinitat, Els Boscà, Timoner, etc. ¿Podia haver atur amb tal quantitat d'Indústria en el Barri?. El turisme era nul però vam viure; (sense BMW, adossat i altres luxes com ara que la societat de consum ens a ficat). Quan va començar el Turisme sense sobres de diners volíem imitar els estrangers (ahi va començar l'època de complicar-nos la vida, quan hauríem d'acceptar que les nostres possibilitats no eren les mateixes que les d'ells).
    Per aquests temps voldria que tingués el Barri de Corea o Estació la quantitat de llocs de treball que hi havia, tant l'home com la dona no els faltava i això que relativament eren pocs veïns, però hi havia capacitat per absorbir treballadors d'altres barris.
    Gran Article y bons comentaris. Grasies.

    ResponElimina
  28. Bonissim article. Per cert, les fotos aeries actuals, d'on son, del Google Earth o de quin altre web?

    ResponElimina
  29. Quan vaig llegir l'article vostre del Tren Alcoi Gandia em va agradar moltíssim, perquè reuneix tots els ingredients per ser informatiu i amè, història, localitzacions, paratges preciosos i ben detallat i il.lustrat.
    Els comentaris dels visitants al blog no s'han fet esperar, interessantíssims i alguns han desenterrat una enyorança i peculiaritats especialment del Barri de l'Estació de Gandia que segur molts desconeixíem. He de donar-vos l'enhorabona per portar l'article al TOP-10, per la quantitat d'entrades i visites. Gràcies especials a vosaltres per publicar amb gran treball elaborat i també als comentaris que l'han enriquit. M'ho he llegit diverses vegades y mel guarde.

    ResponElimina
  30. Molt bon article i molt ben il.lustrat el del Tren Gandia Alcoi i que per cert els comentaris que s'han produït han donat una explicació molt detallada de la crònica de l'època del Barri. Aquí s'ha notat el volgut que a estat per als veïns el seu barri de l'Estació que haurà tingut infinitat d'entrades fins posarlo en el TOP-10. Gràcies al blog i als veïns, ens heu omplert de nostàlgia i records

    ResponElimina
  31. M'ha encantat acompanyarvos per aquest viage amb el trenet d'Alcoi, no soc de l'època, ni he conegut la estació d'alcoi, on visc, pero sempre és molt gratificant llegir fragments del pasat, saber la historia de la locomotora de la plaça Al-Azraq, i visiualment com he comentat imaginar el trajecte amb vosaltres wue feia el tren, salutacions, Juan

    ResponElimina
  32. El Barri de l'Estació tenia de tot, Indústria molta, 2 Cinemes el Boston i el Marisel, Bars el de Pompilio, La Mosca, El llar Faller, L'Estadio, El Pastíser,El Pasillo i altres, els Comerços de Roberto i Martinet, el Hotel Ernesto i també dos puticlubs el Gallo Rojo i el Whiston (a que d'això si us enrecordeu).

    ResponElimina
  33. Abans Gandia estaba plena de puticlubs, hui nomes queda un, la carretera de les Palmeres

    ResponElimina
  34. De Corea no habia un davant de la actual estatua de Ausias March?

    ResponElimina
  35. No se que me ha gustado leer más si el artículo o los comentarios. Viví hasta la adolescencia en Corea, en Magistrado Catalá. Un saludo a todos los "coreanos".
    Antonio

    ResponElimina
  36. Molt bo l'article del Tren Gandia Dénia i especialment gràcies a l'autor per deixar-nos entrar a comptar experiències del barri de L'Estació que ha estat molt gratificant de llegir i a despertat el cuc de ser Coreà, segons els comentaris.
    Ara no he sentit a ningú tot i la immensitat de detalls de l'època del que gaudíem els xavals de llavors: Jugant al pic i pala (els carrers no estaven esfaltadas), el fava, munta i calla, a les potes, a amagarse, a les boles ficant en el seu forat, les partides de cartes al set i mig al solar que avui és l'Església, al futbol, als cromos, i a tants jocs que s'han perdut.
    Qui no ha anat a robar ciriuelos i albercocs verds com una ceba . Era una constància diària el jugar a tot. No teníem mòvil ni ordinador.

    ResponElimina
  37. A tres empresaris, Strauss, Perel i Lowann (aquesta última esposa del primer) se li deu el nom de Straperlo per les inicials dels seus cognoms y precursors. Recorde pels meus avantpassats les pràctiques habituals que es produïen en el trajecte del Tren Gandia-Alcoi, en època de Guerra on faltaven els elements bàsics de supervivència i el Tren era una font de transmissió de vendes considerades "negres" Com bé indiqueu en el fantàstic article que ens heu proporcionat. Tenien el seu risc aquests estraperlistes a llençar per les finestres del tren els productes en zones ja concertades, perquè moltes vegades no arribaven a la fi proposat per la presència de la Guardia Civil. En els anys 60 es coneixien perfectament per la Gandia de avans, les persones que es dedicaven a aquests menesters i habituals del Tren. Aquests és una anècdota més del Tren.
    L'altra y se li deu al Tren; la Platja de Gandia la van iniciar en gran part els Alcoians (xalets en 1a línia) i la platja al màxim amb llargues cues per agafar el tren. Recorde als alcoians a la platja distingint pel vermellós de les seves cares per les preses de Sol i malauradament pels ofegats continus en prens el bany al Espigó del Port a la cara de la platja on més perillositat existia. En resum el Tren anomenat Chicharra està ple d'anècdotes i va ser una font d'ingressos per a la Zona on discorria i especialment a Gandia y Alcoi.

    ResponElimina
  38. Respecto al comentario de los alcoyanos, era gracioso comparar los duros y rudos portuarios del Grau, curtidos de trabajar cargando y descargando barcos (muchos años antes eran famosas las broncas entre graueros y marineros de todas las nacionalidades por las mujeres del Grau), con las finas y blancas caras de los alcoyanos, gambas al final del día, que poco a poco iban construyendo sus chalets en la que, como ahora dicen la playa de Madrid, entonces era la de Alcoy. Muy entretenido leeros a vosotros y los comentarios. Juan

    ResponElimina
  39. Salut companys, com sempre la meua enorabona, és un treball brutal el que heu fet amb aquest article, un bon recull i una molt bona selecció de fotos. Impagable, ànims i endavant, amb un país valencià així de fotut i de mal governat, sino és per gent com vosaltres, això estaria tot venut, perdut i pelut.
    Un bon abraç
    xv

    ResponElimina
  40. Com diu el poble, és un treball de negres i es veu molt currat personalment. En síntesi els detalls explicatius y fotografies a estat excel lent. Bona prova d'això la repercussió d'entrades de comentaris que ha tingut. Com diu l'anterior comentari falta gent com vosaltres. Menys política i més preocupar pel seu poble. Xe que gràcies per la tasca i divulgació.

    ResponElimina
  41. Gràcies a tots pels comentaris, sobre tot a l'amic Xavi, que realment si no fora per gent com ell, combativa i compromesa, poc tindríem els demés que divulgar!

    ResponElimina
  42. Si eixe Xavi que parles és Ródenas, el xic de la barba, estic amb tu, tot un exemple de coherència i lluita a favor de la natura i del bon trellat polític, una llàstima que no ha eixit de concejal, podria ser un polític formidable.

    ResponElimina
  43. Veí de Magistrat Catalá27 de juny de 2011 a les 13:11

    Que excusa més encertada per sintetitzar el Barri de l'Estació per la dècada dels 60, pels mateixos coreans que tant ens sentim orgullosos d'haver viscut en aquest barri tan singular ..
    Ja no visc al barri però he reconegut molts comentaris excepcionals i encara em congratula dir que sóc coreà. L'article del Tren Gandia Dénia està molt desenvolupat i amb il.lustracions molt interessants i de qualitat, com tot el que feu. Agraït per la publicació i als comentaristes que han estat molts. Salutacions d'un amic d'aquells temps.

    ResponElimina
  44. Veí de Magistrat Catalá27 de juny de 2011 a les 13:50

    En el comentari anterior per descomptat em referia al Tren Gandia Alcoi, el de Dénia ha estat un error. Salutacions.

    ResponElimina
  45. Quin reportatge més magnífic i interesant, he gaudit molt amb ell, sóc prou més major que volsaltres i he viscut la zona i l'época. M'ha encantat també llegir les experiències de la gent als comentaris. Un bon descobriment, sembla que tinc un bon lloc per visitar a llegirvos, amics. Adeu, Manolo

    ResponElimina
  46. Interesantísimo retazo de nuestra historia, gracias por difundirla entre vuestro público, que al menos por la afición al senderismo debe ser más joven que los de mi generación, que llegamos a vivir esta época y pese a las penurias aún hoy por lo que leo en los comentarios todos recordamos con mucha nostalgia y romanticismo.

    ResponElimina
  47. Heu fet un article extraordinari i alhora amb el vostre permís hem tingut els dels anys 60 l'oportunitat de recordar amb orgull les vivències del Barri de l'Estació que ens ha satisfet recordar-les.
    Al final s'ha convertit tant l'article com els comentaris en una edició escrita de "PER AL RECORD".
    Gràcies i enhorabona, teniu un magnífic bloc. El llibre "A un Tir de Pedra" encara que no estigue per a molts trajectes m'agrada rellegir de tant en tant.
    J. Pérez.

    ResponElimina
  48. Gran, grandíssim article, buscaba informació i no m'esperaba trobar-ne tanta
    Fran

    ResponElimina
  49. Una bona notícia, l'ajuntament de Vilallonga reconstruirà l'estació que va enderrocar fa 17 anys

    ResponElimina
  50. Sóc coreà de soca-rel i amb molt orgull, crec que com tots, no se que passa a Corea però ens sentim molt satisfets d'haver viscut els 60-70 allà. I pel que fa a tu Oscar et pots sentir també coreà que ja m'ho han dit i llegit i conec a la teva família i les bones fotos del Sr. Gramage (no hi havia un altre, ton tio), que et lliga al barri en vivències de menut. La qüestió és que sóc aficionat a fer els meus rutes els caps de setmana pels senders dels voltants i un amic em va recomanar el portal i en especial l'article El Tren Alcoy-Gandía, primer us dic que és una passada d'interessant i complet i he aprofitat per conèixer el vostre bloc, que ho desconeixia tot i que tinc "A un Tir de Pedra" (llibre).
    La tasca que veig al bloc és summament superior al Llibre que ja és un dir, que per a mi és un company de viatge continu perquè em veig en la meva salsa, tot i que no pugue anar al ritme que volgués.
    He de donar-vos l'enhorabona, esteu fent una tasca molt bona pel bé de la Natura i la divulgació del nostre terriotorio amb molta qualitat.
    salutacions,

    ResponElimina
  51. Efectivament les fotos són de mon tio Paco Gramage, un coreà enamorat del ferrocarril, vei d'un barri que be vaig viure de menut en companyia de mon huelo, Martinet. Salutacions a tots els coreans!!! I gràcies de nou per seguir-nos

    ResponElimina
  52. No li cap més, és un article completíssim i molt bé
    configurat.
    La seva lectura presta a posar-li molta atenció a les seves descripcions, per la seva qualitat i contingut.
    De passada felicitar als que van gaudir i amb tant d'orgull porten el Barri de l'Estació i els seves vivències.
    Gràcies per la Seva difusió.

    ResponElimina
  53. Desde luego es increíble el articulo, practicamente inmejorable y super completo, realmente es precioso y digno de ver y leer con mucha tranquilidad, te acerca por completo a la época, ruta y eventos de esos años, realmente a mi me ha dejado perplejo y pasmado frente a la pantalla del pc; entre para ver la imagen de la locomotora 301 de Renfe (Meme ó Pegasin) y me encontré con este pedazo de articulo y el remate final que me llevo es que casi al final en una foto de la locomotora Nº7 "cocentaina", situada frente al parque de la estación en Gandia, me veo en la fotografía a..., mi coche....!!!!, ya para colmo, jajaja. Bueno no me queda mas que repetir nuevamente el excelente trabajo sobre este articulo y dar mi enhorabuena a todos los que han realizado, aportado y colaborado en esta gran obra. Saludos

    ResponElimina
  54. Que records tan bonics tant de l'article magnífic com dels comentaristes.
    Enhorabona coreà, per divulgar un transport que va marcar època.

    ResponElimina
  55. Hola, en un comentari anterior, algú ha parlat del desaparegut Hotel Victòria, estava just davant de l'actual estació de Gandia, ara és una finca. Voldria obtindre informació sobre l'hotel, algú podria facilitar-me alguna adreça d'internet o qualsevol 'pista' per poder obtindre info sobre la seua història? fins i tot comentaris sobre algú que coneguera els propietaris, o freqüentara l'hotel?? estaria molt agraida!! gràcies d'avantmà!

    ResponElimina
  56. Comentarista anònim interessat en l'Antic Hotel Vyctoria de Gandia.
    Et exprés meus coneixements sobre aquest establiment.
    El 1880 va adquirir el Sr José Gabriel Camp-Marqués de Campo i es va autoritzar la seva transformació en ferrocarril el qual va arribar a Gandia en 1881.Concesión que anteriorment era de Tram-Way (tracció animal) i es va inaugurar l'Estació de Gandia. El Sr Miguel Domenech va saber aprofitar el futur de la zona i el 1908 ja consta instal · lat el que seria "Hospedería del Ferrocarril Miguel Domenech"; breument conegut com a Hotel Ferrocarril.
    L'hotel comptava amb planta baixa i dues altures. A la façana principal que apuntava a l'Av Marquès de Campo tenia la seva entrada ia dreta i esquerra. de la mateixa dos finestrals grans rematats tots ells a la part superior amb decoració de ferro trenat i estaven aprofitades les rematades de la part superior d'entrada i finestres amb el rematament inferior dels 5 balcons del 1 º pis per enclavar els 5 cartells del nom del establiment les 5 frases del títol esmentat a dalt. La seva façana era noble i els seus 2 plantes tenien en façana 5 balcons per planta, amb barana de ferro forjat i terrassa coronada per testos d'obra 4 a principal i 2 a laterals. Igualment en lateral que donava a l'Estació tenia 1 balcó per planta i en el baix una altra entrada secundària.
    Era un Hotel d'alts sostres amb llums esmorteïdes i aspes de ventilador colonial, butaques de mimbre, taules de marbre cobertes d'estovalles a quadres presidides per gerres d'aigua, enorme menjador. Hotel de viatjants de comerç de Terrassa i Sabadell, discret per a alguna parella d'enamorats incògnits forasters i discrets amb la moralitat del Sr Domenech que no donava recer a parelles que no estiguessin casades per l'Església. Hotel de malalts que feien nit a Gandia per a la visita d'algun metge de Gandia. També algun registrador, notari o delegat de proveïments vivien a l'hotel 4 dies a la setmana en pensió completa i després tornaven a la capital. Un d'aquests delegats de proveïments va ser el que va treure de la vida de la faràndula a la cupletista Adela de Vicente "Margot", hoste de l'hotel, en una de les seves actuacions al teatre Principal de Gandia i va formar amb ella una família honesta i feliç . Tota l'avinguda i façana de l'Hotel estava plena d'arbres plataners que superaven l'alçada de l'Hotel i edificis de davant un dels quals era "Magatzems Carles i Cia Carbons Minerals Anglesos. Especialitat en antracites". Un altre negoci oportú per a l'Estació la qual es trobava a la esquerra l'Hotel amb 3 portes amb tanques de ferros, sostre principal romànic i 4 finestres a cada costat de les entrades en edifici d'una sola planta. Sobre 1947 van ser substituïts els arbres per altres de menys alçada, remodelada la façana de l'hotel, substituïts els testos decoratius per mitja circumferència en façana superior i pintats els buits de balcons i entrades més foscos, anul · lats els plafons decoratius en 2 ª planta-façana etc. . També es van treure de la façana les 5 frases del nom de l'Hotel i es va instal.lar al costat del magatzem del ferrocarril annex a l'Hotel el nom nou de "Hotel Vyctoria". En els anys 70-75 va ser enderrocat per construir un edifici d'habitatges. Com Hotel Vyctoria va ser gestionat per la família Bertó de Gandia crec recordar.
    Espero haver ajudat. Salutacions,

    ResponElimina
    Respostes
    1. moltes gràcies!! Miguel Domènech era el meu rebesavi i tinc curiositat per tot allò relacionat amb l'hotel. Si té més informació o sap on la puc aconseguir li ho agrairé!! gràcies de nou

      Elimina
    2. He conegut l'Hotel Vyctoria per l'amistat dels amos amb la meva família ia part ser veïns. La "Hospedería de Miguel Domenech per descomptat jo encara que no sóc jove no l'he arribat a conèixer, si els meus tios i avis materns, que a part d'amistat tenien relacions comercials.
      He intentat per la qual cosa acompanya l'enyorança d'un lloc tan emblemàtic i molt nomenat a casa meva, compondre el detall que t'he facilitat.
      Hi ha dues fotografies, la 1 ª de la Hospedería de Miguel Domenech o Hotel Ferrocarril com era conegut i l'altra del més recent remodelat Hotel Vyctoria i algun detall més que complementa una mica el que t'he proporcionat
      Recorre al llibre de José Miguel Borja titulat "Memòria de Gandia" de 1994 i allà obtindràs (detalls i fotos) en pàgines 124, 144 i 146. Si no el trobes en Llibreries t'ho poden proporcionar en préstec a la Biblioteca Municipal de Gandia. Tot i que pot encara alguna llibreria de Gandia el tingue ja que és un Llibre amb molt caixet que va conservat en un estoig de fusta i de considerables proporcions.
      Salutacions,

      Elimina
    3. moltes gràcies de nou, Julio. M'ha fet molta il·lusió tot el que m'has contat!. Li donaré una ullada al llibre, una abraçada ben forta.
      Sonia

      Elimina
  57. Complet, divulgatiu, interessant i entranyable.
    Enhorabona.

    ResponElimina
  58. He llegit l'article, impressionant i complet ia més és increïble la quantitat d'entrades que a tingut.
    En llegir el comentari anterior sobre Hotel Vyctoria annex a l'entrada de l'Estació per Marqués de Campo he de fer menció a l'Hotel Ernesto també relacionat molt amb el Barri de l'Estació i els usuaris del tren i com no del Bar Restaurant El Torito (situat davant de l'Hotel Vyctoria, on avui hi ha Auto-Res). Una salutació a l'amic Ernestin-de l'Hotel Ernesto, gran col · laborador en l'Hostaleria de GANDIA I PLATJA i excel · lent persona i amic. Ernestin aprofito per donar-te les gràcies per la foto antiga que em vas fer arribar del meu pare.
    A l'autor-és d'aquesta magnífica documentació que ens hau facilitat GRÀCIES,

    ResponElimina
  59. Amb un llibre seria difísil trobar una informació tant completa i detallada, gràcies per oferirnos una part de la nostra historia i patrimoni.

    ResponElimina
  60. Efectivament confirmo el manifestat pel Sr Román, a part del completíssim article, amb les seves fotografies, història i molt detallat és totalment impossible trobar annex a ell tan gran quantitat de comentaris que ens han fet introduir en la història quotidiana, de personatges, negocis i activitats d'aquest barri emblemàtic, de l'Estació, Cases Noves o com es vulgue anomenar, comentaris que demostren un afecte i enyorança a uns bons moments i circumstàncies passades en antany per gandians. Gandians que com la majoria van ocupar les Cases Noves a la precarietat del seu temps i provinents moltisims del Barri del Raval i normamente venien de cases llogades perquè qui tenia habitatge en aquelles dates era bastant difícil. No obstant això era una generació bona que va saber forjar el seu futur amb dignitad i treball molts d'ells avui són Empresaris importants, cultes i van saber llaurar-se un bon futur malgrat la seva ascendència que no va tenir aquesta sort. Per a tots ells una salutació. Jo vaig viure a les Cases Noves.
    Cada vegada que entro al bloc dono un cop d'ull a aquest article per si em puc assabentar d'alguna cosa més.
    Article únic que té un autor que ha exposat explendidamente seus coneixements i alhora uns comentaristes que l'han brodat.
    Enhorabona.

    ResponElimina
  61. ISIDRO tren ALCOI GANDIA23 d’abril de 2012 a les 13:58

    MOLT BON TREBALL.
    MES INFORMACIO
    WWW.TRENAG.COM

    ResponElimina
  62. José Joaquin Martinez26 d’abril de 2012 a les 16:14

    Gran artículo del Ferrocarril Alcoy- Gandía y lo más importante el haber despertado el sentimiento y la nostalgia con los 67 comentarios, es un favor a unos entrañables amigos del Ferrocarril y de su Barrio como soy yo. Ojala éstas experiencias y pasados felices hiciera aparecer algún artículo más, asociado a otro barrio de Gandía y conoceríamos de primera mano manifestaciones como las que se han producidos por amantes de la historia cotidiana de la gente de Gandía.
    Si el otro día recordaba con la exposición en la Casa de la Marquesa la Gandía Ye-Ye,de los años 60 vividos. Este artículo me ha complementado una época vivida y añorada.
    Enhorabuena y gracias,

    ResponElimina
  63. A part que és un article extraordinari i digne de menció ja que aquesta ruta va fer possible la revolució industrial de la Zona, a part de moltíssimes més coses. Heu aconseguit amb la seva redacció, exposició, història i fotografies donar peu a treure dels lectors això que es diu enyorança, sensibilitat i records que tant s'agraeix per la gent que conegut el relatat.
    Un 10.

    ResponElimina
  64. ¿donde se pueden encontrar fotos de la antigua linea ferrobiaria de denia - carcagente?

    ResponElimina
  65. Pregunta a l'Arxiu Històric de la Biblioteca Municipal de Gandía o de Denia.
    Tal com va publicar José Migual Borja el Llibre Història de Gandia de 1880-1980 tapes verdes, n'hi ha un igual en el arxiu de Gandía; el títol és Història de Dénia. Allà podries trobar alguna cosa.
    Salutacions,.

    ResponElimina
  66. Inserta en tu navegador este enlace y podrás encontrar fotografías de dicha linea con ambas estaciones.


    http://www.spanishrailway.com/capitulos_html/tranviadecarcagenteadenia.htm

    ResponElimina
  67. esta pajina ya la conocia y no me sirbe para nada por que las fotos son muy pequeñas , ademas la mayoria de las estaciones o apeaderos no salen

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la web no hi ha massa material. Pots buscar a la biblioteca els llibres "EL TREN CARCAIXENT-DÉNIA AL SEU PAS PER LA VALLDIGNA, 1864-1969" d'Encarna Sansaloni, i "Del Tranway al Ferrocarril Carcaixent-Dénia", de Vicent Ferrer
      Salutacions

      Elimina
  68. Excel·lent article tant la descripció com les fotografies.
    També gràcies als comentaristes que m'han fet recordar temps passats.
    Salutacions.

    ResponElimina
  69. Un document històric imprescindible, un vídeo en color del Xitxarra d’abril del 1967 recorrent el Racó del Duc
    http://youtu.be/3ALLkCy3Z1g

    ResponElimina
  70. Qui ens facilitis un vídeo histótic ia més en color d'una trajectòria de 1967 del Xitxarra Alcoi Gandia és un èxit difícil d'aconseguir, T.V. en color en ma casa no existía y poques habien entonces.
    Gràcies per el document. Pertanyo al Club del Ferrocarril Gandia - Alcoi, però llegint el vostre bloc només he de dir-vos que sou la hòstia en aconseguir documentació.
    Gràcies pel record del meu pare. Antic treballador de la línia ..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es tracta d’un vídeo del Xitxarra, de la línia Villena-Alcoi-Yecla (VAY) recorrent les vies de l’Alcoi-Gandia. Va ser gravat l’abril del 1967 per Geoff Todd i publicat al documental britànic "Spanish Narrow Gauge Steam"

      Elimina
  71. Moltes gràcies per aquest fantàstic treball. Sóc professora i l'utilitzaré, amb el teu permís, per preparar amb els alumnes la propera excursió a aquest paratge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per utilitzar-ho amb fins didàctics

      Elimina
  72. Article meravellós i completíssim és una gaudida el repassar-ho.
    Enhorabona.

    ResponElimina
  73. Espectacular article Oscar.

    Tant de bo per al turisme es pogués recuperar eixe patrimoni històric. En altres països estaria tot restaurat i convertit en un atractiu per als visitants.

    Felicitats per tant extensa recopilació d'informació.

    ResponElimina
  74. La qualitat no té preu i l'article més vist en aquest moment entre els altres, que no s'escapen de la seua qualitat és el Tren Gandía-Alcoi.
    Estic molt satisfet perquè sóc un dels seguidors del magnifique relat que vau fer en el seu moment sobre aquest esdeveniment de l'engegada del Tren per l'Anglesos i que vosaltres en el vostre bloc el habíu brodat i per aquest motiu dosiers de Canal 9 l'haja reconstruït en documental donat l'interès dels seus lectors.
    Agraït per la labor i propagació del nostre entorn que fa temps està donant els seus fruits fins a fora de les nostres fronteres.
    Gràcies.

    ResponElimina
  75. Colaborador Asosiasión Tren Gandía - Dena.22 de maig de 2013 a les 21:23

    S'a conegut per la quantitat d'entrades que a tingut l'article meravellós del Tren Alcoi Gandia i que canal 9 s'a fet ressò de la seua qualitat en programar-ho en la seua edició ce Dosiers. No és càpia dubta que el documental de canal 9 a sigut a causa de la repercussió del vostre articles. I a sigut meravellós.
    Gràcies `per la informació.

    ResponElimina
  76. Es poden traure moltes conclusions de aquestos articles tan ben documentats. Per a mi, falten alguns detalls a dir: les males decisions polítiques en els últims 100 anys, es a dir, que es podien haver fet millor les coses i no s´han fet. Per ejemple, al 1969 hi haven alternatives tecnológiques i de infraestructura per a millorar el servici, pero no interesava. Espanya era i es la mes avançada en tecnologia ferroviaria. Una eixida ferroviaria ben rápida des de les comarques del interior fins a les platjes sempre son rentables. Les poblacions així ho demandaven, pero als cuatre interessats de torn no. Mai s´ha sabut portar be esta cuestió i es una llástima.
    Salutacions, Toni.

    ResponElimina
  77. Gran i espectacular article que comporta nostàlgia, història d'un ferrocarril y un barri i a tingut una gran repercussió a tots els nivells.Molt complet.
    Enhorabona.

    ResponElimina
  78. Es tracta de la major recopilació de dades en un article tan complet y didactic com l'actual del Tren Alcoy-Gandía. He gaudit amb la seua lectura i m'ha sorprès la capacitat de col·laboració dels vostres lectors per a participar en els seus records de tot allò que configurava aquesta instal·lació, social, tècnica, infraestructura i records personals. Magnífic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Certament a mi també m'ha sorprés gratament la resposta dels lectors

      Elimina
  79. Magnífic treball. Utilitzaré la informació d'aquest esplèndid document com a font bibliogràfica de la meua Tesi Doctoral. Sóc Raül Pons i estudie la via estreta valenciana. Visc a Almassora i la possibilitat d'accedir a informació de primera magnitud com la que redactes ací me permetrà estalviar-me viatges perquè l'economia no dona per a molt. Ja he treballat el tema de la Panderola (Tessina i diverses publicacions) però me sembla que el teu treball es extraordinari. Gràcies.

    ResponElimina
  80. http://www.youtube.com/watch?v=HPifzIp1vXE
    La nostra extelevisió oferia bons documentals

    ResponElimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse