14 d’abril 2011

Les fonts de la Safor: de l'Orxa a la font Serquera

| Localització: 03860 L'Orxa, Espanya
El PRV-207 és una sorprenent ruta circular amb eixida a l’Orxa que recorre el vessant oest de la serra de la Safor. Passant per les cabaloses fonts i refugis de Bassiets, Olbis i Serquera, ens meravellarem amb increïbles panoràmiques i arrodonirem l’eixida tornant pel Racó del Duc o barranc de l’Infern, un espectacular congost format pel riu Serpis al seu pas entre les serres de la Safor i la Cuta.
L’excursió, d’uns 18 quilòmetres i unes tres hores i mitja aproximadament (sense contar cap pausa), és molt senzilla de seguir, però no la podem recomanar per anar amb xiquets o a gent sense un mínim d’experiència, ja que hi ha algun tram molt costerut, i la senda que descendeix de la font Serquera al riu pot resultar perillosa per les relliscades. Malgrat el inconvenient, es tracta d’una ruta molt bonica i espectacular, on a banda de les fonts hem de destacar les increïbles panoràmiques amb que gaudirem en tot moment. Fins fa uns parell d’anys la ruta es podia realitzar alternativa i agradosament seguint la pista de terra entre Vilallonga i l’Orxa, però amb l’asfalt de hui dia no és gens recomanable. Encara que amb aigua les sendes es tornen més esvaroses, la ruta és d’obligada visita en èpoques de pluja, quan les fonts ens mostren el seu autèntic encant al desbordar l’aigua.


Mapa detallat, perfil i estadístiques| Veure en Google Earth| Com arribar-hi

L'Orxa és una menuda localitat de la comarca del Comtat, situada a la vessant dreta del riu Serpis, dins de la Vall de Perputxent. L’accés es realitza per la carretera que, amb eixida a Muro d'Alcoi (seguint l'autovia Alacant-Alcoi-València) , arriba a l’Orxa després de passar per Beniarrés i Gaianes. A l’Orxa també podem accedir des de Castelló de Rugat pel port de Salem o des de la Llacuna (Vilallonga) o Alpatró (Vall de Gallinera).

Cova del Gorigori
Situats a l'Orxa, iniciarem el recorregut des del carrer del Músic Vicent Sanchis, on es troba el panell informatiu de la ruta. Ens dirigirem cap al sud-est, a la piscina municipal, darrere de la qual hi ha una pista forestal que resseguirem. Creuarem una presa artificial, construïda per tal d'evitar barrancades, i descendirem per la seua vessant dreta fins el cau del barranc. Al poc de caminar veurem a la dreta un sender que, entre bancals d'oliveres i cirerers, torna a creuar el riu i es dirigeix cap a la cova del Gorigori, un abric de gran dimensions al voltant del qual es trobaren nombroses troballes arqueològiques com burís i raspadors de l'Epipaleolític, i que hui dia incomprensiblement és utilitzat com a refugi per al ramat.

En uns 30' arribarem, junt una corba, a una pista forestal asfaltada que seguirem per la nostra dreta (per l'esquerra aniríem al camí l'Orxa-Vilallonga). Creuarem un tram on veurem un parell de represes de formigó al barranc, instal·lades per tal d'evitar riuades a l'Orxa, donat la forta verticalitat dels barrancs. Després d’un breu descens la pista comença a ascendir amb una forta costera, passant junt al cartell de la senda de la font dels Olbis, que temporalment obviarem. 

Àrea recreativa de la font de Bassiets

Seguint la pista arribarem, en uns 5', a l'àrea recreativa de la font de Bassiets. Ens trobem a una zona repoblada de xops i rodejada d’antics bancals de secà, reconstruïts i reforçats amb baranes de fusta i escales de pedra, formant tres altures. S’ha construït un torrador dins d’una caseta i s’han instal·lat bancs i taules de fusta.  A l'esquerra del conjunt hi ha una caseta tancada amb clau que dona accés a la boca d'una cova subterrània que compta amb quatre sales: les Xorreres, la Sorpresa, l’Estalactita i la sala del Pilar. A la part inferior es troba la font de Bassiets, les aigües de la qual brollen uns metres més amunt, al cau del barranc.

L'àrea recreativa, amb la font de Bassiets a la dreta

La pista forestal continua cap amunt però finalitza al poc de passar una casa. Per tant, retrocedirem els nostres passos fins a l'encreuament de la senda de la font dels Olbis, la qual, si ens fixem, veurem a l'altra banda del barranc, mig oculta entre una densa pineda.

Encreuament de la font dels Olbis

Descendirem fins el cau del barranc de la Carrasca, el qual seguirem durant uns 450 metres per a connectar de nou amb la senda. A la nostra esquerra veurem l'enorme corral de Bassiets. Caminarem pel paratge de la Pedra Plana, i després d'una corba, quan trobem el cau del barranc de Bassiets, començarem l'ascens a Olbis, on arribarem en una mitja hora aproximadament des de Bassiets, envoltats d’una esvelta arbreda de pins.

Sender de la font dels Olbis

La font dels Olbis o Òlbits, topònim que es refereix a l’existència d’uns abeuradors d’animals, compta amb aigua durant tot l’any i està situada a uns antics bancals de cultius de secà, en part colonitzats per uns grans pins al vessant de la solana. Abunden els xops i unes interessants espècies autòctones de matoll mediterrani com el margalló i el llentiscle. El paratge fou reconstruït amb murs de pedra i baranes de fusta, condicionat amb taules, bancs i un artístic torrador amb sostre de teula àrab porticada amb dos arcs. A la zona superior compta amb un menut refugi, tot ple de pintades i brutícia com és habitual trobar a tot lloc on poden arribar els diumengers amb els cotxes.  Em teniu que permetre obrir una reflexió personal: senyors diumengers i nens, si no podeu evitar acudir a la font amb cotxe, per favor aparqueu junt a l’entrada de la pista i camineu encara que siga la primera vegada en la vostra vida 800 metres, no envaïu la font i respecteu a la gent que va caminant. Ah, i no, no ens agrada gens sentir la música dels vostres cotxes!.

Font i refugi dels Olbis

Baix de la font es troben els abeuradors d'obra per al ramat que donen nom al paratge (encara que antigament eren de fusta), des d'on se’ns ofereix una bona panoràmica de Beniarrés, del Benicadell i de la Mariola.

Abeuradors de la font dels Olbis

Obviarem un sender que naix a la font, que es dirigeix al cim de la Safor, i prendrem la pista forestal en direcció nord. Passarem junt una enorme placa natural de granit, completament llisa i equipada per a fer pràctiques d'escalada. També obviarem un ramal de pista que naix a la nostra dreta i que acaba connectant amb la senda de la Safor, i arribarem al camí asfaltat de l'Orxa a Vilallonga, coneguda com "El camí de Gandia", a prop d'una bassa de reg (per la qual també se’l coneix com Camí de la Bassa). Girarem a la dreta i caminarem pràcticament sense desnivell. Divisarem amb claredat els pics del Benicadell, l’Ombria i la Cuta, així com l’assut de Morú, vora riu. En passar una revolta, la pista descendeix bruscament, als voltants de la penya Roja. El camí es troba asfaltat i és fàcil creuar-nos amb vehicles. Vaig a obrir un nou parèntesi crític: si ja obriren la carretera de la Llacuna cap a l'Orxa, quina necessitat havia d'asfaltar un tram que era molt utilitzat pels senderistes?.

Camí de la font Serquera

Arribarem vora el barranc de la Fita, separació natural entre Vilallonga i l’Orxa, on un camí senyalitzat baixa a la font Serquera. Caminarem per una sinuosa i costeruda pista de terra que descendeix serpentejant ràpidament per a creuar el barranc de la Parra, on conflueixen les aigües de la font de la Mata. Passarem per la caseta del Trinqueter i davallarem quasi paral·lels al riu a l’altura de la fàbrica de l’Infern. A la dreta obviarem l'amagada senda de Benicoscoll que es dirigeix a la font de la Mata, però que retindrem en la memòria per a una altra ocasió. Seguirem per la pista i arribarem a un cartell de fusta anunciant la proximitat d'un àrea recreativa i un sender, que obviarem però només temporalment. Al fons del camí ja es veu clarament l'àrea recreativa de la font Serquera, un espai on s’han instal·lat taules i bancs de fusta, un torrador i unes escales rústegues de pedra amb baranes de fusta per salvar el desnivell dels antics bancals. 

Refugi de la Font Serquera

Al costat del torrador s’alça un bonic refugi d’estil alpí, molt semblant al que vam veure a la font dels Teixos. Si seguim la pista uns metres més, uns xops i abundants falagueres assenyalen la presència de la font, que brolla intermitentment dins d’una basseta de pedra, a l’ombra d’una ombrívola pineda. Junt a la font es troba, quasi envaïda pel matollar, una curiosa caseta-refugi de planta circular en maçoneria i sense argamassa, amb una estructura que recorda al d'un pou o nevero.


Font Serquera

Sender de la Fàbrica de l'Infern

Tornarem al cartell de fusta i seguirem un sender que, amb una fortíssima costera, descendeix quasi a plom al Racó del Duc. També conegut com el barranc de l’Infern, és el tram del riu d’Alcoi o Serpis comprés entre Vilallonga i l’Orxa, on el riu travessa un congost limitat per les serres de la Safor (1.013 m) i la Cuta (680 m). El sender ens deixa junt la fàbrica de l’Infern, una molt interessant central de la llum del segle passat, darrere la qual un camí de servei la uneix a les antigues cases dels treballadors de la hidroelèctrica, hui en ruïnes, on destaca una petita capella.


A la rodalia de la fàbrica s’erigeixen els únics exemplars de pi pinyoner del paratge, així com altres espècies com el cedre, el lledoner o l’ailant, a més d’altres arbres fruiters. També paga la pena fixar-se en les impressionants atzavares que creixen en aquest indret.


La Fàbrica de l'Infern

Com que per la dreta ens dirigiríem a Vilallonga, nosaltres travessarem un pontet per a canviar de riba i passarem al terme municipal de l’Orxa. El camí discorre per l’antiga plataforma del desmantellat ferrocarril Alcoi-Grau de Gandia. Catalogada com a via verda, es tracta d’una ruta amb suaus pendents, quasi inapreciables, senzilla i molt accessible, per a visitar-la a peu o amb bicicleta de muntanya. Vaig a obrir un nou parèntesi reivindicatiu: autoritats competents, quan protegireu la zona com es mereix i la tancareu als vehicles? Al Racó del Duc va molta gent a passejar amb xiquets, i no és gens agradable tragar fum ni pols a l’interior dels túnels, ni és de trellat que per una suposada via verda tinguem que anar mirant l’esquena per si ens atropellen.

L'antiga plataforma del ferrocarril

Dipòsit d'aigua del ferrocarril
Durant uns quants metres caminarem paral·lels a l’antiga plataforma del tren per a reprendre-la abans d’arribar a una revolta. A l’esquerra destaca l’aqüeducte que canalitza l’aigua de l’assut del Forn fins a la fàbrica de l’Infern. En aquest tram, el caixer del riu s’eixampla notablement. És un bon moment per a descobrir l’abundant vegetació de ribera: xops, àlbers blancs, salzes, però sobretot hi destaquen els canyars per tot el recorregut. Al costat d’una revolta pronunciada ensopegarem amb una caseta del ferrocarril i un antic dipòsit d’aigua, del qual només resta la base d’obra, amb la típica arquitectura de les construccions ferroviàries. Poc després sentirem el soroll de l’assut del Forn, amb abundant vegetació i bona ombra per fer un descans lleuger. Tot just al costat de l’assut es manté intacta una casa del ferrocarril, d’especial grandària.

Assut del Forn o de l'Infern

Quasi a tocar de l’assut comencen dues sendes, una a cada vora del barranc del Moro. La senda de la dreta mena a un antic forn de calç i la de l’esquerra descendeix dels cingles de la Solana pel barranc del Moro, connectant a la zona superior amb el cim de la Cuta, amb accés per Llocnou, Castellonet de la Conquesta o la pròpia Vilallonga per la senda de l'Assagador de la Cuta.

El riu Serpis al seu pas pel barranc de l'Infern

Seguirem de nou la pista i travessarem un dels túnels que es construïren per al ferrocarril, el cinquè des de Vilallonga, aquest amb longitud considerable (120 metres) i al costat d’un tancat meandre del riu. Caminarem ara pel racó dels Boters; un parell de quilòmetres després, la pista es desvia del curs del Serpis; al fons es divisa el castell, primer musulmà i després templer, de Perputxent i l’estació de l’Orxa, on fineix la ruta. Una antiga fàbrica de paper serveix de fita a l’antic recinte ferroviari.

Antiga estació de l'Orxa

Des d'aquest punt, si desitgeu pujar al castell, només cal caminar directament entre bancals per un senderol que en poc espai de temps mena a la fortalesa, a la qual s'accedeix per una entrada oberta entre els murs. Amb substrat del Bronze i dels ibers, es tracta d’un conjunt format per dos castells, un d’origen musulmà dels segles XII i XIII (amb dos recintes, un aljub i un albacar), i un altre d’origen cristià (una fortalesa feudal amb una gran torre i diverses estances). El nom prové de l’àrab hins burbudjân. A principi del XIII, aquest castell, junts als de Pop, Tàrbena, Margarida, Castell de Castells, Alcalà i Gallinera, pertanyia al cabdill àrab Al-Azraq. Amb la signatura del pacte del Pouet, signat a Alcalà de la Jovada, el dirigent musulmà es declarà vassall de Jaume I i el monarca Ii cedí tots els castells, a excepció d’aquest i el d’Alcalà. El 1288 era propietat de l’ordre de l’Hospital i més tard, el 1319, passà a mans de l’ordre de Montesa. De planta irregular, adaptada a les característiques del tossal on s’assenta, compta amb una superfície de vora 3.000 m2. Hi destaca la gran torre de l’homenatge, d’una alçària pròxima als 20 metres on hi ha una segona entrada (la principal s’obri al sud). 

Castell de Perputxent

Deixarem l'estació per davant de la Colònia d'Habitatges per a obrers, un edifici del 1960 producte del fenomen de la industrialització que van implicar les fàbriques de paper al poble, a la dreta d'una de les quals passarem.
Seguirem cap al sud una carretereta i entrarem al poble per un espectacular pont d'inicis del segle XX, amb 21 metres de llarg i uns 30 metres d'alçada, on destaquen set ulls amb forma d'arc de mig punt i òculs, fet amb pedra, morter i carreus decoratius als contorns.


Temps:

L'Orxa - Font de Bassiets: 35'
Font de Bassiets - Font dels Olbis: 30', 1.860 m
Font dels Olbis - Font Serquera: 50'
Font Serquera - Fàbrica de l'Infern: 0h 15', 750 m
Fàbrica de l'Infern - L'Orxa: 1h 5', 6.950 m
Total: 3h 05’


Rutes rel·lacionades:







Articles rel·lacionats:


Projecte de rehabilitació del Racó del Duc  
Avantprojecte de la Via Verda del Serpis  Declaració de Paisatge Protegit

13 comentaris:

  1. Certament bonica ruta, només coneixia la font dels Olbits anant per la pista, no sabia res de l'opció circular, molt interesant

    ResponElimina
  2. Estic completament d'acord amb tu, i crec que caldria que es fera un debat social de fins a quin punt caldria prohibir l'accés amb vehicles de motor als espais naturals.
    Oblidat de que la gent tinga més educació, civisme o cultura. Teòricament cada vegada més la gent té més accés a la cultura, té una escolaritat obligatòria, en definitiva, som més “europeus". Però la realitat és molt diferent. La joventut, que és en la que deuríem confiar en que canvie les coses (i sóc conscient de que em poden caure bufetades per generalitzar), cada volta és més gorrina, incívica i irresponsable. No teniu més que veure un botelló. Jo ja estic rondant els 40, però de jove he fet molts botellons (abans no eren massius com ara), i quan acabàvem, encara que bufats com a gossos, arreplegàvem i tiràvem el fem a la paperera. Al carrer no he tirar un paperet en la vida, i les colilles, si no tenia cendrer on tirar-les, me les clavava a la butxaca. Crec que això s'ha perdut completament.
    Els "diumengers" que comenten al blog són uns gorrinos per natura, la muntanya la transformen en una extensió del saló de sa casa on tot està permet. Igual que són incapaços d'anar a comprar el pa a peu, són incapaços de caminar 200 metres. He arribat a vorer un tunning d’eixos amb el cotxe enganxat a un socavó que hi ha a Bassiets perque intentava clavar el cotxe dins del tot, i estalviar-se caminar 25 metres!!!! (supose que seria per a poder ficar la música a tot drap). I els xiquets que venen per darrere són iguals o pitjors. Imagine que l'autor de l'article, conscienciat, educarà al seu fill en els valors mediambientals, però som 4 gats els que ho fem. Un bon palo caldria pegar als pares i a les escoles, que quan me'n vaig fora d'Espanya està tot més net que una patena.
    Sabeu com identificar a un espanyol de turisme per l’estranger, a banda de que bramen molt? Perquè són els únics que tiren els papers en terra.
    No em malinterpreteu, tots els que divulgueu la muntanya fer una llavor de puta mare, però esteu obrint el camí a que es plene de gorrinos i serrils.

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb tú, Alex, excepte en que aquest llibre incitarà a aquesta gent a anar a la muntanya, sobre tot per què dubte molt que es gasten quatre pesetes en un llibre que divulga valors i cultura.
    De tota manera, si per un casual algún el llegira, igual se li queda algo de bo, qui sap :P

    ResponElimina
  4. Civismequeeeeeé?? és el que te diuen els chonis quan passen pel racó del duc amb el cotxe fent rallis, ofegant a la gent de polseguera i auyentant a tot bitxo vivent amb el cassete dels camela a tota castanya. Si m'està llegint un Choni: no, no molas, no me gusta el tunning de tu coche, no me gusta tu música, me la pela que sepas o no conducir un coche, nadie va a aplaudirte por ello, molestas a la gente.
    Vesten a la capital i deixa el camp en pau, home!!

    ResponElimina
  5. Cal que es desenvolupen normatives mediambientals:

    -Si embrutes la muntanya, multa (com també deuria ser a les ciutats... o no hi han multes per les cagueraes dels gossos? el mateix per als guarros).

    -Si superes els decibelis amb la música, multa (eixa norma l'aplicava jo a la platja i altres llocs, estic fart dels bacalaeros).

    -Si entres en cotxe, multa. Jo em descollone, no estaven prohibits els quads a les pistes forestals? Per què colló deixen passar cotxes al racó del duc? Les pistes de terra són per als peatons o per les brigades forestals, no per als domingueros. Si voleu anar a l'Orxa o a Gandia, aneu per dalt o per la Llacuna!!!! O camineu, colló!

    -Si fas un grafit, multa de les bones i que els pinten els ous amb pintura, a vore si els fa gràcia.

    Val, digueume feixiste, però amb eixa gent no li veig més opcions. De fet, mentre no millore l'educació en esta república bananera que segons ZP és un transatlàntic (com el titànic), les sancions són l'única forma de conscienciar a la gent. Em direu: qui ficarà les multes, més policies? No, el Seprona, que és "el Servicio de Protección de la Naturaleza de la Guardia Civil", per algo cobren. Però no, només els veus rondant pels bancals buscant llauradors per si s'amplien la caseta amb un pixador per a multar-los (vaja, com la guàrdia civil, que només es fica a les rectes d'autopistes, per a multar).

    Una altra reviindicació: que lleven els contenidors de fem! Si fiques contenidors en mig de la muntanya, la gent tirarà (bo, només alguns) el fem dins, i fins que torne a passar un camió per alli (quasi mai), el contenidor estarà ple, els animals hauran escarbat i ho hauran tombat tot. O potser algu tire una colilla dins, o creme una carta d'amor (o és que no recordeu el Mondúver? El foc es va iniciar en un contenidor).

    Per cert, molt bo l'article, que el pobre xic s'ho ha currat i estem tots ací rajant!
    Quique

    ResponElimina
  6. Estic totalment d'acord amb David s'ha de propagar i donar a conèixer els coneixements de cada un en un llibre o en el que sigue i agrair al que ho fa. Qui és porc, irrespectuós i malheducad en tot i especialment en el que ens fa el Medi Ambient, tingues per seguretat que els llibres i la cultura els importa un rave. Per tant David no em queda més que agrair la teva tasca i la d'altres com tu, que sé que l'únic que intenteu és fer el bé i el més important donar-nos una cultura d'uns temes que alguns desconeixem.

    ResponElimina
  7. Vengo de hacerla, me ha encantado, ya que conocía Olbis (no es OlbiTs?) y Bassiets pero no conocia ni la senda de subida ni la Serquera, genial!, ni el sendero que baja a la fábrica, alucinante!!!
    En fin, os la recomiendo a todos, encima la vuelta por el infern es una pasada, todo un clásico. Gracias por la recomendación.

    Lo siento, gente de l'Orxa, pero he ido por la carretera de la Gallinera y no me he resiistido a ir a comer al volver a Benialí. En otra ocasión comeré en el pueblo!

    PD yo siempre habia pensado que a la fábrica la llamaban del Infern por que la primera vez que la vi llovía, estaba con niebla y con el color rojizo de la fachada parecía maligna!, pero parece que es por el rio (y le llaman barranco?) .

    Mariano

    ResponElimina
  8. Respecte a Olbis o Òlbits, inclós Oblits també he sentit, fa temps ho raonàrem a un filòleg i el topònim ve de la paraula Olbi, en referència als llocs on bebia el ramat, tal i com trobem a altres paratges com per exemple la font dels Olbis de Laguar. I qué pinta la t final? Igual que molta gent diu armarit, simplement

    ResponElimina
  9. Respecte al terme infern, ni te pots imaginar la de barrancs de l'infern que hi ha al País Valencià, és inimaginable, sembla que abans a qualsevol congost li deien Barranc de l'Infern, igual que el d'Ebo, que també li diuen barranc i al igual que el Serpis és un riu, el Gironà

    ResponElimina
  10. El tema dels cotxes al racó del duc és tot un clàssic de cada any, diuen molt pero no fan res. On s'ha vist una via verda amb cotxes? Només ací, som únics. M'ha agradat el terme de "diumengers", en català. Realment són una plaga, ho invadeixen tot, molesten, embruten i es cabrejen si els fas parar si vas caminant pel mig del camí, que els senderistes som molt poc considerats!.
    L'altre dia no se en quin foro vaig llegir que havien canviat les normes per a circular amb vehicles per pistes, ara són més dures, i els xumbaxumba estaven indignadíssims!! Enllaçant dalt, quin futur ens espera...

    ResponElimina
  11. La font dels Olbits és una discoteca i un merder cada dos per tres, el refugi està ple de pintaes, els cotxes aparquen davant de la font, i menys mal que de quan en quan passen els forestals per ahi, perque la gent, encara que estiga prohibit fer foc, no fa ni cas i a torrar xulles!. Per cert, ahi la culpa i gran la te conselleria o qui siga la que gestione les àerees recreatives per constuir torradors.

    Jo pense que la informació en un llibre o internet és bona, però si són llocs accesibles amb vehicles digueu adeu al paratge, els "xonis", nengs i similars no tardaran en envairlo tot. Algu ha estat a Penyagolosa? és horrible la de gent amb els cotxes i la música a tope, que ho sents des del cim. Jo vaig a sovint i sé que estic arribant al Corralico per la música. Trist.

    Aneu tots a un concert de Camela i desfogueu-vos tots una temporada, deixant als demes estar tranquils!!!

    ResponElimina
  12. Lo de los chonis y camelas es un mal endėmico de nuestras montañas. No coinciben campo sin coche ni música a todo meter. El Racó del Duc, la Marjal, el corazón de Jesús del Real de Gandia, Marxuquera... Hay montaña, hay bacala

    ResponElimina
  13. Creo que con la crisi de la construcción se va curando el mal de los rabaleros camaleros por la montaña.Porque antes cualquier garrulin trabajando en la obra se compra un coche to tuneado e iba de rally...Ahora ya no se compran tanto...Excepto los traficantes a pequeña escala.

    Lo bueno de estas pistas forestales es que te jode los bajos del coche.Y los coche tuenados suelen tener la suspensión muy baja...Ideal para romperlo por abajo y perder aceite a saco...Lo que si quedan que yo he visto son BMW negros X5 y el audi todoterreno por ahi...Lo mejor del caso es que los vi tras la última gota fría de noviembre por la vía verde cuando hubo desprendimientos y el camino estaba todo estropeado...Se nota que les sobraba la pasta...

    Lo bueno es que si el coche se les queda tirado los rumanitos de las bicis que suelen estar todos los domingos por ahi (No exajero), les desvalijarían el coche...Aún les pasaría poco por idiotas pq a ver que grúa se mete por la vía verde,jajajaja...

    ResponElimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse