Les associacions que mantenen l'ús dels camins de muntanya

Article publicat a l'exemplar d'abril de la revista Saó.

A les comarques turístiques per excel·lència però amb un ric patrimoni natural, com poden ser la Safor o la Marina Alta, s'ha viscut d'esquena a les seues muntanyes. Els camins, coves, castells o rius sempre els hem tingut molt a prop, a un tir de pedra, però molt poca gent n’és conscient. Abans, quan sortíem a caminar per la muntanya, ens trobàvem al nostre pas amb molt poca gent. Ara és sorprenent no sols la gran quantitat de gent que et pots creuar pel camí, sinó amb la que et pots creuar a les ciutats o pobles, on s’han creat nombrosos punts de trobada on és habitual trobar-se els diumenges de bon matí a molta gent esperant per a realitzar alguna activitat a la muntanya.

Hui dia, quan anem a la muntanya, tenim la sensació de que les activitats que es realitzen en ella s'han convertit en certa manera en un fenomen turístic. La llista d'activitats lligades a la muntanya és interminable, i cada vegada apareixen noves aportacions: senderisme, carreres de muntanya, espeleologia, barranquisme, escalada, vies ferrades, excursions a cavall o bicicleta, i per què no, ràfting, canoes o caiacs als rius, o fins i tot vols amb ala delta, paracaigudes o parapent. Són activitats que es practiquen utilitzant els recursos que ofereix la pròpia naturalesa, per això és tan important la seua cura i protecció.
Existeix una gran diferència entre les sendes que trobàvem abans i les que trobem hui. El sorprenent creixement d'itineraris senyalitzats i espais protegits, juntament amb la enorme difusió d'informació que ha suposat internet, conviden constantment a visitar-los i conèixer-los. Els diners que han vingut d'Europa amb la finalitat de protegir i cuidar els nostres espais naturals, juntament amb el creixement del turisme rural o la incorporació d'entitats locals i autonòmiques, han donat el resultat d'una xarxa de sendes ben estructurada i definida.

Igual que les sendes, la gent que va a la muntanya tampoc és la mateixa que la d'abans; la gent poc a poc està girant-se cap a ponent descobrint que més enllà de la carretera o de l’autopista hi ha una muntanya, un cim, un castell. Però com a tota activitat humana, no tot el món és igual.

Sempre hem defensat que s'ha de donar a conèixer allò que vols cuidar o protegir, ja que el desconeixement porta a l’oblit i a l’abandó, i eixa va ser la nostra premissa quan començàrem a escriure el llibre de les sendes de la Safor; però quan anem a la muntanya i veiem un paper en el sòl, un grafit, un panell informatiu trencat per algun acte vandàlic o el pitjor de tot, ens assabentem de la notícia d'algun incendi, el primer que ens ve al cap és el poc respecte o estima que es té cap a la natura, el que ens fa pensar si vàrem actuar correctament descobrint a molts inconscients i malintencionats l’accés a uns tresors que només coneixíem un menut grup de gent. Aquest plantejament ens l‘hem fet motes vegades, i sempre solem arribar a la mateixa conclusió: els nostres boscos, les nostres muntanyes, són un patrimoni de tots, i de tots ha de ser el dret de gaudir-ho, però també la responsabilitat de cuidar-ho.

Cim del penyal d'Ifac, ple de porquera i pintades
Molts dels xiquets i xiquetes de la nostra generació entraren en contacte amb la muntanya primer amb grups juvenils cristians, on cada acampada era una aventura; grups scouts, on l'educació mitjançant jocs, valors i activitats al camp, com per exemple, la fabricació d'herbaris amb les diferents plantes per conèixer els seus noms, construccions aprofitant troncs o branques caigudes dels arbres, així com un respecte absolut cap a les fonts o rius i, per descomptat, les llargues excursions on se posava en practica tot el que s’havia après, creava una base d'estima i respecte cap a les muntanyes molt sòlid. Eixos xiquets molt prompte podien ensenyar a altres xiquets, i la llavor anava escampant-se ràpidament. Encara estàvem al col·legi i ja havíem fundat informalment el grup Rat-Vietnam amb el qual innocentment recorríem la Falconera jugant als exploradors. Suposem que alguna cosa aconseguiríem, ja que els xiquets que ens acompanyaven sabien que no podien tirar al sòl cap deixalla, ni arrancar plantes ni per suposat emportar-nos a casa cap fragment d’estalactites en aquelles primeres incursions al subsòl. Encara no érem ni adolescents, però podem afirmar amb orgull que ja teníem i transmetíem valors ambientals. Més tard, en grups o clubs de muntanya, tornava a ocórrer el mateix, quan anàvem a caminar per una ruta, escalar una paret o baixar una cova, aquesta educació o base que havíem rebut ens feia cuidar i protegir l'espai on realitzàvem l’activitat. I si algú tirava un paper en terra o realitzava algun acte poc respectuós, estàvem la resta per a corregir-lo. Hui dia tenim fills i nebots, i independentment de la possibilitat d’apuntar-los a grups de muntanya com els scouts, farem el possible per a transmetre’ls els nostres valors. I si ho fem be, possiblement els nostres nets també els hereten. Sempre s’ha dit que tota pedreta fa marge, i dins de l’àrea de la protecció i respecte a la natura, necessitem moltes pedres.

Les associacions juguen un paper molt important, ja que combinen la divulgació i coneixement del medi amb el respecte i amor per la natura, però com hem comentat l’educació és la base. Qui no embruta els carrers tampoc embruta la muntanya. Però què podem fer amb els vàndals que tot ho destrossen? Què fem amb els diumengers que envaeixen les muntanyes amb els seus vehicles i deixen tot el fem escampat? I amb els “nens” que fiquen la música al màxim? Cóm expliquem a gent que, pensant que obra correctament, deixa les seues deixalles dins de bosses de fem, però incomprensiblement les deixa amagades a un raconet, imaginem que esperant que un camió del fem 4x4 puge fins allí per arreplegar-les?. Sembla evident que el problema és educatiu i social. Què caldrà fer? Ficar multes? Ficar policia dalt de la muntanya? Tots sabem que això és impossible, la única alternativa és l’educació. Però no només podem acusar a la gent que acudeix esporàdicament o sense coneixement a la muntanya, els anomenats “diumengers”. Dins de les coves, on se suposa que va gent molt experimentada, és molt comú veure restes de carbur o puntes de cigarret per tot arreu, per exemple.

Refugi de muntanya a la Xortà

Fent una analogia automobilística, tenim les carreteres (sendes) i els vehicles per circular per elles (nosaltres), però falta el més important, saber conduir. Necessitem arribar a un nivell de conscienciació de la societat en la qual gaudir del nostre entorn no implique una prohibició continua. Igual que s'ha intervingut en el tema de protegir, cuidar, senyalitzar i donar a conèixer els espais naturals, s'hauria de fomentar que la gent, per a sortir a la muntanya, rebera certa educació, almenys al principi, per poder descobrir aquest respecte i amor cap a les muntanyes sense fer cap mal inconscientment. I ací és on les associacions tenen un paper important que complir, no només en la formació tècnica en el seu àmbit (senderisme, escalada, espeleologia), també cal que eduquen als seus integrants en el respecte a la natura, basant-se en el principi de que cal deixar qualsevol lloc on anem com si mai haguérem estat.

Vivim en una societat on tot va molt de pressa, aquesta frase l'hem sentit, llegit i fins i tot viscut en moltes ocasions, vivim tan ràpid que ens dóna la sensació de que cada vegada som més individualistes, és a dir no pensem per res en l'altre, i fa por que això es trasllade a la forma de viure i gaudir la natura, on tot és més senzill; comportaments plenament integrats dins del món muntanyer com saludar-se en creuar-se en un camí sense conèixer a l'altre, cedir el pas si és un lloc estret o no pensar-t'ho dues vegades a l'hora d'ajudar a algú, ens demostren que no hi ha cap dubte de que les muntanyes treuen el millor de nosaltres. Però quan anem alguna vegada a algun lloc molt turístic, com per exemple el Cares o Ordesa, ens adonem de que hi ha dos grups de senderistes, els que han rebut certa educació i els que no. El senderisme és un bon instrument per conèixer i respectar els espais naturals, i de la mateixa manera les associacions són un bon instrument per integrar-se en aquest mitjà.

El pla de la Sangonera, un magnífic exemple de senders ben cuidats

L'administració fa una labor molt important quan neteja un barranc, senyalitza sendes o protegeix espais, i tots ho sabem per què s'encarrega ràpidament de comunicar-ho. Evidentment, la natura també és una eina política. Però el que el públic en general desconeix és què, amb molt menys soroll, moltíssims voluntaris i integrants de diferents associacions s'uneixen en moltes ocasions per a netejar i protegir aquests espais. Cal recordar la gran quantitat de vegades que en el grup scout s'han fet batudes de neteja. També ve al cap la quantitat de vegades que en els clubs o grups excursionistes s'ha parlat, en alguna de les reunions en el local, si aquest lloc es podria netejar o si aquesta senda es podria recuperar, i al final s'ha organitzat i s'ha dut a terme. Però el més important és que tot aquest treball es fa a canvi de res, o millor dit a canvi de molt, perquè l'amor i respecte cap a aquests llocs són el que impulsa aquest tipus de comportaments, són les menudes coses que fan que el vincle entre la muntanya i un mateix siga cada vegada més viu.

És molt important que el propòsit final siga donar a conèixer els espais naturals, però també és molt important fomentar l’estima i respecte cap als mateixos, i és aquesta la conclusió que fem de tot l’article. Per la nostra banda seguirem treballant per cuidar i respectar el que per a nosaltres és un paradís infinit, convidant a tothom a fer el mateix.

Comentaris

  1. Felicitats, Vicent. Un molt inspirat article que espere puga llegir el màxim número de persones. No som molts els que quan anem caminant per la muntanya anem arreplegant la merda que van deixant els demés.

    Només teniu que anar pel Racó del Duc durant la pasqua per donar-vos conter de lo cochina que és la gent. Tant costa deixar el fem dins d'una bolseta? Ademés, tota la gent que deixa merda per la muntanya normalment han deixat el cotxe a escasos metres, tampoc tenen que caminar masa amb la bolseta del fem!!!!

    ResponElimina
  2. Els contenidors a les muntanyes no deurien estar, només valen per a plenar-la de merda, ja que el vent o els animals les tomben buscant menjar dins, escampant la merda per tot els puestos.
    Recordeu el incendi del Mondúber? va ser per un fill de puta que li va pegar foc a un contenidor a la muntanya. Com diu el comentari de dalt, el fem a una bolseta i a casa. Bon article, per cert. Lluís

    ResponElimina
  3. Felicidades. Un estupendo articulo!!!!

    ResponElimina
  4. Por experiencia propia se que es mejor que cierta gente no conozca ciertos lugares.Es una pena,pero al igual que en el Amazonas,las carreteras mas que progreso,lo que traen es destruccion.Las facilidades e informaciones de acceso que hacemos con buenas intenciones para que la gente conozca y disfrute de bellos parajes,tambien permiten el facil acceso a bandalos que los recorren sin ningun respeto y,lo que es peor,muchas veces dejan todo tipo de basura a su paso.

    ResponElimina
  5. El problema és que tots som turistes d'alguna manera quan estem fora de casa. Quin criteri utilitzaríem per a determinar qui pot i qui no pot accedir a un o altre lloc? O tanquem amb pany per a tot el mon o fotut està.

    El que si es podria fer és evitar rotundament i amb fortes multes el pas de vehicles per pistes i camins forestals, ja veurieu com s'acabaria la majoria dels problemes. Els vàndals, turistes de xancletes, i els "maquineros" estan lligats per un cordó umbilical invisible d'uns 300 o 400 metres als seus cotxes. Impediu l'accés al cotxe i mort el gos, s'acabat la ràbia!!!

    ResponElimina
  6. Sou molt bons, tots, igual dina qui escriga l'article, els feu interesants i amens de llegir.

    ResponElimina
  7. Ës cert que hi ha molta inconsciència entre els "diumengers", i quan vegem eixes muntonades de fem, pintades, etc., en plantegem si val la pena donar a conèixer els nostres tresors.
    Per una altra part, quant més gent conega aquestes meravelles, més serem per defendre-les davant dels veritables enemics, els especuladors i polítics poc conscienciats, que amb una sola firma poden fer més mal que tots els vàndals en mitja vida.
    També he vist un important canvi de consciència per part de la gent que va de "turistes de xancleta" com diu Óscar, encara que evidentment es té que continuar educant en el civisme.
    Resumint, no crec que la ocultació siga cap solució. Com en la majoria de coses, tot passa per l'educació.

    ResponElimina
  8. Un gran artículo de reflexión que acompaña un fondo de resentimiento debido al mal trato de la Natura por parte de "personas" que deliberadamente lo hacen porque su educación no da para más. La educación y respeto debe empezar por un niño y promulgada por sus padres, pero la experiencia nos demuestra que no se produce así. Prueba de ello la tenemos en los Colegios, donde algunos padres tenían que estar dentro y no los hijos.
    Vicente tus palabras en el artículo, por supuesto no merecen duda alguna, vuestra labor es realmente digna y agradecida por su divulgación y tiene un tono de mea-culpa que no estoy deacuerdo, porque estaís haciendo una gran labor y a la vez promulgando la protección al usuario de las Sendas, montañas y patrimonio y la constante indicación a respetar a la Naturaleza.
    Esta frase sacada del articulo en la que me refiero y su contenido confirmo y lo tengo claro es. "Siempre hemos defendido que se debe dar a conocer lo que quieres cuidar o proteger, ya que el desconocimiento lleva al olvido y al abandono, y esa fue nuestra premisa cuando comenzamos a escribir el libro de las sendas de la Safor". Gran obra, de la que no os quepa la menor duda de su publicación.
    Y mi conclusión es: En el fondo, no llegaremos a respetar realmente la naturaleza hasta que aprendamos a verla como un ser vivo, animado, hasta que no nos demos cuenta que nosotros también somos naturaleza; naturaleza que camina, respira y habla.
    Enhorabuena por tan magnífica exposición y reafirmativa advertencia.

    ResponElimina
  9. El muntanyisme és un desafiament difícil però alhora una satisfacció profunda. Molts dels vostres lectors ja que sou una referència, descobreixen el seu amor pel muntanyisme i se'ls obre la porta a una vida d'aventura. La capacitat d'assolir metes difícils, l'experiència inoblidable de descobrir nous llocs, el respecte per la fràgil bellesa de la muntanya, i l'oportunitat de forjar amistats contribueixen a que la seva experiència sigue una aventura agradable ..
    Pel que fa als desaprensius per molta advertència i critica que se'ls face, van a continuar igual el que és mal educat ho és a la Ciutat i en tots els llocs, i el tema tractat al final és tot educació. Continueu amb la vostra tasca que a part de notar-se la vostra afició i respecte a la Natura, ens ho esteu descobrint a molts.
    Bon article.

    ResponElimina
  10. Bon article, especialment perque ha encetat un bon debat: ocultar o divulguar el nostre patrimoni. Jo estic d'acord amb els autors, s'ha de donar conéxier lo que se vol protegir. Educació és la paraula clau, però mentre els pares estiguen cerrils, poca educació donaran als fills. Pot ser des de les escoles i l'administració podrien fer alguna cosa, perque mai he sentit ni llegit una campanya de concienciació a la gent en la natura que no siga per evitar incendis.
    Este matí precisament anant a treballar el cotxe davant mi ha buidat en marxa!!!! el cendrer, ha tirat un cigarro encés per la finestra i l'acompanyant ha tirat restes de fruita, tot això en el tram Gata-Teulada. Eixa gent evidentment als seus fills els ensenyaran a deixar la muntanya feta merda. Després ten vas fora d'Espanya i pots dinar en el carrer de lo net que està tot.

    ResponElimina
  11. El turismo de chancleta que comentais es el mismo que va a las playas y zonas turísticas, dejando a su paso un reguero de basura, bolsas de papas, colillas, botes de refrescos, paquetes de tabaco, papeles, pipas, pañales, chicles, bolsas, cacas de perro, etc.

    Habeis pasado en verano a cualquier hora por la acera de enfrente de una heladería, del MacDonalds o del Burguer King de la playa de Gandia, por poner un ejemplo? Las papeleras están vacías pero sin embargo no puedes caminar por la cantidad de basura que deja la gente, y estamos hablando de gente muy muy joven, por lo tanto no vale la típica excusa de que ensucian los mayores, "que no tienen costumbre". Cuando entras en la arena te encuentras con la misma asquerosidad, pero con el agravante de que vas descalza y te tumbas sobre las pipas, colillas y meados de los guarros de tus vecinos, los cuales ni se cortan al escupir cáscaras de pipas casi en tus pies.

    Hablais de educación? A esta gente la educació no les llegó ni al preescolar. Muchas generaciones hacen falta para que esto se asemeje a un país civilizado. Mientras, yo freiría a los guarros a multas, siempre será imposible multarlos a todos, igual que ocurre con las multas de tráfico, pero si el importe es ejemplar se lo irán pensando. En Gandia aplaudo la nueva normativa de multar a los propietarios de perros que no limpian sus cacas, le daremos un tiempo a ver si hace efecto, porque hay zonas donde caminar es como ir por un campo minado.

    ResponElimina
  12. PER SUPOSAT TOT ES BASA EN EDUCACIÓ:
    De vegades i moltes l'educació la porta un dins o vulgarment com es diu l'han parit així.
    Personalment m'indigna el veure contínuament per sobre del passeig de Germanías amb bicicleta a algun representant polític, dos dirigents d'associacions ecologistes amb Estudis de Grau Superior amb bastant assiduïtat i alguna professora de Col.lege i sobre amb els seus fills en el portapaquets. No serà perquè no tenen formació, que no confonguem amb educació i saber aplicar les Normes tant en Ciudad com el cas que ens ocupa la muntanya.
    Per la meva manera de pensar el tinc clar, si no hi ha recriminació i millor càstig no hi ha formulari que s'adapte a una convivència i respecte a la Natura que som tots els humans i l'entorn que ens envolta (com bé apunta un anterior comentari), sols ens diferencia en l'evolució que la mateixa natura ens ha proporcionat amb previlegi i alguns ho tornen amb aprensió destructiva.
    L'article manifesta clarament els vostres somnis i intencions que podrien haver estat i no van ser, ni seran.
    Molt bo l'apunt d'ensenyar o no ensenyar, en aquest cas la Natura.
    Hi ha una dita popular que diu "Hay que enseñar al que no sabe" i en això estic d'acord tot i estar exposats a veure les destrosses, brutícia y mals comportaments que ens cabreja i reflectiu en el vostre magnífic article.
    Gràcies.

    ResponElimina
  13. "No és més net qui més neteja, sinò qui menys embruta", una frase que deuriem portar gravada al cervell tots

    ResponElimina
  14. De normal los bandalos cutres domingeros se focalizan en varias zonas que todo el mundo conoce...Digase la vía verda del serpís, el cares o cualquier otro tipo de via dnd se pueda circular con un buen todoterreno.

    En cambio las subidas más técnicas rollo subir a la safor por sendas PR desde tarzan o oblit no se frecuenta basura...Eso se debe pq de normal esos guarros tmb son perezosos y no los verás con la bolsa del burguer king por dentro del circo o por la cova de les meravelles...Pq las rutas que requieren esfuerzo solo las hace la gente que de verdad le pone subir montañas,no a 4 garulos guarros y a la vez perezosos...

    Lo digo pq no dudes en publicar sendas poco conocidas o dificiles o tecnicas pq cualquier cosa que implique esfuerzo o trabajo no lo harán 4 domingeros...

    ResponElimina
  15. Senderista en la teua demència, Quines cerques després de la sendera? Després de la sendera el cim, i el murmuri de l'ocell. Després de la sendera la vall, amb el plor del riu. Després de la sendera el camí, amb olor a sendera. Després de la sendera la flor, il·luminant una destinació. Després del cim, la flor, la vall, després del dolç despertar d'un somni, solament cerque una cosa. Una altra sendera." Miguel A. la Canyada.

    Poema digne per a felicitar el Nadal als components del llibre i blog "A un Tir de Pedra". FELIÇ NADAL, OSCAR, VICENTE I DAVID i que el 2014 siga tan prolific com fins ara.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".