Pasqua de 2023: un homenatge als Sis de Gredos
Com hauríem imaginat nosaltres, a finals de l'any 2021, quan vam començar a indagar la història del muntanyisme a La Safor, que un assolellat dissabte de Pasqua estaríem assistint a l'homenatge a sis joves excursionistes gandians que perderen la vida a la Serra de Gredos, una llunyana i freda Pasqua de 1979.
En la foscor de la nit, en la flor de la vida, Juanjo i Ximo, Carlos, Ignacio, Maite i Pep, trobaren la pau callada sota el mantell blanquíssim d'una allau, mentre dormien en les seues tendes, muntades sota un cel estrellat, allà dalt del Nogal del Barranco, a tocar del refugi Victory, i sota l'ombra serena i indiferent del Torreón de Galayos.
Això va passar la nit de divendres a dissabte sant de 1979, un 14 d'abril, poquíssims dies després de les primeres eleccions municipals democràtiques, aquells comicis en els quals Juan Román -oncle d'un dels Sis de Gredos- havia sigut nomenat alcalde de Gandia.
A l'endemà, dissabte sant, hi hagué més allaus. La mala sort va voler que la segona allau s'emportara per davant un joveníssim excursionista i escalador madrileny, Esteban, salvant la vida els altres tres membres del seu grup. Va ser amb aquesta segona tragèdia com es va activar el protocol de rescat: ningú no sospitava encara res de la mort dels sis gandians.
Les operacions de rescat, en les quals, més enllà de les tasques oficials dels recentment constituïts grups de rescat de la Guàrdia Civil i la Creu Roja, s'hi bolcaren centenars de persones voluntàries, es van prolongar un bon grapat de dies, dies ben llargs i angoixosos.
Poc temps després, en commemoració d'aquell fatídic esdeveniment, amics, familiars i entitats excursionistes de La Safor van col·locar, allà dalt on l'allau va sepultar els joves gandians, una senzilla placa amb els seus noms, per mantindre-hi viu el seu record. No sabem ben bé el motiu, però aquella placa, cap als volts de l'any dos-mil, ja havia desaparegut del seu emplaçament.
El camí que puja cap al refugi Victory
Cap a finals de 2021, nosaltres, els autors d'A un tir pedra, sense imaginar que se'ns concediria la Beca Josep Camarena d’Investigació en Humanitats i Ciències Socials del CEIC Alfons el Vell, de l'edició 2022, per a l'estudi dels orígens, evolució i consolidació de muntanyisme i l'escalada a La Safor -una història més rica i diversa del que hom puga pensar-, ja estàvem immersos en algunes parts d'aquest estudi. I, tot just abans d'acceptar l'encàrrec que ens bolcaria en la redacció del nou llibre A un tir de pedra. Les més belles sendes de La Safor, en la primavera de 2022, havíem conegut aquest tràgic episodi ocorregut molts anys abans. Vam entrevistar familiars i amics d'aquelles persones i, com més hi aprofundíem, més fortament sentíem la necessitat de tornar a col·locar una placa en aquell poble, per retre homenatge a aquells sis joves, i per mantindre viva la flama de la seua memòria.
Va ser d'aquesta manera com Vicent Cervera va prendre la iniciativa i començà a contactar amb familiars, amics, grups de muntanya i institucions, a tots els quals contagià el seu entusiasme pel projecte, i sense els quals hauria estat impossible la realització, en la Pasqua de 2023, d'aquest xicotet i senzill homenatge als Sis de Gredos.
La nova placa, a l'Explanada de la Dehesa,
que ha estat sufragada pel
Centre Excursionista de Gandia
i el Club Alpí de Gandia.
Dissabte 8 d'abril de 2023, a l'acollidor poble de Guisando (Àvila) ens hi vam reunir organitzadors, familiars, amics, grups excursionistes i representants de l'Ajuntament de Guisando, per col·locar una placa a l'Explanada de la Dehesa, un bell i tranquil racó a l'entrada de la població.
Un dolçainer i una tabaletera, llogats per l'Ajuntament de Gandia per donar major solemnitat a l'homenatge, obriren l'acte amb El cant dels ocells.
A continuació, Vicent Cervera, del col·lectiu A un tir de pedra, digué unes paraules per justificar la necessitat d'aquest homenatge, i aprofità per donar les gràcies, molt sincerament, a aquelles persones i entitats que s'hi han bolcat per fer-ho possible.
Amb l'emoció del moment, i sota el sol rutilant d'un bellíssim dia de primavera, Núria Vilaplana, com a portaveu de les famílies, aportà unes paraules en record d'aquells sis joves gandians:
"Bon dia,
En nom de les famílies, volíem agrair, amb tota la nostra estima, en primer lloc a l'Ajuntament de Guisando per la seua amabilitat i predisposició per a este acte; a l'Ajuntament de Gandia per la seua col·laboració; al Centre Excursionista de Gandia i al Club Alpí pel seu entusiasme, al Grupo de Montaña de Gredos, als músics, al col·lectiu A un tir de pedra, veritable motor d'aquest acte tan entranyable, per la seua tenacitat i dedicació. I a tota la gent de muntanya de La Safor i de tots els centres excursionistes que han col·laborat i que ajudaren en les tasques de rescat dels nostres familiars en Los Galayos en aquell fatídic abril de 1979.
Tot el nostre agraïment a aquest poble, Guisando, i comarca que es bolcà quan va ocórrer l'accident i ens facilità tant les coses en aquells durs moments.
En aquells dies era digne d'admiració vore l'esforç, l'esperança i l'ànsia de tota la gent per trobar-los, de forma anònima.
Els nostres pares estaven esborronats i emocionats i, com va dir el pare de Ximo i Juanjo a peu de pista, "ara entenc perquè als meus fills els agradava tant la muntanya".
Era curiós, com anècdota, quan vingué el recent alcalde de Gandia, Juan Román, a donar el seu recolzament a les famílies, i preguntava als que estaven participant en el rescat pel seu nom, i li contestaven: "un muntanyer". La mateixa resposta sempre.
Hi ha una dita que resa: "Qui ha escoltat alguna vegada la veu de la muntanya, mai no la podrà oblidar". I així és! Eixe és l'esperit de solidaritat i amistat que es crea en la muntanya. I és que "abans que l'esforç, les roques i el vent, l'amistat és el component essencial en la muntanya".
També agrair el tracte exquisit, d'acord amb les circumstàncies, de l'Hostal Los Galayos, on s'hi allotjaren les famílies, i que serví també d'improvisat centre d'operacions.
Ells eren experimentats escaladors, però tingueren mala sort i van perdre la vida en la muntanya, que és on sempre deien que volien morir. I, si això ocorria, que els deixaren allà. El primer es complí; el segon... els pares volgueren tindre'ls a prop, però el seu esperit quedà allà.
Per finalitzar, m'agradaria fer referència a un text molt significatiu que va escriure Carlos Román quan tenia tan sols 13 anys, en una redacció de l'institut, sobre una excursió per la muntanya, i que acaba dient: "Doncs no hem de dirigir-nos a la muntanya en la recerca de rècords, sinó buscant-hi l'ànima de la muntanya".
De part de Maite, Pep, Carlos, Ignasi, Ximo, Juanjo i Esteban, gràcies per la vostra estima.
Després d'aquestes paraules plenes d'emoció i agraïment, Xavier Cervera, qui subscriu aquest text que esteu llegint, i com a representació del col·lectiu, afegí també unes senzilles paraules a l'acte:
"La muntanya ens fa sentir, ens fa somniar. Desperta en nosaltres una gran quantitat de sentiments que il·luminen la nostra mirada. La mirada atenta i meravellada del muntanyenc que descobreix, amb entusiasme, allò que tant li complau. La vida dels muntanyers es descriu al llarg de milers de paisatges, milers de records, milers de vivències.
La muntanya ens aporta espiritualitat i sentiments de comunió amb la natura. Ens fa sentir privilegiats, i aquesta gran passió recorre el nostre interior, i ens toca l'ànima.
Amb les motxilles plenes de somnis i il·lusions, el muntanyisme és una manera d'entendre el món, i una manera de viure.
Però la muntanya també pot ser aspra i dura, i de vegades ens mostra la seua cara més amarga.
Una freda i fosca nit de 1979, en el silenci de les majestuoses muntanyes de la Serra de Gredos, sis estels s'apagaren sobtadament. Sis joves muntanyers gandians, joveníssims, trobaren el somni etern sota un mantell de neu blanca, blanquíssima.
Quaranta-quatre anys després, i sota aquest mateix cel, als peus d'aquesta increïble Serra de Gredos, tornem a reunir-nos, per encendre novament una flama que mantinga viu el seu record.
Perquè, com cantà el poeta:
Però ningú no mor del tot quan deixa de respirar; només morim de veritat, quan caiem en l'oblit i ja no habitem en la memòria de les persones.
Aquest senzill acte d'homenatge és un acte de record, i també un acte de reconeixement a unes persones que foren pioneres en el muntanyisme en la nostra menuda comarca. És part d'una història escrita a mitges, un relat inacabat, una història que algun dia haurem d'acabar d'escriure.
Moltes gràcies a tots i totes per estar ací, aquest assolellat matí de Pasqua, compartint aquest moment."
Clara Ruano, en nom del Centre Excursionista de Gandia, volgué aportar també unes boniques paraules en record als sis joves gandians.
Finalment, Raúl Sánchez, alcalde de Guisando, que en tot moment ens ha ajudat moltíssim per a què l'acte s'haja pogut realitzar, digué també unes paraules, i oferí uns poms de flors als familiars que hi assistiren.
L'alcalde de Guisando també tingué el detall d'obsequiar familiars i entitats amb una figura artesanal que representa La Torre de los Galayos.
Per finalitzar l'acte, dolçainer i tabaletera interpretaren La Muixeranga, i els assistents pujàrem al restaurant El Fogón de Gredos a dinar tots junts.
Durant les reunions organitzatives prèvies a l'acte, s'hi comentà, per part dels familiars, d'afegir-hi a la placa també el nom d'Esteban Altieri, el jove madrileny mort a la segona allau, d'igual manera com apareixia en la primera placa. Ningú, però, mantenia cap contacte ja amb els familiars d'aquell jove, i des d'A un tir de pedra vam fer mans i mànegues fins que, finalment, vam poder localitzar un dels seus germans. Malauradament, no va poder assistir a l'acte d'homenatge, així que vam poder quedar amb ell i amb l'alcalde de Guisando per ensenyar-li la placa, a l'endemà, diumenge 9 d'abril.
A aquesta segona trobada també s'hi va afegir Julio Blázquez (que també vingué dissabte), figura local de l'escalada, propietari del Bar El Galayar, i que fou una persona que participà activament en les tasques de rescat l'any 1979.
Per concloure tots aquests actes a Guisando, alguns membres d'A un tir de pedra volguérem pujar, dilluns matí, a aquell paratge de La Apretura, dalt del Nogal del Barranco, abans del refugi Victory, sota la mirada atenta dels Galayos, on tingué lloc aquella tragèdia, per comprovar que, efectivament, de la placa original ja no en queda cap resta.
Poder dur a terme aquest senzill i bell acte d'homenatge a aquells sis joves gandians, ha sigut, per a nosaltres, una cosa que hem fet amb el cor a la mà, amb moltíssima il·lusió i que, de ben segur, mai no oblidarem, així com mai no els oblidarem a ells.
Enhorabona per la vostra iniciativa.
ResponElimina