Els búnquers que no dispararen mai: la Línia P i el paratge de Santa Elena

—Ets comunista?

—No, soc antifeixista.

—Des de quan?

—Des que vaig entendre el feixisme.

Això va escriure Ernest Hemingway a "Per qui toquen les campanes". Hui fa 126 anys que va nàixer. Encara ressona.

Caminant pel Pirineu, entre pins, pedres i boires que no acaben de marxar mai del tot, un s’hi pot trobar —sense voler— amb unes construccions de formigó, mig tapades per l’herba; com si el paisatge, per vergonya o desinterés, les haguera volgudes soterrar. No són barraques de pastor, ni cabanes de carboner, ni res que tinga a veure amb la vida. Són boques fosques, cicatrius, ferides, ulls oberts entre el formigó pensats per disparar, no pas per veure.

N’hi ha de tota mena: des de búnquers menuts i arraulits fins a construccions aparatoses amb galeries interiors, troneres apuntant a tot arreu i parets de més d’un metre de gruix. Les trinxeres connecten les posicions com un sistema nerviós excavat a la pedra, i entre una cosa i l’altra apareixen nius de metralladora, refugis semisoterrats, punts d’observació i passos de comunicació tallats a cops de pic. Tot pensat amb un ordre obsessiu, traçat amb aquella fe cega que tenen els règims quan construeixen per por. Tot plegat, més que una defensa, sembla un monument a la desconfiança. A la vigilància inútil. A les guerres que no van arribar, però que, per si de cas, ja havien deixat la marca.

Búnquer del camí de Lanuza

Totes aquestes construccions formen part d'això que en diuen la Línia P —de posicions pirenaiques. La gran muralla que Franco i els seus devots van decidir aixecar quan ja feia anys que tot s’havia perdut, com un xiquet que aixeca el paraigua quan la tempesta ja ha passat. Centenars de búnquers, trinxeres i nius de metralladores repartits com un rosari de formigó al llarg dels Pirineus. Una obra faraònica, absurda i, sobretot, inútil.

Búnquer camí de Panticosa

Construïda —diuen— per defensar la pàtria d’una invasió. Però tothom sap que la por no venia de fora, sinó de dins. No temien l’estranger: temien els vençuts. Els exiliats. Aquells que havien hagut de fugir d’una guerra començada pels mateixos que la República havia escoltat, i que no van saber acceptar el resultat. Per això van fer servir soldats obligats, i presoners. Molts d’ells republicans. Els feien picar pedra per protegir els mateixos que els havien vençut. Una escena que només pot concebre’s a Espanya, on les paradoxes no són una excepció, sinó una tradició d’estat.

Interior d'un búnquer

Hui dia ningú no vigila des d’aquests forats. Els nius de metralladora han acabat plens de pinassa i de silenci. Però la presència hi és. Un silenci pesat, de memòria no dita. Com si cada búnquer fora un record concret d’allò que no es va voler reconstruir: no la frontera, sinó la dignitat. I encara ara, quan hom s’hi atansa, pot sentir la veu bruta del ciment, la veu dels qui treballaven amb fam i fred mentre els de dalt, ben abrigats, dibuixaven línies imaginàries sobre un mapa, decidint a quin revolt s’havia de morir per la pàtria. La Línia P no defensa res. No ho va fer mai. Només defensa la idea que el poder, quan té por, construeix. Però construeix en fals. Amb pedra, sí, però sense ànima.

Trinxera del camí de la Hoz de Jaca

Però la trinxera és allà, oberta com una esquerda. I com que som aquí, decidim endinsar-nos-hi. No cal fer gaire esforç: és un camí estret, tallat a la roca, que s’enfila suaument com si encara esperara el pas d'algú. A dins, l’aire és més fresc, més quiet. El silenci pesa. Hi entrem com qui no vol fer soroll en una casa abandonada, amb aquella sensació incòmoda de trepitjar un lloc que no et pertoca. Les parets, gastades pel temps, encara conserven algun rastre de formigó, algun clau rovellat, alguna fusta malmesa. És un túnel sense història escrita, però ple de coses que es poden imaginar.

Fort de Santa Elena

Remuntem una lloma i, de sobte, apareix el fort de Santa Elena, discret però ferm, com un vell guardià que no ha abandonat el seu lloc. La construcció, amb la seua planta rectangular, parla, tanmateix, d’altres temps, quan Felip II i Carles III van voler protegir aquests passos fronterers amb França. Malgrat la seua antiguitat, el fort no sembla gaire implicat en la història més recent de la Línia P.

Fort de Santa Elena

I mentre caminem entre trinxeres i murs de ciment, de sobte apareix, gairebé amagada, una petita ermita que sembla voler dir que no tot ha de ser pedra i guerra. És un recordatori senzill que, per més que la història es vestisca de conflicte i por, la vida també sap buscar racons de pau i esperança. Santa Elena s’aferra a la roca amb la mateixa obstinació amb què la memòria s’aferra a la llegenda. Diuen que, fa segles i segles, l'emperadriu Elena de Constantinoble, fugint dels infidels, va trobar refugi en una cova que hui és el santuari. La llegenda explica que, just quan entrava, una tela d’aranya gegantina es va estendre de sobte, tancant l’entrada i salvant-la de ser descoberta. I que, quan finalment va poder sortir, d’aquell amagatall va brollar una font d’aigua fresca, miracle o casualitat, segons es mire.

Ermita de santa Elena

L’ermita, feta per ordre de Jaume I i ampliada al segle XVIII, no és només pedra i història, sinó un lloc viu. Cada any, la gent del poble i dels voltants puja per la romeria, un dia de trobada que barreja fe, conversa i festa. Les dones amb faldilles de colors i els homes amb barret de feltre, tots amb la llibertat i la senzillesa dels qui saben que aquestes coses són més que rituals: són la manera de mantenir el país a prop, malgrat els temps que passen i canvien.

Cascades al paratge de santa Elena

Al final del camí, al bell mig d'una esventada esplanada, s’alça un dolmen: pedres velles que sostenen una gran llosa que algú alçara fa més de quatre mil anys. Passejar per aquí és una lliçó de memòria i d'humilitat. Els búnquers i trinxeres són com restes d’un malson que es resisteix a desaparéixer. Però la muntanya segueix, impertorbable, sense saber ni voler saber res d’aquestes obsessions humanes. A vegades, la veritable frontera no està en el formigó ni en la metralladora, sinó en la capacitat que tenim de deixar enrere el que no ens serveix i continuar caminant.

Dolmen de santa Elena