Els set cims

Què és una muntanya? Les muntanyes són elevacions naturals del terreny, encara que no hi ha un criteri acceptat de qualificació. Algunes fonts parlen d’elevacions superiors als 700 metres respecte a la seua base, altres exigeixen un mínim de 300 m si el radi és superior als 300 m, altres simplement parlen d’alçades “notables” respecte al seu voltant... Les muntanyes cobreixen el 53% d’Àsia, el 58% d’Amèrica, el 25% d’Europa, el 17% d’Oceania i el 3% d’Àfrica, en total un 24% de la litosfera terrestre. I cada continent té el seu sostre en un dels anomenats “Set Cims”.

L’estanh Major de Colomèrs

El circ lacustre de Colomèrs, a la Val d'Aran i dins de la zona de protecció del Parc Nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, és un dels llocs més fascinants i preciosos de Pirineus, un massís d'altes i escarpades muntanyes disposades en cercle que ronden els 3.000 m d'alçada i envolten, com a un preciós tresor de la natura, una de les majors concentracions d'estanys del Pirineu. L'accés el realitzarem per la vall del riu Aiguamòg, un magnífic paisatge granític replet de densos boscos de pi negre d'una bellesa incomparable.

Concurs millor blog de muntanya

Voleu guanyar una jaqueta Millet Shoft Shell W3 Pro? Només teniu que votar-nos al següent concurs de blogs de muntanya per a entrar al sorteig (és ràpid, nom, email i recordeu, A un tir de pedra) Gràcies i sort!

http://www.landher.net/blogs_montana/form_votacion.html

http://www.landher.net/

El camí vell de Bujaruelo

Annex al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido i al fons d'una profunda i encisadora vall despoblada es troba Sant Nicolau de Bujaruelo; un pont, una església i un hospital per a peregrins del segle XII amaguen entre els seus antiquíssims murs històries de traginers superant passos fronterers entre Torla i Gavarnie, de pelegrins seguint el llarg camí de sant Jaume, de contrabandistes fugint de la guàrdia civil o de pastors traslladant els seus ramats entre Espanya i França. El camí Vell de Bujaruelo, antic pas obligatori entre Osca i Toulouse, és en l’actualitat un valuosíssim punt de connexió de diferents rutes pirenaiques com el GR-11, la travessia al Taillón i la Bretxa de Rotllan, l'ascensió al Vignemale o la visita a les encisadores valls d'Ordiso i d'Otal.

La font de Lloret

Aigua i verdor, senzillesa i espectacularitat. Al bell cor de la Marxuquera, oculta com un tresor a l'interior de l'estret i frondós barranc de Llidoners, hi ha un llogaret especial, màgic, fresc i quasi diria que fora de lloc, la Font de Lloret, un dels paratges més bells i estimats de la Safor on la natura ens regala tot el seu esplendor. Un indret que per si mateix és tot un museu etnogràfic natural que combina sabiament natura i tradició; un paratge natural que ens mostra humilment la gran biodiversitat del nostre tan extrem clima mediterrani, i ens premia la visita amb un dels indrets més humits, ombrívols i exuberants del País Valencià.

Pineta, les cascades i les Planes de La Larri

Integrada al nord-est del Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido es troba la vall de Pineta, un paisatge alpí en estat pur i possiblement el circ glacial més bonic i singular del Pirineu. També coneguda com la Balle Berde, Pineta és una espectacular i preciosa vall de vertiginosos parets bellament entapissades per fajos, pins, freixes i avets, travessada pel sender pirenaic GR-11. La visita a l'inesperat circ penjat de les Planes de La Larri, inigualable i privilegiat balcó a la cara nord de Monte Perdido, la presència d'una sèrie de sorprenents i sorolloses cascades o les sensacions que rebrem recorrent les seues verticals parets als peus de colossos de pedra de vora tres-mil metres, són un espectacle que realment tardarem en oblidar.

Postals per a la reflexió

Als anys 60 es va imposar l'actual model turístic de sol i platja a Espanya; amb la declaració de Zones d’Interès Turístic Nacional i amb la pretensió d'atraure turistes estrangers es va promoure la urbanització massiva i sense criteris de les nostres costes. Paradoxalment el principal motiu pel qual els turistes venien a les nostres platges, la bellesa del paisatge, estava sent destruït indiscriminadament per l'especulació, el formigó i la construcció desmesurada d'escassíssima qualitat. 50 anys després els turistes fugen de les nostres platges sense personalitat i es dirigeixen a destinacions més exòtiques o menys massificades com Croàcia i Tunísia. A la Safor les nostres platges només poden competir amb la diferenciació, i afortunadament l’experiència ens demostra l'evident avantatge competitiu que oferiria el complement d’un potencial parc natural i una platja verge davant la resta d’ofertes bassades en el formigó, el golf i els ressorts. 50 anys després, els nostres dirigents són incapaços de pensar més enllà dels zeros del seu compte corrent....

Una nova negligència a Barx calcina 266 hectàrees del Mondúver

L’any 2006 la pràctica totalitat del massís del Mondúver restaria calcinat en un dels pitjors incendis forestals que es recorden a la Safor; en aquella ocasió 15 mitjans aeris i 47 brigades forestals demostraren ser lamentablement insuficients per aturar la tragèdia. Ahir, només set anys després, s’ha presentat el mateix escenari: forts vents de ponent de fins a 80 quilòmetres per hora, terreny escarpat i inaccessible, una muntanya abandonada, una lamentable negligència i un inexcusable error d’estimació de la magnitud del desastre per part de la Generalitat: només 3 aeronaus i 3 brigades forestals.

El Rabat o muntanyeta de la Creu

El Rabat, a banda de la ciutat dels jardins del Marroc, és una humil muntanyeta que emergeix al bell mig de la planura saforenca, compartida i estimada pels llogarets de l'Alqueria de la Comtessa, Rafelcofer i la Font d'en Carròs i cresol del més important jaciment ibèric de la comarca. La gran senzillesa de la seua ascensió i la seua escassa alçaria, només 176 m, no desmereixen en absolut l’enorme atractiu paisatgístic, etnològic i arqueològic d’una ruta apta per a qualsevol persona, especialment recomanable per iniciar als més menuts.

El savi de les Foies

Crec en una naturalesa plena de vida, en uns paisatges alegres, plens de màgia, en una naturalesa forta, sana, també si cap en el dia en què la naturalesa es desenvolupe en el seu just equilibri... Així que un bon dia un grup de xiquets, juntament amb els seus pares, decidiren anar a passar el dia al camp; durant el camí, atònits, observaven que alguns llocs estaven descurats, bruts, gairebé amb aspecte d'abandó, llocs que no convidaven per res a jugar en ells, uns altres es presentaven amb un color gris, d'aspecte trist… Quan un dels xiquets va preguntar a son pare què havia passat, aquest li va respondre —Les flames van devorar els seus colors.