05 de juny 2017

'El Mondúver a un tir de pedra' se'n va de ruta


Encara no fa un mes de l'eixida del llibre 'El Mondúver a un tir de pedra' i ja l'hem tret a passejar per tot arreu, especialment al seu medi natural, a la muntanya. A les presentacions de la fira del llibre de València i la Casa de la Marquesa de Gandia cal afegir dues presentacions fetes al bell cor del massís, la primera al corral de les Cabres, organitzat per l'ajuntament de Xeresa, i la segona al paratge de la Caldereta, organitzat per l'ajuntament de Gandia.


21 d’abril 2017

'El Mondúver a un tir de pedra', ja a la venda!


El diumenge es celebra el dia del llibre. Coneixeu millor regal que un exemplar de 'El Mondúver a un tir de pedra', tret hui mateix del forn? L'únic llibre del món que no necessita la típica rosa; marida meravellosament amb un ramillet de romer, una branqueta de murta o una mateta d'espígol. Fins i tot d'argelaga, si no sou tiquismiquis.

Ja a la venda a les principals llibreries de Gandia, Bellreguard i Oliva, a Tramuntana Esports, a la llibreria Patagònia i a la fira del llibre de València. La setmana que ve, a la resta del món! ;)

22 de març 2017

L'Arguenya. La ruta dels masos i el pou del Carrascar

| Localització: CV-830, 03410 Biar, Espanya
Pou del Carrascar de l'Arguenya
Situada al nord d'Alacant, entre els termes municipals de Sax (Alt Vinalopó), Castalla (Alcoià) i Petrer (Vinalopó Mitjà), s'alça la serra de l'Arguenya o de la Replana del Carrascar, el punt més septentrional i millor conservat de les 15.842 hectàrees del Paisatge Protegit del Maigmó, el major nucli forestal del País Valencià, considerat el pulmó d’Alacant. L'Arguenya està completament coberta per un fantàstic carrascar barrejat amb denses pinedes, una fantàstica taca de verdor sobre les aspres i eixutes terres de secà del Vinalopó, un agraït verger comparable al carrascar de la Font Roja però de més modestes mesures.

07 d’octubre 2016

'El Mondúver a un tir de pedra', finalista al premi Bernat Capó 2016

Si, és cert, hem estat uns mesos amb el blog aturat, però teníem un bon motiu. Estàvem centrats en finalitzar el que serà el nostre proper llibre, 'El Mondúver a un tir de pedra', un monogràfic amb 32 rutes temàtiques al voltant d'un dels cims senyers del País Valencià. Hem treballat ben dur per a cercar el major recull toponímic, etnogràfic, històric i senderístic d'un dels símbols comarcals més benvolguts, arreplegant els testimonis dels pastors, llauradors i veïns que modelaren i visqueren al massís. 
Docs la setmana passada tinguérem l'honor de ser finalistes a la divuitena edició dels premis Bernat Capó per la difusió de la cultura popular, celebrada a Dénia! No ho haurem fet malament del tot :)
Ara només falta maquetar, imprimir i ben prompte el tindreu a les principals llibreries del País Valencià. Per cert, us agrada la foto per a la portada?

Salut i muntanya!

27 de gener 2016

La ruta de la Concòrdia

| Localització: Tavernes de la Valldigna, València, Espanya
El 1301 es va procedir a la demarcació de les terres entre la vall d’Alfàndec, l’antiga Valldigna musulmana propietat del monestir de santa Maria de la Valldigna, i Gandia, vila reialenca propietat de Jaume II. Nou mollons de pedra i argamassa s’alçaren al llarg dels Plans seguint la divisòria d’aigües, entre el Mondúver i la mar. Però les rendes pel lloguer de mallades, bovalars i coves i els delmes i drets sobre el bestiar, herbes, mel o caça eren massa sucoses per als senyorius i ben prompte sorgiren les tensions; el 1303 uns veïns de Gandia tombaren el molló de les Barreres al·legant que el terme s’estenia fins l’ullal Redó; el 1380 la vila de Gandia ficaria una denúncia, davant la governació de Xàtiva, acusant al monestir de plantar alguns mollons mitja llegua més al sud d’on corresponia; els monjos, per l’altra banda, acusaven Gandia d’envair hostilment el seu terme instal·lant noves fites a terres alienes.

14 de setembre 2015

Les neveres de Barx

| Localització: Barx, València, Espanya
Cap activitat humana ha deixat una empremta tan profunda al nostre patrimoni com un nou ofici que sorgiria entre els segles XV i XIX, el del nevater. Quan encara no havien arribat a les nostres vides els moderns i imprescindibles frigorífics, proliferaren per tot arreu unes construccions, anomenades neveres, caves, pous o cases de neu, destinades a guardar la neu recollida durant l’hivern per a distribuir-la posteriorment als pobles i ciutats. D’arquitectura senzilla, estaven formades per un pou excavat al sòl, generalment circular, de profunditat variable i en ocasions tapades amb una coberta on els homes acumulaven i premsaven neu al seu interior fins a formar gel que trossejat era transportat amb carros o rucs als pobles i ciutats. 

19 de juny 2015

Complim cinc anys!

Complim 5 anys, 60 mesos durant els quals hem vist un projecte bonic créixer junt als nostres fills -què majors ens fem :) -, un llibre encara als quioscs, diverses col·laboracions, conferències i xarrades, vora mig milió de visites i 250 articles al blog i un parell de projectes a la butxaca. Un lustre en els que, tossuts de nosaltres, hem tractat de caminar virtualment amb vosaltres per aquest menut llogaret del planeta terra que tant ens estimem creuant torrenteres, barrancs, estrets i valls, trescant per cingleres, penya-segats, esquerdes i carenes, remuntant sospalmes i foies, guanyat colls, portitxols, penyes i tossals, visitant coves i abrics, creuant bardisses i argelagars, esguardant corrals, forns, mines, castells, pous, neveres i fonts i per damunt de tot aprenent amb el més fabulós museu prehistòric i etnogràfic a l'aire lliure que us pugueu imaginar, tot un senzill remei per als mals del cos i de l’esperit, gratuït i obert tots els dies i sense horari de tancament. I si durant el viatge hem aconseguim transmetre, només una mica, l’amor i l’estima pel nostre humil però poderós entorn natural, ens donarem per ben pagats. Perquè coneixent les nostres muntanyes, valls, i pobles, coneixent la terra, l’estimarem i farem país. Perquè tot està per fer, perquè tot és possible.

"Al final conservarem només el que estimem; i estimarem només el que entenguem; i entendrem només el que se'ns ensenye
Baba Dioum

29 de maig 2015

Creus de ferralla, símbols de desavinença

Els cims de les muntanyes, especialment les més emblemàtiques, tenen una temptadora simbologia, un imant per a motivacions polítiques, religioses, artístiques, esportives o egocèntriques que durant segles les ompliren de creus, fites i símbols. Atenent a la crida que el 1899 faria el papa Lleó XIII les més altes muntanyes s'encimbellarien de creus per donar la benvinguda al nou segle XX, i allà on no arribara el missatge papal arribaria el rector local, l'associació cultural o esportiva o el devot alcalde. Les poques muntanyes immaculades que restaven serien desvirgades durant la segona meitat del segle passat amb la instal·lació dels omnipresents i obsolets vèrtex geodèsics, omplint de progrés els cims les antenes, repetidors, torres forestals i bases militars, un procés humanitzador i invasiu que l'auge del senderisme remataria amb banderes, fites, símbols, imatges, plaques, esqueles, bústies, estàtues, creus, pessebres i banderes tibetanes.

19 de gener 2015

Els forns de calç a la Safor

A finals del segle XIX començaren a multiplicar-se a les nostres muntanyes, allà on la llenya era abundant, unes construccions tremendament senzilles però necessàries i bàsiques per a l’elaboració d'un dels productes químics més utilitzats per l'home durant mil·lennis: els forns de calç. Els mestres constructors, sovint aprofitant el desnivell dels caus dels barrancs, planificaven una obra que s’iniciava foradant una cavitat circular, amb un diàmetre que rarament sobrepassava els quatre metres, que els mestres margeners envoltaven amb unes gruixudes parets de pedra en sec formant la caixa; les pedres del mur, cobertes i unides amb argila per conservar millor la calor, tancaven i composaven l’anomenada olla.

Tal vegada també t'interesse