02 de febrer 2012

La llegenda de l'esquirol al país dels conills

Des de ben menut m’havia cregut una història que ens contaven a l’escola, segons la qual fa 2.000 anys un esquirol podia recórrer la península, des de Gibraltar fins a Pirineus, d’arbre en arbre i sense necessitat de xafar el sòl. Segons la faula, Espanya era un verger arborat, un infinit paradís vegetal; però què faria hui dia el nostre esquirol? Doncs sembla que no tindria més remei que xafar sòl, ja que la història és falsa, la península mai va ser una superfície boscosa ininterrompuda, i fins i tot hi havia zones menys arborades que en l’actualitat.

La llegenda del nostre rosegador és atribuïda al grec Estrabó (segle I a. C.), però la cita és apòcrifa, ja que al tercer llibre de la seua Geographica, dedicada a Iberia, no hi ha menció a cap esquirol, encara que, això si, descriu la península com “una gran extensió de muntanyes i boscos”. El famós naturalista i divulgador Fèlix Rodríguez de la Fuente, al seu programa “El Hombre y la Tierra”, va reforçar la idea afirmant que en aquella època un àguila podia sobrevolar la península per damunt d’un infinit mant verdós (imagineu el següent text amb la peculiar veu de l’amic Fèlix):
“En tiempos históricos España fue un paraíso forestal. Un águila imperial, la reina de las aves de nuestros bosques, hubiera podido sobrevolar la península Ibérica sin dejar de sobrevolar un infinito manto verde. Hubiera viajado sobre pinares, sobre encinares, robledales, sobre bosques de coníferas, mediterráneos o caducifolios. Hoy, las últimas masas de nuestros bosques, en la cordillera pirenaica y cantábrica, permiten que las águilas puedan aún sobrevivir en un paisaje que debió constituir la generalidad de la Península Ibérica.
Pero el paso implacable de los siglos, el fuego, el hacha, la agricultura, el pastoreo abusivo hicieron desaparecer, una tras otra, las más importantes de nuestras selvas (…) El paso del tiempo fue transformando la selva del águila imperial en la estepa de la avutarda.”
Un esquirol que em vaig trobar al Madison Square Park (NY).
No és espanyol, però tampoc podria creuar la península
d’arbre en arbre i sense necessitat de xafar el sòl.

Aquella afirmació va passar ràpidament a mans d’una cultura popular que solia pensar que qualsevol temps passat era millor. Però els boscos verds i infinits deurien correspondre a temps prehistòrics, ja que la coberta vegetal de la península ha tingut els últims milers d’anys un aspecte més o menys semblant a l’actual; anàlisis de pol·len, de vegetació i de distribució de la fauna insinuen l’alternança de boscos amb grans extensions de sabanes. Així, sembla que fa uns 30.000 anys al mediterrani abundaven els boscos de pinassa (Pinus nigra) i les estepes àrides mentre que al nord el Quercus i les estepes humides serien la tònica dominant, una situació que aniria degenerant a finals de la glaciació Würm, trobant-nos un màxim de temperatures extremes fa uns 20.000 anys i una vegetació arbòria (principalment boscos caducifolis) escassa i amb abundància de planes i extenses estepes, un món on les savines o els ginebrers (gènere Juniperus) colonitzarien les zones geogràficament més inhòspites i el nostre esquirol ja ho tindria be subsistint. Però amb l’Holocè arribarien temperatures més benignes, que provocarien la presència de grans boscos de roures amb un predomini dels gèneres Quercus (enzines, carrasques, sureres, etc.) i Pinus al mediterrani.

L'esquirol es fregaria les patetes i començaria a preparar la maleta, però continuaria trobant-se aiguamolls i grans prats, sabanes i estepes, l'hàbitat d’un altre simpàtic rosegador molt familiar, el conill, un fet que ja destacaren els romans atorgant al topònim fenici “Hispania” el significat de “terra de conills”. El conill (Oryctolagus cuniculus) és una espècie endèmica ibèrica des del Pleistocè inferior i mitjà, molt abundant en l’antiguitat i clau per al desenvolupament de l’ecosistema mediterrani, tant per ser un gran devorador de biomassa com per constituir la dieta de depredadors com les àguiles, els linxs o els llops (hui dia quasi extingits, entre altres motius, per falta de conills); un animalet que busca i afavoreix uns espais oberts rics en matollar, arribat als quals el nostre esquirol no tindria més remei que baixar dels arbres. Per altra banda, el nostre clima mediterrani, tan sec i àrid a l’estiu, és molt propens als incendis forestals naturals, un element que forma part de l’ecosistema cíclicament (no la barbaritat provocada que tenim en l’actualitat) i que regenerava i obria clarianes als boscos.

Sembla evident doncs que ni teníem la coberta selvàtica que anomenava Estrabó ni tampoc l’afirmació de Plini el Vell quan deduïa irònicament que “les muntanyes de Hispània, àrides i estèrils i en les que cap altra cosa creix, no tenen més remei que ser fèrtils en or”.

Fe de ratas, JM Nieto. El Mundo

Però a aquestes altures és impensable parlar d’ecosistemes sense considerar la profunda transformació que han patit de la mà de l’home. La manipulació dels boscos es va iniciar fa uns 10.000 anys al Neolític, molt abans del viatge del nostre esquirol, amb les creixents necessitats de fusta i terres per a l’agricultura i la ramaderia. El progressiu increment de la població demandaria la tala massiva dels boscos per a cuinar i calfar les cases, per al carboneig o per a la creixent indústria metal·lúrgica. Els primers incendis provocats per l’home es correspondrien de fet amb la necessitat d’obrir noves zones de conreu i pastura. Al nostre territori la desforestació va ser especialment forta durant l’època del conreu de la canyamel al sud de València o amb l’arribada de la revolució industrial al interior de les comarques centrals, quan les necessitats de fusta i carbó per a les màquines de vapor arrasarien amb bona part dels nostres carrascars. Les poques muntanyes que s’arribarien a salvar serien venudes per l’administració per a subvencionar les guerres, sent talades per uns nous propietaris que buscaven un benefici econòmic directe. La situació dels nostres boscos a inicis del segle XX era més que preocupant, trobant-se la gran majoria dels vessants de les muntanyes desarborades, substituint-se les escasses i exigües carrasques per oliveres i garrofers sustentats per laboriosos marges de pedra. Només indrets com el carrascar de la Font Roja restarien miraculosament salvats.

Carrascar de la Font Roja

A mitjans del segle XX va aparèixer un senyor baixet amb bigotet i molta mala idea, Franco, el qual possiblement commocionat per la llegenda de l’esquirol i amb la pretensió de dependre menys de les importacions de fusta (per allò de “en España tenemos de todo”), va iniciar a la dècada del 1950 un ambiciós però costosíssim programa de repoblament de la península utilitzant, segons zones, espècies com el pi blanc (Pinus halepensis) el pi insigne o pi de Monterrey (Pinus radiata), o l’eucaliptus (Eucalyptus globulus), totes espècies de ràpid creixement, bones per a la indústria de la fusta, però que desplaçarien a les autòctones alterant profundament els ecosistemes, prevalent el principi de quantitat abans que el de qualitat, el principal problema dels nostres boscos con desprès veurem. Dècades desprès un altre senyor baixet, amb bigotet i també amb molta mala idea, Aznar, també es va sentir molt afectat pel trist destí del nostre rosegador, pel que va decidir minimitzar les polítiques forestals a canvi de impulsar el boom de la rajola per a que l’animalet poguera travessar la península botant de grua en grua.

Pinedes de repoblació al barranc de Malafí vistes des del barranc de Paet (Tollos)

Hui dia, si vos desplaceu per la península observareu que la majoria del territori es troba desforestat, trobant-nos zones on durant quilòmetres no veureu un sol arbre; travessar els interminables camps de cereals manxecs o aragonesos, les deveses andaluses i extremenyes, les cremades, desertificades i massivament-urbanitzades muntanyes d’Alacant i Múrcia, o les monoconreades zones de secà del sud només ajuda a fer-nos una falsa idea d’una Espanya eixuta i erma.

Tossal desboscat a la serra d'Almudaina (Benimassot), amb el Mondúver al fons a la dreta

Però la lògica ens diu que gràcies a les reforestacions, i una vegada desapareguts oficis tradicionals com el carboneig, la tala de fusta, la ramaderia o l’agricultura, allà on la pressió urbanística i els incendis ho permeteren els boscos deurien tornar a créixer recuperant els terrenys guanyats a l’home. I així ha segut, segons es desprèn del Inventari Forestal Nacional: durant els últims 20 anys la massa forestal ha augmentat en 400.000 hectàrees. Els arbres que més han crescut han segut el pi insigne o pi de Monterrey (Pinus radiata) amb un 86% d’increment i el pi blanc (Pinus halepensis) amb un 71% addicional d’exemplars, seguits del massivament reintroduït eucaliptus (Eucalyptus globulus), és a dir, arbres productes de repoblació. Però els arbres autòctons també han augmentat notablement, com la surera (Quercus suber L.) en un 50%, l’alzina (Quercus ilex) amb 49% o el roure. Més sorprenent encara resulta saber que Espanya és el país d’Europa amb major superfície forestal, un país amb contrasts radicals, des de la verdor de Pirineus i del Cantàbric, a la grogor dels camps de cereal castellans, els aiguamolls de Doñana, la blancor de serra Nevada, zones desèrtiques con les d’Almeria o extremes com Rio Tinto, totes amb un destacat paper per a definir la península ibèrica com una de les regions més riques en biodiversitat del món.

Falagueres, carrasques i sureres al barranc de Manesa (Barx)

Però el gran problema dels nostres boscos malgrat algunes excepcions no és la quantitat, és la qualitat. Un bon exemple és el País Valencià, on tenim una vegetació típicament mediterrània, acostumada a precipitacions poc abundants i estius secs i calorosos, una vegetació formada per arbusts i arbres de tipus perenne, amb fulles menudes i normalment dures i punxoses per a minimitzar l’exposició al sol i l’evaporació; en fi, crec que tots coneixem les argelagues, esbarzers, coscollars i demés plantes que ens deixen les cames al caminar fetes un Crist. La regió mediterrània té un equilibri ecològic molt fràgil, ja que els llargs períodes de sequera dificulten la regeneració forestal, mentre que les estacionals pluges torrencials provoquen pèrdua de sòl. Al País Valencià deuríem comptar amb frondosos boscos de carrasques, roures, pins i sureres, però hui dia es troben tan degradats per l’acció de l’home i els incendis que s’han transformat en gegantescs coscollars barrejats amb estepes i argelagues, trobant-se els carrascars reduïts a taques aïllades i molt degradades. Com hem vist abans, aquest procés es va iniciar amb l'arribada de l'home: després de la última glaciació les espècies més càlides de pins, aïllades pel clima a les regions més meridionals, començarien a envair els espais desforestats per l’home de carrasques, especialment a les zones costaneres.


La substitució natural de carrascars per pinedes, reforçades per les repoblacions, convertirien el pi blanc (Pinus halepensis) en el rei d’uns boscos dominats per molt poques espècies, uns boscos tan degradats que la seua evolució cap a una major biodiversitat és molt, molt lenta, tant que quan s’arriben a veure “brots verds”, com deia l’anterior govern, arriba un incendi forestal, arrasa amb tot i com a resultat tenim un sotabosc molt menys diversificat, dominat de nou per l’estepa, l’argelaga o el coscoll, de nou envaït amb el pas dels anys pels pins, uns arbres de creixement ràpid que limiten la presència d’altres espècies. Estem davant no d’un cercle viciós, sinó dins d’una espiral inquietant.

Conseqüències d'un incendi: argelagues, coscollars, cepells i pins aillats al corral de Foquio (Mondúver)

Pensareu que li tinc mania al pi. Tot el contrari, un bosc d’esvelts pins estètica i paisatgísticament és preciós, i a més ajuden a recuperar sòls degradats evitant l’erosió, l’escorrentia i la desertificació al poder créixer tant vora la mar com sobre sòls pobres, secs i amb fortes pendents. Gràcies als pins tenim moltes muntanyes erosionades i àrides, hui dia completament entapissades per un mant de verdor. Però tot això té un preu: les acícules o fulles del pi augmenten l’acidesa del sòl, impedint el creixement d'altres espècies, envaint àrees no natives i limitant el desenvolupament del sotabosc al tapar també els rajos de sol. Així mateix, el pi per ser ric en resines és una espècie altament inflamable davant dels incendis, tenint a més les pinyes la característica d’esclatar com a bombes incendiàries (per això hi ha tanta veu crítica davant dels tallafocs), propagant més encara els incendis; a més, no sol sobreviure als mateixos. Molts diuen que la culpa no és del pi, és de qui encén el misto, i tenen raó, però el resultat no és el mateix que si s’hagueren utilitzat per a les repoblacions altres espècies com les del gènere Quercus, espècies que han desenvolupat mecanismes d’adaptació per a resistir el foc, como pot ser la presència d’abundants gemmes latents que garanteixen la producció de brots quan l’arbre es crema. És molt interessant anar al Mondúver, 6 anys desprès d'aquell devastador incendi, i veureu quines espècies han rebrotat i quines no.

Pineda a Marxuquera (senda del Portalet)

Projecte "Ardilla"
El que necessiten les nostres muntanyes és biodiversitat, i això és el que estan intentant fer al Parc Natural de Sot de Xera, on un interessant projecte pretén introduir i reforçar la presència de determinades espècies d'elevat valor ambiental; en lloc de repoblar els boscos, acció que no sempre funciona adequadament; pretenen introduir espècies que “espanten” als pins, que aporten flors i fruits que criden a les abelles per a que pol·linitzen i a les aus per a que dispersen les llavors, facilitant així la diversitat d'espècies. Sot de Xera forma part d’un projecte de l’ONU, anomenat casualment “Ardilla”, i que pretén generar un Corredor Mediterrani però d’arbres, entre Tarifa i Pirineus. Aquest particular corredor, passant per Múrcia, accedirà al País Valencià per la serra Escalona en direcció al Parc Natural del Fondo d’Elx, pujant pel Maigmó, Font Roja, Mariola, el Caroig, els parcs naturals de Sot de Xera, del Túria, Calderona, Espadà, Desert de les Palmes, Penyagolosa i eixint per la Tinença de Benifassà.


En fi, una bonica llegenda més que desapareix, que malgrat ser falsa al menys és interessant guardar-la com a reflexió i com a lliçó a recordar, per a que els caiga la cara de vergonya als nostres polítics quan, desprès de tota la barbàrie que ha patit el medi ambient, encara insistisquen en fer camps de golf i carreteres a les contades marjals que ens queden, en construir urbanitzacions a les ja extingides platges verges, en canviar la Llei de Costes per a poder riure de la “milonga de l’economia sostenible” i un llarg etcètera. És bonic somniar en recuperar els hipotètics temps d’Estrabó, imaginant corredors verds per on els esquirols del futur pogueren campar tranquil·lament (i que nosaltres ho vegem).

4 comentaris:

  1. xe xe, m'habeu desmuntat un mite. jo que quan vaig a la muntanya sempre conte als que m'acompanyen la història de l'ardilleta... Ara quedaré fatal, jajaja

    ResponElimina
  2. Bonica la llegenda de l'esquirol, de ser veritat li passaria alguna vegada allò de la fabula de l'esquirol i el lleó ja que els animals són molt intel.ligents i per això no baixava dels arbres.

    LA FABULA DE L'ESQUIROL I EL LLEÓ:
    Durant tot el matí la esquirolet havia caminat per les copes dels arbres, saltant de branca en branca i sacsejant per apoderar-se de les nous. En la branca més alta d'un om es va aturar per fer un gran salt i després, amb sobtat impuls, solc l'aire. Però, per desgràcia, errors de la punteria, va caure a terra, donant voltes en l'aire, com una virolla. A l'ombra de l'om, dormia la migdiada el lleó, còmodament estirat, roncava al seu aire. Tot d'una, va sentir que alguna cosa el colpejava. El atordit animal es va aixecar d'un salt i d'una urpada va subjectar a l'esquirol, atrapant la peluda cua de l'animalet. Aquest es va estremir de terror, sospitant la seva fi. - Oh rei Leon! -va dir, plorant. No em mates. Va ser un accident. - Bé, està bé! -va grunyir el lleó que, en realitat, no es proposava fer-li mal-. Estic disposat a deixar-. Però abans m'has de dir per que ets sempre tan feliç. Jo sóc el Senyor de la selva, però he de confessar que mai estic alegre i de bon humor. - Oh gran senyor! -va exclamar la esquirolet, mentre s'enfilava cap a l'alt de l'om-. La raó és que tinc la consciència neta. Recullo nous per a mi i per a la meva família i mai faig mal a ningú. Però tu vagues pel bosc, a l'aguait, buscant només l'oportunitat de devorar i destruir.Tu odies, i jo estimo. Per això ets desgraciat, i jo sóc feliç. I movent la seva bufona cua, l'esquirol va desaparèixer entre les branques.
    Moraleja:
    "Si ens apliquéssim a nosaltres el treball de l'esquirol i no la del lleó, aquest món seria diferent",
    Salutacions,

    ResponElimina
  3. Gràcies per l'aportació, Pep, no coneixia la faula

    ResponElimina
  4. Veig fotos de Tollos i Benimassot... ¡¡¡tinc família a Benimassot!!!. Vorem quan parleu de rutes per aquelles terres, boniques pero llunyanyes

    ResponElimina

La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".

Tal vegada també t'interesse