Picos de Urbión i Laguna Negra

Al racó més humit i esquerp de Sòria, entre pinedes llargues com agulles i camins que sempre pugen coster amunt, hi ha la Laguna Negra. És un estany que imposa respecte: fosc, quiet, encaixonat dins d’un circ de pedra que sembla fet expressament perquè el vent hi faça la seua feina. De negre, en realitat, no en té gaire; segons el dia, tira a verd brut o a blau fosc, i ja és suficient. Els veïns, que a falta de feina acumulen llegendes com qui guarda bolets, diuen que no té fons, que engoleix els desprevinguts i que, les nits de lluna plena, hi surten cares dels qui ja no hi són. Ho expliquen amb aquella serietat que fa dubtar si s’ho creuen de debò o només volen espantar el foraster.

Powered by Wikiloc

I és que la Laguna Negra ja impressionava fa segles. L’alçada, la profunditat, el misteri que l’envoltava: tot feia respecte. La primera referència que en tenim és del Llibre de grandeses i coses memorables d’Espanya, de Pedro de Medina, imprés el 1548. Medina la descrivia gran, profunda, gairebé sempre coberta de neu, i explicava que s’hi veien coses estranyes i monstres. El 1880, Juan José García va recollir contalles similars: monstres amb forma de sarvatxo gegant, serps enormes, tempestes que es forjaven dins l’estany... Ho narrava amb la mateixa fe que un passatge religiós, com si l’aigua amagara secrets impossibles de tocar. Només un parell d'anys després, Erasmo Llorente ens va narrar com un dia d’estiu, un viatger va llençar una pedra a l'estany. De sobte hi va aparéixer una figura monstruosa, amb ulls incandescents, exhalant un vapor fosc i sostenint una serp grotesca.

La Laguna Negra

Pío Baroja, amb aquell realisme supersticiós que sempre gastava, la va deixar immortalitzada a El Mayorazgo de Labraz (1903). Quan els protagonistes, Juan i la Marina, hi arriben a la llacuna, la van veure “negra, como una mancha de tinta, como el ojo redondo de un monstruo en el interior de un embudo, que quizás fue en otro tiempo cráter de un volcán”.

—No paseis junto a esa Laguna Negra.

—¿Por qué no?

—Podíais finar allá.

—¿Pero por qué?

—Porque es una laguna donde hay una mujer que vive en el fondo y mata al que se acerca. Todo el que mira en esa agua muere.

Baroja coneixia bé la mitologia rural i se la prenia tan seriosament com calia —és a dir, sense gaire solemnitat—. La mirava amb els ulls d’un home de poble davant un racó inaccessible i misteriós, sense necessitat d’embellir-la. D’aquesta manera va combinar la narració amb el diàleg, deixant que el lector sentira, alhora, la por i la fascinació que la Laguna Negra inspirava.

La Laguna Negra

Quan Antonio Machado va arribar a Sòria, li digueren que més enllà de l’estepa pelada hi havia muntanyes de pins i una llacuna misteriosa. Els amics del Círculo li muntaren una excursió: cavalleries, una nit a la posada i un pastor com a guia. Al voltant del foc, el pastor va repetir les històries de sempre: la llacuna sense fons, que engoleix els vius, que acull éssers estranys. Per a un poeta, això ja era suficient. D’aquí va sorgir La tierra de Alvargonzález, un conte que Machado va escriure com a tragèdia rural amb una simplicitat brutal. Explicava la història d’un llaurador ric a qui els seus fills, per ambició, van assassinar. L'arrossegaren fins a un barranc on corria un rierol que baixava a buscar el Duero. El lloc era ombrívol, ple de falgueres, faigs i pins. Tot respirava un aire dens, de muntanya fonda. 

Llegaron los asesinos

hasta la Laguna Negra,

agua transparente y muda

que enorme muro de piedra,

donde los buitres anidan

y el eco duerme, rodea;

agua clara donde beben

las águilas de la sierra,

donde el jabalí del monte

y el ciervo y el corzo abrevan;

agua pura y silenciosa

que copia cosas eternas;

agua impasible que guarda

en su seno las estrellas

Com que deien que la Laguna Negra no tenia fons, el tiraren amb una pedra lligada als peus: ningú mai més el trobaria. L’estany, envoltat d’una muralla de roca grisa i verda, on volten àguiles i voltors, se’l va quedar per sempre. Els fills pensaven que tenien la terra. Però la terra, venjativa, es va tornar ingrata: les collites fracassaren, el bestiar s’aprimà, la vida se’ls va fer un càstig. Els germans acabaren maleïts, condemnats a vagar com ànimes en pena. Machado, a més de fer parlar el paisatge —l’estepa, els pins, la llacuna— va elevar aquest conte rural a categoria de tragèdia: on hom hauríem vist una herència mal repartida i uns fills impacients, ell hi va veure la metàfora de la cobdícia i de la mort.

La Laguna Negra

En aquells temps, ningú de la serra gosava acostar-s’hi, ni tan sols els dies de sol. Hui, però, la realitat és una altra. On Machado i Baroja van trobar misteri i llegenda, nosaltres hi trobem un pàrquing de pagament; cal pagar un peatge per a arribar fins al vell sender que segueix el riu. Aquest mateix camí, tan carregat de pintura fosforescent —cridaner, innecessari—, era precisament el que van utilitzar els fills d’Alvargonzález per arrossegar la víctima fins a l’estany. Ironies de la història: el sender que abans era tràgic hui sembla un passeig turístic. I els turistes, és clar, hi pugen, amb la ingenuïtat de creure que això encara és natura. Hi ha qui passeja amb xancletes, qui arrossega neveres i galledes, qui mira l’aigua com si fora una piscina.

Perquè està prohibit el bany. Alguns matinadors, malgrat tot, s’hi atreveixen discretament, convençuts que la natura no s’enfadarà si no hi ha testimonis; afortunadament, el missatge va calant i la majoria s’absté. Ara bé, molta gent s’asseu a la vora, remenant peus i rialles com si foren a la platja, sense adonar-se que cada gest deixa rastre en un lloc que hauria de romandre intocable. La crema solar que es desfà a l’aigua, els sediments aixecats amb cada pas, les criatures invisibles que pateixen: tot això importa poc, i tot ho fa visible. No hi ha mala fe, només ignorància i negligència disfressada d’innocència; però el resultat és el mateix: la fragilitat del lloc queda exposada, tenyida de riuets de crema, rialles i passes que no saben bé el que trepitgen.

L'aigua, foscament quieta, reflecteix el cel i els núvols com un mirall que guarda secrets. L’aire és calent, humit, i l’olor de la molsa i de la pedra mullada acompanya els passos. La llacuna continua igual: severa i llegendària. Les aigües no han canviat, les roques romanen immòbils, i l’eco del passat —les històries de Baroja, la tragèdia de Machado— encara s’hi fa sentir, invisible per als turistes, però ben present per a qui sap mirar. Qui s’hi acosta sense presses i amb els ulls oberts pot percebre encara aquella tensió antiga, aquella veu que parla del misteri i de la muntanya profunda, del temps que passa lent i de la solitud que fa pensar.

Costera cap a l'Urbion

Per damunt, el Pic d’Urbión (2.228 metres) s’aixeca sense fer soroll ni voler impressionar; és una muntanya que sembla acostumada a ser ignorada i, potser per això, resulta més bella. Un tram costerut de roca —l'únic que supera aquell vell circ glacial que ens envolta— permet salvar un faralló i continuar l’ascens; hi ha la temptació de mirar avall i sentir vertigen, però també una estranya sensació d’estar inclòs en el paisatge, no pas dominant-lo.

Al capdamunt ens espera una replana esventada, envoltada de pics anònims que superen, amb tota la modèstia, els dos mil metres. L’Urbión encara roman ocult, i només els sobrepassa per un centenar escàs. Potser per això, de menuts, a classe de geografia, sentíem parlar dels “Picos de Urbión” com si fos una serralada alpina, amb glaceres i cabres salvatges. La realitat és menys romàntica: turons ventats, d’una nuesa mineral que només la neu de l’hivern sap ennoblir, i que a l’estiu es mostren tal com són, sense maquillatge possible.

Al fons, ja s'albira l'Urbion

Tot i que el sender compta amb les corresponents advertències que avisen que hom accedeix a una senda d’alta muntanya, i tot i ser ple estiu, la realitat és que hi trobem excursionistes d’estar per casa: sandàlies, xancletes o tenis de passeig; sense motxilla i, per tant, sense aigua; acompanyats d’una tropa de gossos que lladra i espanta qualsevol rastre de vida. Sembla que res del que adverteix la senyalització no els arriba, i l’escena es repeteix com un ritual estiuenc ben simptomàtic.

La Laguna Larga

Enllà d'una pujada curta que porta a la Laguna Larga, a dos mil metres, la muntanya es fa més seriosa. La pista forestal de Covaleda queda enrere i el penyal rocallós que corona el cim mostra la seua textura rugosa i freda, amb vent que xiula entre les pedres i olor seca de roca calcinada pel sol. Contemplem l’Urbión com ho feia Unamuno “com repujat en el cel nu, despullat de núvols”. La senda fa ziga-zagues i cada pas obliga a concentrar-se; la respiració s’accelera, el cos s’adapta, i els sentits s’afilen. Algú més acostumat a les ciutats podria lamentar-se, però qui camina sovint aprén que l’important no és córrer, sinó veure com tot es mou, com cada pedra té el seu lloc i el seu temps.

L'Urbion

—Però alguna cosa, Urbión, no dorm al teu never —ens va deixar Gerardo Diego, un dels escriptors que millor va captar la força d’aquestes terres— que, entre els llençols de la teua verge neu, sense parar, neix i plora el nen Duero.

Pic Urbión

Al cim, la vista és àmplia i serena: la Sierra de la Demanda al nord, el Sistema Ibèric a l’est, les planes del Duero al sud. Els colors són suaus: verds apagats, grisos i ocres, blau del cel que sembla infinit. No hi ha dramatismes; només cal parar-se, respirar i sentir com el silenci es mou amb el vent. L’home, menut i silenciós, hi té el lloc que li toca. 

Vistes des de l'Urbión

—El dia anterior —narrava Pío Baroja a El escuadrón del Brigante— vam pujar al Pic d’Urbión per situar-nos bé. Des de dalt s’hi veia una boira llarga que seguia el curs del Duero; enmig de la boira blavosa destacava el castell de Gormaz sobre un turó, com una illa enmig del mar. A prop s’obrien les goles de Santa Inés i del Hornillo. Cap al costat d’Aragó s’alçaven les masses del Moncayo i de la Cebollera... Molt vagament, cap a l’est, s'albirava la serra d’Albarracín.

Un descens curt porta al naixement del Duero. L’aigua brolla clara i discreta, amb un murmuri constant que compassa els passos. L’Urbión, amb la seua roca despullada i el seu riu germinador, sembla un vell savi que guarda el secret de l’aigua i la vida, una presència discreta però indispensable en el paisatge i en la memòria.

Al final, després de tanta llegenda i misteri, cal ser sincer: la Laguna Negra no és infinita ni engoleix ningú. Té, més aviat, uns vuit metres de profunditat; això és tot. Però, com passa sovint, la gent li dona dimensió de mite. I és precisament això, més que els metres d’aigua, el que la fa gran. Es pot mirar l’estany, caminar pels seus voltants, sentir el vent i el silenci, i comprendre que la veritable immensitat no està a sota l’aigua, sinó en la manera com la natura i les històries s’hi combinen, lenta i constant, amb la paciència i la discreció que només una muntanya vella sap oferir. Perquè mentre alguns busquen selfies, altres caminem lentament, amb els ulls oberts, i només així entenem què vol dir estar en aquest lloc: un diàleg humil i directe amb la muntanya.