Un sol dur, gairebé africà, daura el marbre blanc amb què es van vestir palaus i esglésies a l’antigor. La pedrera del Buscarró (o Buixcarró) —esgarrapada a la muntanya com una ferida antiga— té la noblesa antiga d’allò que ha estat útil i ha callat. Per damunt de la pedra, la pineda s’estira sense pressa. I més amunt encara, la roca nua, tallada, amb les parets serrades i aspres, gairebé inaccessibles. Tot fa pensar que la muntanya es defensa.
Tanmateix, el Buscarró t’acull amb una relativa amabilitat. Al capdamunt, cap rastre de vanitat: ni fites, ni creus, ni signes de pas. El cim no té memòria. Només la pedra calenta, alguna mata de pebrella i el coscoll que planta cara, tossut, amb la mateixa tenacitat que el paisatge.
Powered by Wikiloc
I al voltant, camps, ondulacions, un horitzó que no crida, però acompanya. Sense promeses. El Buscarró, com tot allò que no vol ser res, acaba sent-ho tot. Sense dir res, sense fer soroll.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
La teua opinió és molt valuosa per a nosaltres. Si no tens compte de Google o similar tria, de "Comenta com a", l'opció "Nom/URL".