El càmping d’alta muntanya: l’Anayet, escenari d’Instagram

A l’Anayet, fa uns anys, si hi trobaves algú acampat, era com veure una cabra a la plaça del poble: una anècdota. Però ara, gràcies a certa literatura d’Instagram que ven la intimitat alpina com si fora un pícnic de diumenge, allò s’ha convertit en un càmping d’altura. Tendes de campanya arreu, gent banyant-se als estanys com si l’aigua fora clorada i el paisatge, un decorat de parc aquàtic. I, per arrodonir el quadre, drons: el brunzit agut, el mosquit mecànic, la intrusió definitiva.

No és que hi haja massa gent —que també—, és que hi ha massa poca sensibilitat. Acampar-hi està prohibit, no per mania administrativa, sinó perquè l’aigua d’aquests estanys és tan delicada com un vidre prim: no hi ha corrent que netege, i qualsevol cosa que hi cau —crema solar, restes orgàniques, plàstics— s’hi queda com un record quasi etern. Les algues, els insectes i els amfibis que hi viuen són d’una fragilitat exemplar: qualsevol canvi químic els fulmina. A la muntanya, la vida és lenta; el que es malmet en un dia pot trigar dècades a recuperar-se.

Ibons d'Anayet

Aquí dalt, però, el “càmping gratuït” s’entén com un dret sagrat: nevera, tovallola, el millor racó i, si pot ser, alguna deixalla —fins a 160 quilos de brossa va arreplegar ahir un grup de voluntaris.

Potser el problema no són les tendes ni els drons, sinó la idea instal·lada que la muntanya no és un lloc per viure-la sinó un escenari de teatre on som actors i espectadors a la vegada. On la natura és un aparador que cal consumir, fotografiar i esgotar sense miraments. Quan la bellesa passa a ser un producte més —un paquet turístic per vendre, un “moment Instagram” per lluir —ja només falta que planten el quiosquet de mojitos i fiquen música d’ascensor.

I aleshores, què ens queda? Un paisatge embalat i etiquetat, una postal bruta. Una societat que confon el respecte amb el consum i el silenci amb l’aplaudiment. Quin panorama! La guàrdia civil ha posat 86 denúncies aquest cap de setmana per acampar il·legalment. I encara sembla poc.

PD: encara que per les fotos el lloc semble idíl·lic, són d’inicis de tardor, entre setmana, amb l’enquadrament ajustat per esquivar les tendes. Que hi són sempre, com les mosques a l’estiu.

El Midi des dels ibons de l'Anayet