El Carritx (Móndúver): història d’un paratge enderrocat

Fa més de mig segle —o potser una mica més, si ens posem primmirats— el tio Quico Costella i la tia Rosa de Palma, amb aquella tossuderia serena que només dona l’edat, decidiren plantar-s’hi. Triaren bé: a la vora d’una font, sota l’ombra pàl·lida dels xops i les moreres, i a recer d’una pineda dreta i callada, hi bastiren una caseta senzilla. Una parra feia ombra a l’estiu i atreia els mosquits. Un hortet donava dacsa, tomaques, alguna albergínia i melons d’Alger.

La vida allà dalt era rústega, dura. D’aquelles que s’expliquen molt bé, però que només s’entenen si s’han viscut. A la tardor, quan les mans tornaven a recórrer les sendes per collir garrofes —i allò que encara donava la serra—, la caseta revifava. Una paella al foc, quatre històries de sempre, i el fum del braser sortint per la xemeneia donaven al paisatge un alé lent i tranquil, com si la muntanya, després del llarg estiu, tornara a sentir-se habitada. Hi ha llocs així: humils, amagats, que no ixen als mapes, però que la gent estima. Potser perquè no volen ser res més que el que són.

Coll de la Rafaela

Però arribaren els anys setanta, i el tio Quico, el seu cunyat Tonico Miquel i els Barxeta, atrets per la promesa d’un tros amb tarongers a la plana, vengueren al senyor Gualde els garroferars i el secà. L’empresari, amb presses i poca cerimònia, hi abocà camions, retroexcavadores i dinamita. En pocs mesos, aquell racó antic i ombrívol es va convertir en un ermot inhòspit. Una pedrera gegantina va cobrir per sempre la memòria de l’únic paratge que, segons Joan Pellicer —home donat als qualificatius majestuosos— va meréixer l’adjectiu "arcàdic": el Carritx. I això, dit per un home que havia vist i trepitjat mig país, fa pensar.

Cresta del Cingle de la Dona

PD: amb una ironia sorda i cruel, els tarongers, sota un mantell de pols, mai no van florir com esperaven.

Cim del Mondúver