La cartografia escatològica del país: del Cavall Bernat als collons del Montgó

Antigament, a casa nostra, quan la natura aixecava una roca que desafiava les lleis de la gravetat, tothom hi veia, en realitat, una tita descomunal de pedra. Ningú no s’hi trencava les banyes: tard o d’hora, algú la batejava Carall Trempat. Era una denominació franca, rotunda i prou expressiva. Però ja se sap que, a l’hora d’estampar-ho als mapes, la franquesa popular feia més nosa que servei. Aleshores, la nostra llengua —amb aquella flexibilitat i sentit pràctic tan nostres— va decidir revestir la cosa amb un vernís respectable: del carall en feren un cavall, i del trempat, un Bernat amb regust eclesiàstic.

Com que sembla que cada comarca volia lluir la seua, diguem-ne, verticalitat conceptual pròpia, resulta que tenim un país sembrat de Cavalls Bernats: a la serra de Corbera, a la serra Gallinera, a la Mariola... I ben mirat, sense aquests Cavalls Bernats, el país seria geogràficament més pobre i moralment més trist.

Amb tot, no n'hi ha prou amb tenir una muntanya; cal que aquesta demostre una ambició ascensional remarcable. A Montserrat, per posar-n'hi el millor exemple, en tenen un de solemníssim, una autèntica catedral de pedra en punt de màxima exaltació geològica. Com a contrapunt, en tenim el Cavall Bernat d'Oliva. S'ha de dir que la nostra gent posseeix un talent innat, quasi geològic, per a la nomenclatura. Ara bé, allà la natura es va quedar a mig fer... o li va entrar la pudor. El resultat és una mena de Cavall Bernat resignat, una pedra que va voler ser majestuosa i es va quedar en un somni de grandesa. És la prova que, fins en això, hi ha destins gloriosos i destins modestos. La geologia, com la vida, no és justa amb tothom.

El Cavall Bernat de Montserrat

El Cavall Bernat d'Oliva

El Montgó

Evidentment, hi ha una mania, al nostre país, que mereix un estudi rigorós: la d’atribuir als accidents geogràfics una anatomia gens subtil. El Montgó, que hauríem de lluir com l’exemple d’una muntanya noble, amb un cert aire d’amfiteatre mediterrani, és reconegut enlloc —sense contemplacions— pels seus collons.

Perquè mira que podríem parlar de ‘tossals bessons’, ‘prominències calcàries’, o fins i tot ‘testimonis de l’orogènesi alpina’. Però res; el poble, impertorbable, ha dictat sentència: ‘allò són els collons del Montgó!’. En aquest bateig hi ha tota una filosofia: la natura, reduïda a cos; el paisatge, reduït a carnalitat. És la manera que tenim d’arrelar-lo tot al record: els llocs es fixen a la memòria quan els desposseïm de solemnitat i els arrosseguem a la xarradissa del poble.

I és que la nostra toponímia escatològica no té pèrdua. No sols ens hem entretingut a buscar ‘cavalls’ i collons a les muntanyes, sinó que també hem batejat culs, mamelles i tetes de pedra —i ja en parlarem un altre dia de figues, parrussos, petxines, xones, xotxos, bacores, clivells, forats o flors. L’home, davant la immensitat de la natura, es defensa amb el sarcasme: si el paisatge imposa, se’l rebaixa al terreny més familiar.

Al capdavall, hi ha qui veu Déu a les muntanyes, hi ha qui hi veu poesia, i hi ha qui hi veu —amb una franquesa admirable— unes parts baixes majestuoses. I si algú protesta davant tanta vulgaritat, sempre es pot dir que és la veu del poble, que és sàvia i que, si no fora per aquestes irreverències, els tossals bessons del Montgó passarien desapercebuts.