Persistir per estimar: la victòria modesta de l’Auir

Ahir vaig passejar per l’Auir. No perquè m’agraden especialment les platges en ple estiu —el soroll, la suor, la gentada carregada com si anara a desembarcar a Normandia. Hi vaig anar perquè diuen que, finalment, després de dècades de sermons, promeses i urbanitzadors amb el formigó a la boca, l’han protegida. Oficialment. De debò.

Tanmateix, he fet el passeig amb un cert escepticisme. És curiós com s’ha necessitat mitja vida —i mitja ànima— per conservar allò que ja era nostre. La platja ha estat a punt de ser devorada més d’una vegada per aquesta gent que confon el progrés amb el ciment i la modernitat amb un camp de golf. Durant dècades, l’Auir ha viscut en una mena de limbe administratiu —massa bonica per a abandonar-la, massa rendible per a estimar-la.

Ara que hi ha diners, mapes i passarel·les projectades, sembla que tothom sempre haguera estat a favor. Els mateixos que signaven convenis per a requalificar-la en veu baixa, ara es fan fotos al costat de les dunes. Els mateixos. Però ens agrada pensar que l’Auir ha sobreviscut no perquè fora estratègica, ni rendible, ni perquè apareguera en cap tríptic turístic. Ha sobreviscut per tossuderia. Per amor. Perquè algú va dir que no.

I no ha estat gràcies a una il·luminació sobtada dels poderosos. No. Ha estat gràcies a la persistència —que és la forma més humil i més eficaç de la dignitat. Hi ha un veïnat que ha resistit, un grup d’estudis que la va fer valdre (el GEMAS), una plataforma ciutadana (Salvem l’Auir) que va cridar quan la resta callava, l’empenta d’un grapat de polítics progressistes i valents, i tota una colla de creadors, professors, biòlegs i somniadors que han defensat, palada a palada, aquest tros de litoral.

Ara, el paisatge encara no és el que haurà de ser. La regeneració serà lenta. La brutícia estival encara hi regna, i el sol cau amb una mena de venjança secular. Però hi ha l’olor de la victòria. Una victòria modesta, sense fanfàrria, sense medalles, sense banquets. La mena de victòria que, d’aquí a uns anys, quan els turistes passegen a la vora de les dunes, ignoraran tota la lluita que hi ha soterrada davall la sorra