Revisitant la vall de Núria

El so del cremallera arriba puntual, com una agulla d’hora, des de la vall inferior. Des de lluny, el veiem despenjar-se lentament per la muntanya, trencant el silenci amb una nota estrident, però també amb una sensació de proximitat entre l’home i la natura que, si bé sembla violenta, és també la marca d’una civilització que no vol renunciar al paisatge. Però, el camí vell, el de les roques antigues i les vistes dilatades, conserva una altra essència, més sòlida, que respira els eons de la història.

Aquestes pedres, col·locades per mans senzilles, però decidides, no marquen només un traçat de ferradura, sinó una línia invisible que uneix el passat amb el present. El camí, mil·lenari en els seus fonaments, ha estat testimoni de generacions que, des de l’alba dels temps, han buscat Núria com a refugi espiritual, com a lloc sagrat entre les muntanyes, guiats pel silenci i les llegendes de sant Gil. Aquell home, carregat amb una creu, una campana i una olla, va trobar en aquest lloc el refugi per a l’esperit, segons la tradició. A Núria, on la terra es fon amb el cel, hi ha una presència intangible, com si el camí mateix fora un espai sagrat que no només condueix el viatger, sinó que també el transforma. 

Més informació a: La Vall de Núria pel Camí Vell