La Drova (homenatge a Josep Piera)

Hui, dia del Llibre, la Drova tenia aquella quietud intacta dels llocs que han sigut molt mirats i molt estimats. No era una quietud buida, sinó habitada: el silenci dens que fan les coses quan una veu les ha travessades i ja no poden tornar del tot a l’anonimat.

La llum, entre els pins, s’havia quedat parada, bruta, una mica metàl·lica, com passa abans que el cel es decidisca a ploure; els marges sostenien la vesprada; la font, empresonada, deixava en l’aire una frescor prima. Tot feia olor de fulla, d’aigua i de terra assaonada. La Drova no és un paisatge per a mirar-lo des de lluny, amb aquella solemnitat turística que sovint converteix els llocs en postal, sinó per a entrar-hi a poc a poc, com qui entra en un record que encara conserva temperatura. Té una dolçor vegetal, una intimitat de recer viscut, una gràcia modesta i una mica antiga. El verd no hi és exuberant ni banal: és un verd treballat per la llum, per la pedra, per l’ombra fresca dels racons. Un verd de fulla tendra, de pluja vella, de molsa discreta, de marge humil. Un verd que no enlluerna, però acompanya. I tot plegat acaba tenint aquella carnalitat fina que tenen alguns llocs quan han passat pel cos, pels ulls i per la memòria d’algú que els ha sabut veure de veritat.

Hui, entre pins, cingles i remor d’aigua, els versos de Josep Piera han tornat al seu lloc natural. No com una cita posada damunt del paisatge, sinó com torna allò que ja hi era. Recitats per veus diverses, han fluït amb l’aigua, han flotat en l’aire espés, han revisitat els camins, les fonts i les ombres que ell havia estimat. Piera ho sabia: una vall no és només una suma d’arbres, pedres i aigua; una llum de vesprada pot tindre carn; un jardí pot conservar una memòria; la bellesa, si no toca realitat, acaba sent decorat.

I així queda la Drova: verda, secreta, temperada. Com un recer del temps. Com un jardí preservat dins la muntanya. Com una promesa menuda i fidel que encara diu, fins i tot quan la veu ja no hi és, que la bellesa existeix i que, de vegades, pren la forma senzilla d’una vall.