El Secús i el Castillo d'Acher

Fa anys vaig veure una fotografia del Castillo d’Acher feta des de dins d’una cova. Em va quedar gravada. Una cova fregant els 2.300 metres. Durant anys vaig tornar a aquella imatge de tant en tant. Les obsessions serioses no necessiten molestar-te cada dia. Es queden quietes i esperen que tingues una setmana lliure. Amb el temps vaig descobrir que la fotografia estava feta des del Secús. I que la cova no era una cova. Eren tres. I tampoc eren coves, sinó fortificacions de la Línia P, excavades al Pirineu contra una invasió que no es va produir. L’enemic depenia de quin costat del búnquer estigueres: els aliats i els republicans espanyols que esperaven tornar.

Powered by Wikiloc

Coves del Secús

Quan vaig saber on era, la fotografia es va convertir en una cosa pendent. Volia arribar a aquella obertura exacta i repetir-la.

Cim del Secus

Així que hui he eixit d’Oza amb una missió fotogràfica que, mirada sobre el mapa, exigia una quantitat de muntanya bastant superior a la sensatesa de la idea.

Encreuament port d'Acher

Refugi d'Acher

La pujada cap al Secús ha anat cobrant-se el preu habitual: desnivell, pedres, sol, una onada de calor que no figurava en la fotografia original i aquella sensació de mitjan ascens, quan el cos ja ha entés perfectament la situació, però el cervell encara fingeix que tot forma part d’un pla intel·ligent.

He trobat les fortificacions.

He entrat en una, m’he acostat a l’obertura i m’he girat.

I allí estava el Castillo d’Acher.

Emmarcat exactament com en aquella fotografia.

He tret la càmera i he fet la foto.

Després n’he fet una altra, per si la primera havia eixit moguda.

Després una altra, amb més exposició.

Una altra, amb menys.

Una vertical.

Una horitzontal.

Una amb el Castillo centrat.

Al final n’he fet trenta-set.

Qualsevol persona raonable hauria considerat acabada l’excursió. La fotografia existia, l’obsessió estava resolta i Oza continuava prudentment molt més avall.

Castell d'Acher

Però el Castillo estava allí, davant.

I ja que havia vingut...

Aquesta frase —"ja que he vingut"— és responsable d’una part considerable del cansament humà. Serveix per visitar un museu que no t’interessa, demanar postres sense fam i pujar una segona muntanya quan la primera ja t’ha deixat sense cames.

Així que he baixat del Secús i he anat a buscar el Castillo d’Acher.

Castell d'Acher

La segona pujada ha tingut aquella qualitat particular de les decisions que ja no poden defensar-se amb arguments. Les cames protestaven, la calor insistia i jo avançava únicament perquè, a partir d’un cert punt, tornar arrere hauria exigit reconéixer que la frase "ja que he vingut" no era una raó.

Dalt del Castillo he mirat cap al Secús.

Allà, menudes enmig de la roca, estaven les fortificacions.

I he fet també una fotografia.

Ara tinc la foto del Castillo feta des de la cova i la foto de la cova feta des del Castillo. Jo no isc en cap de les dues, completant una simetria que ningú m’havia demanat.

Després només quedava tornar a Oza, que és la part de les grans idees que rarament apareix en les fotografies.

Sinclinal i cim del Castell

A casa he triat la millor. Li he pujat una mica les ombres, he abaixat les llums i l’he guardada en una carpeta.

Entre altres huit mil.