La Penya Xuans

La Penya Xuans sembla un nom inofensiu, quasi domèstic; la muntanya no ho és. Xuans. Sembla el nom d’una penya d’amics que es reuneixen els divendres a sopar. Els Xuans. Quatre homes, una cassola d’arròs al forn i algú que sempre arriba tard.

Des de baix, però, la cosa va adquirint una certa serietat. La muntanya s’alça damunt d’un país mineral, ple d’ibons, blocs de granit i pendents que tenen la desagradable propietat de continuar després de cada revolt. L’ibón de Xuans queda molt avall quan un arriba al coll. Aleshores mires el cim i penses una de les frases més perilloses de la muntanya:

—Ja està.

No està.

Queda una trepadeta.

La paraula trepadeta també enganya.

En muntanya, els diminutius solen ser una forma de propaganda. Una canaleta, un passet, una cresteta, una trepadeta. Ningú no diu: ara vindrà un tros en què hauràs de deixar de caminar com una persona normal i començar a agarrar-te a la pedra.

Vignemale i Dents de Batanes des del cim de la penya Xuans

Puge.

La roca és bona i la dificultat, objectivament, poca. Açò és el que diuen les ressenyes i tenen raó. Però hi ha una diferència considerable entre llegir «menuda trepada» assegut davant de l’ordinador i trobar-te-la a quasi 2.900 metres amb el pati insinuant-se darrere dels talons.

Pose una mà. Després l’altra. Busque un peu.

Vignemale des de la penya Xuans

Xuans.

Un nom molt simpàtic.

Quan arribe dalt, comprenc que la muntanya ha fet una cosa bastant habitual: deixar que el topònim s’encarregara de captar clients i reservar-se ella mateixa el dret d’admissió.